Origen

D’uns anys ençà s’està reivindicant el “poder popular” en diferents moviments anarquistes llatinoamericans. Es tracta de grups generalment vinculats a la corrent comunista llibertària (anomenats plataformistes o especifistes) present en nombrosos països del món i, curiosament, absent de l’anarquisme ibèric tradicional.

Es tracta d’un concepte “importat” del marxisme llatinoamericà dels anys 60 i 70 del segle XX. En aquella època, el marxisme en les seves diverses facetes (guevarista, trotskista, leninista o fins i tot el socialisme d’Allende) parlava de la construcció d’una base social tendint al socialisme. En aquesta construcció del socialisme es parlava de poder popular. La Federació Anarquista d’Uruguai (FAU) i alguns grups llibertaris argentins van acceptar el terme i el van anar integrant en la seva forma de fer política.

Com que la FAU va aconseguir sobreviure a la dictadura uruguaiana (1973-1985), en els 80 va ser pràcticament l’únic grup anarquista del Continent Americà. [1] Als anys 90 l’anarquisme va ressorgir en diferents països americans. Per a aquells anys la FAU ja tenia un cert bagatge social i polític, motiu pel qual no li costaria massa influir en la formació política dels grups anarquistes que es van crear a diferents països.

En els últims anys va ser quan aquest desenvolupament es va accelerar generant grans organitzacions llibertàries com la Federació Comunista Llibertària (Santiago de Chile), el Front d’Estudiants Llibertaris (Xile i Argentina), la Coordinadora Anarquista Brasilenya o la Federació Anarquista Revolucionària de Veneçuela. Aquests grups i molts altres (al Perú, a Colòmbia, a Mèxic, a Bolívia, etc.) van adoptar la posició de la FAU sobre l’anomenat Poder Popular. [2]

Concepte

El Poder Popular consisteix en un “empoderament” col·lectiu. Empoderament és una paraula anglesa que vindria a significar la presa de consciència d’un poder que tot individuu té. És un poder basat en la lluita i en la dignitat. Una comunitat “s’empodera“ quan, a resultes d’una lluita determinada, aconsegueix una conscienciació. Aquesta conscienciació genera una expectativa de nova lluita (ja que es creu que també serà possible la victòria). Quan s’uneixen diferents lluites amb les seves victòries o el exemple d’altres, en un sol moviment (o comunitat en moviment) podem parlar d’una comunitat que ha generat poder popular.

El poder popular fa que el “poble sigui fort”. El concepte de “poble fort” també està present en el comunisme llibertari llatinoamericà i, sovint, ha estat adoptat pels moviments d’alliberament nacional tant a Amèrica Llatina (pels grups guerrillers) com a, per exemple, a Euskal Herria (per sectors de l’MLNV). Es tracta del fet que un poble empoderat es converteix en un poble, una comunitat, dificil de doblegar pels poders estatals o capitalistes. Un poble amb poder popular és un poble respectat. S’ha arribat a una altra etapa de la lluita social, doncs ja tenim a la vista la futura societat socialista.

El poble pot empoderar-se mitjançant les lluites socials, però també per la seva construcció d’alternatives que sorgeixin des del mateix poble. En aquest cas, els diferents processos d’autogestió a petita escala contribueixen a la idea que una autogestió a gran escala és possible (és a dir, la socialització dels mitjans de producció: el socialisme) creant una autèntica “societat paral·lela” dins de la societat que ens rodeja. Quan es combina una politització general en la societat amb una sèrie de victòries que hagin animat a la gent a intentar anar a més, amb uns quants projectes autogestionaris que mostrin el camí, llavors aquest poder col·lectiu serà verdaderament revolucionari.

Alhora cal dir que es tracta d’un procés acumulatiu. És a dir, que cada victòria estarà contribuint a assolir l’objectiu final. Cada lluita es converteix en una acumulació d’experiència, de formació política, de debats, de campanyes, que redundaran en benefici de l’objectiu. Amb les lluites s’anirà veient clar quines forces polítiques contribueixen a empoderar el poble i quines l’entorpeixen i el desvien de les seves metes.

Exemples ibèrics

Per tal de comprendre una mica millor els conceptes de construcció del poder popular, posaré un exemple que no se sol associar a aquests termes.

La Revolució Asturiana de 1934 va ser un procés d’acumulació de forces del proletariat asturià. Va ser un procés d’anys, en el que, mitjançant les vagues, els boicots, les expropiacions… els miners i els obrers autòctons (i foranis que treballaven a Astúries) van anar prenent consciència gradualment fins a arribar a l’any 1934 en el que totes les contradiccions de classe van donar lloc a la vaga general revolucionària d’Octubre.

