arribalosqueluchan01Introducció.

Aproximadament l’any 2007 quan encara funcionava la Biblioteca Popular de la Casa del Obrero “Ateneo Libertario” a la ciutat de Quito, van rebre per casualitat el Manifest Comunista Llibertari de Georges Fontenis, l’enviament provenia d’una petita agrupació llibertària argentina que havia reeditat el manifest a partir d’una traducció feta a Xile. L’obra de Fontenis per als qui en aquesta època ens consideràvem anarquistes purs i immarcescibles, va significar un cop de puny a la cara literalment. Vam comprendre en aquest moment, a la calor de la inutilitat política que representaven els nostres esforços per “canviar el món” mitjançant projeccions de cinema, taules rodones, vincles amb tribus urbanes, circuits d’agrupacions minúscules sense cap participació real en política, que estàvem en qualsevol part menys on aquesta es jugava. Aleshores la possibilitat des de l’anarquisme equatorià per desenvolupar un projecte revolucionari seriós era impensable. Mesos després d’haver devorat el manifest, l’efecte del qual des d’aquell moment fins al dia d’avui ha estat la ruptura amb un sector gran però políticament insignificant de l’anarquisme crioll, per als qui l’encertada lectura de Fontenis significava stalinisme, ortodòxia, autoritarisme, etc., rebem la visita d’un company de Xile. Aquesta visita va ser important en la mesura que ens apropàvem a un intent, amb les seves limitacions i encerts, que buscava pensar l’anarquisme en connexió amb les lluites del poble, des d’Amèrica Llatina. La motivació provinent de la lectura de Fontenis com de l’experiència xilena del Congrés d’Unificació Anarco Comunista (CUAC), es van convertir en importants referents per almenys, en aquest moment, asseure’ns a pensar “més seriosament”. No trobàvem en l’anarquisme equatorià amb el qual ens identificàvem, extint políticament des de la seva primera batalla (el 15 de novembre de 1922) i continuat per artistes, cantautors sense projecte o rellevància política en tant alternativa orgànica, eines, experiència o referents necessaris per afrontar la tasca de crear una organització revolucionària de caràcter nacional. Evidentment els anys no passen en va, d’aquella generació de “vells militants” poc o gens queda, de fet molts d’els qui fins fa alguns anys ens identificàvem plenament anarquistes el contacte amb els problemes reals del poble i les seves organitzacions, així com amb lectures d’altres referents i vessants teòrics a les quals no acudíem per por de “defraudar” a Bakunin (des d’una lectura principista d’aquest), ha permès que superem visions idealistes, voluntaristes i gens orgàniques tan patents d’aquest anarquisme amb el qual ens assumíem de forma religiosa i nècia. Ara som tan propers a Bakunin com a Marx, a Fontenis com a Gramsci, a Makhno com a Öcalan, així com a pensadors contemporanis i processos progressistes que es desenvolupen al voltant del món. La present entrevista va ser realitzada durant 2014 i 2015, va començar a Santiago de Xile en el mes de setembre, al costat dels actes i mobilitzacions commemorant el cop feixista de l’11 de setembre de 1973, i ha estat finalitzada en aquest setembre. Recomanem la seva lectura sense descurar les crítiques i observacions, sempre pertinents, que es puguin realitzar; reflecteix en molts aspectes el debat actual dins de les files llibertàries del nostre país, la necessitat d’un referent polític de cobertura nacional, instància que es fa possible avui, després de tants anys i equivocacions.

Pel socialisme i la llibertat! Amunt els que lluiten i els que no lluiten!


 

Carlos Pazmiño. Comencem parlant sobre els orígens del Congrés d’Unificació Anarco Comunista (CUAC) a Xile, com va ser que els anarquistes xilens van veure la necessitat de superar la idea de col·lectiu o organització voluntarista, educacionista, contra cultural, cap a l’organització política? Què és i quin és el rol d’organització política anarquista?

Mario Celis. El panorama llibertari a Xile en la dècada dels 90 presentava un bon nombre de col·lectius, que havien passat de la contracultura, a mostrar-se en manifestacions maputxes, i intentar armar algunes coordinadores, però sempre tot sucumbia en la dispersió o en pràctiques despolititzades.

