Debat sobre la sobirania

Manifest pel No-Sí. La revolució, sense Estat-nació, és la solució!

Del Grup de Reflexió per a l’Auto­no­mia

El Par­la­ment de Cata­lu­nya apro­varà pròxima­ment una pre­gunta i una data per rea­lit­zar un referèndum sobre la “inde­pendència” de Cata­lu­nya. La pre­gunta, acor­dada per diver­sos par­tits par­la­men­ta­ris, serà doble: “Vol que Cata­lu­nya sigui un Estat? En cas afir­ma­tiu, vol que sigui inde­pen­dent?” (1). En aquest Mani­fest, en pri­mer lloc, expo­sa­rem el nos­tre posi­ci­o­na­ment res­pecte aquesta qüestió, expli­cant els motius pels quals res­pondríem amb un No-Sí a les res­pec­ti­ves pre­gun­tes, és a dir, donaríem una res­posta que ha estat impe­dida en la for­mu­lació pro­mul­gada. En segon lloc, farem algu­nes con­si­de­ra­ci­ons gene­rals sobre el fet naci­o­nal i el naci­o­na­lisme. Per aca­bar, refle­xi­o­na­rem sobre les poten­ci­a­li­tats del con­flicte naci­o­na­lista a les nos­tres con­tra­des i sobre el paper que està jugant l’esquerra inde­pen­den­tista d’una banda, i el paper que podem jugar els revo­lu­ci­o­na­ris inte­grals de l’altra, en tot aquest afer.

1. No volem cap Estat

En pri­mer lloc, és bo notar que la pri­mera pre­gunta del referèndum és cap­ci­osa ja que inqui­reix sobre la pos­si­bi­li­tat que Cata­lu­nya sigui un Estat quan, per defi­nició, Cata­lu­nya no pot ser un Estat. El voca­ble Cata­lu­nya fa referència a un ter­ri­tori, no a les seves estruc­tu­res polítiques. No és el mateix França que l’Estat francès, ni Girona és sinònim d’Ajun­ta­ment de Girona. Cata­lu­nya pot estar ges­ti­o­nada i domi­nada per un o altre Estat, però no serà mai en si mateixa un ens esta­tal. Mit­jançant l’ús inde­gut del llen­guatge, la pre­gunta pro­mul­gada con­fon Estat i ter­ri­tori, inten­tant, d’aquesta manera, embu­llar con­cep­tu­al­ment i fusi­o­nar ima­ginària­ment les estruc­tu­res de domi­nació amb els ter­ri­to­ris domi­nats, una sub­til estra­ta­gema lingüística gen­ti­lesa dels “repre­sen­tants del poble”.

En segon lloc, per res­pon­dre amb conei­xe­ment de causa la pri­mera pre­gunta cal que els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya tin­guem ben pre­sent quina és l’essència de la ins­ti­tució esta­tal. L’Estat modern es va ges­tar durant el segles XIV-XVII i es va impo­sar com a ins­ti­tució política fona­men­tal arreu del món a través de les revo­lu­ci­ons libe­rals dels segles XVIII i XIX. Des d’ales­ho­res ha adop­tat, segons les cir­cumstàncies, for­mes par­la­mentàries o dic­ta­to­ri­als, governs d’esquer­res o de dre­tes, però la seva essència ha estat sem­pre la mateixa: una estruc­tura mar­ca­da­ment jeràrquica i burocràtica, sepa­rada de la ciu­ta­da­nia i per damunt d’aquesta. L’Estat-nació és un apa­rell de domi­nació i de coerció pro­fes­si­o­nal que es va ins­tau­rar sos­ca­vant i des­man­te­llant les ins­ti­tu­ci­ons real­ment democràtiques de la soci­e­tat popu­lar tra­di­ci­o­nal, com ara el Con­sell Obert i el Comu­nal a la Península Ibèrica. És un agent cau­sal de pri­mera importància en la crisi gene­ra­lit­zada d’avui en dia; la seva essència és des­truc­tiva, vio­lenta i cap­ci­osa, tal com va posar de mani­fest el mateix Maquia­vel. No hi ha un sol Estat al món que no esti­gui tacat de sang, far­cit d’injustícia, eri­git en base a l’engany i a l’explo­tació dels éssers humans i de la natura.

