Un repás sobre com s’ha articulat sociopolíticament el continent europeu en les darreres dècades. Article de Miguel Gómez, militant d’Embat.

Screen-Shot-2014-04-10-at-10.17.04-AM

En els darrers anys del segle XXI se’ns està sometent, tant al planeta com a les persones que hi vivim, a una gran pressió. En alguns moments dóna la sensació que la societat està seguint un camí que ens porta directament al col·lapse. Col·lapse ecològic, col·lapse alimentari, col·lapse econòmic i també col·lapse social.

A Europa, els atemptats de París i Brussel·les ens parlen d’una societat trencada, cada dia més polaritzada entre extremistes islamistes i una extrema dreta en ple auge davant la manca d’una reacció per part de l’esquerra enfront dels grans problemes que afligeixen el món.

Al planeta, l’economia es troba en una situació de recessió provocada per una crisi doble, l’econòmico-fininancera i l’energètica que es van retroalimentant. Aquestes crisis successives provoquen greus conseqüències socials i ecològiques. A més, la depredació planetària ha arribat al seu punt culminant pel que fa l’ús del sol, de l’aigua, la desforestació, l’utilització massiva dels recursos i eventualment el canvi del clima.

Un altre punt d’anàlisi és l’impacte de la política exterior dels Estats Units en la política internacional Europea. Aquesta situació de submissió, ha provocat en part assumir situacions de gran gravetat com l’enfontament econòmic amb Russia o l’actual “crisi dels refugiats”.

L’objectiu d’aquesta anàlisi és demostrar que les úniques solucions per evitar la gran amenaça que plana sobre les nostres vides passen par atacar l’arrel dels problemes, que no són altres que el capitalisme i l’imperialisme. La causa finalista dels nostres problemes contemporanis radiquen en la forma que s’han configurat les nostres societats.

Com s’ha construït la nova Europa

L’Europa del nostre temps és el producte d’una llarga construcció social que va començar als anys 50, en plena guerra freda. En aquells anys es van forjar les bases sobre les quals es regiríen els països del Mercat Comú Europeu, que va ser la fórmula per aconseguir que els estats enemistats durant la Segona Guerra Mundial (França i Alemanya) comencessin a col·laborar.

En aquell moment, però, Europa no era més que una aliança entre productors de mercaderies, béns i serveis. L’Europa dels mercaders. Evidentment, en un món de grans blocs propis de la Guerra Freda era necessari un pes propi per a poder ser pres en consideració. Europa vivia sotmesa a la política imperialista dels Estats Units, que lluitava contra una altra gran imperialisme, el de la Unió Soviètica, que tenia sotmesa a l’altra meitat del continent.

L’Europa dels nostres dies és, sobretot, un producte del liberalisme econòmic. Per a ser precisos, del neoliberalisme. No s’entén l’actual Unió Europea sense la imparable ofensiva neoliberal dels anys 70 i 80, a més del fet de formar part del bloc geopolític liderat pels Estats Units.

Contextualitzant aquesta ofensiva neoliberal, qualificada per alguns com a “revolució” i d’altres com “contrarevolució”, hauríem de comprendre la situació. Els Estats Units estaven lluitant al Vietnam. La resistència del poble vietnamita contra les tropes nord-americanes va provocar que els Estats Units es sobreendeutassin desmesuradament, i per poder pagar la guerra va imprimir una gran quantitat de dòlars. Com a conseqüència, la inflació als països del bloc Occidental va créixer (donada la situació de centralitat del dòlar en la relació amb la resta de monedes).

El 1973, Aràbia Saudí i altres països del Golf de Pèrsia van apujar unilateralment el preu dels carburants. Aquest augment dels preus dels combustibles va colpejar de ple l’economia mundial. És el que es coneix com a la crisi del petroli.

Finalment, per caracteritzar l’època, els anys 60 van obrir al món una porta d’esperança de canvis revolucionaris. La generació que va néixer a la postguerra mundial arribava a la maduresa i ho feia d’una manera sorollosa. Animada per la revolució cubana, els moviments guerrillers llatinoamericans, la descolonització dels països africans (alguns dels quals van viure períodes revolucionaris), la lluita del poble palestí, la revolució cultural xinesa i sobretot la guerra de Vietnam (on el peix petit es menjava el gran), aquella generació es va veure impulsada a prendre el cel per assalt.

