Per Eduardo Pérez Cortés.

"Els obrers no haurien d'estar exclusivament absorts en aquestes lluites
guerrilleres inevitables que brollen de les incessants transgressions
del capital o dels canvis del mercat. Haurien d'entendre que, amb
totes les misèries que els imposa, el sistema actual engendra
simultàniament les condicions materials i les formes socials
necessàries per a una reconstrucció econòmica de la societat. En
lloc del lema conservador: 'Un salari just per una jornada justa!',
S'haurien d'inscriure en el seu estendard la consigna revolucionària:
'Abolició del sistema de salaris! "Salari, preu i guany, Karl Marx, 1865

És habitual, quan es parla amb companys i companyes d’esquerra, almenys amb els més sensats, escoltar que “no n’hi ha prou amb tornar a 2007”. Efectivament, no per rebutjar el saqueig salvatge d’aquests últims cinc anys tindrem perquè acceptar el saqueig ‘moderat’ dels anteriors 30. Entre 1994 i 2007 els salaris van retrocedir sis punts sobre l’ingrés global, la diferència entre el patrimoni de les llars més riques i les més pobres va passar d’un 33,3 al 2002 a un 39,3 el 2005, i durant els últims 30 anys l’1% de la població espanyola amb més ingressos va incrementar la seva participació en la riquesa social en un 21,5% mentre que el 99% restant la va reduir en un 1,8% (1).

Òbviament, no tenim la més mínima intenció de tornar a aquesta situació. És perquè “no n’hi ha prou amb tornar al 2007” que no agraden precisament manifestos com el de l’autoanomenada “Cimera social” (CC OO, UGT i moltes d’altres comparses), que assenyalava l’any passat que el neoliberalisme actual els feia nosa (sembla que tampoc massa, tenint en compte la seva activitat) perquè està “trencant el model de convivència dels últims 35 anys” (2). Els buròcrates de la Cimera Social poden trobar a faltar aquest model de convivència en què vivien tan a gust, però la immensa majoria social no hauria d’enyorar-lo, precisament perquè la “convivència” es feia sobre les seves esquenes.

La paradoxa és que diem que “no volem tornar a 2007”, però precisament diverses de les lluites socials més importants que estem vivint es posen com a objectiu principal tornar a 2007. Enderrocar les contrareformes sanitàries o educatives, o les lluites laborals, incloses les que han tingut cert èxit (informàtica, subcontractes de neteja, etc.), No solen anar més enllà de voler revertir alguns aspectes de la recent etapa de saqueig indiscriminat.

Ja abans de la crisi s’intuïa que un dels nostres principals problemes és que el reformisme, o la revolució, ja no venia de la classe oprimida, sinó de la classe dominant. És aquesta última la que té una agenda, una idea de societat, i la que ens martelleja diàriament amb la seva ideologia, mentre nosaltres ens escandalitzem, fugim espaordits com pollastres sense cap, o com a molt els preguem una mica de pietat o donem batalla de manera testimonial per salvar els escassos mobles que ens queden a casa. En aquest context, sorgeixen algunes propostes ofensives generals, com el procés constituent o l’auditoria del deute, però de moment tenen escàs recorregut i han servit per poc més que per decorar la pancarta de l’enèsima manifestació a la qual acudim “perquè alguna cosa s’ha de fer “. Els de dalt són els revolucionaris i els de baix estem a la defensiva, som conservadors o, si ens comparem amb aquells a qui Marx definia com conservadors a la cita inicial (els qui mantenien una lluita ofensiva), som directament ultraconservadors, reaccionaris.

Dretanització social.

El combat s’ha desplaçat tant al terreny marcat pel capital que, a més, la nostra actitud defensiva s’arriba a caracteritzar fins i tot amb epítets com “radical” o “intransigent”. Això no deixa de ser un altre favor a l’enemic ja que, si pretendre mantenir el sistema tal com està és “radical”, plantejar un altre tipus de societat entra dins de la bogeria. Com a exemple extrem, energúmens de la talla del director de La Razón, Francisco Marhuenda, pot dir tranquil·lament que “els mitjans de comunicació són majoritàriament d’esquerres” (3). Que algú pugui identificar Telecinco o El País com “esquerra”, quan ni l’esquerra mateixa és d’esquerra, s’eleva al nivell de presa de pèl.

La confusió generalitzada es reflecteix de nou en els ambients de l’esquerra més combativa (o menys conservadora), que es presta al joc ideològic sistèmic. Per posar un exemple, aquest sector no dubta a qualificar, amb cert menyspreu, a la dreta amb regust progressista com “social-liberal”, i a l’esquerra social-liberal amb “la socialdemocràcia”.

Podríem definir el social-liberalisme, o liberalisme d’esquerres, com una proposta política que consisteix a mantenir el capitalisme amb un major control o propietat estatal per assegurar que part de la plusvàlua arrabassada a les classes dominades repercuteix en elles a través de la despesa pública. Aquesta és l’única esquerra electoral que existeix avui dia a l’Estat espanyol, i el seu pes institucional és escàs. Dir-li al PSOE “social-liberal” no té cap sentit, i menys encara fer-ho amb menyspreu ja que en realitat és un fantàstic afalac al partit amb major responsabilitat en l’auge neoliberal espanyol. Quant a la socialdemocràcia, recordem que és una escola política que defensa una transició pacífica, d’acord amb les lleis burgeses, al socialisme, una societat basada en la lliure associació dels productors. No existeix res remotament semblant des de fa dècades, més enllà, si de cas, d’alguns partits polítics-irrellevants a escala estatal-el “socialisme” o “postcapitalisme” no sembla anar més enllà de la mera retòrica.

Adonar-nos del nostre conservadorisme i confusió no vol dir que sigui fàcil fer-los la volta. I per descomptat, millor una lluita conservadora com a classe que la inacció. Però sí hem de ser conscients de la situació i, si de veritat no volem tornar a 2007, o fins i tot volem canviar la societat, començar a veure com ho fem.

Incorporar les lluites defensives i parcials a lluites ofensives i coordinades hauria de ser una prioritat. Començar a dibuixar un altre tipus de societat, un procés constituent que no es quedi a redactar una altra Constitució inútil, també.

Hi haurà qui pensi: “Amb la que ens està caient, com per atacar”. Ja ho diuen en el futbol, “la millor defensa és un bon atac”. O, per acabar amb un altre clàssic, en aquest cas Mikhaïl Bakunin: “En buscar l’impossible sempre s’ha fet i reconegut el possible. I aquells que sàviament s’han limitat al que creien possible, mai han donat un sol pas endavant “.

(1) http://barometrosocial.es/archivos/638#more-638
(2) http://www.ccoo.es/comunes/recursos/1/1 … racion.pdf
(3) http://ecoteuve.eleconomista.es/program … erdas.html
________________________________________________
Editat originalment en castellà al Periódico Diagonal: http://www.diagonalperiodico.net/blogs/economia-para-todos/volver-al-pasado-o-luchar-por-futuro.html

equipembatArticles pel debat
Per Eduardo Pérez Cortés. 'Els obrers no haurien d'estar exclusivament absorts en aquestes lluites guerrilleres inevitables que brollen de les incessants transgressions del capital o dels canvis del mercat. Haurien d'entendre que, amb totes les misèries que els imposa, el sistema actual engendra simultàniament les condicions materials i les formes socials necessàries per a una...