Diem rotun­da­ment NO a un hipotètic Estat català perquè no volem sor­tir del foc per caure a les bra­ses. Un Estat català seria només una nova expressió de la mateixa font de pro­ble­mes: la domi­nació política en forma d’Estat “democràtic repre­sen­ta­tiu”. Si volem alli­be­rar-nos real­ment de l’espi­ral de misèria i bar­ba­ri­tat en què es troba el món con­tem­po­rani és menes­ter que comen­cem a impug­nar efec­ti­va­ment aquesta domi­nació a través d’una política real­ment democràtica, rea­lit­zada en el marc d’Assem­blees Popu­lars Con­fe­de­ra­des, en franca opo­sició a l’espec­ta­cle oligàrquic del Par­la­ment. Les múlti­ples cri­sis del segle XXI ens empla­cen urgent­ment a orga­nit­zar-nos al marge de l’Estat i con­tra el mateix, de forma simi­lar a com el poble de Cata­lu­nya va saber fer amb gran solvència durant el pri­mer terç del segle XX.

2. Volem veritable independència

Con­si­de­rem que la inde­pendència és un valor humà fona­men­tal que, per rea­lit­zar-se genuïnament, ha d’anar asso­ciat a un altre valor tant o més impor­tant: la inter­de­pendència. Advo­quem perquè cada per­sona, cada col·lec­tiu, cada poble, cada regió i cada país sigui inde­pen­dent i, al mateix temps, en dife­rents graus i de dife­rents mane­res, inter­de­pen­dent amb els altres. La veri­ta­ble inde­pendència a tots els nivells pot rea­lit­zar-se només a través de l’auto­no­mia gene­ra­lit­zada, la qual implica la cre­ació d’una veri­ta­ble democràcia on cada per­sona pugui par­ti­ci­par directa i igua­litària­ment en la for­mu­lació de les polítiques i en la presa de deci­si­ons que l’afec­ten. Però la inde­pendència que pro­po­sen els par­tits “inde­pen­den­tis­tes” no con­sis­teix en això, sinó en la cre­ació de noves estruc­tu­res d’Estat, és a dir, en reno­var les for­mes de dependència.

Diem deci­di­da­ment SÍ a la inde­pendència de Cata­lu­nya, però pre­ci­sant que, segons pen­sem, la veri­ta­ble inde­pendència d’un país és indis­so­ci­a­ble de la inde­pendència de cada una de les seves regi­ons, pobles i per­so­nes. A més, la inde­pendència política és indis­so­ci­a­ble de la inde­pendència econòmica. És per això que un sis­tema d’Estat amb eco­no­mia de mer­cat capi­ta­lista és sem­pre antitètic a la veri­ta­ble inde­pendència: un Estat suposa, per defi­nició, la impo­sició de deci­si­ons al con­junt de la població per part d’una elit política que con­cen­tra la potes­tat de manar a través d’un con­glo­me­rat d’instàncies burocràtiques i oligàrqui­ques; una eco­no­mia de mer­cat suposa, per defi­nició, que les deci­si­ons econòmiques fona­men­tals que­den en mans de les dinàmiques de la com­petència mer­can­til i de cada una de les enti­tats empre­sa­ri­als pri­va­des. No hi ha cap estat al món que apli­qui veri­ta­ble­ment el prin­cipi d’auto­de­ter­mi­nació i de sub­si­di­a­ri­e­tat, sen­zi­lla­ment, perquè la des­cen­tra­lit­zació i l’auto­no­mia són antitètiques a la natu­ra­lesa de l’ens esta­tal. No hi ha cap eco­no­mia de mer­cat al món que per­meti la veri­ta­ble inde­pendència dels pobles i de les per­so­nes, sen­zi­lla­ment, perquè aquest sis­tema econòmic es basa en des­pos­seir a les per­so­nes i espo­liar els pobles per així fer-nos més depen­dents de les cor­po­ra­ci­ons empre­sa­ri­als i dels seus meca­nis­mes d’explo­tació labo­ral.