Al 1998, diversos grups intentàvem aixecar un centre llibertari en una casa ocupada al centre de Santiago. En fracassar aquest projecte, es torna a la dinàmica de col·lectius i coordinadores. Fins que al 1999, les converses entre alguns grups de Santiago, connectats també amb grups de Valparaíso i Concepción, plantegen unificar els col·lectius que estiguessin buscant organitzar-se políticament. Per a això es proposa convocar a un congrés, una trobada de debat. Aquesta trobada es realitza en un sindicat i dura un dia complet. Allí s’acorda crear una organització amb objectius polítics, amb la base teòrica de el “Manifest Comunista Llibertari” de George Fontenis.

Com necessitàvem un nom, es decideix usar provisionalment el nom del congrés. La sigla que formava, demostrava molt poca serietat. Molts ens van dir “sona com l’onomatopeia d’un ànec, han de canviar-lo”. Però ens vam anar acostumant a usar-lo, perquè ens feia riure, trencava amb tota solemnitat i era provocador. Finalment quedà com el nom oficial. Avui es pot entendre com un reflex de l’època, del canvi de segle. Si ho llegeixes complet, sembla el nom d’una orgànica seriosa, a l’estil de les velles unions de salnitrers, portuaris, sabaters o gràfics. Si llegeixes solament la sigla, és l’esperit bromista, desenfadat i mancat de compromís dels anys 90. Era la dualitat d’un anarquisme jove, que es debatia entre ser o no ser; la tradició o alguna cosa nova, allò individual o allò col·lectiu, coordinació flexible o estructura reglamentada, voluntarisme o compromís, iniciatives efímeres o pràctiques permanents.

Molt aviat la realitat ens va obligar a escollir entre una d’ambdues opcions, sense espai per a ambigüitats. Es necessitava una organització que definís metes polítiques, amb un aparell operatiu que va funcionar al principi amb comissions i després amb fronts (treballs en sectors socials: estudiantil, sindical, poblacional) i comissions al servei d’aquests fronts. Sense sospitar que la construcció d’aquests treballs, seria fonamental pel que vindria després. I sense tampoc tenir totes les eines per enfrontar una època plena d’incerteses, en un entorn realment fotut, amb cap condició objectiva a la vista, cap referent proper cap a enrere.

Carlos Pazmiño. El CUAC pels documents que es pot llegir, mostra una estructura interna definida, organitzada i planificada, amb comissions i fronts específics de desenvolupament polític. Es pot dir que el CUAC va ser un esbós de partit anarquista, com es va pensar i va funcionar l’estructura orgànica? Quins van ser els seus pros i contres?

Mario Celis. Mai ens va agradar parlar de partit, ni van planejar esbossar un partit, que d’altra banda era una cosa que provocava gran rebuig, fins i tot entre nosaltres, i a més era la pitjor acusació que els grupuscles contraculturals ens feien. Per a la meva generació, el concepte estava relacionat al partit tradicional d’esquerra, tan ple de rigidesa, autoritarisme, clientelisme, de privilegis, masclisme, etc. Ningú volia això. Sempre es va pensar en una organització que seguís la tradició de l’anarco comunisme, amb programa polític i disciplina organitzativa, molt lluny d’un ordre militar, més aviat basat en les responsabilitats autoassumides. Una organització que decidís al costat de la gent, alhora que, donés respostes a l’endormiscament de les demandes socials, que generés propostes decidides, com a força visible, amb incidència a nivell nacional. Però calia rearmar l’anarquisme xilè, després d’un buit de dècades i això implicava aconseguir un cert ordre, en el dispers context llibertari crioll. Al mateix temps ens exigíem educar, formar nous militants, estendre’ns a altres ciutats i regions, relacionar-nos amb altres organitzacions, etc.

Era una motxilla pesada. Per això vam haver d’armar una estructura sòlida, disciplinada, molt operativa, perquè a més encara érem pocs. També es va crear una mística molt forta. Alguns van veure aquesta estructura com un terrible partit verticalista. Al principi per a altres grups d’esquerra (abans de guanyar-nos el seu respecte) érem un munt d’aficionats en política. Això últim tal vegada estava més prop de ser cert. El nostre amateurisme (sense ingenuïtat) era el reflex del moment postdictatorial i precisament una de les nostres fortaleses, en estar construint tot a cada moment, exempts de dogmes, receptes o ardits, pròpies dels acomodaments polítics.

