En aquests moments les enquestes reflecteixen un panorama polític lamentable a l’Estat espanyol. Segons l’enquesta del CIS la classe política és el tercer “problema ” més important del país per a la ciutadania. Es pot veure, en general, un afartament sobre els temes polítics. L’actual partitocràcia, en què per gestionar una institució cal tenir un partit polític darrere, amb la seva maquinària, estructures, recursos, ha tocat el seu nivell més baix d’acceptació.
Ens trobem davant d’un moment crucial . Alguns parlen que estem en una Segona Transició que es caracteritzaria en el polític per una caiguda en desgràcia de la monarquia, una crisi de legitimitat de la classe política i per l’auge del nacionalisme català , que cada vegada més aposta per la secessió democràtica. Tot això enmig d’una crisi gravíssima, a la qual no es veu el final, atès que és una crisi estructural, de model econòmic.
En aquests moments més que mai cal presentar alternatives viables a l’actual fangar polític . Dins d’aquest panorama comencen a prendre força les postures republicanes, de la mà de certs partits d’esquerra com IU, Equo o Compromís, que donarien suport a diversos partits nacionalistes que conjunturalment apostarien per una república federal abans que per la independència. A aquest model s’està pujant el PSC a Catalunya, donat el seu enfonsament. L’única sortida política que s’albira per aquest malparat Estat espanyol sembla ser una república federal. Però això serà un procés que durarà anys i que polaritzarà a la societat .
Però els moviments socials ens demostren una altra forma de fer les coses que res té a veure amb la partitocràcia. Aquests, nous i vells, es basen en una reivindicació parcial de la que fan bandera. Un cop aconseguit un objectiu mitjançant la lluita i la reivindicació, passen a un altre, i així successivament fins que el seu creixement posa en qüestió certs aspectes del sistema. Però en algun moment trobem els límits. Des de fa molts anys s’ha dit que els moviments socials haurien de treballar coordinats, que haurien d’atenir-se a uns objectius comuns, i que els objectius propis són un esglaó més per arribar a aquests objectius finals. Això és la visió de la gent polititzada en els moviments socials.
Però a més dels moviments socials hi ha altres formes de participació col·lectiva, que són les assemblees populars de barri o de poble. En les seves lluites tendeixen a confluir amb nombroses lluites socials del seu entorn. Es tracta d’un pas superior, atès que en entrar en contacte amb moltes reivindicacions diferents és més possible una politització completa, una visió de conjunt de les necessitats del territori.
Aquesta visió de conjunt es completaria amb un entramat de centres socials, organitzacions laborals i sindicals, associacions, etc. A petita escala es tracta de la generació d’un poder popular a través de les lluites socials diàries. El poder popular no és més que un procés d’empoderament col·lectiu , una conscienciació sobre la força que un col·lectiu de persones té, i la seva capacitat d’operar políticament en el conjunt de la societat. A partir d’aquest procés d’empoderament es tracta de generar unes institucions pròpies alienes a les del poder, unes ‘contra – institucions’ que vagin legitimant amb la lluita social i amb la seva pràctica radicalment democràtica, que és la idea bàsica del municipi lliure.
Però aquest model no ha de quedar aïllat, atès que el país funciona jeràrquicament i es dicten les lleis des d’un parlament. Cal una alternativa de país, que es basi en el petit per anar al ‘macro’ i que es doni des dels barris, els sindicats i els moviments socials que haurien de actuar com el poble organitzat. Aquest moviment popular s’ha de dotar d’un programa propi, ha de ser capaç de realitzar anàlisis sobre la situació política, decidir les estratègies adequades i veure en quin escenari és capaç de treure més profit, i apostar per ell de forma col·lectiva perquè es puguin desenvolupar les seves alternatives. No es tracta de presentar-se a les eleccions, ni de votar a tal o qual partit, sinó d’actuar amb coherència tàctica segons els nostres interessos. No per abstenir-se deixarem de tenir govern. Tampoc votar significa que ens vagi a fer cas. Cal construir la nostra pròpia institucionalitat.
_________________________
Miguel Gómez, militant del Procés Embat
_________________________
Publicat en castellà al Periódico Diagonal: https://www.diagonalperiodico.net/la-plaza/19789-por-movimiento-popular.html