3. Defensem el fet nacional sense incórrer en el nacionalisme

Pro­ba­ble­ment, el prin­ci­pal fac­tor que ha espe­ro­nat l’auge de l’inde­pen­den­tisme esta­tista català en els dar­rers anys són les rei­te­ra­des pro­vo­ca­ci­ons anti­ca­ta­la­nes de l’Estat espa­nyol. Aquest ha reta­llat les com­petències del govern de Cata­lu­nya i s’ha acar­nis­sat con­tra la llen­gua i la cul­tura cata­lana a través de legis­la­ci­ons (llei Wert), reso­lu­ci­ons (Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal), cam­pa­nyes (pro­pa­ganda mediàtica anti­ca­ta­lana), etc. Aques­tes pro­blemàtiques tenen la seva causa última en la pròpia natu­ra­lesa de l’ens esta­tal i en la pròpia noció d’Estat-nació, sor­gida al segle XVIII per tal de jus­ti­fi­car l’esta­bli­ment dels Estats moderns. La pre­tensió que el fet naci­o­nal pugui deli­mi­tar-se amb fron­te­res és una entelèquia que com­porta sem­pre un forçament de la rea­li­tat, men­tre que la ide­o­lo­gia segons la qual les estruc­tu­res polítiques han de coin­ci­dir amb aque­lles fron­te­res, és a dir, la ide­o­lo­gia naci­o­na­lista, és una font ines­go­ta­ble d’incon­gruències i pro­ble­mes. Per tal de res­pec­tar veri­ta­ble­ment el fet naci­o­nal en tota la seva diver­si­tat, espon­taneïtat i entre­mes­cla­ment, per tal que la llen­gua i la cul­tura de cada per­sona i de cada indret puguin expres­sar-se natu­ral­ment i desen­vo­lu­par-se lliu­re­ment, és menes­ter des­vin­cu­lar com­ple­ta­ment el fet naci­o­nal de les fron­te­res i estruc­tu­res polítiques, en altres parau­les, cal llençar la ide­o­lo­gia naci­o­na­lista a les escom­bra­ries de la història.

Impug­nem l’opressió que el naci­o­na­lisme de l’Estat espa­nyol ha infli­git històrica­ment cap al fet naci­o­nal català, però no con­si­de­rem que la forma cor­recta de defen­sar-nos d’ella sigui incor­rent en un altre naci­o­na­lisme, enar­bo­rant l’este­lada; la superació veri­ta­ble­ment posi­tiva de les opres­si­ons naci­o­nals con­sis­teix en crear un nou movi­ment revo­lu­ci­o­nari inte­gral i glo­bal que impugni tant l’ens esta­tal, agent cau­sal d’infi­ni­tat de pro­ble­mes, com la ide­o­lo­gia naci­o­na­lista, font de con­flic­tes i d’opres­si­ons naci­o­nals. D’aquesta manera acon­se­gui­rem desen­vo­lu­par cul­tu­res locals i regi­o­nals real­ment vives, lliu­res, autènti­ques, popu­lars, sinèrgi­ques i res­pec­tu­o­ses.