Però objectivament res va arribar a ser tan rígid, ni tampoc tan lax. El que existia era una disciplina organitzativa, que no estava feta per atemptar contra la llibertat dels militants o per mesquineses. Sinó per organitzar i reinserir allò llibertari. Tot i que és cert que en l’etapa final, alguns van exagerar aquesta disciplina, van afilar la seva guillotina, provocant diversos conflictes i abandonament de militants.

El tema estructural sempre complica les coses, quan no es té experiència o no s’aprofundeixen els conceptes. A l’època, la paraula “estructura” provocava rebuig en alguna gent, que l’entenien – fins i tot avui l’entenen – com a contrària a la llibertat. Però curiosament els qui són més poc inclinats a respectar l’ordre col·lectiu, solen convertir-se en els més severs censuradors i sentinelles d’un ordre repressiu.

Finalment, l’aprenentatge va ser que la disciplina no és vigilància, que ha d’estar basada en la confiança en l’altre i en si mateix. Mentre que l’absència de jerarquia requereix alts graus de compromís i de maduresa individual i col·lectiva. Que és bàsic i possible, que les nostres organitzacions tinguin claredat de les seves metes polítiques i estableixin internament un ordre lliure. Això avui, crec és indiscutible.

Si això és un partit, difereix molt dels partits que coneixem…

Encara que podria dir-se així, cada organització ha de definir-lo clarament per endavant. Tenint clar que aquesta estructura, com sigui que es digui, no és per convertir-se en una màquina electoral, ni per privilegis, ni per reproduir la dominació, ni per crear una jerarquia encoberta, que coarti les expressions socials o els foti la vida als seus membres.

Sí que crec , que qualsevol organització llibertària que es proposi certa serietat, hauria de definir una estructura organitzativa, un programa polític, plans estratègics, un calendari d’activitats, un sistema de paràmetres d’avaluació d’objectius assolits, espais territorials i transversals, un pla de recursos i infraestructura, un pla cultural, etc. Això solament per començar a parlar de debò.

Carlos Pazmiño. L’anarquisme, o més aviat els anarquistes, han deixat de pensar la política com un fet concret, donat i reproduït amb el poble, escudant-se en la puresa ideològica per no intervenir de forma efectiva en la societat, portant a la concepció política llibertària a enarborar tàctiques, estratègies, i enfocaments programàtics allunyats d’aquesta. En aquest sentit, com va pensar la política el CUAC? Com la definiries des de l’anarquisme?

Mario Celis. Per cert l’anarquisme és una ideologia i pràctica intrínsecament audaç, “entradora” i dit en xilè “puntúa”. No en el sentit de ser més incendiària, sinó en què convoca a penetrar on ningú més podria, a construir on no hi ha gens, a donar passos desconcertants, a destravar nusos, a aconseguir avanços contundents. I això, clar que necessita d’una estructura organitzativa dinàmica, amb ètica, lucidesa i disciplina fèrria, que ha de ser fraternal, però enèrgica contra tot miratge i tot element, que desvirtuï els objectius. No una trama en constant caça de bruixes, sinó una recerca d’equilibri. En el CUAC, des d’un principi va existir aquesta recerca. L’assemblea va ser molt exigent amb cada militant i enèrgica contra els sabotejadors, que sí els vam tenir.

Si el CUAC era avantguarda o no, tant era en el context del Xile de la dècada dels 90, arribant al nou segle, en què no passava res de nou. Amb organitzacions socials agòniques, marginalitzades, i amb discursos estancats, que no s’assabentaven dels temes de l’onada globalitzadora, com les privatitzacions, els tractats, els abusos, la modernitat, els malls (grans centres comercials), una transició eterna, una democràcia fràgil davant un pinochetisme que es negava a morir. Davant d’això, el CUAC aposta en l’extern a mostrar obertament les idees d’apartidisme, anticapitalisme, antiestatisme, al costat de les seves propostes (ús del assambleisme, acció directa, portaveus, autonomia organitzacional, inserció i rearticulació social). També a exhibir una estètica que pren distància de la santeria simbòlica de l’esquerra, generant accions noves de propaganda, educació i cultura llibertària. Tot això era cridaner i a més a més eficaç. Així aconsegueix al costat d’altres grups, sembrar una llavor per als moviments socials que ressorgirien en la següent dècada.

