Quan es parla d’unitat de les lluites sovint es tendeix a pensar en grans assemblees en què tothom convergeix i totes les organitzacions socials i polític-socials es donen de tortes perquè la seva opinió partidista i sectorial prevalgui. Tot just ens posem a pensar o debatre sobre estratègies de com superar aquesta societat capitalista i estatal. Serveixi aquest article per començar a plantejar qüestions d’aquesta mena.

Perquè en primer lloc, què substitueix a l’Estat? Ens plantegem aquesta qüestió alguna vegada quant a moviment? I si ens l’hem plantejat, què fan les organitzacions llibertàries en aquest sentit? Crec que aquest debat s’ha d’anar configurant en els propers anys com un tema a tractar en els àmbits militants. Mai ens va valdre la idea de Partit-Estat que en temps va predominar en l’esquerra, en canvi tenim de proposar altres models viables.

La confluència ha de ser estratègica també i no només en el sentit d’agrupar el màxim nombre d’organitzacions per l’enèsima sopa de sigles en un cartell, sinó de fer encaixar diverses tàctiques revolucionàries en un mateix projecte de transformació social. Les lluites convergeixen en les seves diferents manifestacions i formes i donen lloc a una nova societat. En el procés de convergència i aliança s’anirà generant el model de la societat futura.

Però passem ara a parlar de quines formes organitzatives de la societat podrien substituir totalment o en part a l’Estat. Són les vies a seguir i enfortir. Si ens anem a la història, i fem una ullada a la configuració dels moviments sindicals, socials i de forma de vida ens trobarem amb diversos organismes que són capaços de garantir el funcionament de la societat un cop hagi caigut l’Estat. Aquests són: els consells obrers, els sindicats, el municipalisme llibertari, el cooperativisme i les comunes. Cadascun d’aquests organismes ha encapçalat o bé processos revolucionaris o bé ha generat societats paral·leles en el si de la societat capitalista.

Actualment els consells obrers (soviets a Rússia en 1905 i 1917, räters a l’Alemanya de 1919, cordons industrials a Xile el 1972, els comitès d’acció a França el 1968 o les Shores a l’Iran el 1979, entre altres denominacions), tenen poca influència en l’esquerra estatal. Es basen en l’assemblea de treballadors i treballadores d’una mateixa empresa. I s’han utilitzat en moments en què els sindicats brillaven per la seva absència, o bé perquè estaven il·legalitzats, o bé perquè eren organitzacions buides, sense capacitat ni intencions de transformar la societat.

Als nostres dies les empreses pràcticament no tenen assemblees. Els sindicats no les convoquen, i la classe obrera ha caigut en un desànim i passivitat que fa que a hores d’ara parlar d’un moviment d’assemblees obreres sigui completament utòpic. El que queda d’aquell model a l’estat espanyol són institucions corrompudes com Comissions Obreres o els Comitès d’Empresa. En aquest sentit si els sindicats tinguessin intenció revolucionària intentarien o bé promoure l’assemblea de treballadors com a forma de funcionament o bé des dels comitès començar a parlar d’autogestió dels mitjans de producció.

En aquest sentit es pot començar a avançar en una línia autogestionària i col·lectivitzadora si des dels sindicats que es diuen revolucionaris es comença a abordar seriosament aquesta qüestió, fent una formació metòdica entre els treballadors afiliats i que representen el sindicat en aquest tipus d’institucions com els ja nomenats Comitès d’Empresa. Per a qui no ho sàpiga, hi ha força coordinadores de comitès d’empresa que uneixen empreses i fàbriques de la mateixa corporació capitalista, o del mateix territori. D’aquesta manera es podria coordinar un sector productiu sencer o bé un polígon o les empreses de tota una comarca. El cas és que, com acabo de dir, cal una formació sindical apropiada per als que estan en els comitès.

De tota manera, si creiem en l’assemblea de treballadors, aquesta ha de nomenar els seus representants, i aquests han de ser revocables en tot moment. El gran problema de fons és que l’assemblearisme té curta durada. La gent comuna està en processos assemblearis mentre li dura el problema. Més enllà d’això els moviments assemblearis cauen en mans dels sectors més ideologitzats i polititzats, convertint els processos assemblearis en lluites de poder entre les tendències de l’esquerra. No obstant això, si volem l’autogestió generalitzada hem de promoure assemblees en els centres de treball de forma generalitzada. I també han de disputar-se els comitès, tant per derrocar-los si no representen els interessos de la plantilla, com per enfortir la idea de la socialització i la presa dels mitjans de producció entre la classe treballadora, qüestió clau si estem parlant d’iniciar un procés revolucionari.

