La CUP Barcelona ha fet públic recentment el seus recels sobre la iniciativa de l’Ajuntament de cedir durant 75 anys solars de titularitat municipal a cooperatives d’habitatge en cessió d’ús [1]. Alhora, ha convidat “a posar sobre a la taula el debat de publico-privat, publico-comunitari i el debat publico-cooperativisme” [2].

Per clarificar, les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús són habitatges de propietat col·lectiva on cada membre aporta una quota inicial i paga una quota mensual que l’hi atorga un dret d’ús indefinit d’un habitatge [3].

El següent text argumentarà breument que les critiques de la CUP en quant a l’assequibilitat actual d’aquest model són encertades, tot i així, la seva insistència en dedicar el sòl de titularitat municipal exclusivament a promocions d’habitatge de titularitat municipal-estatal de lloguer social va precisament en contra de la possibilitat de fer del cooperativisme d’habitatge un model  públic no-estatal accessible per a les classes populars.

La necessitat de transitar cap a nous models d’habitatge públic no-estatal

Sense entrar en qüestions de caràcter teòric i ideològic, la necessitat d’anar més enllà del model d’habitatge de titularitat municipal-estatal de lloguer social s’evidencia per qüestions  imminentment pràctiques en base a l’experiència històrica de la socialdemocràcia. L’habitatge estatal segueix mantenint una separació entre els qui habiten i els que tenen control efectiu sobre l’habitat. Els mecanismes indirectes de control popular i de rendiment de comptes sobre l’Estat, que atorga la democràcia liberal representativa, no salven aquesta separació. La relació de l’inquilí amb el seu habitatge continua sent mediada per un actor forani, el propietari, l’arrendador, en aquest cas l’Estat, concretament per un cos de treballadors professionals a les ordres d’un entramat burocràtic i legislatiu extern. A part de l’experiència alienant que això pot generar, també deixa l’esdevenir de l’estoc  d’habitatge públic a mercè dels canvis que puguin succeir en l’esfera electoral. Als anys 70, al Regne Unit, per exemple, un 40% de l’estoc d’habitatge del país era de propietat municipal. A partir de la arribada de Thatcher al poder, però, aquest ha patit una privatització extensiva. Un altre exemple més proper el trobem a la Comunitat de Madrid, on recentment es van vendre milers d’habitatges del Instituto de Vivienda de Madrid (IVIMA) a un fons d’inversió de Goldman Sachs, en contra de la voluntat dels inquilins.

L’Estat ha demostrat ser un guardià poc fiable d’allò públic. Potser en l’esfera d’allò comunitari i comunal podem trobar uns custodis més propers i més resilients a les pressions mercantilitzadores exercides pel binomi Estat-mercat. Les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús apunten en aquesta direcció. Aquest model està en fase embrionària a Catalunya, per lo que la seva configuració final encara està oberta al debat polític i als aprenentatges que es puguin derivar de les primeres experiències pilot. Perquè això es doni, però, aquestes han de tenir unes condiciones mínimes per poder desenvolupar-se. És prioritari començar a experimentar ara per transitar cap a models públics no-estatals que no repeteixin la experiència socialdemòcrata.

Sense recursos estatals, cooperatives pijo-progres

A falta d’un moviment d’expropiació forçosa i sistemàtica del patrimoni i dels ingressos dels rics, només l’Estat pot imposar una distribució progressiva de recursos sostinguda en el temps. Tot i la cessió de sòl de titularitat municipal a cooperatives d’habitatge, la quota inicial pels projectes cooperatius pilot varia entre els 15,000 i 30,000 euros aproximadament. A més, els cooperativistes han de pagar una quota mensual per cobrir despes comuns i el pagament de la hipoteca col·lectiva. Malgrat ser un alternativa més barata que la compra de propietat individual, i, a la llarga, que el lloguer en el mercat privat, continua sent poc assequible per una part important de les classes populars. La resposta davant aquest obstacle, però, no hauria de ser aportar menys recursos públics, sinó més. A l’Uruguai, per exemple, les cooperatives també poden rebre crèdits tous estatals i ajuts pel pagament de les quotes. Les cooperatives a l’Uruguai han esdevingut, en conseqüència, una important via d’accés a l’habitatge per a les classes populars uruguaianes.

