Mikhaïl Bakunin, personatge controversial, arriba al món el 30 de maig de 1814 a una bonica finca situada al Tver, al districte de Torjok, entre Sant Petersburg i Moscou. Fill de família noble, el seu pare va ser Ministre d’Afers Exteriors en els temps de Caterina II, va tenir una formació de “lliure pensador” i alguns dels seus familiars van estar vinculats al “desembrisme”, moviment polític de les classes altes que buscava dur a endavant reformes del tipus democràtic burgeses.
Estudia filosofia, i serà un dels promotors, juntament amb Stankevich, d’Hegel a Rússia. De tota manera, tot i que ja en aquell temps hi havia militants com Herzen-a qui coneixia de prop i va ser un dels seus grans amics-la seva entrada a la lluita revolucionaria serà a Alemanya, al costat de l’esquerra hegeliana. Al costat de Ruge, Marx, Engels i companyia. Bakunin començarà el seu apropament a les idees socialistes, Proudhon, a Weitling ia les organitzacions obreres. Assolirà una mica de fama a a partir d’un breu text signat amb un pseudònim, participarà en les barricades del ’48, establirà amistat amb Wagner ia la calor de la causa d’un proletariat emergent consolidarà el seu renom a tot Europa. Serà empresonat per 10 anys, perdrà la seva dentadura i engreixarà la seva figura, adquirirà deficiències cròniques en el tancament i en la realització del seu pla de fugida, coneixerà la seva companya polonesa, Antonia.
Tornarà a Europa creuant el món i reprendrà contacte amb els seus vells camarades, entre ells Marx, qui elogia el retorn del rus, encara que al temps es tornaran a distanciar, tot i el profund respecte intel · lectual que sentia Bakunin per l’alemany; respecte que el va portar a començar una traducció d’El Capital que, tal com amb moltes altres empreses, mai va acabar. De tota manera, Bakunin és responsable de la primera traducció russa del Manifest Comunista el 1868. La seva imponent figura seguiria recorrent Europa organitzant revolucionaris: serà el principal responsable d’introduir el socialisme a Itàlia, desplaçant a Mazzini i gestor de l’arribada de l’anarquisme a Espanya. Ja entregat a la causa dels treballadors militarà a l’AIT, donant inici a la disputa èpica que va marcar gran part de la història del moviment obrer fins a la data. Entrarà en contacte amb Nechayev i es començarà un dels episodis més confusos de la seva vida, una gran falca per a aquells que, sense destacar pel rigorós, confonen sense inconvenients a dos personatges que representen concepcions totalment diferents i intentaran fer veure el pare l’anarquisme com un grandiloqüent terrorista.
S’infiltrarà a França per la guerra franco-prussiana, intentarà liderar un aixecament a Lió que fracassarà. En uns mesos s’aixeca imponent la Comuna de París, aquesta espurna de poder proletari que donarà noves orientacions estratègiques al conjunt del socialisme, però a la vegada serà l’encarnació de les reflexions de Bakunin ja a finals de 1860. Davant el fracàs de la revolució a Europa, amb la derrota de la Comuna, decideix, el 1874, retirar-se. La seva anàlisi considera que passaran almenys uns 30 anys abans d’un nou procés d’auge de la lluita de classes. Mor el 1876, unes 40 persones van al seu funeral. Uns 30 anys després, tal com ho va vaticinar, a Rússia durant l’any 1905, les i els treballadors tornaran a la càrrega.
A diferència del que molts creuen, el sentit més profund de la reflexió “bakuniniana” sobre l’Estat està creuat pel tema del poder. Si bé són les reflexions entorn a l’Estat el que més se li reconeix, la seva concepció sobre el paper històric atorgat al principi d’autoritat i que emergeix com una necessitat històrica permet pensar i lluitar per la seva superació. És a dir, no és només l’Estat qui passarà a ser un trasto històric, sinó les formes autoritàries mateixes seran superades, perquè perdran raó de ser ..
