Ignasi, membre del Procés Embat

La setmana passada hem pogut ser testimonis d’una onada d’imatges d’urnes i paperetes electorals cremant-se als carrers de Mèxic. Al mateix temps, el poble kurd votava massivament en les eleccions de Turquia després de patir un atemptat feixista.

Dins del nostre camps, el llibertari i el de l’esquerra revolucionària solem fixar-nos en aquells fenòmens socials, ja siguin internacionals però també en els fenòmens locals, en base a una sèrie de clixés que connecten amb una cultura política basada en gran mesura en codis estètics que activen les nostres simpaties.

D’aquesta manera, les barricades, fogueres, persones mortes i ferides… són les que provoquen que ens fixem en determinats actors polítics. És un símptoma d’una forma de concebre la política que ens ve llastrada des de fa temps i que sovint ens impedeix apreciar els processos polítics i socials en profunditat.

El poder popular no són fotos per compartir a les xarxes socials

Ens emocionem quan veiem a la població mexicana bloquejant una carretera a l’exèrcit, o quan veiem a les milicianes de Rojava (el Kurdistan de Síria) apuntant a l’horitzó amb fusells d’assalt, però per regla general no amb ànims d’aprofondir, d’aprendre del procés. Per contra, ja no ens emocionem tant quan fa uns mesos, arrel de la matança d’estudiants a Guerrero (Mèxic), diferents moviments socials, sindicals i polítics, van constituir l’Assemblea Nacional Popular, amb un programa i línies d’actuació molt avançades, que ha estat l’actor capaç d’articular la resistència contra la narcopolítica mexicana, aixecant la bandera dels estudiants desapareguts.

Aquests són processos de convergència que no sorgeixen de l’espontaneïtat, com tampoc ho fan les barricades i els piquets contra les eleccions. Aquests successos neixen d’un profund procés de militància i inserció social de diferents moviments i partits d’esquerres que són forts a estats com Guerrero, amb una llarga tradició organitzativa i amb presència de la guerrilla EPR i del seu front polític.

De la mateixa manera, l’aposta sociopolítica de l’esquerra kurda pel Confederalisme Democràtic, l’existència de la KCK (la Confederació de Comunitats del Kurdistan), l’articulació de la guerrilla feminista i tot l’ampli paraigües social i organitzatiu del moviment d’alliberament kurd només va arribar als nostres ulls quan van començar a morir i matar durant la guerra de Síria; quan van arribar-nos les primeres imatges impactants. El cert és que el moviment kurd ja porta dècades desenvolupant interessants experiències de poder popular, i que porta també anys en l’actual estratègia “neozapatista” de doble poder que va estar impulsada pel Partit dels Treballadors del Kurdistan i els seu braç armat, les HPG.

Espectacle o realitat

La tàctica de boicotejar les eleccions mexicanes o de la diversitat de tàctiques del moviment kurd, no neixen del no-res. La primera ve de l’organització sindical i popular, de la construcció d’autogoverns locals, populars i autònoms, de les policies comunitàries, de l’experiència de Oaxaca de 2006, de la guerrilla… La segona de la capacitat de canviar d’estratègia, de la disciplina de dècades, també del procés de pau a Turquia i l’aposta electoral en aquell territori, cosa que va relaxar la militarització de l’estat turc i que indirectament va possibilitar el procés de Rojava. Són processos complexos, llargs, contradictoris… però que s’han fet avançant amb el poble.

I com es valoren els processos de canvi social des del camp llibertari occidental? Doncs, sota un punt de vista de consum estètic, gairebé militarista. Només ens fixem si hi ha violència. Espectacle. Creiem que hem d’apreciar els avanços de les nostres germanes i germans, del poble treballador de tot el món. Hem de valorar la política feta dia a dia a base d’organitzar, formar, lluitar moltes vegades en fronts diferents i fins i tot contradictoris. És un error agafar una part, consumir-la i oblidar-la, sense entendre el context global i la història que aquests moviments tenen darrera.

Fa relativament pocs anys que es va aixecar a Colòmbia el Congrés dels Pobles, les Mingues i les ‘marxes per la dignitat’. És un procés on participa l’incipient joventut llibertària, que pot ser un exemple per moltes regions del món quant a construcció de subjectes fora de la lògica partidista i electoral, que està construint una agenda de lluita i al mateix temps una institucionalitat alternativa i democràtica. Són desenes de milers de persones, treballadores, indígenes i pageses, feministes, joves, objectores de consciència, víctimes del terrorisme estatal i un llarg etcètera van pensar i pensen que volen un país des de baix i a l’esquerra. Han estat perseguides, les maten i moren en silenci. No van cremar fogueres ni van ser retractats amb armes. Potser per això ni ens adonem.

https://i0.wp.com/embat.info/wp-content/uploads/2015/06/clip_image002_0786.jpg?fit=451%2C601https://i0.wp.com/embat.info/wp-content/uploads/2015/06/clip_image002_0786.jpg?resize=150%2C150EmbatArticles pel debatInternacionalanarquisme,Chiapas,estratègia,feminisme,kurdistan,lluita,organització,pkk,poder popular,ypg,ypj
Ignasi, membre del Procés Embat La setmana passada hem pogut ser testimonis d'una onada d'imatges d'urnes i paperetes electorals cremant-se als carrers de Mèxic. Al mateix temps, el poble kurd votava massivament en les eleccions de Turquia després de patir un atemptat feixista. Dins del nostre camps, el llibertari i...