Avui sembla que no sabem per on començar per intentar sortir del forat al que ens empeny el sistema capitalista, tot és un embolic, no sabem com comunicar-nos i entendre’ns per poder-nos organitzar, veiem estupefactes com la major part de la gent llença la tovallola davant les injustícies més evidents… Ens cal més que mai recomençar des d’allò petit, les relacions de les persones que comparteixen un mateix territori, construint des de la base el poder popular que ens pot tornar la força i la confiança.

Podem entendre la civilització capitalista-estatal-patriarcal en essència com una malaltia social que ens ha separat els uns dels altres, de la natura i l’entorn on vivim, despullant-nos de les relacions de suport mutu i de pertinença que són necessàries per a una vida plena, alhora que establint una insalvable guerra de guerres entre parts (individus, empreses, estats …) en pro d’un suposat benefici particular. Podem entendre també la Història com la lluita des de les comunitats humanes per defensar-se d’aquesta malaltia, que dissortadament ha anat avançant i s’ha anat desenvolupant. El socialisme llibertari, que des d’Embat defensem, podria entendre’s llavors com una síntesi i actualització d’aquesta lluita comunitària.

En els països de la perifèria capitalista la lluita pel socialisme pot partir de la defensa de les comunitats «indígenes» perquè encara hi ha comunitats, però com ho podem fer en aquells països on el grau de colonització és tan elevat que quasi tota la cultura comunitària ha estat esborrada? Seria un enorme contrasentit pretendre construir el socialisme sense una base social i una cultura comunitàries. Per tant, la recuperació i recreació d’aquests elements al nostre territori ha d’estar al centre de la nostra acció revolucionària.

Localitzar-nos vol dir centrar i integrar les nostres accions i relacions a un espai, i amb unes persones amb qui compartim el quotidià, amb qui posem en comú les vides i el seu sosteniment: la festa, la cura, l’alimentació, la defensa… El món que volem es fonamenta en les relacions de tu a tu amb el nostre entorn i les persones que l’habiten, fet que determina que la nostra acció parteixi i es qualli en allò local. A més, ens trobem amb què les estructures que concentren el poder cada cop estan més lluny de les persones, en el sentit que no hi ha cares visibles o espais concrets que siguin el «centre». El capitalisme és a tot arreu i és un fenomen global, però no es pot pretendre destruir-lo des d’una lluita global desarrelada ja que en aquest pla sempre serà mes fort; l’autonomia requereix d’un arrelament.

Arrelar en els territoris ens permet entendre profundament la seva societat, entendre allò que mou i que transforma les persones que hi viuen des de la seva diversitat, evitant així veure’ns a nosaltres mateixos com a «il·luminats» o quelcom similar i, per tant, deselititzant la revolució. A mesura que desenvolupem aquest enteniment podrem també connectar amb les diferents persones i obrir portes a la seva transformació personal per fer-se elles també agents de la transformació social revolucionària. En canvi, passar-ho per alt és un dels factors que ens està portant al confinament en «ghettos» d’afinitat o d’identitat amb limitada incidència social, o a «vendre fum» i al populisme, per atreure a les persones en base a la superfície de les nostres propostes i no al fons.

Entenent que els processos de transformació cap al socialisme són profunds i volen molt de temps, localitzar-nos vol dir comprometre’ns a llarg plaç amb un territori, insistir en consolidar i persistir enfront de la volatilitat individualista que impera avui en dia. Uneix la vida quotidiana amb la construcció del poder popular, forma que ho pot fer sostenible al llarg de les nostres vides. No és un activisme separat de nosaltres, sinó que la construcció del poder popular es part de la construcció d’una vida que valgui la pena viure.

Centrar la nostra acció en una realitat i un territori concret ens facilita poder assajar, equivocar-nos, rectificar… i al mateix temps anar adquirint saviesa de com fer-ho. Ens facilita superar la dicotomia teoria-pràctica. També ens ajuda a superar la dicotomia construir-destruir: allò que anem construint en el nostre territori ens permet al mateix temps defensar-nos de les agressions de l’Estat i anar minant les dinàmiques capitalistes, i viceversa.