4. Evitem l’escalada de bel·ligerància nacionalista

A través d’aquest Mani­fest volem fer una crida per a evi­tar que les elits polítiques, tant cata­la­nes com espa­nyo­les, acon­se­guei­xin invo­lu­crar ple­na­ment al poble Cata­lu­nya en el crei­xent con­flicte entre l’Estat espa­nyol i el proto-Estat català. La història ens ense­nya que els Estats es recol­zen sovint en el con­flicte i la riva­li­tat entre ells, ati­ant el naci­o­na­lisme i la bel·ligerància per així, en última instància, afer­mar la domi­nació en els seus res­pec­tius ter­ri­to­ris. En deter­mi­na­des con­jun­tu­res, si resulta con­ve­ni­ent pels interes­sos de diver­sos sec­tors del poder, aquests con­flic­tes poden aug­men­tar en inten­si­tat fins adop­tar una forma bèl·lica, tal com va suc­ceir en la ex-Yugos­la­via.

Jus­ta­ment, alguns comen­ta­ris­tes han asse­nya­lat paral·lelis­mes entre l’atmos­fera social de la Iugoslàvia prebèl·lica i l’atmos­fera que es res­pira a les nos­tres con­tra­des avui en dia: la cris­pació va en aug­ment; cada cop més ener­gia social és cana­lit­zada a través de la dis­puta naci­o­na­lista; els atacs ver­bals, les ame­na­ces i els menys­preus s’han mul­ti­pli­cat en el dar­rer lus­tre. Els mit­jans de “comu­ni­cació” han incre­men­tat pro­gres­si­va­ment l’atenció que dedi­quen a aquest assumpte, bom­bar­de­jant les consciències de la població amb els fer­vors i furors naci­o­na­lis­tes en les seves diver­ses expres­si­ons: cele­bra­ci­ons mul­ti­tu­dinàries, debats ence­sos, reso­lu­ci­ons pro­vo­ca­do­res, decla­ra­ci­ons il·lusi­o­na­do­res… I bé, cap a on ens pot por­tar aquesta esca­lada?

Arri­bat el moment en què el Par­la­ment declarés la “inde­pendència” de Cata­lu­nya, pre­su­mi­ble­ment, l’Estat espa­nyol desau­to­rit­za­ria la decisió tal com ha adver­tit. Apli­cant la legis­lació cons­ti­tu­ci­o­nal per man­te­nir la “indis­so­lu­ble uni­tat d’Espa­nya”, no seria estrany que l’Estat espa­nyol emprés la força de les armes, dis­so­lent el Par­la­ment i incre­men­tant la mili­ta­rit­zació de les nos­tres con­tra­des per frus­trar la cre­ació d’un Estat català. Alguns con­fien que l’elit inter­na­ci­o­nal, amb la “bon­dat” que la carac­te­ritza, ens vin­dria a “sal­var” en un esce­nari com aquest. Però els fets indi­quen més aviat el con­trari: cap mem­bre ni òrgan de l’elit inter­na­ci­o­nal s’ha com­promès mínima­ment a emprar la força de les armes per defen­sar la sepa­ració de Cata­lu­nya, men­tre que alguns d’ells sí que han afir­mat que aquest con­flicte “és un afer intern d’Espa­nya”.

Allò que es troba a les nos­tres mans i pot resul­tar deci­siu és la nos­tra actu­ació com a poble. Si el poble es deixa endur pels furors pro­mo­guts per les ide­o­lo­gies naci­o­na­lis­tes i les ins­ti­tu­ci­ons esta­tis­tes, la cris­pació social pot aug­men­tar fins a nivells inu­si­tats, aca­pa­rant una gran part de l’atenció pública i sos­ca­vant seri­o­sa­ment les pos­si­bi­li­tats d’un alli­be­ra­ment real del poble de Cata­lu­nya. Amb aques­tes parau­les volem fer doncs un toc d’alerta sobre el fac­tor con­tra­re­vo­lu­ci­o­nari que supo­sa­ria un procés de crei­xent bel·ligerància en ter­mes esta­tis­tes i naci­o­na­lis­tes. La con­tesa naci­o­nal-esta­tista actual no té cap pos­si­bi­li­tat de por­tar-nos cap a una situ­ació real­ment posi­tiva, ja que no estem par­lant d’un con­flicte en què el poble orga­nit­zat autònoma­ment i cons­ci­ent s’enfronta a totes les for­mes de domi­nació, tot cons­truint una soci­e­tat real­ment democràtica, subs­tan­ci­al­ment millor que l’actual, sinó que es tracta d’un con­flicte en què la forma de domi­nació esta­tal, una o altra, sem­pre hi sor­tirà gua­nyant i, per tant, en última instància, el poble sem­pre hi sor­tirà per­dent.