No obstant això gran part de l’energia s’inverteix a enfrontar les complexitats de la seva pròpia estructura orgànica, i els obstacles del mateix anarquisme. A neutralitzar les posicions que defensaven l’estil de vida, la pseudo-rebel·lia, l’individualisme, la consigna sense suport, la tribu urbana, les repetides i inconduents xerrades sobre l’anarquisme del record, (amb molta cervesa, molta tallarina amb salsa, molta “tocata” punk rock, però poc contingut), la sacralització de la barricada, etc, etc.

Quan el CUAC es transforma en OCL (Organització Comunista Llibertària), aquests infantilismes, encara que amb resistència, es van eliminant. L’organització va créixer i va madurar, descobrint que en crear formes d’organització i estratègies adaptades a l’aquí, avui, podia convertir-se en un actor protagònic en la política del país. Aquestes formes prenen solidesa amb el treball en sectors poblacionals, sindicals i després el treball del FEL (Front d’estudiants llibertaris) en el llarg procés del moviment estudiantil. La presència de noves organitzacions llibertàries, en constant mirada crítica, també enriqueix el panorama en els anys següents.

Carlos Pazmiño. El CUAC va ser un referent per a molts processos organitzatius a Llatinoamèrica i el mateix Xile, quin va ser l’abast dels documents i l’experiència del CUAC? Com mesurar, així sigui empíricament, la seva influència?

Mario Celis. D’alguna manera el CUAC va servir com a experiència motivadora, en el procés de l’anarquisme equatorià, peruà o bolivià potser. A més d’un aprenentatge nostre de les organitzacions d’Argentina i Brasil. Dic motivadora, ja que no teníem capacitat d’acompanyar més ni millor cada procés, però sens dubte les organitzacions de cada país, van traçar els seus propis camins, el seu propi anarquisme contemporani. A l’Equador per exemple, es va donar un creixement reflexiu, una maduresa, que encara que no va quallar en una organització única a nivell nacional, va començar a llegir des de l’ideari llibertari els processos vertiginosos del país des dels 90 fins avui. I encara que eren processos molt diferents al que passava a Xile, el fet de trobar-nos, de mostrar que existia una nova oportunitat per a l’anarquisme a Llatinoamèrica, va ajudar a plantejar-se metes des de les nostres realitats i créixer. I clar, és molt satisfactori saber que les nostres visites, xerrades o correspondència amb gent d’altres països, van aportar en algun sentit. Per a nosaltres va ser molt enriquidor, i vam conèixer grans persones.

També és una responsabilitat mantenir aquest intercanvi d’experiències. Per això ens hem preocupat de difondre alguns textos de llavors, juntament amb articles o reflexions posteriors que alguna gent del CUAC i d’OCL del període 2000, va continuar escrivint. Si tot això és encara material de consulta per a diferents companys llatinoamericans i les noves generacions a Xile, em sembla bo i necessari, perquè algunes anàlisis i experiències no perden actualitat i perquè cada procés actual pot tornar a zero, si no hi ha consciència històrica.

Ara, de mesuraments empírics tenim poc o gairebé res. Fins avui, els treballs de recerca o tesis disponibles, que analitzen el CUAC o experiències posteriors, no aprofundeixen prou sobre les disjuntives polítiques de l’època i com es repeteixen avui. Fins i tot hi ha per aquí una tesi que cau en la xafarderia sobre persones, donant a entendre que el procés del CUAC, va girar més entorn de conflictes personals que entorn de postures polítiques contraposades. Com a tot arreu, sí hi va haver discussions personals, però l’única cosa important és saber què defensàvem políticament.
Alguns d’aquests factors són mesurables, a l’espera que els nostres companys egressats de les ciències socials, aportin a sistematitzar i crear indicadors per entendre millor què va passar. Per exemple, en la pugna en pro i en contra de la inserció social: Els qui s’oposaven, indubtablement defensaven els seus grups d’afinitat, les seves tribus, el seu estil de vida. Crec que podria ser comprovable que d’això, no va néixer cap proposta política atendible, transcendent. Les obsessions d’aquests grups d’afinitat eren en canvi, l’embrió de la dispersió “insurreccional” de la dècada 2000.