S’ha qualificat a l’època que va aproximadament del 1965 a 1980 (i especialment de 1968 a 1977) com “el gran salt” o com “la segona onada proletària”. El cas és que Europa va viure l’auge de les idees revolucionàries d’esquerres y es van viure gran lluites obreres i estudiantils per tot el continent. Tothom coneix el Maig del 68 a França o la Primavera de Praga. La revolució dels clavells portuguesa o el 77 italià van marcar també l’època on semblava que es podia aconseguir una transformació social profunda.

Inevitablement, de la mateixa manera com en altres processos en els quals no es guanya, es perd. Els poders fàctics (i els no fàctics també) van actuar d’una forma decidida per mantenir el control de la situació. Si a Llatinoamèrica es van donar cops d’estat i es va recórrer a l’extermini físic de l’esquerra, a Europa es van recórrer d’una manera més subtil als serveis secrets i per un altra banda al fantasma de l’extrema dreta. El capitalisme va aconseguir sobreposar-se tant a la crisi com a les onejades de l’esquerra revolucionaria i a l’aparició dels moviments d’alliberament nacional.
Però el que va contribuir més decisivament als moviments revolucionaris, no va ser altra cosa que la negativa de l’esquerra d’apostar pel socialisme. És el que va permetre l’apuntalament del capitalisme. La Unió Soviètica tampoc va moure un dit per atreure cap país nou d’Europa. Es trobava a la còmoda política de blocs. Còmode o atemorida per l’amenaça dels Estats Units de desencadenar una guerra atòmica. En resum, la dreta ,que a finals dels 70 va preparar el seu propi “gran assalt”, va prendre bona nota d’aquesta reacció tan “responsable” de les esquerres europees.

Les crisis econòmiques del 73 i 79 (produïda per la revolució islàmica a Iran) van produir un augment considerable de l’atur a Europa. A pesar dels que anunciaven que l’atur era un perill per a la seguretat pública i que és constituïa un “exèrcit” proletari en potència, l’atur massiu provocava un autèntic pànic a les famílies obreres. Tenir un milió d’aturats garantia que almenys una altre milió viuria at1emorida per perdre la seva feina.

L’ascens al poder de Margaret Thatcher a Gran Bretanya i Ronald Reagan als Estats Units va canviar el món per sempre. Es van trobar amb una esquerra desarmada, dividida i sense capacitat de reacció. Ambdós líders van capitanejar el assalt més gran de la història contra les condicions de vida de la classe treballadora. Les seves polítiques es basaven en la liberalització de l’economia, el desmantellament de la indústria i la seva externalització a Àsia, en la terciarització i en la destrucció definitiva del poder sindical. Els mantres repetits fins a la sacietat eren la flexibilitat laboral, la baixada d’impostos, el foment de la classe mitjana, guanya competitivitat i privatitzar el sector públic.

Els sindicats britànics havien guanyat una batalla el 1974, amb la derrota del govern conservador de Heath. Thatcher va tornar el cop amb la victòria electoral el 1979 i al 1984 els va derrotar definitivament a la vaga de la mineria. No estem parlant de sindicats revolucionaris, sinó de sindicats afins al laborisme que defensaven una economia orientada a garantir el benestar de la majoria de la població. Això, però, semblava inassumibles per a les elits.

L’onejada conservadora es va estendre a tot Europa occidental als anys 80. Inclús la socialdemocràcia que es trobava al poder (François Miterrand, Felipe González) la va anar adaptant com a pròpia. Era el signe dels temps. Quan el 1989 va caure el mur de Berlín, i més endavant es va desintegrar la Unió Soviètica, semblava quasi bé un senyal divina que dictava que l’únic camí viable era el liberalisme salvatge.

Evidentment, la Unió Europea es va fundar sota aquests paràmetres. Es va fomentar la lliure circulació del capital, el crèdit fàcil i també (com a mesura positiva), la lliure circulació de les persones de la Unió. El colofó d’aquest procés va ser el naixement de l’Euro, la moneda europea transnacional.

En definitiva, aquesta situació va provocar un gran canvi en la vida de les poblacions i les barriades obreres d’Europa. L’atur massiu per la destrucció de la indústria va provocar una crisi d’identitat de la classe obrera. La fàbrica, les drassanes o la mina era la senya d’identitat de moltes ciutats i pobles. El seu tancament va provocar el desànim i la manca de perspectives. Així va créixer una nova classe que vivia dels subsidis, de les ajudes governamentals o que vivien de l’economia submergida, ja que el sector serveis (basat en treball temporal) que venia a substituir els llocs de treball que s’havien eliminat amb el tancament de les empreses principals (llocs de treball estables, sindicalitzat i per tant ben pagat) no era capaç d’assumir tota la força laboral que sobrava. En aquest context, van proliferar les drogues, la depressió i una població que va viure a partir d’aquells moments en la passivitat i el desànim.