El poder popular tal i com l’entenem es construeix a partir de comunitats fortes que es defensen. Exemples com Rojava ens ho confirmen. La defensa aferrissada de Kobane i d’altres fronts no seria possible sense el sentiment que allò que s’està defensant en el fons és la nostra comunitat, la nostra forma de vida, així com un model d’organització social que la posa en el centre. Es tracta doncs de construir una forma de vida que pugui defensar-se, i defensar una forma de vida digna de ser viscuda.

També prenem com a referent els pobles i municipis de Mèxic que s’estan declarant autònoms: – Tila, Cheran, Nochixtlán, … no els coneixem de primera mà, només el que hem pogut llegir d’altres que hi han estat, però pensem que és una mostra més que l’autonomia només es pot declarar des de territoris, des de comunitats arrelades a un espai físic concret que són capaces de construir i defensar aquesta autonomia.

Pensem que el paper dels i les anarquistes en això és doble: per una banda, impulsar la realitat comunitària (poder popular en l’àmbit local) dels nostres barris i pobles, buscant que aquesta prengui consciència de l’agressió que està patint per part de la civilització estatal, i d’altra banda enxarxar-se i organitzar-se amb altres anarquistes que estan promovent el mateix en els seus territoris. Centrant-se en les necessitats d’aquests projectes locals: coordinant-los per tal que puguin fer sinergia, connectant-los i donant-los consistència (que no siguin bolets aïllats sinó una proposta seriosa de transformació social), buscant promoure’n de nous arreu del territori. Pensem que així és com té sentit que es qualli l’organització revolucionària.

Donada la perspectiva general, sorgeix la pregunta: per on començar? Com fer-ho on visc? Cada situació, i cada grup humà és diferent. No pensem que hi hagi receptes aplicables a tots els contextos, però volem plasmar certes idees que creiem que poden suggerir algunes formes de dur a la pràctica el canvi que volem propiciar. La idea que ens mou és construir una forma de vida en la qual puguem integrar les diferents vessants de la mateixa, per superar l’aïllament i la solitud imposades, i que alhora esdevingui un contrapoder front al sistema estatal-capitalista. Algunes de les maneres que estem intentant o en què ens imaginem l’acció a escala local són les següents:

  • Prendre part i coneixement de les iniciatives de suport mutu, d’amistats i d’organització horitzontal que ja es donen allà on vivim, sentint-nos interpel·lats per allò que afecta la regió que habitem. Des de tallar unes obres fins a participar en un torneig de futbol, des de tenir una paradeta al mercat fins a organitzar-nos per desobeir una mesura institucional. La confiança generada poc a poc per una quotidianitat compartida ens obre múltiples portes a parlar i posar en pràctica idees radicals, sense necessitat de fer ús d’etiquetes de cap tipus; la identitat més important ha de ser la pertinença al territori i a la realitat comunitària d’aquest.
  • Tenir accés col·lectiu als recursos materials i als coneixements necessaris per sostenir-nos, alliberant recursos i tècniques, i generar formes de relacionar-nos materialment basades en la confiança i la lliure federació, mitjançant la gestió de recursos col·lectius, compartint infraestructures, maquinàries o mitjans de transport, planificant conjuntament la producció, etc. En la mesura que sigui possible recomanem dotar-se d’un espai físic, qui no el tingui ja. Aquest espai d’entrada pot tenir una funció o l’altra: ateneus o espais socials, punts d’abastiment de bens bàsics, espais de producció per l’auto-sustent i/o per la generació de recursos monetaris… Depenent de les persones que siguin, les habilitats i necessitats que tinguin, els projectes que existeixin al poble o barri, etc. serà més viable començar per un lloc o un altre.
  • Confrontar el monopoli de la violència mitjançant la capacitat d’autodefensa, individual i col·lectiva, generalitzada. Els conflictes són part de la vida comuna. Part de la nostra acció serà aprendre a afrontar-los entre les que vivim a un mateix barri o poble, sense mediació o regulació institucional. Ens cal prendre l’art de l’escolta i de l’acompanyament, integrar treball polític i treball emocional. Exemples pràctics de com això pot prendre forma el trobem al Kurdistan. Partint de la idea que un conflicte mai és entre 2 persones sinó que tota la comunitat hi té responsabilitat, cada comuna estableix entre els veïns un comitè de resolució de conflictes, que és qui fa la mediació en primera instància quan hi ha conflictes en el seu territori, proposen mesures comunitàries per resoldre’ls i sanar els impactes que puguin tenir, i reuneixen a les parts de la comunitat que calgui per implementar-les. A més, cada comunitat organitza les seves pròpies milícies d’autodefensa per frenar la violència, ja sigui interna o externa, en el seu territori