Per verificar això, n’és suficient veure què va ocórrer amb aquests grups, els seus treballs i els seus membres. Què ocorre avui amb els centenars de col·lectius que neixen amb mort sobtada i s’esvaeixen.

Però més encara, crec que és perfectament quantificable com els treballs durant aquest temps passen de la tribu urbana a un mínim treball voluntarista i educacionista, (com els primers preuniversitaris populars) fins a aconseguir un treball reivindicatiu en sectors socials.

També ha estat comprovable en el temps, que la creació de fronts socials no solament era necessària, sinó imprescindible. Solament l’aprofundiment en temes reivindicatius clau, com a educació, habitatge o treball, donaria a l’anarquisme xilè i llatinoamericà l’impuls necessari per al seu posterior i actual desenvolupament. Encara més, els nostres mètodes llibertaris, promoguts dins del moviment estudiantil, sindical i en les lluites per l’habitatge, conflictes ambientals o regionals, es convertirien pocs anys després, en el motor que impulsaria la irrupció d’aquests moviments en la dècada 2000.

Crec que avui en la dècada 2010, és necessari mesurar els impactes passats i actuals, o seguirem portats per opinions subjectives de cadascú. Algú concentrat en un treball sectorial o territorial, així com qui aporta amb el seu treball intel·lectual, difícilment té una vista panoràmica del procés complet. Ser autocomplaent en avaluar la teva feina, sense terminis definits, sense metes, o voler inventar tot des de zero, són també pràctiques que solen diluir tot avanç.

Carlos Pazmiño. Ara, en funció d’aquesta influència i el creixent despunt d’allò llibertari a Xile, com valores això? Què hi ha del CUAC en els llibertaris xilens de la segona dècada del segle XXI?

Mario Celis. És innegable que des del CUAC fins avui, s’ha legitimat un camí de construcció d’organització, que va des de la idea original de la inserció social, fins a les lluites per grans transformacions, la coordinació entre diferents sectors i les seves lluites, la idea de territorialitzar , la inclusió del feminisme, l’ecologisme, etc. Encara que posterior al període electoral de 2013, es produeixen grans diferències i desviacions cap a altres ideologies, el treball de les generacions posteriors al CUAC ha tingut en general, un desenvolupament coherent amb el plantejament inicial. Tot fins ara, s’ha desenvolupat més en el terreny estudiantil que en altres sectors. Seguit del sindical. Però encara segueix pendent la construcció d’un treball localitzat, barrial i en altres temes altament sensibles com el previsional, ambiental, l’alimentació, o la salut. També en les dimensions que aquests sectors tenen, com per exemple la problemàtica de gènere, migració, o l’accelerat envelliment de la població xilena.

Han passat gairebé dues dècades i el perfil de militants i simpatitzants també s’ha ampliat. La nostra generació venia d’estrats més precaritzats, inestabilitat que derivava en una participació inconstant. L’ingrés d’un gran contingent d’estudiants millor preparats, d’estrats mitjans, ha diversificat el moviment, l’ha donat més capacitat i accés a una millor anàlisi. Existeix la intenció d’ampliar-se a múltiples sectors que, crec, es dificulta per alguns dels obstacles al desenvolupament de l’anarquisme que descrivim en aquesta època del CUAC, i que encara persisteixen, no solament a Xile.

El problema etari: La dificultat per obrir-se més enllà del segment juvenil que tenen les organitzacions llibertàries (i els qui encara pateixen l’adolescència, en un cos d’adults).

El problema identitari: La falta d’una identitat llibertària pròpia, local i de la nostra època, que deixi enrere les pràctiques de les subcultures urbanes, d’altres ideologies, d’altres projectes polítics. El problema organitzatiu (falta encara creativitat i riquesa de formes organitzatives per donar respostes a necessitats de la gent, això va de la mà amb el problema dels recursos).