La conseqüència de tot aquest procés llarg ha sigut la destrucció dels vincles comunitaris que havia creat la classe treballadora durant el llarg període anterior. La fugida de la burgesia del centre de les ciutats per instal·larse en urbanitzacions perifèriques i la droga i marginalitat va deixar aquestes zones buides, degradades i envellides. L’envelliment de la població no és causa del liberalisme sinó degut al reajustament social provinent de la generació del “baby-boom” (la gran expansió geogràfica dels anys 50 i 60) que va arribar a la maduresa i no va voler ni poder seguir els passos dels seus pares. Les seves famílies eren més petites i, sovint, monoparentals. L’aparició de la pílodra abortiva, els anticonceptius i els primers casos d’avortament legal van produir un control de natalitat que va ajudar a tenir famílies més petites. Però també va permetre l’envelliment de la població europea que poca a poc va anar invertint la piràmide de població. L’única manera de reverir aquesta tendència va ser a través de la migració de treballadors estrangers i de les seves famílies, més prolífiques que les europees.

Però aquesta arribada massiva de persones d’altres orígens culturals irremeiablement anaven a afectar la composició social dels barris obrers, on es van instal·lar majoritàriament. En alguns països, com França, van ser col·locats en barris-ghetto. En altes països es va evitar aquesta situació instalant-los en barris obrers o de classe mitjana. De totes maneres, l’esquerra tradicional es va dedicar a intentar integrar a aquestes noves poblacions en les societats occidentals a través d’una política social del multiculturalisme, integrant la cultura forana a la nostra i creant una nova cultura, producte de les fusions, cosa que en realitat no va ser mala idea.

La part negativa és que l’aparició d’aquest multiculturalisme s’estava produït de forma paral·lela a una humiliació i degradació mediàtica de la classe treballadora local. Se la presentava com una població de borratxos, pandillers, violents, vagos i aprofitats de l’estat del benestar. S’ignorava el fet que si vivien en part dels subsidis era perquè s’havia desindustrialitzat el país. A més, es presentaven casos excepcionals de comportament antisocial com si fossin la norma entre la joventut obrera (des de les subcultures quinquis a la dels canis, passant per la ruta del Bakalao, el tunning, el reggaeton. També proliferen els programes de TV que treuen el pitjor de les persones de classe treballadora caricaturitzant-les i humiliant-les, programes com Gran Hermano, Aida, Hermano Mayor, Gandia Shore…). El procés era culpabilitzar a l’individu de les seves condicions vitals. Per l’altra banda, a enaltir la figura dels “emprenedors”, els nous triomfadors de la societat. S’estava provocant el fet que ningú volgués formar part d’una classe obrera que s’equiparava a ser pobre, antisocial o marginal. A partir d’aquell moment la majoria de població es considerava de classe mitjana, encara que estigués treballant a l’obra.

S’alçava el fet que la immigració treballés més intensament que la població local. Era el discurs dels explotadors capitalistes locals que utilitzaven la mà d’obra d’immigrants per reduir els drets laborals o per saltar-se directament les regulacions laborals. Són aquest tipus de greuges comparatius els que produeixen un ressentiment latent a la societat.

És a dir, es derrota a la classe obrera als 80, es mina definitivament els seus drets als 90, es provoca la destrucció dels vincles comunitaris (sindicats, associacions, vida als carrers…), que a la vegada ajuda a la promoció de l’individualisme des de els mitjans de comunicació i a la cultura popular. Als anys 2000 arriba una immigració massiva que alguns capitalistes veien com una benedicció necessària.

Un altre qüestió a tenir en compte són els processos de gentrificació. Una vegada els barris estaven totalment degradats, s’anaven reconstruint sobre altres bases. Es creava un centre cultural o un edifici emblemàtic. S’introduïa el turisme al barri i amb ells els hotels. O bé es posava de moda un barri entre estrats de gent jove, professionals, etc i els lloguers començaven a pujar i més endavant entre el turisme de masses. És el cas de molts barris obrers dels centres de les ciutats que es van veure afectats per aquest processos que davant l’encariment i la revalorització de l’habitatge, moltes famílies es van veure expulsades davant l’incapacitat d’afrontar les seves factures.