Per començar a impulsar-ho des d’un territori determinat, apostem per formar grups de persones, poden ser molt poques, que posen en comú els seus recursos i s’organitzen per viure en comú i sostenir-se mútuament, de cara a impulsar la perspectiva comunitària al seu territori. Agrupar-se no ha de servir per tancar-se, sinó tot al contrari: ha de permetre tenir més força per implicar-se en el territori i difondre-hi la perspectiva comunitària i revolucionària. Tanmateix, com que ens trobem impregnats a molts nivells pels valors capitalistes, és normal que a l’inici ens costi generar la confiança i les sinergies que serien desitjables, hem d’aprendre a estar junts. No és necessari que les persones d’aquest nucli impulsor visquin en el mateix espai físic, però si que visquin en proximitat. Podem començar a fer-ho des de ja als nostres pobles o barris, només cal voler implicar-nos-hi, voler trobar-nos i posar en comú les nostres vides; i prioritzar-ho.

Finalment, per tal d’escampar la possibilitat de reinventar les formes de viure arreu ens cal també que els projectes locals es reprodueixin, s’enxarxin i s’articulin. A mesura que estabilitzem i consolidem els nostres projectes locals, dedicar certes energies a organitzar-nos a nivell territorial més ampli ens pot permetre:
– afavorir conjuntament l’aparició de nous projectes revolucionaris locals arreu del territori, proporcionant als nous grups impulsors unes millors eines per voler i poder començar exitosament. – afavorir també els vincles de companyonia entre els diferents projectes ja existents, sentint-nos més fortes i menys soles per fer front a les dificultats del camí, compartint experiències per generar conjuntament saviesa revolucionària, etc.. Per aprofundir en aquesta qüestió tan fonamental ens al mobilitat per visitar-nos, coneixent-nos en les nostres quotidianitats i no només en les reunions de coordinació.
– recolzar la nostra acció local. Sovint moltes persones que viuen als nostres barris/pobles veuen amb simpatia el que fem però al mateix temps creuen que som idealistes que tristament no hi tenim res a fer front a la potent maquinària capitalista. Explicar-nos, en l’àmbit local, com a part d’una força social d’abast territorial més ampli ens ajuda també a que la nostra proposta hi sigui presa més seriosament, com quelcom amb mes possibilitats d’èxit, la qual cosa encoratja a sumar-s’hi.
– sumar forces per autodefensar-nos dels múltiples atacs amb els quals la civilització imperant ens intentarà neutralitzar: repressió judicial, pressió econòmica, manipulació mediàtica…

En definitiva, podem així anar creant un cos conjunt, en forma de confederació de projectes locals, capaç de difondre arreu del territori, des de la pràctica i la proximitat alhora que des de la consistència i la capacitat d’autodefensa, la nostra proposta de societat; un contrapoder des d’on soscavar la civilització de la dominació que impera, i des d’on al mateix temps construir la civilització democràtica.

Oleguer, militant d’Embat i participant del projecte d’espai social i comunitari de Can Tonal a Sant Antoni de Vilamajor (Vallés Oriental)

* Aquest escrit està inspirat amb el text «Sobre la perspectiva estratègica: acció local i partint de les pròpies vides» dels campaments Pensant l’Autonomia 2015.

equipembatComunicats i textosanarquisme,autogestió,barris,estratègia,lluita,municipalisme,poder popular,sobirania
Avui sembla que no sabem per on començar per intentar sortir del forat al que ens empeny el sistema capitalista, tot és un embolic, no sabem com comunicar-nos i entendre'ns per poder-nos organitzar, veiem estupefactes com la major part de la gent llença la tovallola davant les injustícies més...