No em correspon esplaiar-me sobre el problema ideològic, ni en les discrepàncies que últimament han separat orgàniques, perquè s’està donant un debat profund sobre aquest tema, i això és molt positiu. Però, clarament no considero un avanç que les organitzacions llibertàries s’allunyin de l’anarquisme per apropar-se a posicions d’altres sectors.

Crec que entrar al joc electoral, en casos molt específics, han de ser estratègies a discutir, i no per estirar-se dels cabells, ni dividir-se. Oposar-se a priori i rotundament a participar en eleccions o abstreure’s de tota conjuntura amb altres grups, pot ser tan contraproduent com aventurar-se en una elecció amb un mal candidat, amb poques lleialtats i sense recursos. Jugar amb foc, requereix una anàlisi prèvia de tots, perquè després ningú plori o es baralli.

Sobre l’actitud de les organitzacions anarco-comunistes enfront dels anomenats insurreccionalistes o devots del caos, sí crec que ha existit una tebiesa, quan s’ha guardat silenci o no s’ha estat suficientment enèrgic davant tots els episodis espontanis o accions planificades d’irracionalitat violenta i despolititzada. Només demostrant una clara ètica llibertària, aconseguirem una legitimitat permanent. Sacsejant-nos qualsevol ambigüitat podrem mirar cara a cara la gent. Perquè ningú, menys encara un treballador o treballadora, ens identifiqui amb pràctiques com bombes al metro, o la lapidació de policies en una marxa. Perquè les aventures de cap pseudoheroi, danyi els avanços aconseguits. També veig molt complex basar les lluites socials a aixecar cíclicament nous màrtirs, hi ha un cercle viciós interminable en aquesta lògica. Cal cuidar-se de l’agressió de l’estat, evitar més morts i exigir justícia, però les nostres consignes principalment han de reflectir les demandes i els camins de construcció.

Carlos Pazmiño. Per què creus que l’anarquisme ha passat a ocupar un lloc marginal en l’esquerra? Per exemple en el debat sobre el problema del poder i l’Estat, l’anarquisme respon acaloradament “poder popular i autogestió”, no creus que s’ha oblidat pensar estrictament quina formació econòmica social i política planificada i centralitzada en la classe treballadora haurà d’ocupar el lloc de l’Estat? A l’Equador com saps, hem aixecat una proposta en construcció denominada “ Nueva Organización Territorial de Autogobierno Popular” (NOSTAP). A nosaltres la resposta espontània de poder popular i autogestió ens sembla una cantaleta de primària, massa abstracta, que no diu res en termes reals.

Mario Celis. No veig que com a idea o força política, l’anarquisme a Xile sigui tan marginal en l’esquerra, considerant que no va quedant molta esquerra i descartant els sectors que alguna vegada van ser d’esquerra i avui prefereixen dir-se progressistes. En el Xile d’aquesta dècada, les organitzacions llibertàries han aconseguit un lloc en l’esquerra política i inserir-se en diverses lluites socials importants. Això és un fet que alguns anys enrere era impensable. Han demostrat permanència, capacitat de propostes i conducció en conflictes que semblen eterns. El dubte és quant es poden sostenir aquestes lluites, i si el moviment llibertari pot mantenir els espais guanyats i créixer. De segur per a això no podrà seguir depenent de les demandes estudiantils o sindicals, ni solament de les actuals organitzacions, haurà d’ampliar-se.

La reculada de les reformes promeses per Bachelet, ha contribuït a estancar o diluir l’efervescència sorgida el 2011 i el moviment social ha caigut en un notori desgast. Veig que en aquesta conjuntura actual, els sectors llibertaris podrien ocupar un espai molt més preponderant. Tant com a estructura, o estructures polítiques més sòlides, amb més recursos o com una cultura llibertària que penetri la quotidianitat.

I per a això, és clar, es necessita una proposta. I aquesta proposta requeriria d’una audàcia molt més gran que la que va impulsar el CUAC als 90. La proposta NOSTAP d’Equador és molt interessant i assenyala la possibilitat d’escriure una orientació programàtica pràctica.