Els proletaris asturians havien passat un any sencer en un agut conflicte de classe en el que es van viure nombrosos enfrontaments armats, vagues parcials i petites insurreccions a escala local, que van generar un ambient de resistència generalitzat. Es podria dir que la gent li havia perdut el respecte a l’autoritat, que la desafiava obertament de forma diària i que, quan en tenien l’ocasió, imposaven el poder de classe obrera, com en la vaga de Xixón (setembre de 1934), o es saltaven les prohibicions governamentals contra el diari Avance (un diari socialista asturià que afavoria la idea de la revolució social) o fent motins en les presons que acabaven amb presos armats i grans fugues. Tot això en mig d’un procès d’armament generalitzat de la classe obrera (es deia que en tant sols aquell any, els obrers asturians van comprar unes 10.000 pistoles amb el seu salari; sense comptar els nombrosos robatoris d’armes en armeries o expropiacions de dinamita en les mines). El procés que va portar a la Revolució Asturiana és un potent exemple de com un poble sencer va construir un poder popular.

El que potser ens costa més de comprendre és que a Astúries aquest poder popular estava recolzat pels diferents actors polítics de l’esquerra (anarquistes, cenetistes, socialistes, comunistes i marxistes d’esquerres) cadascú a la seva manera, però tots sumant. És per aquest motiu ressenyable que van participar unes 30.000 persones d’entre una població obrera que rondava els 120.000, cosa que indica la magnitud del moviment. [3]

Un altre exemple una mica més proper en el temps seria el de Marinaleda a Andalusia. A Marinaleda una serie de lluites per la terra als anys 70 i 80 van a aconseguir un nivell de conscienciació i politització important que els va a dotar d’un poder popular que cap partit de l’oposició ha pogut erosionar des de llavors. Marinaleda es diferencia de altres pobles governats per IU o per l’Esquerra Abertzale per tenir un govern format i recolçat des de les pròpies lluites socials i no des de la política tradicional. A pesar d’això el fet de dependre d’una alcaldia que porta més de 20 anys en les mateixes mans és una feblesa i una amenaça cap a aquest poder popular.

El paper dels anarquistes

Tradicionalment hi ha hagut el debat en el sí del moviment llibertari sobre com enfocar el procés que portarà a la revolució social (o al comunisme llibertari). Per una banda trobem a qui defensen un moviment llibertari fort, nombrós i ben format que “dirigeixi” al poble a la revolució i que convoqui insurreccions i vagues fins a aconseguir-ho. Per altra banda també hi ha moltes anarquistes que defensen un poble organitzat (intentant que sigui de forma llibertària) sent conscients que la comunitat, pel fet de ser nombrosa ha de ser forçosament plural, i per aquest motiu cercant contribuir al conjunt amb els mètodes propis dels anarquistes, però dins d’aquest poble en lluita. Per a aquest sector comunista llibertari el paper d’una organització anarquista seria el d’aglutinar a diferents militants que participen en els moviments socials per tal de dotar-los d’una coordinació i d’una coherència política pròpia pels seus objectius.

A l’anarquisme ibèric, però, ha predominat sempre l’anarcosindicalisme com forma organitzativa de la militància llibertària. Les organitzacions sindicals han sigut sempre vistes com l’eix vertebrador de l’anarquisme sencer, sent la resta d’organitzacions llibertàries com ajut de (i moltes vegades supeditades a) les organitzacions sindicals de masses.

L’exemple anterior de Marinaleda es sembla d’alguna manera a altres comunitats en lluita llatinoamericanes a on es pot respirar aquest poder popular (comunitats zapatistes, indígenes, del MST a Brasil, a Oaxaca, a algunes comunes veneçolanes, poblacions xilenes, etc.). Quan s’està a una d’aquestes comunitats es té la impressió d’esser a un lloc totalment diferent regit per altres normes. No vol dir que siguin comunitats anarquistes, sinò que són llocs a on el “poble mana”. Tot i que alguna comunitat d’aquestes es sembli a la societat proposada per l’anarquisme, encara el moviment llibertari no ha aconseguit influir prou als moviments populars com per a crear comunitats en lluita inspirades en el comunisme llibertari. És precisament ara quan l’anarquisme està tornant a la partida per un món nou.

_____________________
Ali Bei. Membre de l’Assemblea Llibertària del Bages. Aquest text va ser publicat al Pèsol Negre nº 60.

_____________________
NOTES:
[1].- http://www.anarkismo.net/newswire.php?story_id=3701
[2].- Els grups d’aquest tipus s’estan coordinant a la xarxa http://www.anarkismo.net
[3].- Veure el llibre La Revolución Sin Jefes, Muturreko Buruzatioak.

equipembatArticles pel debatanarquisme,poder popular,Xile
Origen D’uns anys ençà s’està reivindicant el “poder popular” en diferents moviments anarquistes llatinoamericans. Es tracta de grups generalment vinculats a la corrent comunista llibertària (anomenats plataformistes o especifistes) present en nombrosos països del món i, curiosament, absent de l’anarquisme ibèric tradicional. Es tracta d’un concepte “importat” del marxisme llatinoamericà dels...