5. Qüestionem el Cavall de Troia

S’escau la pre­gunta: quin està essent el paper de l’Esquerra Inde­pen­den­tista en aquesta con­jun­tura? Exa­mi­nem l’exem­ple de la Can­di­da­tura d’Uni­tat Popu­lar (CUP), el par­tit que ha entrat al Par­la­ment de Cata­lu­nya fa poc més d’un any amb tres dipu­tats. La CUP es va pre­sen­tar a les elec­ci­ons com “la veu del car­rer al par­la­ment” i com a “Cavall de Troia dels movi­ments soci­als a les ins­ti­tu­ci­ons”. Tan­ma­teix, en el cas del referèndum, sem­bla ser que s’ha “obli­dat” que hi ha per­so­nes del car­rer i dels movi­ments soci­als que podrien voler votar No-Sí. Era pre­vi­si­ble que la CUP no pro­mogués el No-Sí, donat que un eix fona­men­tal de seva línia pro­gramàtica con­sis­teix en la cre­ació d’un estat català. Però per fer mèrit a les pro­cla­mes de ser un par­tit “democràtic radi­cal” i a les pre­ten­si­ons de ser “amic d’allò lli­ber­tari”, la CUP hagués hagut d’inter­ve­nir en favor de per­me­tre l’expressió del No-Sí, l’opció més afí als plan­te­ja­ments lli­ber­ta­ris. Tal inter­venció hagués estat molt sen­zi­lla: n’hi hau­ria prou amb pre­sen­tar una esmena per supri­mir l’expressió “en cas afir­ma­tiu” que pre­ce­deix a la segona pre­gunta, tot expli­cant que la res­posta No-Sí és de caràcter revo­lu­ci­o­nari i que el poble de Cata­lu­nya compta amb una relle­vant tra­dició revo­lu­cionària que ha de poder expres­sar-se per tal que el referèndum compti amb amb un mínim de qua­li­tat democràtica.

Però malau­ra­da­ment la posició de la CUP en aquest afer és encara més fla­grant­ment anti­de­mocràtica. Aquest par­tit no només impe­deix l’expressió del vot revo­lu­ci­o­nari sinó que, si per ell fos, tam­poc l’opció fede­ra­lista del Sí-No podria expres­sar-se: la CUP vol­dria reduir al mínim les pos­si­bi­li­tats d’expressió del poble en aquest referèndum, pro­po­sant una sola pre­gunta binària per tal de forçar el resul­tat que ella desitja, el Sí a la “inde­pendència” esta­tista. En això con­sis­teix la “democràcia radi­cal”? No era això, com­panys, no era això… I és que aquesta història ja és molt vella i s’ha repe­tit massa cops: aquells que pre­te­nen trans­for­mar l’ordre esta­blert par­ti­ci­pant com a “repre­sen­tants” en les seves estruc­tu­res, en la mesura que obte­nen poder, s’emmot­llen a les inèrcies i les dinàmiques anti­de­mocràtiques del sis­tema esta­tal-mer­can­til. Per tot això, farem bé de pre­gun­tar-nos: és la CUP real­ment un Cavall de Troia dels movi­ments soci­als dins del Par­la­ment o més aviat un Cavall de Troia del Par­la­ment dins dels movi­ments soci­als?

