Preàmbul: “l’economia estúpids!, l’economia!”

manifestacio-del-al-passeig-Gracia_ARAIMA20150625_0125_5

Les respostes del capitalisme i dels seus decrèpits sistemes polítics han estat diverses, encara que semblants en l’essencial: no hi ha hagut notícies del capitalisme de rostre humà i perfils socials de les primeres conferències internacionals.

Avui queda en l’oblit l’autocrítica dels primers mesos de les repercussions de l’última crisi (estafa) del sistema (any 2008), motivada per la supremacia d’una economia financera de casino i per les diferents bombolles especulatives en cada racó del planeta.

Els seus instruments suposadament tecnocràtics i independents (FMI, Banc Mundial, Reserva Federal, Banc Central Europeu i uns altres) han anat posant les coses en el seu lloc: haver “viscut per sobre de les nostres possibilitats” s’ha imposat per les bones (interiorització de la culpa) o peti qui peti (austericidi, precarietat, exclusió i pobresa)

Novament el sistema, en el seu vessant econòmic, aconsegueix transitar pels temps del desastre amb poques ferides i menys impugnacions a la totalitat. Se’ns han imposat: programes d’austeritat, pèrdues de drets i llibertats, reformes laborals, retallades socials i salarials, augment exponencial de nous rics, increment exponencial de les bosses de pobresa, profundes diferències salarials, l’exili econòmic i social (anomenat mobilitat geogràfica, quan no aventura) …

La defensa col·lectiva de les condicions de vida i de treball han estat presentades com a accions de segles pretèrits, quan no insolidàries; el “salvi’s qui pugui” apareix com el súmmum de la superació personal al costat de l’emprenedoria. La lluita de classes és una antigalla i les escales socials i econòmiques l’estat natural de l’espècie humana.

Aquest aspecte té una importància substantiva. “L’economia estúpids!, l’economia!” no és simplement una anècdota en una campanya electoral nord-americana, ens mostra el decisori, el central… i, mentre això estigui assegurat per al sistema, es poden permetre altres “circs”.

20D i nova Transició o Transició 2.0

A l’Estat espanyol, la crisi (estafa) ha donat lloc a l’aparició d’estructures de reflexió i defensa (moviments socials) i de formes de contestació i acció política (15M, els indignats, les Marxes per la Dignitat, les marees, les assemblees de barri…) força interessants.

Però, a nivell massiu (mitjans de comunicació institucionals i grans empreses de la comunicació) hi ha hagut un interès creixent per ressaltar aquelles opcions que menys posen en qüestió al sistema:

  • no hi ha comparació entre les aparicions d’un professor universitari que critica la casta o la caspa de la classe política i una dona madura, pobra i desnonada que explica com ha ocupat un bloc de cases buides de protecció oficial i vol seguir fent-ho per recolzar uns altres i per posar en qüestió al capitalisme.
  • no es van dedicar els mateixos minuts a una marxa pel “canvi polític” que a la que reclamava “pa, sostre, treball i dignitat”, encara que ambdues es van produir a la capital del regne i les seves xifres admetien poca comparació, a favor de la darrera.
  • la corrupció política i econòmica d’uns pocs o d’uns molts (mai plantejada com essencialment sistèmica, com a inherent al capitalisme) ha donat pas a la il·lusió dels immaculats o d’una nova classe de gerents amb perfils asèptics…
  • la política com a espectacle i com a terreny de joc vedat als polítics (més o menys professionals) i als periodistes es retransmet per televisió i ens queda el paper de simples espectadors, entre blocs publicitaris. En definitiva, més que ciutadanes, usuàries i consumidores.
  • la política se separa de l’ètica i de la vida quotidiana, dels interessos de les classes populars per convertir-se en un programa concurs en el qual es pot triar entre la millor planta i dicció o la major preparació per portar assumptes molt complexos i allunyats de les nostres fosques i simples vides. (Un exemple clarificador fou la introducció de Manuel Camp Vidal al debat entre Rajoy i Sánchez, assistíem a una entrevista de treball que ens convertia, per una hora i mitja, en directores de recursos humans del Govern estatal)

Així l’anomenada nova transició, la il·lusió del canvi i de la nova política de i per a les persones queda reduïda a la durabilitat o resistència del bipartidisme i a la capacitat d’emergència de nous partits o, per puntualitzar millor, dels seus mascles alfa dirigents.

Entre els aspirants, alguns programes polítics s’escoren cap al centre, amb la intenció de recollir vots d’aquestes “beneïdes” classes mitjanes, a les quals molta gent vol pertànyer, però que minoritzades i atemorides es fan més i més conservadores i classistes. Els qui volien assaltar els cels, ara es proclamen “autèntics socialdemòcrates”.

Uns altres es disfressen de centre per abraçar el neoliberalisme més insolidari (el contracte únic o la seva suposada igualtat davant la llei de l’home i la dona en els casos de violència de “gènere”) . En fi, si cap grup polític manté alguna reivindicació antisistema no surt a la foto, no surt als debats, no existeix…per al “gran públic”.

La il·lusió de la Nova Transició o Transició 2.0 ha quedat en això, en una cerimònia no gaire diferent d’altres que hem viscut (el “canvi socialista” de 1982) i enquadrada en els paràmetres tradicionals del sistema parlamentari burgès (campanya, lideratges masculins, eleccions, constitució, Estat de dret…). En l’essencial, tot sembla indicar que el “règim del 78” es mantindrà intacte o amb alguns retocs cosmètics i alguns agents polítics nous en les institucions (en el seu sentit més tradicional)

Reduir un canvi o una transició política als resultats d’unes eleccions, no deixa de ser bastant simplista. No obstant això, existeixen motius més que suficients com per treure de les institucions formals a determinada gent, per corruptes i antisocials.

