1.1 – Introducció

Vivim uns moments històrics respecte a la situació social, econòmica i política a escala mundial, europea i també pel que fa a l’estat espanyol i a Catalunya. Els pobles del sud d’Europa estem sumits des de fa temps en una època turbulenta en diversos aspectes, dinàmica que no sembla que hagi de canviar en els propers anys.

Pel que fa a la resposta social, la de les classes populars, no podem més que ser pessimistes en tant als resultats palpables. Amb prou feines es pot parlar de victòries obtingudes a través de les lluites, i les victòries són escassament conegudes, difoses i assumides. Per tant el clima de derrotisme en què ens trobem, tot i estar cada dia participant de ple en lluites i reivindicacions socials, és bastant aclaparador per a la militància social.

La socialdemocràcia i l’esquerra tradicional encara tenen massa pes en la mobilització popular i social. Aquesta esquerra segueix sense trencar amb el neoliberalisme, i fins i tot el reforça quant assoleix quotes de poder. Els moviments revolucionaris apareixen per això petits, marginals i amb un discurs aparentment fora de lloc. No aconseguim apel·lar a qui pateix més els cops de la crisi, que és la classe treballadora.

En canvi es va acostant a la mobilització poc a poc una part de la classe mitjana que recentment entra en l’activisme social, almenys des dels últims anys. Precisament la classe mitjana està perdent el seu estatus previ d’ “ascensor social” i una part comença a assumir que les seves lluites també són les lluites de la classe treballadora.

També resulta esperançador notar que en les últimes convocatòries s’està començant a trencar el monopoli de l’esquerra oficial pel que fa a la mobilització i la comunicació. És un primer pas molt important, que pot ser l’inici d’una organització popular més gran que aprofundeixi aquesta tendència tot just començada.