El tema del turisme és especialment interessant. Es produeix a partir de l’explotació del sentiment de pertinença a la classe mitjana. Com a tal, una persona té el seu dret a viatjar. I amb l’arribada dels viatges baix cost les masses de turistes van arribar a les ciutats quan abans només anaven a les platges. El turisme ha canviat la fisonomia de motes ciutats i també ha precaritzat molt els llocs de feina, especialment pel que fa la temporalitat.

A tota això, què feia l’esquerra?

Es diu que la victòria més gran de les dretes ha sigut que l’esquerra socialdemòcrata i laborista hagi adoptat la ideologia neoliberal. Sense un base obrera a la que apel·lar més clarament (la dreta havia contribuït a destruir-la) els partits d’esquerres, en mans de persones de classe mitjana burgesa, es van adoptar al neoliberalisme. Això va ser terrible per les classes populars, ja que aquests partits van continuar a realitzar la mateixa política que els atacava, però acompanyat d’una retòrica i discurs d’esquerres. Això ha tingut un impacte sobre la percepció i l’esperança en el canvi social a milions de persones. No ha estat canalitzat per les opcions revolucionàries ni per ningú. Els sindicats, han perdut milions d’afiliats a tota Europa i l’esquerra revolucionaria no hi ha sabut ocupar l’espai que ha deixat el desencantament. Gran part de la classe treballadora queda resignada i molt hostil a tot el que tingui a veure amb la vella esquerra, inclús els seus valors.

L’esquerra burgesa ha pecat de supèrbia (sempre adoctrinant a les seves bases, infantilitzant-les, traicionant-les i mentint sense cap tipus de rubor), sectarisme (més pendent d’atacar les altres posicions d’esquerres que atendre els problemes de la gent), estètica (un llenguatge estètic d’esquerres que no tenia res a veure amb la realitat de les classes populars) i ingenuïtat (amb una anàlisi de la societat molt superflu, sense assumir en el món que vivim), entre altres. Es resumeix molt bé en l’article de Xavier Díez, de “els set pecats capitals de les esquerres”. Però sobretot, l’esquerra s’ha identificat amb el projecte històric de la dreta. Aquest és el més gran dels seus pecats.

L’esquerra és profundament pro sistema. Està a favor de la Unió Europea, que és el “garant” de les llibertats i la nostra riquesa. Això diuen. Però ha propiciat que la dreta consolidi el seu poder i que siguin aquests anys de la crisi els que concentren més milionaris a la història juntament amb els beneficis rècord de les grans empreses i la banca. Han sigut els anys de les ajudes a la banca amb diners públics per què “eren massa grans per caure”.

On ha governat l’esquerra, no ha controlat el poder, aquell poder que té la burgesia. Quan ha intentat canviar les coses no ha pogut. La dreta que controla els mitjans de comunicació l’ha enfonsat de forma despiadada. Se la presenta com a “tova” davant els problemes de seguretat, immigració, política exterior, corrupció. Es creen crisis internes del no-res propiciades pels mitjans de comunicació. En definitiva, fan que l’esquerra estigui més pendent de quedar bé que de governar pels seus votants. Més aviat, el gruix de les seves polítiques estan més basades en els drets civils (llei de la dependència, matrimoni gai, avortament) que en els drets socials que afecten les majories.

També hem de reconèixer que l’esquerra llibertària no hi ha sabut aixecar cap allà on se la necessitava, massa preocupada en la contracultura i en una dinàmica de ghetto autoreferencial. L’activisme per l’activisme contribueix a no entendre els problemes de la gent treballadora i que ens allunya d’ella. Saltem d’una campanya a un altre, inabastables, els problemes del món són masses per la poca gent que som.

Avui en dia, sorprèn i ens alegra veure com funciona La comunitat Esperanza a Canàries, el barri okupat de Errekalor Bizirik a Vitoria-Gasteiz o els 42 blocs okupats de l’Obra Social de la PAH. Tots aquest projecte tenen en comú que s’han portat endavant i desenvolupat per gent corrent, que pateix i que lluita i tenen una cobertura i un suport de l’esquerra alternativa o llibertària.

