Per José Luis Carretero.

Narra Eric Hobsbawm en la seva apassionant obra L’era de la revolució (“The Age of Revolution: Europe 1789-1848”) els avatars del nostre món després del tel·lúric succés de 1789: tot anava a ser transformat en una voràgine alimentada per múltiples canvis paral·lels en l’econòmic, el polític … Una brillant reconsideració històrica que ha de servir per, també, il·luminar la nostra visió d’un món, l’actual, la història social s’accelera vertiginosament. La crisi del règim espanyol del 78, retroalimentada per la crisi general de la manera específicament neoliberal de gestió del capitalisme, així com de les supervivències keynesianes, inaugura dinàmiques inèdites.

És en aquest marc que el règim en què vivim tracta d’recompondre la base de la repetició del semblant –“necessitem un PSOE fort, capaç de complir el seu paper consensual”, ens ha dit Luis María Anson–, sobre l’emergència de noves formes de gestió científica de l’acció penal, alliberada de les seves tradicionals lligams liberals, i en base a la constitució de noves lligams econòmics centrades en les dinàmiques del deute i la flexibilitat laboral.

Les resistències, a escala mediterrània i global, no han trigat a fer-se sentir, encara carregades de contradiccions. Però com ens demostren els successos de les “primaveres àrabs”, els límits de la protesta apareixen quan es posa de manifest l’absència d’un projecte coherent i d’una densitat organitzativa i discursiva a l’altura de la situació, per part de les multituds. Així, a l’Estat espanyol hem arribat a un punt abrasiu, en què el desplaçament de la discussió al pur terreny institucional – amb el consegüent embelliment de les “úniques opcions disponibles”, això és, el pacte de les forces d’esquerra amb el social liberalisme exprés o embussat – i a dinàmiques d’entrega de tot el que es mou a la maquinària de sindicats i partits amb evidents lligams amb el règim sortit de la Transició amenacen de provocar un impàs durador en el procés de constitució del contrapoder social.

Moviments sense densitat produeixen periòdicament la falsa aparença d’avenços espectaculars, que es veu abandonada al poc temps per la tornada de la ‘política seriosa’ conformada pel retorn d’allò consensual, amb un vernís ‘actualitzat’. El 15M i el cicle de lluites que va iniciar ha estat força més que això, però, de moment, no troba la manera de generar una textura social capaç de construir un poder popular paral·lel, amb una armadura discursiva coherent i compartida, i amb formes organitzatives obertes, però efectives.

El momentani retorn de ‘propostes fallides’ com la subsumpció dels moviments als ritmes i les formes del sindicalisme institucional, o la política com a forma de circulació de les elits, ens posa a les clares davant la dimensió de les tasques. Un moviment transformador seriós només pot construir-se sobre l’elevació de la consciència política de les multituds, i sobre la seva organització i participació creixents. Fins als hipotètics plans electorals que tot ho fien a la màgia dels “homes incorruptibles” només podran ser alguna cosa ‘encavalgant-se’ sobre un moviment popular fort, ampli i dinàmic.

Fiar l’existència d’aquest moviment a les estructures sindicals majoritàries o als comunicadors televisius no portarà molt lluny. El treball central, la conformació des de la base d’una alternativa social efectiva, plural i àmplia, tot i que ja iniciat, continua estant per fer.

______________________________________________
Editat originalment en castellà al Periódico Diagonal: https://www.diagonalperiodico.net/la-pl … ahora.html

equipembatArticles pel debatpoder popular,reforma
Per José Luis Carretero. Narra Eric Hobsbawm en la seva apassionant obra L'era de la revolució ('The Age of Revolution: Europe 1789-1848') els avatars del nostre món després del tel·lúric succés de 1789: tot anava a ser transformat en una voràgine alimentada per múltiples canvis paral·lels en l'econòmic, el polític...