Un altre dels moviments que històricament ha intentat la revolució social ha estat l’anarcosindicalisme, o el sindicalisme revolucionari. Va tenir el seu apogeu com sabem en la Revolució espanyola de 1936, però també importància en processos com les ocupacions de fàbrica a Itàlia el 1920, les ocupacions també de fàbriques a França al juny de 1936, al Cordobazo argentí de 1966 i en nombrosíssimes vagues generals de tot el món.

El sindicalisme amb vocació de canviar la societat ha estat capaç de generar tota una cultura radical al seu voltant, una aura de mística revolucionària que atrau la classe treballadora més combativa. Però té el seu perill, que és el de caure en el sectarisme i no veure més enllà de la seva pròpia organització. Cal tenir molt clar que l’objectiu primordial és el de la presa dels mitjans de producció, distribució i consum, cosa que va fer l’anarcosindicalisme ibèric en temps. Però aquesta consciència va venir a través de dues o tres dècades de formació constant en els sindicats. Cal començar a formar en general a les noves generacions de militants i de contrastar els coneixements adquirits amb altres experiències al voltant del món per preparar-nos per a qualsevol eventualitat. Entitats com ICEA o els gabinets tècnics dels sindicats han de prendre les regnes a les formació sindical en sentit col·lectivista i socialitzador.

Si ens coordinem d’alguna manera amb els processos consellistes o semi-consellistes (de tipus de comitès d’empresa) dels que hem parlat, es podrà enderrocar el poder del delegacionisme al si del moviment obrer. Cal generar uns nous comitès d’empresa veritablement en mans dels treballadors i no de les elits burocràtiques dels sindicats capitalistes. Aquesta és tasca immediata ara que es dóna tant descrèdit del sistema sindical i de comitès d’empresa a l’estat espanyol. No sabem si es podran generar altres mecanismes de participació obrera, però cal que els grans sindicats perdin la seva capacitat de mobilització i la guanyin les nostres organitzacions.

Però la classe obrera precaritzada no té ni tan sols la capacitat de sindicació, o almenys no veu necessitat, ja que la seva feina dura el que dura. En aquest cas s’han de trobar altres formes d’actuació politicosocial. En aquest cas podrem parlar de dos organismes a tenir en compte, d’una banda el municipi lliure, i per l’altre el moviment cooperativista.

Comencem pel segon, que guarda relació amb l’economia política. El cooperativisme ha estat històricament vist com un moviment poc o gens revolucionari. Però és cert que hi va haver un cooperativisme obrer que era un suport del moviment revolucionari, d’aquest que convocava grans vagues generals i moviments insurreccionals. El cooperativisme tenia dos vessants, una productiva, que donava feina a nombrosos obrers (i hem de reconèixer que alguns d’ells havien perdut la feina i que estaven en llistes negres patronals i tenien molt difícil tornar a treballar) i l’altra distributiva o de consum . Aquesta segona podria arribar a ser tan potent que en si mateixa era un contrapoder.

Si en comptes d’anar al Eroski o al Carrefour, la població de classe treballadora anés a la cooperativa, un altre gall cantaria. En aquestes estaven a la regió de Bolonya el 1920, en plena expansió del cooperativisme promogut pel Partit Socialista Italià. Va ser un moviment tan massiu que els comerciants sentien que se’ls feia boicot si no s’apuntaven al cooperativisme. I molts van acabar al feixisme, com a conseqüència. El cooperativisme per se no és revolucionari, intenta viure el dia a dia de la millor manera possible, però vivint de manera semblant a la societat que es promou. Aquí també es requereix un cooperativisme vinculat a la transformació social, arrelat, combatiu, i que serveixi d’element de propaganda i connexió amb altres sectors de la societat. Si en comptes de tants treballadors autònoms, per compte propi, tinguéssim un moviment cooperativista en condicions, i polititzat, també ens cantaria un altre gall.

Una altra manifestació del cooperativisme era les mutualitats. Als nostres temps en què les permanents retallades amenacen de tirar al trast l’estat del benestar podrem veure aviat algun ressorgiment d’aquelles societats de socors mutu. Ja comencen a obrir-se algunes clíniques gestionades per gent del nostre àmbit i hi ha altres projectes (exclusió social, residències de gent gran, etc.). Però el que realment importa, com deien alguns articles de premsa de l’anarcosindicalisme dels anys 70, és prendre la Seguretat Social en mans de les organitzacions populars. Hospitals i escoles haurien d’estar en mans dels seus treballadors i usuàries. Això sí que seria revolucionari. Prendre l’estat del benestar a les nostres mans és de per si subversiu. I això ho deien en els anys 70.