Però falten milers d’aquests exemples per tota Europa per poder ser algun dia una alternativa realista. Cal que seguim amb el sindicalisme alternatiu, portant els sindicats als barris obrers i a la comunitat, és necessari organitzar el precarietat, al jovent, a les dones treballadores i els espais de socialització popular als barris. L’objectiu ha de ser el d’organitzar a les classes populars i treballadores, no podem allunyar-nos d’això.

La crisi en la qual ens ha ficat l’imperialisme

Des de l’inici de la Guerra Freda, la política exterior europea ha estat sotmesa als interessos d’Estats Units, que en aquells anys ocupava Europa a través d’una xarxa de bases militars. Els exèrcits de l’OTAN garantien que els països d’Europa Occidental fossin lliures de l’amenaça soviètica. Davant aquesta amenaça superior qualsevol acció quedava disculpada. L’exemple més clar és el suport tàctic dels Estats Units al règim franquista, sent conscient que es tractava d’una dictadura sagnant. El suport d’aquest tipus de dictadures als cinc continents ha estat la norma durant dècades.
En el nostre temps, aquesta política perdura amb el recolzament de règims afins a la política exterior dels Estats Units, com el cas del Marroc, Aràbia Saudí, Turquia o Israel.

El final de la guerra freda va suposar la victòria moral del model capitalista que defensava Estats Units i els seus aliats europeus. Al no tenir enfront a un bloc socialista (amb tots els seus fracassos evidents que el van portar al col·lapse), el neoliberalisme es veia lliure per desenvolupar-se en plena llibertat. És el que es va conèixer com “La fi de la història”, concepte encunyat per Francis Fukuyama, en el que es donava per suposat el triomf definitiu del capitalisme a la història de la humanitat. A partir d’aquí es van desenvolupar plans per crear grans mercats de comerç “lliure”, sense aranzels, que desprotegien encara més les economies locals. La globalització de finals del segle XX va ser un fet plenament establert. Els tractats de lliure comerç a escala mundial eren el garant i per descomptat, també ho eren les armes de l’OTAN. I qui no estava en aquella dinàmica, era completament destruït, com va ser el cas de Sèrbia.

Aquesta política d’impunitat total es va desenvolupar en la primera dècada del segle XXI. L’atac jihadista de l’11-S de 2001 contra els Estats Units va ser l’excusa perfecte per desenvolupar una política militar molt agressiva. Les invasions d’Afganistan i Iraq van reafirmar la força nord-americana. A més, van ajudar estendre al Caucas i Àsia Central el poder atlantista i neoliberal. No van dubtar en enderrocar règims (poc o gens democràtics, per cert) emprant la tàctica de les “revolucions de colors”, que eren processos de protestes de carrer utilitzades políticament per fer caure governs.

La crisi internacional de 2007-8 va desencadenar greus problemes econòmics a moltes nacions i per tant va ser relativament més fàcil impulsar processos populars de desestabilització de governs hostils o no col·laboradors. En part, això és l’origen de la primavera àrab del 2011 que van provocar la caiguda dels règims a Tunísia i Egipte i després les guerres de Líbia, Síria i Iemen, quan han provocat un caos a la regió.

A grans trets, paradoxalment, l’amenaça que els Estats Units va intentar enderrocar amb la seva invasió d’Afganistan ha crescut enormement en l’última dècada. Ara estem parlant d’una força veritablement global. El gihadisme ha guanyat adeptes en tot el món a partir de les comunitats obreres i camperoles musulmanes colpejades per la crisi econòmica, el desarrelament social i una situació de crisi politico-social permanent en molts dels seus països. Les guerres civils a Síria, Líbia i Iemen han aconseguit forjar a una gran quantitat de combatents gihadistes que es poden xifrar en diverses desenes de milers. A la vegada estan colpejant altres estats molt dèbils com Nigèria Mali o Somàlia i amenacen de desbordar qualsevol tipus de contenció, ja que han aconseguit ser hegemònics en algunes zones. Hegemonia que troba suport amb els interessos d’Aràbia Saudí, Qatar i Turquia de controlar la regió a l’Orient mitjà, enfrontant-se a qualsevol preu (finançant a la gihad inclús) contra Iran.

L’altra banda de la balança és Occident, on la por creix a grans passos. La situació creada per l’imperialisme i la seva pèssima gestió de la situació està produint una reacció contraria mitjançant l’augment de la intolerància al continent. El reflex és l’actual situació amb la “crisi dels refugiats”, que és la vergonya més gran per totes les nostres societats. Els polítics de dretes han arribat a acusar als refugiats de gihadistes, comparant-los amb els mateixos que els han expulsat de les seves llars.