En el moviment ecologista xilè de fa dues dècades, vam aconseguir aixecar propostes politicoeconòmiques. Basant-nos en l’Economia a escala humana, els escrits de Johan Galtung, Murray Bookchin, etc. i aplicant-les en comunitats amb conflictes ambientals i en la xarxa de Consells ecològics comunals. Tot això es dilueix pels trencaments i l’absència d’una orgànica nacional representativa. Però en les organitzacions llibertàries actuals, és possible fer grans debats i crear una proposta sòlida. Potser per això segueixo creient en la construcció d’una orgànica àmplia de caràcter nacional. Tinc confiança que es pot trobar el camí cap a un programa d’unitat.

Les consignes del poder popular han contribuït a apropar les idees llibertàries a altres sectors, però semblaria que avui es requereix quelcom nou. Costa entendre avui un poder popular que no intenti apoderar-se pels espais quotidians que uns altres manipulen, o de crear forces paral·leles. Penso en les juntes de veïns, com a braços dels partits, alcaldes i ministeris, com a mers canals de propaganda, de donacions, beneficiàries de polítiques públiques, col·ludides amb privats que venen “operatius” de salut més barata, o legitimen les seves inversions invasives. Si cap llibertari es nega a entrar a les juntes de veïns o instàncies similars, ha de ser capaç de crear estructures que disputin l’espai a aquest poder.

Sobre l’autogestió, l’abstracte no és el concepte en si, sinó com es fa servir, despullat del seu sentit i de les seves pràctiques. Des dels 90 l’esquerra marxistoide més marginalitzada, es va apoderar del concepte, desvirtuant-lo com un sinònim d’autofinançament, de recol·lectar monedes, de resistir fantasiosament la precarietat de recursos. Ara el terme és d’ús comú, el fan servir artistes o empresaris amb idèntic simplisme. Per a alguns és directament el gest de rebutjar tot recurs estatal, encara que contradigui la lluita per drets. Culturalment, denota encara una gran inclinació a la marginalitat, autoimposada, impostada. Molts grups es conformen amb la carència. Manca de recursos, d’agenda, de militants, d’infraestructura, de mètodes, etc. El treball es fa petit llavors, s’acaba adaptant a aquestes mancances, però no es reestructura, quan no hi ha terminis com a element d’un programa. Potser perquè el terme “gestionar”, s’entén erròniament com l’acció d’aconseguir coses, aconseguir suports diversos, recollir les restes i no administrar. En l’autogestió en canvi, s’administra, es condueix cooperativament i per nosaltres mateixos un bé tangible, un mitjà de producció, un treball organitzatiu.

Carlos Pazmiño. Finalment i ja que hem entrat en el debat sobre ser una alternativa política real per al poble, com penses la capacitat de fer política des de l’anarquisme, construir poder, acumular forces i lluitar per l’hegemonia en el moviment popular?

Mario Celis. Actualment sembla ser que en el context llibertari xilè, ja no es pot postergar més aquest debat. Sobre com crear un programa tocant de peus a terra, coherent. Deixant clara la meva valoració de tots els èxits aconseguits, crec és possible avançar en perspectives que qüestionin les actuals lògiques de lluita, descobrint noves llums. Una d’elles és el tema organitzatiu – productiu, on comença a aflorar un interessant camí relatiu als espais productius. És a dir, la construcció d’espais en territoris determinats, on les organitzacions populars s’apropiïn, crein, recuperin o adeqüin mitjans de producció que generin recursos i desenvolupament, en la lògica col·lectiva i/o comunitària.
Des de l’ecologisme social la nostra aportació amb Ecobarrial, ha estat explorar aquestes possibilitats en sectors populars a través del tema alimentari i la seva relació amb horts urbans, horts de collita ràpida i constant, per a espais reduïts. Superant la poètica, l’esoterisme i l’elitisme, que tant acompanya al tema ambiental, hem intentat durant l’última dècada, omplir de sentit polític les accions ecològiques a nivell de barri. Això es relaciona amb aquesta exploració de noves pràctiques populars, consistentment agosarades, que assenyalava abans.

