Traducció al català, realitzada per Joan Enciam, del tex d’anàlisi sobre la defensa del territori en el projecte de transformació social de l’organització llibertària Apoyo Mutuo

La crisi econòmica, política i social dels últims anys coincideix i es reforça amb unes greus crisis ecològica i energètica mundials, arrelades en la dependència cap als combustibles fòssils de les societats industrials i en la necessitat que té el capitalisme de creixement continu. Encara que la primera porta dècades expressant-se de diferents formes (pèrdua de biodiversitat, contaminació de diversos tipus, desforestació massiva…), s’ha vist agreujada per la tendència cap al canvi climàtic global, cada vegada més difícil de revertir i de conseqüències encara imprevisibles. Per la seva part, el progressiu esgotament dels combustibles fòssils sembla haver assolit en aquests últims anys un llindar crític, a partir del qual la disponibilitat d’energia barata sobre la qual es basa l’actual model productiu i urbà (des dels transports fins a l’agricultura) serà cada vegada més escassa.

El ritme de creixement de producció i consum del capitalisme, que s’amplia contínuament amb la incorporació de nous mercats, xoca amb el caràcter limitat (o de molt lenta reposició) dels recursos sobre els quals es basa, com també amb la impossibilitat de la biosfera d’absorbir el corresponent volum de residus. El capitalisme és incapaç de resoldre aquesta contradicció, ja que el creixement continuu i ampliat resulta essencial per al seu manteniment, cosa que només fa que aguditzar-la dibuixant un escenari preocupant per a la majoria de la humanitat.

L’aspecte econòmic i financer de la crisi ha dut gran part de l’esquerra a centrar-se en proposar vies per impulsar el creixement mitjançant la intervenció de l’Estat, un nou keynesianisme que porti a un nou cicle d’expansió. És urgent trencar amb aquesta lògica, admetent la impossibilitat del creixement il·limitat en un planeta finit.

És necessari el control col·lectiu de la tecnologia compatible amb la igualtat i sostenibilitat a escala humana. Els intents de mantenir sigui com sigui aquest model productivista i desenvolupista condueixen a una intensificació de les activitats extractives, explorant fonts energètiques que fins ara s’havien descartat pel seu alt cost econòmic, ambiental i social (combustibles no convencionals com el fracking, petroli àrtic, arenes bituminoses…); un increment de les tensions geopolítiques pel control dels recursos restants (des de l’aigua fins als jaciments d’hidrocarburs, passant per l’acaparament de terres fèrtils per a biocombustibles o aliments) i, en general, un agreujament de les desigualtats globals en un entorn cada vegada més degradat.

Davant d’aquesta situació proliferen les crides a les mesures pal·liatives o purament tecnològiques, com el consum verd, l’eficiència energètica, el reciclatge o la generalització de les energies renovables. Mesures que intenten contribuir a allargar l’agonia d’aquest model de desenvolupament qualificant-lo de “sostenible”. Però no hi ha sortida que no passi per un qüestionament profund del mode de vida de les societats desenvolupades, des de la indústria a la producció i transport d’aliments, l’oci o l’urbanisme.

És urgent potenciar una veritable alternativa, que conjugui la reducció dràstica en l’impacte material de les societats del malbaratament, considerant seriosament les limitacions ecològiques, amb la satisfacció de les necessitats bàsiques. Una alternativa revolucionària que traslladi el canvi d’hàbits individuals al terreny social, inserint-lo en un projecte de transformació completa des dels moviments populars.

En aquest sentit, un model democràtic de societat ha de ser capaç d’incorporar mesures concretes com l’eliminació de la indústria nuclear, la superació de la divisió camp-ciutat i la substitució progressiva dels combustibles fòssils per fonts d’energia realment renovables, locals i de baix impacte en el marc d’una reorganització i racionalització de la indústria, l’urbanisme i el transport que permeti la reducció del consum energètic i la sobirania en aquest aspecte. Objectius que, malgrat la seva dificultat, resultaran més assequibles a l’haver eliminat prèviament l’acumulació de capital i riquesa privats.

En aquest sentit, les lluites en defensa del territori resulten fonamentals, no només com una forma urgent de fer front als projectes desenvolupistes més destructius (grans infraestructures com el TAV, fracking, indústries extractives, transgènics, expansió immobiliària…) sinó com l’espai en el qual anar generant una consciència crítica sobre l’actual model productiu i urbà. Defensar el territori implica generar nous vincles socials i amb l’entorn, obrint debats col·lectius sobre les formes de viure i habitar que necessitem.

Aquestes lluites van de la mà d’altres com les que es desenvolupen en l’àmbit pagès i de la sobirania alimentària, en defensa dels comuns rurals i urbans, així com de les diferents experiències de reapropiació col·lectiva de sabers i tècniques que intenten conquerir espais d’autonomia, fora de les lògiques del mercat i l’Estat; xarxes agroecològiques, horts comunitaris, autonomia energètica, bancs de llavors, cooperatives integrals…

Des d’Apoyo Mutuo pretenem reforçar aquestes lluites i projectes, oferir-los cohesió a partir d’un discurs i línies de treball comunes i vincular-les amb la resta de lluites socials (laborals, per l’habitatge, feministes…) articulant un projecte estratègic de transformació revolucionària. Amb la urgència que la situació requereix, però sense dreceres ni falses il·lusions.

equipembatArticles pel debatComunicats i textosautogestió,revolució,sobirania,territori
Traducció al català, realitzada per Joan Enciam, del tex d'anàlisi sobre la defensa del territori en el projecte de transformació social de l'organització llibertària Apoyo Mutuo La crisi econòmica, política i social dels últims anys coincideix i es reforça amb unes greus crisis ecològica i energètica mundials, arrelades en la...