6. Avancem cap a la Revolució Integral!

La dimensió política de les nos­tres vides, és a dir, l’acti­vi­tat deli­be­ra­tiva i deci­siva sobre els assump­tes de l’esfera pública que ens con­cer­nei­xen, no pot desen­vo­lu­par-se ade­qua­da­ment a través dels meca­nis­mes pse­duo-democràtics amb els quals compta el sis­tema de domi­nació esta­blert. Aquest referèndum és una bona mos­tra de com el sis­tema esta­tal-mer­can­til orques­tra l’espec­ta­cle de la “política” amb el fi últim de legi­ti­mar-se i dis­treure la nos­tra atenció dels pro­ces­sos que real­ment ens per­me­trien alli­be­rar-nos: la reflexió rigo­rosa i pro­funda, l’auto-orga­nit­zació col·lec­tiva i autònoma, la millora moral quo­ti­di­ana i l’empo­de­ra­ment popu­lar a través d’un movi­ment de tran­sició pel canvi glo­bal democràtic.

En algu­nes mani­fes­ta­ci­ons del 15M es va core­jar una con­signa plena de sen­tit: “el pro­blema és el sis­tema, la solució és la revo­lució”. Un referèndum con­vo­cat per una ins­ti­tució oligàrquica com és el Par­la­ment i esce­ni­fi­cat pels mit­jans de “comu­ni­cació” de mas­ses, forma part del pro­blema, no de la solució. Per això, a través de les nos­tres pos­si­bi­li­tats de difusió, els sota­sig­nats advo­ca­rem per l’abs­tenció activa en aquest referèndum, enco­rat­jant a tot­hom a refle­xi­o­nar sobre l’opció revo­lu­cionària, l’opció exclosa del No-Sí. Cal que res­pon­guem a mol­tes pre­gun­tes per cons­truir una Cata­lu­nya i un món real­ment inde­pen­dents i auto­de­ter­mi­nats, és a dir, sense Estats. Si res­po­nem encer­ta­da­ment a elles, amb fets i parau­les, esta­rem ini­ci­ant una Revo­lució Inte­gral: una trans­for­mació pro­funda i gene­ra­lit­zada de la nos­tra forma de vida, un canvi qua­li­ta­tiu i de gran abast en les estruc­tu­res i el valors que defi­nei­xen la nos­tra soci­e­tat.

Només canviant-ho tot serem independents!

Grup de Reflexió per a l’Auto­no­mia. Abans anomenat Grup d’Acció de Democràcia Inclusiva (GADI) de Catalunya.
(http://www.grupreflexioautonomia.org/ca/manifest-pel-no-si)
Desem­bre del 2013

______________________
1. Artur Mas va anun­ciar que la segona pre­gunta seria “En cas afir­ma­tiu, vol que sigui un Estat inde­pen­dent?”. Tan­ma­teix, diver­sos mit­jans de “comu­ni­cació” van excu­sar la redundància esta­tista del pre­si­dent i van ome­tre encer­ta­da­ment el terme “Estat” que lògica­ment ja queda inclòs en l’expressió “en cas afir­ma­tiu”. La for­mu­lació que emprem en aquest Mani­fest és aquesta dar­rera ja que és la que més s’apropa a la for­mu­lació que con­si­de­rem més neta­ment democràtica (al per­me­tre l’expressió de totes les pos­si­bi­li­tats) i lingüisi­ti­ca­ment cor­recta (al no redun­dar inne­cessària­ment): “Vol que Cata­lu­nya tin­gui un Estat propi? Vol que Cata­lu­nya sigui inde­pen­dent?”. Tan­ma­teix, és alta­ment pro­ba­ble que la for­mu­lació que final­ment pre­val­gui sigui aque­lla que con­tin­gui més redundàncies i dis­tor­si­ons esta­tis­tes, és a dir, la que va ser pro­nun­ci­ada pel pre­si­dent.