La tempesta perfecta de l’Extrema Dreta

Tenim el caldo de cultiu pel creixement i desenvolupament de l’extrema dreta europea. La destrucció de les comunitats obreres tradicionals, la individualització, la precarietat i la crisi s’ajunten amb la immigració, una política exterior sense sobirania i a més sumem l’explosió d’una crisi de milions de refugiats que fugen de les guerres provocades per la nostra política exterior. Aquest descontentament en l’àmbit europeu l’està recollint l’extrema dreta, que veu com amplia la seva influència electoral.

La ultra dreta ha sabut modernitzar-se amb el pas del temps mentre l’esquerra ha continuat amb els discursos del passat. Han canviat de color, discurs, estètica i s’han fet mediàtics utilitzant el morbo dels mitjans de comunicació per a créixer. En definitiva, han pogut canalitzar políticament allò que està succeint en l’actualitat. És més, han reprès un discurs parcialment tradicional de l’esquerra com la defensa dels drets socials, l’antiimperialisme (contra el poder d’Estats Units a Europa), el proteccionisme i la lluita contra la globalització capitalista.

Com l’esquerra socialdemòcrata ha renunciat a defensar la sobirania nacional i l’ha deixat en mans d’entitats supranacionals (UE, OTAN, OMC, FMI, TTIP….), és l’extrema dreta qui ha aprofitat per reprendre la defensa de la sobirania i l’ha convertit en la seva bandera d’identitat. Els seus militants ja no provenen de la ultra dreta tradicional, ja poden ser inclús opció de govern a varius països d’Europa.

Sens dubte, serà un dels problemes més importants amb el qual s’haurà d’enfrontar l’esquerra europea ja que en el moment que l’ultra dreta aconsegueixi el govern d’un país, estarà molt més a prop de convertir-se en opció de govern en molts d’altres.

El factor UE

Com hem vist a les eleccions del parlament europeu, la dreta conservadors i la socialdemocràcia són tan hegemòniques que sembla impossible una victòria d’esquerres que pugui fer virar la política europea de forma decisiva. L’entrada dels països de l’Europa oriental han servit per afermar el poder de la dreta europea. En aquests països els conservadors són majoria des de la caiguda de l’URSS. En els últims anys fins i tot han demostrat un gir cap a la dreta més “dura”.

Les polítiques de la troica basades en protegir els interessos de la banca alemanya i les grans empreses han empobrit i arruïnat els països del sud, que han viscut a base de crèdit des de fa dècades. En temps de crisis, els que tenien crèdit i els endeutats han pagat els plats trencats de qui ha promogut el sistema econòmic actual. L’aparició de nombrosos casos de corrupció al Partit Popular espanyol demostra la generalització d’aquest fenomen a tot el sistema capitalista. Els “papers de Panamà” demostren el nivell d’arrelament en el qual es troba la corrupció a tot el continent, i també que la fugida de capitals és un tret comú de les classes dirigents.

Al mateix temps, als de baix se’ns imposa tot tipus de retallades socials que han precaritzat les nostres vides. Incideixen fins i tot en les nostres pròpies vides amb les retallades en sanitat i en l’ampliació de la nostra vida laboral. La crisi (juntament amb la demografia) ha posat en perill el nostre sistema de pensions que probablement veurem fer fallida en la dècada vinent. Els pensionistes són els que ara sostenen a famílies senceres, garantint un problema social de grans dimensions si la caixa de les pensions es veies afectada.

Europa, tal com està construïda, és en definitiva un impediment per a qualsevol canvi social. L’esquerra alternativa al parlament europeu, atacada per la ultradreta, s’erigeix en defensor d’una “Europa dels pobles” i per tant contribueix a la seva consolidació, reforçant el bloc dominant.

L’Espasa de Dàmocles de les crisis energètiques, ecològiques i alimentàries

L’últim punt a tenir en compte són les diferents crisis globals que trobem al segle XXI. Són crisis diferents però relacionades amb l’impacte que ha tingut l’ésser humà sobre el planeta.. Concretament la nostra forma de vida.