El sòl de titularitat municipal no s’ha d’entendre com una quantitat fixa a repartir en forma de suma-zero. Aquest recurs es pot expandir mitjançant l’expropiació, el tanteig i retracte i la compra. No hauríem d’assumir la escassetat de sòl públic com a punt de partida, sinó que recuperar la nostra ciutat de les mans de latifundistes urbans privats hauria de ser una prioritat política. Sense la cessió de sòl o patrimoni municipal, les cooperatives d’habitatge serien encara més inaccessibles. En aquesta lògica, les cooperatives d’habitatges esdevindrien un nínxol de mercat per a un perfil pijo-progre molt delimitat. Les classes populars es veurien encara més excloses de poder participar d’experiències apoderadores d’autoorganització i autogestió comunals; possibles gèrmens de poder popular. L’alternativa principal romandria apuntar-se a la llista de sol·licitants d’habitatge estatal i esperar el seu torn.

Blindar el caràcter públic de les cooperatives d’habitatge

Si bé no s’ha de fetitxitzar l’Estat com a “patrimoni del poble” i garant del bé comú, tampoc s’ha d’entendre les cooperatives d’habitatge com a comunitats utòpiques immunes al capitalisme. De fet, les cooperatives d’habitatge “andel” a Dinamarca, d’on s’inspiren en part aquestes experiències pilot a Barcelona, han patit en la última dècada un procés de liberalització i mercantilització feroç. El preu de les participacions en la propietat col·lectiva de les cooperatives s’ha encarit de forma accelerada arrel dels canvis regulatoris promulgats per un govern liberal-conservador i la temptació dels cooperativistes de capitalitzar el valor patrimonial dels habitatges.

Com l’Estat pot regular tant com desregular aquest sector, s’han d’establir altres mecanismes que vinculin els cooperativistes a la comunitat que els envolta. En la mateixa Dinamarca, per exemple, existeix un altre sector, el de l’habitatge “comú” (almene boliger), fruit de la confederació de cooperatives d’habitatge, on les decisions transcendentals es prenen a nivell de sector i no en cada bloc d’habitatges de forma descentralitzada i atomitzada. D’aquesta manera, es prenen les decisions a una escala que pot calibrar millor el seu impacte social i a una distància prudent de les temptacions d’enriquiment localitzat. Cada conjunt residencial no es tracta com una propietat col·lectiva “privada”, sinó com a part d’un conjunt més ampli amb responsabilitats cap a la societat. En aquest sector, a més, els residents són propietaris col·lectius però alhora resideixen sota un règim de lloguer indefinit. Aquesta forma de tinença ha resultat més resilient a les pressions mercantilitzadores que el format de participacions en la propietat col·lectiva del model de les cooperatives “andel”.

En definitiva, a partir de lliçons que es puguin extreure de les experiències d’aquí i de fora, el cooperativisme d’habitatge pot esdevenir una eina útil per començar a reconstruir allò públic des de baix, arrelat al territori i a comunitats vives i organitzades. En aquest sentit, les experiències pilot han de servir per obrir camí, i els recursos estatals, sòl de titularitat municipal inclòs, per fer-ho una opció assequible per les classes populars. Tant prioritari és atendre les necessitats socials ara, com ho és apostar per una forma d’atendre-les perquè durant el mig i llarg termini s’enforteixi l’organització popular i es generi un teixit social i institucional autònom per defensar cada avenç social. En aquest sentit, la experiència de la Federació Uruguaiana de Cooperatives d’Habitatge per Ajuda Mútua (FUCVAM, en castellà), és una referent de la generació d’institucions de poder popular en l’àmbit de l’habitatge a partir de les pràctiques del cooperativisme.

Lorenzo Vidal
@buenaventura_v


[1] https://directa.cat/actualitat/lhabitatge-barcelona-lloguer-social-noves-formes-de-tinenca
[2] https://twitter.com/CUPBarcelona/status/835462512002887681
[3] Per més info: http://ladinamofundacio.org/model/#model-la-dinamo

equipembatArticles pel debatbarris,cooperativisme,habitatge,municipalisme,poder popular,serveis públics
La CUP Barcelona ha fet públic recentment el seus recels sobre la iniciativa de l’Ajuntament de cedir durant 75 anys solars de titularitat municipal a cooperatives d’habitatge en cessió d’ús . Alhora, ha convidat “a posar sobre a la taula el debat de publico-privat, publico-comunitari i el debat publico-cooperativisme” . Per clarificar, les cooperatives...