Per Bruno Lima Rocha.
Introducció i crítica a dos analistes brasilers
La nit de 15 de juliol de 2015, el primer ministre grec Alexis Tsipras, va presentar a votació un paquet de mesures negociades (en veritat imposades) amb la Troica europea. La contradicció en aquesta consulta parlamentària, és el fet que dit paquet és justament el mateix -o gairebé el mateix, ja que en alguns aspectes és encara pitjor– que va ser rebutjat per la població en un referèndum dut a terme el diumenge 5 de juliol.
“Oxi” (“No” en grec), va ser la decisió del 61% dels votants. Ara, estudis d’opinió al·leguen que més del 70% dels grecs estarien a favor de la postura de Tsipras. Això és molt discutible perquè els estudis d’opinió no poden ser més legítims que els mecanismes de consulta directa. Citant novament l’excel·lent portal d’Auditoria Ciutadana del Deute i, directament, a l’auditora Maria Lúcia Fatorelli, si els orígens del deute fos revelat, provocarien una revolució en les finances mundials. El deute té orígens il·legals i il·legítims. Coincideixo i dono suport a aquesta tesi i, a més, entenc que el deute és impagable (com han dit els economistes Paul Krugman, Joseph Stiglitz i Thomas Piketty) i odiosa (com és el concepte per un deute en ser auditat).
He de manifestar que dissenteixo amb aquests respectables reformistes. L’editor del portal Opera Mundi, Breno Altman, afirma (publicat a 14 de juliol del 2015 al portal Brasil 247, sota el títol “Grècia té sortida a banda de la rendició condicional?”) quePerò el primer-ministre grec, per bé o per mal, encara ha de preferir, en aquests dies decisius, el record d’aquella petita ciutat en altre temps polonesa, en la qual la delegació bolxevic va lliurar tots els anells i molts dits, per la seva revolució.
Altman realitzauna comparació més que dubtosa encomparar Tsipras amb Lenin quan aquest va signar el tractat d’acord i rendició de Brest-Litovskamb Alemanya on, segons Altman, Lenin hauria anat contra la posició de la majoria del Comitè Central del Partit Bolxevic, acotant que, de la mateixa manera, Tsipras no va seguir la postura del Comitè de la coalició Syriza.
Sincerament, Altman s’equivoca en afirmar que la saviesa d’un líder provisional pot estar per sobre de la decisió col·lectiva de delegats electes. Així no hi ha formació que resisteixi, i es perd tota confiança amb les noves institucions polítiques, teòricament -almenys en el cas del Syriza- marcades per la democràcia interna i la consulta directa en temes fonamentals.
El periodista, professor de Relacions Internacionals i dirigent del PSOL, Gilberto Maringoni, afirma -en entrevista per al portal Opera Mundi, publicada en 10 de juliol- que En relació amb el referèndum realitzat l’últim diumenge (05 de juliol), en el qual el “no” a l’acord que proposat per la Comissió Europea, va ser votat per més del 60%, al que afegeix Maringoni que va ser duríssimel plebiscit. Ells van tenir el 35% dels vots en les eleccions i van decidir realitzar el referèndum malgrat la pressió de la Comissió Europea. Van vèncer. I afegeix: el plebiscit no era per suspendre pagaments sinó per donar legitimitat interna a les negociacions.
Així, la votació no va donar carta blanca a Grècia, que segueix aïllada internacionalment, diu. No hi va haver cap moviment en el tauler internacional [per recolzar-la]. Al contrari, qui es va moure i va consolidar la seva posició va ser la Comissió Europea. Això perquè, segons Maringoni, tot i els recolzaments puntuals – principalment provinents dels sud-americans – cap país gran es va moure.
Tot i la correcta avaluació geopolítica, el qüestió és una altre. La població va prendre una posició i no li va donar cap carta blanca al seu primer ministre per utilitzar el recolzament popular per corrompre-ho, en nom del bé comú, decidit pels delinqüents que van portar Grècia a la insuportable situació actual. Comptar amb el recolzament d’operadors financers com Mario Draghi i bases partidàries com el PASOK, i la Nova Democràcia és simplement llençar a les escombraries les possibilitats de tota la nova esquerra reformista europea, com Podemos aEspanya o el Partit d’Esquerra (Parti de Gauche) de França. Tot i no compartitla via electoral, entenc que la mateixa catalitza -equivocadament– i guanya la majoria i la inverteix, davant de poders que no són ni visibles ni, encara menys, legítims.
Moltes vegades, l’anàlisi del realisme internacional porta la ceguesa de les possibilitats polítiques en qualsevol context intern. En altres paraules, en nom de la “responsabilitat” es justifiquen les majors traïcions, acabant per reforçar les tesis de l’escepticisme i de la política com a forma de control popular sota l’aparença democràtica.
Anàlisi de la conjuntura immediata en l’escenari intern
Les mesures arribades de la Troica, són impagables segons el propi FMI; per poder-se activar novament la societat grega, dins d’una economia capitalista a l’Eurozona, caldria forçar, almenys, la negociació amb l’FMI per disminuir més de 2/3 del propi deute, auditant el mateix. En la votació del Parlament grec, la nit del 15 de juliol, dels 300 vots possibles, el primer ministre Alexis Tsipras va obtenir-ne 229 a favor.