Constantment injuriat, Bakunin és un pensador clau per als socialistes per diverses raons. Si bé res del que diu Bakunin és tan nou a hores d’ara, crec que hi ha tres línies de treball on el seu èmfasi és precursor respecte de discussions posteriors. D’una banda, si bé la seva obra és dispersa i fragmentària, és possible albirar darrere de tota aquesta muntanya de reflexions a un pensador sistemàtic, que intentava enfilar de forma coherent el gruix de les seves reflexions polítiques amb una concepció del món sistemàtica. Herència hegeliana, Bakunin sempre va operar amb una visió de conjunt. El seu punt de partida va ser sempre la totalitat de la realitat. D’altra banda, aquesta capacitat li permet comprendre que les aportacions de Marx, en diversos aspectes, són claus; sempre el va respectar com intel·lectual i va seguir la línia de vàries de les seves reflexions. En aquest sentit, tant la seva perspectiva com la seva obertura crítica i receptiva d’aportació d’altres corrents ho torna un pensador heterodox i manifesta un esperit que aconsegueix col·locar per davant l’anàlisi de la realitat a la repetició canònica dels textos. És només això el que li permet dir-se hereu de Proudhon i supera-lor a la vegada, ser receptiu amb Marx però mantenir la seva concepció anti-estatista i anti-autoritària. És així que Bakunin es col·loca en la línia d’anarquistes més consistents, predecessor de llibertaris de la qualitat de Makhno, Malatesta, Balius, Fontenis, Berneri i Guérin.
D’altra banda, crec que és meritori rescatar la noció de Bakunin de partit polític, el qual no només es remet a la construcció d’aparells, sinó que s’inscriu en una concepció molt més àmplia i complexa, que reconeix camps i línies estratègiques per sobre els aparells particulars. Aquest punt clau, sobretot per mantenir una perspectiva crítica d’aquells que han confós partit amb aparell polític, sense saber donar el salt i quedant atrapats en imaginaris anyencs, narcisistes, estatistes i autoritaris, col·locant en risc un llarg procés d’acumulació de força llibertària .
Finalment, rescatar les seves reflexions sobre el poder i l’ètica militant. A diferència del que molts creuen, el sentit més profund de la reflexió “bakuniniana” sobre l’Estat està creuat pel tema del poder. Si bé són les reflexions entorn a l’Estat el que més se li reconeix, la seva concepció sobre el paper històric atorgat al principi d’autoritat i que emergeix com una necessitat històrica permet pensar i lluitar per la seva superació. És a dir, no és només l’Estat qui passarà a ser un trasto històric, sinó les formes autoritàries mateixes seran superades, perquè perdran raó de ser. És així que Bakunin s’ha de posar en el marc de referència obligatori per a tots aquells que comprenen que el poder de la classe obrera ha d’assumir formes diferents a les burgeses, que les formes i els continguts van de la mà, i que la construcció de poder de la classe treballadora és una tasca política que no es pot deixar a l’atzar, sinó que ha de ser la reflexió central que articuli tot el procés de construcció estratègica i lluita del proletariat. Alhora, aquest desafiament polític va de la mà d’una pràctica “ad hoc”, és a dir, d’una irreprotxable conducta militant, ja que en última instància l’ètica dels quadres és el gran mecanisme d’autodisciplina, que impedeix que els nostres companys i companyes es maregin a l’hora de fer servir càrrecs de responsabilitat i, en comptes d’utilitzar el poder per objectius revolucionaris, el poder com a mecanisme impersonal, els sotmeti a la seva lògica d’auto-reproducció i perpetuació. Una clara concepció materialista del poder obliga el control ètic i col · lectiu de les activitats militants.
A dos-cents anys del seu naixement, la lletra de Bakunin ens lliura un esperit que mereix ser repetit. La perspectiva crítica, la seva intransigència classista, la seva moral militant, els seus esforços per construir partit, són tots elements necessaris per revitalitzar les pràctiques de la militància diària.
Per Vladimir Benoit
Publicat al periòdic comunista llibertari xilè Solidaridad http://www.periodico-solidaridad.cl/2014/05/30/a-200-anos-del-nacimiento-de-bakunin/