Abans les coses funcionaven d’una altra manera. Per exemple el sindicalisme revolucionari sempre intentava tenir una borsa de treball. Era com controlar l’INEM. Si controlabas la forma en què les empreses contractaven els treballadors, havies guanyat. Tothom s’hauria de afiliar al teu sindicat. Aquesta és una de les raons de l’enorme força de l’anarcosindicalisme en certs territoris on podien fer-ho. Un sindicat que tenia una borsa de treball, un economat, i algunes cooperatives aliades, i fins sindicat de jubilats, era tota una societat paral·lela.

El municipalisme llibertari funciona d’una altra manera. També es basa en generar un contrapoder al de l’Estat. Encara Bookchin era partidari de prendre la institució de l’ajuntament en cas que el moviment popular fora fort i necessités créixer més, penso que no cal arribar a aquest punt. El que cal és tenir una sèrie d’assemblees de barri amb veritable vocació de contrapoder, de control del seu barri. El municipi, tal com està muntat a l’estat espanyol, no té tanta capacitat de maniobra com ens pensem. Està molt limitat des de dalt, i quan es faci alguna cosa que no convé pot arribar a ser dissolt. De tota manera cal una institució equivalent que sigui la veu del municipi. Això ho pot fer bé una federació de barris. Sent una confederació de municipis a nivells majors. En aquest cas ens podem trobar el mateix problema de participació que amb les assemblees de treballadors. L’assemblearisme funciona en moments importants, però més enllà decau i només queda la gent més convençuda.

Per descomptat, que ara mateix un projecte municipalista hauria d’intentar convergir amb els altres moviments en un projecte revolucionari. És important saber entendre’s entre les diferents visions tàctiques. Però sobretot intentant impulsar alguns factors importants com el dels serveis públics, la borsa de treball, les mutualitats i una xarxa de cooperatives del territori. Crec que això es pot fer aquí i ara. Però com sempre, ens falta formació.

Finalment un altre dels factors que actualment hi ha a l’estat espanyol i del qual podria sortir també un altre contrapoder, és el dels pobles okupats, cedits o comprats que es van convertint poc a poc en focus d’autogestió rural. El tema és que com són projectes petits amb prou feines es pren seriosament les seves possibilitats tàctiques. Es tracta d’uns centenars de persones escampades per un gran territori rural semi-despoblat.

Però estem parlant de gent que acostuma a estar bastant polititzada, i que té clars els conceptes d’autogestió i assemblearisme. Volen organitzar la seva societat lliure aquí i ara, i ho estan fent. Tot just hi ha difusió del seu treball, però tenen les seves xarxes i les seves coordinadores. Si tenen algun projecte de transcendir a la seva comunitat amb prou feines se sap. El que sabem és que algunes escoles rurals (oficials) funcionen gairebé com escoles lliures pel fet que els únics infants són de la comunitat que baixen al poble més proper. I així en altres àmbits. Queda la sensació que si formessin un sindicat agrari serien el sindicat majoritari en diverses comarques. Però estem parlant de gent que no es planteja ser un contrapoder, sinó que la deixin viure la seva vida en pau. En aquest cas el treball necessari per organitzar la revolució en aquests territoris és polític (què es vol fer, com, amb qui, per què).

És a dir, que essent “possibilistes” respecte al que tenim aquí i ara, en realitat hi ha diversos organismes que si es coordinaran en un projecte coherent en realitat podrien gestionar la societat. Calen grans dosis de formació en tots els nivells, i de voluntat de derrotar l’Estat, i no deixar-ho de banda. La lluita és multifacètica i ha de construir les seves pròpies institucions post-revolucionàries a partir del que hi ha. Aquest és el repte dels nostres dies.

Mk.
Publicat en castellà a alasbarricadas.org: http://www.alasbarricadas.org/noticias/node/32140

 

equipembatArticles pel debatanarquisme,autogestió,estratègia,municipalisme,organització,poder popular,ruptura
Quan es parla d'unitat de les lluites sovint es tendeix a pensar en grans assemblees en què tothom convergeix i totes les organitzacions socials i polític-socials es donen de tortes perquè la seva opinió partidista i sectorial prevalgui. Tot just ens posem a pensar o debatre sobre estratègies de...