De la base parlamentària del seu grup, dels 129 possibles votants, 32 van votar en contra, 6 es van abstenir i un no va comparèixer. Encertadament, el partit estalinista (KKE, avui el major partit comunista d’Europa), va votar en contra i convoca la seva base sindical, el PAME, per fer el possible contra la mesura. Als carrers, també encertadament, les agrupacions anarquistes catalitzen la revolta grega i coordinen la rebel·lió contra la traïció de Tsipras i companyia.
Dels líders coneguts d’aquesta formació d’esquerra electoral, l’ex-ministre d’Economia (Yanis Varoufakis), el president del Parlament (Zoe Konstantoupoulo), el viceministre de Defensa (Kostas Isijos), el ministre d’Energia i de Medi Ambient (Panayotis Lafazanis ) i el viceministre de Seguretat Social (Dimitris Stratoulis) van votar contra aquesta decisió.
Els efectes en la nova esquerra reformista europea van ser immediats. A Espanya, l’estrella electoral Podemos, es manifesta a favor de les mesures de Syriza, o almenys de la majoria de Syriza sota el lideratge de Tsipras. El problema és que els vots de l’oposició que van aprovar l’acord són justament originaris dels grans responsables de la crisi grega.
Els representants de la dreta post-dictadura (Nova Democràcia, oriünda encara de la guerra civil grega) i de la social-democràcia (el PASOK, equivalent al PSOE espanyol) van votar a favor i han de recompondre el nou gabinet de Tsipras. Així, és possible interpretar que el cop parlamentari, atemptant contra el respecte a la decisió del referèndum del diumenge 5 de juliol, va a tenir un cost polític de desencís de la via electoral i de reforçantment -novament- tant dels estalinistes com de l’extrema-dreta (Alba Daurada), tots dos partits amb representació parlamentària, que tendiran cap a un raonable ascens.
La contra part de l’acord, és el reforçament de la cultura política grega, de la violència de masses. Hi ha una considerable capacitat de mobilització del teixit social grec, donat que les agrupacions anarquistes arriben a convocar fins a 200 mil persones als carrers d’Atenes, amb gent que està disposada a tot a nivell del conflicte de masses. Òbviament, l’energia vinguda de Syriza com a coalició de forces a l’esquerra del KKE i ja comprovadament capitulant, es diluirà, augmentant l’escepticisme popular.
Pronòstic de conjuntura a curt termini
La lògica de la duresa de les relacions de poder ens diu que, a curt termini, hi haurà un reforç de l’aparell repressiu de l’Estat, incloent fons especials de l’Europol, que garanteixi que no escassegi l’estoc de gas lacrimogen, com va passar durant la rebel·lió iniciada al desembre de 2008, donant lloc a que la repressió grega fos abastida pels excedents de l’Estat d’Israel. Al Parlament la nova majoria comptarà amb la força renovada del Syriza quan, en nom de la “responsabilitat”, Tsipras passa per sobre del seu propi programa i forma govern amb els enemics de classe responsables de la crisi, quan va ser per a contestar-la que va ser elegit .
A la base sindical, el PAME – front sindical vinculat al Partit Comunista i la Renovació Comunista, i més a l’esquerra la Iniciativa Rocinante (Anarco-sindicalista) intenten organitzar, en la mesura del possible, la base social vinculada al món del treball. Segons els relats de Rocinante, el cinisme opera com a base de negociació. En discursos oficials, membres del govern Tsipras citen Althusser i canten Bella Ciao, mentre als carrers, declaren l’Estat d’Emergència al voltant de la Plaça Syntagma (Plaça de la Constitució) just davant del Parlament Grec. El futur immediat no és difícil d’entreveure.
Socialment, el dia a dia es revelarà més dur i amb escassetat. Sort que el brou de la cultura política grega no és passiu o desunit, com és el cas dels altres països del sud d’Europa. Malauradament la gran oportunitat va passar. Si a Grècia s’hagués mantingut vigent el resultat del referèndum de 5 de juliol, hauria la condició concreta de subordinar els objectius dels delinqüents financers davant de la força democràtica, a través de consulta directa. Ara, les oportunitats de victòria de la llarga rebel·lió grega estan més distants.
En el moment més necessari per a la unificació de les forces per l’esquerra, la posició irreductible dels agents del neoliberalisme va ajudar en la capitulació dels neòfits i vacil·lants. Alexis Tsipras és tan sols un més en la llarga llista de pseudolíders que han cedit enfront de l’enemic davant la possibilitat real de victòria del poble. No hi ha cap justificació de pragmatisme polític o real politik, ni qualsevol disculpa de tipus macro per justificar l’abandonament dels anhels populars convocats pel mateix Tsipras.
Bruno Lima Rocha és politòleg i professor de relacions internacionals, especialista en geopolítica i estudis estratègics, i militant de la Federació Anarquista Gaucha -FAG i la Coordinació Anarquista Brasilera -CAB.
Lloc web: www.estrategiaeanalise.com.br
Email: stragegicanalysis@riseup.net blimarocha@gmail.com
Facebook: https://www.facebook.com/blimarocha