La crisi energètica es basa en el consum de combustibles fòssils, essencials per què tot funcioni. Sense transport no existeix un capitalisme avançat i és en els anys vinents quan aquests combustibles comencin a escassejar. Aquest mateix any moltes empreses energètiques han fet fallida per l’efecte de la baixada del preu del petroli. A més, països com Canadà, Brasil, Argelia, Nigèria o Veneçuela estan en números vermells i les seves economies cauen de forma empinada. També s’ha donat un enfonsament de la indústria del fracking als Estats Units.

El consumisme depredador s’enfronta, en els 20 anys vinents, a l’arribada de zenit d’una sèrie de materials bàsics com poden ser el coure o l’urani, entre una vintena més de materials. Se sap que quan un recurs es queda escàs, passen un seguit d’anys de crisi fins que el substitueixi un altre. En un món cada vegada més sobre poblat, la manca d’alguns d’aquests recursos bàsics poden provocar problemes greus entre els estats.

Un altre problema greu és el dany ecològic greu que estem produint al planeta. Amb el desenvolupament de la nostra societat, la biodiversitat es redueix, l’impacte en forma de contaminació augmenta i s’aprofundeix en la desforestació i en la destrucció dels hàbitats. A més, en aquests anys es fa més evident que mai l’escalfament del planeta i l’eventual ruptura de l’estabilitat climàtica que estan lliurant els processos desconeguts a l’àrtic i antàrtic, que segurament tindran un impacte sobre el clima.

Finalment, existeix el problema de l’aigua i del sòl. El creixement que ha patit la població mundial ha fet que l’explotació del sòl arribi al seu límit. La introducció dels monocultius i tot el que implica (químics, abonaments, fertilitzants, pesticides, un regadiu intensiu) ha portat a l’empobriment definitiu d’una gran part del sòl. L’explotació dels aqüífers i el desviament i embalsamant dels rius també incideixen en l’empobriment del sòl del planeta.

En definitiva, tots aquests problemes es retroalimenten entre ells. Si afegim al problema de l’empobriment del sol, la imprevisibilitat del clima, la manca de pluja o les inundacions, esta clar que estem parlant d’un tema més greu. Podem concloure que la majoria de problemes i amenaces s’agreugen si afegim el fet que vivim sota un capitalisme depredador i que aquest no permet canvis de paradigma més enllà de modificacions que es puguin fer en un nivell superficial.

La gran amenaça és una concatenació de catàstrofes humanitàries que provoquin situacions especialment traumàtiques que facilitin el camí a mesures encara més dràstiques. Ho vam poder comprovar el 2011, quan es va desencadenar la conflictivitat social a Orient Mitjà en un context d’alça de preus dels aliments, en part perquè les collites de l’any anterior al Sahel, Rússia i Pakistan es van perdre.

Què fer?

El món s’enfronta a unes dècades d’una importància transcendental. Qualsevol persona amb un ideari revolucionari no pot renunciar a aquesta realitat i haurà d’actuar d’acord amb els seus principis. La crisi (o l’amenaça de crisi) descrita anteriorment tanquen la porta a mesures dins una lògica de progrés social lineal i per etapes. També ens deixa clar que venen temps d’enfrontament entre models. Per tant, una militància basada exclusivament en l’autogestió o el cooperativisme, a pesar de ser positius, tampoc és viable a llarg plac.

Som conscients que L’Europa en la qual ens trobem segueix dins d’una etapa d’ofensiva neoliberal que persisteix en aplicar les mateixes polítiques econòmiques i socials que van propiciar la crisi del 2007. La manca d’una alternativa per l’esquerra (ja que la socialdemocràcia va adoptar el neoliberalisme en bloc als anys 80 i 90 i que l’esquerra post-comunista no arriba ser percebuda com a alternativa – excepte en alguns països del sud d’Europa) han deixat un buit que obra camí a un creixement de les opcions d’extrema dreta populista al continent. La classe treballadora atacada pel liberalisme, colpejada per la crisi, oblidada per l’esquerra i pels sindicats vira cada cop més als que parlen de garantitzar els seus “drets socials” a la vegada que la seva “identitat”.