Però, se m’acudeix donar la volta al títol de l’article de Jordi Évole en El Periódico. Ell escriu “I si a més de protestar ens dóna per votar”, jo postil·lo “i si a més de votar ens dóna per protestar i per construir la societat que volem”.

Moviments socials i representació institucional 

En els últims temps s’ha produït interessants construccions d’organització popular a través dels vells i dels nous moviments socials, que ha donat lloc a algunes respostes massives i significatives, com les dues vagues generals del 2012 (29M i 14N), les Marxes per la Dignitat de 2013, 2014 i 2015, les paralitzacions de desnonaments i les ocupacions d’habitatges de les Plataformes d’Afectats per la Hipoteques (i el Capitalisme), les Marees blanques, les Marees verdes (“samarretes grogues” a Catalunya), la primavera valenciana …

Com en l’etapa de la “transacció franquista” moltes veus s’han alçat per a, entre el pragmatisme i l’oportunisme o la jugada magistral d’algun joc de rol postmodern, situar els processos electorals tradicionals com el camp de joc necessari.

La mobilització social gairebé s’ha paralitzat i s’ha subordinat per convertir a activistes socials en activistes electorals. Algunes de les persones més significatives s’han convertit en part de les llistes electorals, amb la sana intenció de no desenganxar-se de la realitat i de ser una companya més, ara en tasques de representació institucional.

Però, són les institucions democràtiques del sistema llocs neutrals des dels quals amb bona voluntat i criteri es poden fer coses significatives i rupturistes? La representació institucional té uns recursos efectius relatius si no estan d’acord amb els interessos dels posseïdors reals del poder. O per expressar-me millor del domini social, econòmic i polític.

Aquests tenen amplis mecanismes de pressió, no únicament institucionals, perquè gens del significatiu canviï, perquè no es posi en qüestió al sistema.

Entre ells: el trasllat d’empreses i capitals, els tractats públics o secrets a nivell internacional, el control de l’exèrcit i de les forces de seguretat, el domini de les empreses de comunicació, el control de les altes instàncies de la judicatura…

Poso un trist exemple: la memòria històrica de la guerra civil i el franquisme. No és una mesura costosa econòmicament, simplement reparadora. Malgrat 5 mandats governamentals del PSOE, poc s’ha avançat. El súmmum ho podem trobar en l’actual període, ni tan sols ha calgut derogar la Llei de Memòria Històrica, simplement no l’han dotat econòmicament.

Passi el que passi el 20 de desembre, s’acudeixi a votar o no, surti d’aquestes eleccions un govern més o menys enemic, els moviments socials i populars han de continuar endavant amb les seves reivindicacions i han d’empoderar-se i no diluir-se en els passadissos dels parlaments i altres institucions.

No es tracta de no ser pragmàtiques i desaprofitar circumstàncies que permetin millorar algunes situacions (per exemple, possibles remunicipalizacions de serveis públics externalitzats, ara; o futures lleis i mesures que protegeixin a les més desfavorides, després)

Però, els moviments socials i populars han de fugir de la delegació indirecta, de la lògica que la política només o prioritàriament es fa als parlaments i a altres institucions i no als carrers, les places, els llocs de treball…Precisament, situacions com aquesta (eleccions polítiques) on els seus membres, les seves opinions, les seves propostes…són “tant considerades” per algunes opcions haurien de fer-nos reflexionar sobre la importància de les nostres capacitats. Sobre la significació del poder popular.

El poder popular front el maquillatge estatal 

En un nou exercici de política “lampedusiana” i parodiant la frase d’un dels personatges d’“El guepard” de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, l’Estat precisa de fer-nos creure la il·lusió que “tot pot canviar” perquè “tot segueixi igual”.

No vull especular amb resultats i situacions, simplement exposar que siguin quins siguin aquests, els i les activistes socials, sindicals i polítiques que estem per una transformació social profunda i radical i per l’abolició del sistema capitalista hem de continuar amb les nostres sinergies de treballar des de baix, amb horitzontalitat, amb humilitat i amb radicalitat… en la defensa de les classes populars i de les seves organitzacions naturals.

Si algú o alguna les ha abandonat o els ha descurar, cal retornar als centres de treball, als ateneus i als centres socials, a les places i els carrers, als moviments socials i les organitzacions populars. Cal recuperar la iniciativa. Cal seguir fent pedagogia sobre el que significa cadascuna de les nostres lluites, amb les seves victòries i les seves derrotes. El que suposa avançar en la consolidació de marcs i estructures de trobada i confluència dels moviments socials i del sindicalisme alternatiu.

Ser conscients de la importància de dotar-nos d’un programa reivindicatiu i de construcció social alternativa, fruit de la summa i concreció de reivindicacions i construccions. Ser conscients de la importància de construir poder popular per afrontar, de debò, transformacions socials substancials.

Emili Cortavitarte
Sindicalista i militant d’Embat

Conferència al Centre de Cultura Contemporània de València
16 de desembre de 2015

equipembatArticles pel debatautogestió,barris,estratègia,institucional,lluita,mareablanca,municipalisme,organització,parlament,poder popular,reforma,revolució,ruptura,segona transició
Preàmbul: “l'economia estúpids!, l'economia!” Les respostes del capitalisme i dels seus decrèpits sistemes polítics han estat diverses, encara que semblants en l'essencial: no hi ha hagut notícies del capitalisme de rostre humà i perfils socials de les primeres conferències internacionals. Avui queda en l'oblit l'autocrítica dels primers mesos de les repercussions...