En l’anomenada “revolución pingüina” de 2007, els estudiants secundaris xilens, van donar diversos d’aquests cops desconcertants que són totalment llibertaris (a principis de la dècada 2000 molts dirigents havien estat formats en el front estudiantil del CUAC i OCL). L’audàcia de prendre’s els col·legis i quedar-se a viure allí, obligar el govern a dialogar amb portaveus, assemblees, o la creativitat comunicacional per captar l’atenció de la premsa, etc. Sense aquestes pràctiques res hauria succeït. Una mostra clara que les pràctiques fan la lluita. Amb solament consignes no s’arriba a res.

Crec que en el tema cultural, hi ha un impuls clau que estava al “Café Acracia”, una pràctica cultural de l’CUAC que avui és reproduïble. Es necessita reactualitzar la matriu cultural de l’anarquisme actual, crear una cultura llibertària que interpreti l’època que vivim, que estableixi relacions igualitàries, noves pràctiques culturals (em refereixo a nous formats que ens treguin dels imaginaris prestats d’altres realitats, d’altres dècades, d’altres ideologies). No podem seguir enganxats a la penya, o en l’acte que acaba en rock o cúmbia per a universitaris. Necessitem formats de caràcter familiar, noves instàncies de trobada, de lluita, d’intercanvi, expressions artístiques polítiques. Hem de sortir dels motlles culturals trillats. Necessitem una creativitat que avivi l’entusiasme. No crec necessari aclarir que no parlo de posar-li perruca a la lluita social, de tornar tot postmodern i estrambòtic, menys encara de despolititzar-lo amb globus o show populatxer. Parlo de subvertir els nostres propis anquilosaments culturals.
En un incert any 2015 a Xile, entre un clima de descontent i descrèdit dels partits, juntament amb la possibilitat d’una nova constitució, hi ha un moment crucial per abordar un protagonisme més gran. No crec que hagi de ser eludida la discussió sobre la nova constitució, per exemple.

Si la Concertación o Nueva Mayoria inventa “cabildos ciudadanos” o debats manipulats per legitimar les seves reformes cosmètiques, les organitzacions llibertàries no poden abstreure’s del debat que involucra tot Xile. Solament per oposar-se al reformisme, no es pot perdre l’ocasió de debatre com acabar amb les bases de l’estat subsidiari, del model de Pinochet, que consagra la propietat per sobre les persones.

Confio que hi haurà una nova etapa orgànica i programàtica on no estaran només “amunt els que lluiten”, sinó que estaran també “amunt els que no lluiten”, “amunt els que amb prou feines poden lluitar”. Sigui per temps, per desconeixement, per edat, per mobilitat reduïda, per aïllament dels cercles polítics … Pensant en aquells que semblen fluixos, indolents, consumistes, incrèduls de tot, religiosos, individualistes, ignorants, aburgesats. Perquè també a ells i elles, avui se’ls trontollen les seves certeses, la seva orfandat de sentit creix, i en la seva recerca també poden entendre i identificar-se amb les idees llibertàries. A tots ells i elles podem i hem d’arribar.

(*) Mario Celis (Sant Bernardo, Xile, 1969) és ex–militant i membre del comitè fundacional del CUAC
Actual coordinador del “Centro de Ecología Social Ecobarrial” – Xile. Ha estat coordinador regional per a Sud-amèrica de la xarxa Ecologista internacional “Tierra del Futuro”

Un article de l’autor sobre el CUAC en: La Organización C.U.A.C. de Chile: Principales Aportes de su Teoría y Práctica.

Georges Fontenis “Manifiesto Comunista Libertario“.

Carlos Pazmiño. Investigador CEPY, llicenciat en Comunicació per al Desenvolupament, estudiant de magíster en Sociologia FLACSO-Equador.

equipembatArticles pel debatComunicats i textosInternacionalanarquisme,estratègia,institucional,organització,poder popular,Xile
Introducció. Aproximadament l'any 2007 quan encara funcionava la Biblioteca Popular de la Casa del Obrero “Ateneo Libertario” a la ciutat de Quito, van rebre per casualitat el Manifest Comunista Llibertari de Georges Fontenis, l'enviament provenia d'una petita agrupació llibertària argentina que havia reeditat el manifest a partir d'una traducció feta...