La identitat és un concepte ambigu i perillós, però ens indica que l’esquerra revolucionària no ha sabut parlar en el llenguatge de la gent comú, que després de la derrota de l’obrerisme als anys 70 i l’ascens del model neoliberal als 80, només busca trobar el seu nínxol a la societat. En un context on es desmantella la indústria i la mineria, la vida als barris obrers canvia de forma radical, es dóna una precarització amb la terciarització de l’economia, es destrueixen drets socials i entra població estrangera que és explotada com a mà d’obra barata. En definitiva, s’està canviant la fisonomia d’aquests barris que portaven dècades de la mateixa manera. És precisament en aquests barris i poblacions obreres que pateixen la crisi econòmica, l’atur, la gentrificació i els grans projectes urbanístics i especulatius on l’anarquisme ha de tenir el seu lloc. És a dir, amb la gent humil que pateix i resisteix i no amb la classe mitjana il·lustrada, oberta i cosmopolita com on a vegades tendeixen els ambients llibertaris o esquerranosos.

Per aconseguir arribar a un procés revolucionari, primer hem d’imaginar quin tipus de societat pot desenvolupar dita revolució. L’hem d’analitzar, enfortir els seus aspectes positius i eliminar els negatius. L’aposta a Catalunya passa pel que es denomina un Moviment Popular. Ja que el “poble” no es pot organitzar al 100% sí que es pot apostar perquè s’organitzi un sector significatiu. En altres països això es coneix com a enfront deesquerres o anticapitalista. Es tracte d’unir molts agents diferents (moviments socials, sindicats alternatius, moviments d’esquerres, organitzacions veïnals, estudiants, etc) en un moviment polític social autònom dels partits polítics institucionals i que tingui la seva pròpia agenda de mobilitzacions. És primordial també aconseguir convertir aquest moviment popular en un referent per a les comunitats de classe treballadora i per gran part de la societat.

Com l’anarquisme per si sol és incapaç d’impulsar aquest tipus de moviment popular per si mateix, s’ha de buscar aliances amb altres moviments anticapitalistes per a poder portar-ho endavant. Com no és de rebut que aquests moviments siguin utilitzats electoralment per forces d’esquerres hem de garantir la seva autonomia, una funció que ha d’assumir espais polítics com Embat.

El futur d’Europa implica crear una gran xarxa de moviments populars que es converteixin en “oposició” a l’Europa del Capital. Aquesta és la veritable “Europa dels pobles” i té poc a veure amb la praxi i les propostes de l’esquerra alternativa al Parlament Europeu.

La nostra aposta ha de passar per revertir la globalització neoliberal i desconnectar-nos de les macros-estructures capitalistes internacionals i reivindicar la sobirania popular. Aquesta sobirania ha d’anar més enllà de la simple sobirania “nacional”, ha de reivindicar la sobirania alimentària (reducció dràstica de la dependència dels combustibles fòssils i l’inici d’un procés de transició postpetroli), la sobirania política (acabar amb la submissió a instàncies de la UE i OTAN) i la sobirania industrial (produir localment el que necessita el país). En definitiva, la sobirania popular suposa una revolució democràtica per si mateixa que seria sens dubte atacada pel capitalisme global.

Ja que construir un moviment popular que reivindiqui les diferents sobiranies i que exerceixi com a contrapoder als governs, exigint el complement dels drets socials i reivindicant la democràcia real. Això, ja implica d’alguna manera embarcar-se en un procés revolucionari, ja que produeix un xoc frontal als interessos del bloc capitalista. La nostra opció també implica la proposta del socialisme llibertari com a model de societat. En aquest sentit, l’aparició del Confederalisme Democràtic Kurd al mapa polític, o els primers passos d’un moviment internacional per la “democràcia sense estat” (creat per alguns moviments d’alliberament nacional europeus i per alguns municipis governats per l’esquerra alternativa) pot ajudar en aquest sentit. Ajuda a obrir una escletxa per on introduir una alternativa a l’esquerra socialdemòcrata tradicional (avui neoliberal) i al vell comunisme estatista (en posicions socioliberals) on també podria entrar el socialisme llibertari. Ens ajuda també perquè estan a favor de crear una societat democràtica, sobirana i igualitària que podria atraure a la classe obrera i part de la classe mitjana.

En definitiva i per concloure, el socialisme llibertari europeu ha de convertir-se en una opció de canvi viable. Per això, s’ha de produir una articulació a escala continental amb una anàlisi, una estratègia comuns (entenent les especificitats de cada territori) i una línia comunicativa i gràfica amb projecció mediàtica, també.

EmbatArticles pel debat
Un repás sobre com s'ha articulat sociopolíticament el continent europeu en les darreres dècades. Article de Miguel Gómez, militant d'Embat. En els darrers anys del segle XXI se'ns està sometent, tant al planeta com a les persones que hi vivim, a una gran pressió. En alguns moments dóna la sensació...