Manifestació de les treballadores del Metro de Barcelona el 22 de febrer

Manifestació de les treballadores del Metro de Barcelona el dilluns 22 de febrer

A Barcelona, aquesta setmana hem estat testimonis del gran potencial d’una confluència de les lluites socials i sindicals. No és una novetat ja que cada any es parla i es juga amb la idea de constituir coordinadores o moviments unitaris. Alguns anys, els més encertats, ens surt una jornada de mobilització o jornada de lluita que la majoria dels casos no passa d’una manifestació i potser unes accions. D’altres ens surt una coordinadora que durant uns mesos intenta portar a terme unes quantes mobilitzacions i alguna campanya. I d’altres no som capaços de fer quelcom unitari.

Però repassem el que hem viscut a aquesta setmana del 20 al 27 de febrer. Durant la setmana prèvia van tenir lloc tres esdeveniments importants que és necessari ressenyar.

  • La convocatòria de la vaga de transports a TMB, que va tenir un important impacte mediàtic i polític a la ciutat. És un sector estratègic (el transport públic) i és un moment estratègic (el Congrés dels Mòbils, MWC de sigles en anglès). Les plantilles de les empreses implicades van encertar plenament en aquest aspecte i per això van rebre molt durs atacs durant la setmana prèvia a fi d’atemorir les treballadores i treballadors i que la desconvoquessin.
  • El Correscales, una protesta contra la precarietat amb format de cursa popular. Va tenir un origen en la lluita dels treballadors de les subcontrates de Movistar de l’any passat. Amb sortida a Bilbo i arribada a Barcelona, el Correscales travessava molts pobles i ciutats sent un punt de confluència de totes les lluites socials i laborals de cada comarca concentrant-se durant la setmana prèvia al MWC. El Correscales va arribar el dilluns, dia d’obertura del Congrés amb una manifestació a Barcelona.
  • La mort de Pablo Molano, amic i activista conegut i reconegut dels moviments socials de Barcelona. Durant la setmana prèvia es van celebrar diversos actes d’homenatge culminant el dissabte 20 en un cercavila i la reokupació de l’edifici de la Nova Rimaia. Els actes d’homenatge van recordar l’activitat militant de Molano: la història de una dècada de lluites socials a Barcelona. Aquest recordatori era com un balanç dels moviments socials i ens animava a seguir amb els seu llegat. Era la història de totes.

Aleshores al començar el Congrés dels Mòbils tots aquests relats (sindicalisme, precarietat i moviments socials) van confluir en Barcelona en dues manifestacions el dilluns 22. Primer la de la vaga del metro de TMB i després la manifestació de rebuda al Correscales.

Com s’ha dit, la vaga de metro, i després la dels busos i altres mitjans de transport, va ser fortament atacada per part dels mitjans de comunicació i de la classe política. Aquestes crítiques van rebre el suport de l’Ajuntament de Barcelona i de diversos caps responsables de En Comú. Una vaga serveix per col·locar a tothom en el seu lloc, i aquest cop En Comú ha demostrat clarament la seva feblesa. No podien recolzar la vaga, ja que aquesta estava boicotejant el MWC que s’ha convertit en un esdeveniment internacional clau per l’economia de Barcelona. Per tant l’atacaren amb declaracions carregades de falsedats i mala llet per tal de dividir els treballadors en vaga i també buscant fer créixer l’antipatia de la població cap una plantilla de TMB presentada públicament com una casta de privilegiats i privilegiades davant de la majoria precària.

La vaga va provocar un conflicte com malauradament no s’ha vist des de fa massa temps i la fèrria defensa de l’Ajuntament de la junta directiva de l’empresa i els durs atacs contra la vaga va fer que bona part de l’activisme social de Barcelona es bolqués en revertir-los. Activistes en les xarxes socials, en el creixent entorn del periodisme crític, en el cop d’efecte de la publicació del sou i privilegis dels directius de TMB… però també al carrer. Així Stop Pujades va realitzar unes accions de recolzament de la vaga el dijous, tallant la L9 i obrint diverses entrades de metro, també el moviment estudiantil va tallar diverses vies importants de la ciutat.

La meva conclusió és que entre aquestes accions relacionades amb la vaga i d’altres (les protestes de l’ICAM, la protesta dels manters a Canaletes el dissabte, l’okupació d’un solar per fer un hort per part del Moviment Popular de Gràcia el dissabte, la protesta de la PAH contra el BBVA de dijous, la protesta de Parcs i Jardins el divendres, la protesta per l’educació pública de diumenge, la celebració de diverses activitats paral·leles al MWC i la vaga estudiantil d’aquesta propera setmana) podem intuir la força d’un moviment social i popular ben coordinat. No obstant això, l’evidència negativa és que durant aquesta setmana cadascú ha fet la guerra pel seu compte i no ha hagut gaire coordinació.

Tot i així l’acumulació de protestes i activitats ens ha fet pensar que és possible reactivar un nou cicle de mobilitzacions si som més consistents i si actuem de forma cohesionada. Però abans hem d’articular un moviment popular plural amb una agenda comuna de manera que sigui multisectorial per poder passar de les lluites defensives a les lluites ofensives i que unes lluites retroalimentin les altres. Ja hem vist que la combinació entre les vagues laborals, les lluites dels barris i les accions dels moviments socials i els col·lectius activistes poden ser una bona arma en mans del moviment popular i que de fet si s’escullen be les accions i els tempos tot això es converteix en notícia de primera plana dels diaris i fa reaccionar l’enemic de classe de forma virulenta perquè vol dir que hem tocat el que realment importa. Per tant hem de seguir en aquesta línia i fer tot el que calgui per enfortir els espais de coordinació i de relació entre moviments.

Les “forces del canvi” estan quedant bastant desacreditades aquestes setmanes perque mostren que no poden realitzar canvis profunds i es queden en canvis cosmètics. Cada vaga les desgasta, cada protesta les tensiona. La nostra tasca és seguir per aquest camí, però no per produir l’enfonsament d’En Comú i que després torni CDC o PSC sinó per construir un poble fort, actiu als barris i als llocs de treball i organitzat mitjançant un moviment popular que sigui un nou actor polític i social a Barcelona i a Catalunya. Aquestes són les tasques ineludibles dels nostres temps.

Miguel Gómez, militant d‘Embat, organització llibertària de Catalunya

https://i1.wp.com/embat.info/wp-content/uploads/2016/02/IMG-20160222-WA0004.jpg?fit=1024%2C768https://i1.wp.com/embat.info/wp-content/uploads/2016/02/IMG-20160222-WA0004.jpg?resize=150%2C150equipembatArticles pel debatacció sindical,barris,Educació,estratègia,estudiantil,Gràcia,lluita,serveis públics
A Barcelona, aquesta setmana hem estat testimonis del gran potencial d'una confluència de les lluites socials i sindicals. No és una novetat ja que cada any es parla i es juga amb la idea de constituir coordinadores o moviments unitaris. Alguns anys, els més encertats, ens surt una jornada...