Miguel G. Gómez, militant d’Embat.

Fa just un segle es van viure moments transcendentals per a la història de la Humanitat. La Gran Guerra havia acabat gràcies a la capitulació de les Potències Centrals. No obstant això, la història oficial oblida conscientment que si això es va produir va ser per l’explosió de diverses insurreccions dirigides per soldats i mariners que van fer inviable seguir amb la guerra. El pes de la Revolució russa era una amenaça constant i real que a causa de la caiguda de Bulgària, Austro-Hongria o Alemanya, s’hauria pogut estendre per mig Europa. Que Occident se salvés de la revolució socialista és obra de les hàbils maniobres dels governs francès i britànic, combinades amb l’autoritarisme brutal i descarnat a l’est i centre d’Europa.

Si a aquesta equació li afegim que la classe obrera havia culminat la seva organització (que enquadrava molts milers de treballadors) i que en general tot el sistema polític mundial patia d’una crisi de legitimitat, podem entendre la catarsi revolucionària amb la qual va començar 1919. Per si hagués poca destrucció amb la guerra, just en l’època de l’armistici s’havia estès l’epidèmia de grip que mataria milions de persones a tot el món.

Vaga de la Canadenca

I és que estem davant d’un any molt simbòlic, en què van confluir múltiples variables que ho van fer especial. Cal entendre el context i no prendre els successos de forma dispersa si no entendre’ls com a parts d’un marc comú.

A Catalunya estem celebrant el centenari de la Vaga de La Canadenca, que va provocar que el Govern espanyol aprovés el decret de la jornada de 8 hores. No és tan conegut, però més tard el Govern també va ampliar les lleis de retir obrer, posant les bases d’un encara precari sistema de pensions públiques.

Però això no es donava sense connexió amb el món. Tot i els mitjans de comunicació del moment, primitius als nostres ulls acostumats al mòbil, la població es podia assabentar dels successos que tenien lloc en altres indrets llunyans.

Dubto molt que aleshores haguessin sentit parlar de les vagues insurreccionals del Brasil de novembre de 1918, o de l’onada de vagues generals d’Amèrica del Nord, amb proclames de soviets incloses amb què es va obrir el 1919… Com a molt es podria saber que a l’Argentina una gran vaga ocorreguda a primers de gener havia estat derrotada en el que es coneixeria com la Setmana Tràgica.

També dubto que algú hagués sentit a parlar dels motins que estaven passant en l’armada britànica o en la francesa. De fet França va haver de retirar-se a l’abril de 1919 d’Ucraïna a causa de que no es podia fiar que els seus marins no s’amotinessin i deixessin atrapades en el caos ucraïnès les tropes que tenia aquesta potència. França havia aconseguit evitar el contagi revolucionari a Bulgària i a Sèrbia. Estava donant suport als governs de transició de diversos països dels Balcans quan un 21 de març es va proclamar la República Soviètica d’Hongria. Llavors la seva funció va ser assessorar les forces contrarevolucionàries.

El mateix feien els britànics i nord-americans en la Rússia post-tsarista. La Rússia de la guerra civil era un autèntic polvorí on podia passar gairebé qualsevol cosa. A primers de 1919 existia un territori a Ucraïna controlat pels anarquistes, però les forces de la contrarevolució liderades pel general cosac Denikin van destrossar aquesta incipient societat socialista.El seu assalt de Moscou, va lliurar de la destrucció total tant als anarquistes com al govern nacionalista de Kíev. Però a l’agost d’aquest any les forces de Denikin van patir una doble derrota. La primera a Orel, per part dels bolxevics, i la segona a Ucraïna. Va ser l’exèrcit anarquista de Nestor Makhno qui li va assestar el cop de mort al principal exèrcit de la contrarevolució a Rússia. A finals de l’any ja es podia considerar que la contrarevolució havia perdut la guerra, tot i que aquesta va continuar diversos anys més. Malauradament quan Rússia va poder mirar cap a Europa, les revolucions hongaresa i alemanya ja havien estat derrotades. El mateix Lenin entenia que la revolució russa necessitava d’Europa per triomfar.

Tots aquests successos es podrien retroalimentar amb les grans vagues que van recórrer el món. Eren vagues d’origen social i laboral que intentaven controlar territori, convertint-se en polítiques. Exemples d’aquests els tenim en el soviet de Munster (Irlanda), en les vagues del Clydeside (Escòcia) o a Noruega, on es van proclamar soviets (encara que eren comitès de vaga en realitat). A França es parlava del Soviet de Saint Denis, barri obrer i popular de París. A la Xina el moviment del 4 de maig va sacsejar les consciències del país i seria el preludi de la llarguíssima guerra civil que va haver d’afrontar aquell país llavors en plena descomposició. I a Itàlia s’estava en ple “biennio rosso”, mentre que a Andalusia s’ocupaven terres en el que es va conèixer com el “trienni bolxevic” o “espartaquista”, segons els gustos de cadascú.

De tot això podem concretar que va existir un gran impediment per aconseguir dur a terme la revolució socialista: el paper de la socialdemocràcia. I Alemanya seria el major exponent d’aquest fracàs.

Alemanya

La Revolució alemanya s’inicia el 4 de Novembre de 1918 amb la revolta dels mariners de Kiel, port de l’exèrcit alemany i seu de la seva flota. En un sol dia es van unir els soldats acantonats a la zona i van aconseguir el suport de tota la classe obrera de la ciutat. Al cap i a la fi totes les famílies tenien membres en l’exèrcit. Moltes havien hagut de soterrar familiars. Ja n’hi havia prou.

El cansament de la guerra havia arribat a un punt que quan es va saber que Kiel s’havia revoltat es van anar unint a la revolució altres ciutats alemanyes en bloc. En l’exèrcit van aparèixer consells de soldats i aviat es van formar també grans assemblees a les fàbriques i als barris. No va ser un altre partit que el socialdemòcrata qui estava prou ben organitzat com per col·locar al capdavant dels consells obrers als seus militants més destacats. Aquí part un dels ensenyaments d’aquest procés. Si no estàs ben organitzat, no esperis tenir força quan esclati un procés revolucionari. Els altres partits eren minoritaris i tenien molts menys militants, com és lògic.

L’abdicació del Kaiser i la liquidació del regne de Baviera (inserit en el Reich alemany) van posar el poder en mans de la socialdemocràcia. No obstant això existia un altre poder, el del vell estat, que encarnava l’Estat Major de l’exèrcit alemany. Els consells obrers tenien el control de facto del país, però estaven liderats per membres de l’SPD que no aspiraven a una república socialista si no a una liberal. Per això es van anar entenent amb l’exèrcit. El mateix va passar amb els sindicats (en mans de la socialdemocràcia) que van fer un pacte amb la patronal, on acceptaven acabar amb les vagues salvatges a canvi de reordenar la producció i de la jornada de vuit hores. La majoria dels consells van ser moderats, fent funcionar la societat mentre es reconstruïa l’estat. No aspiraven a grans canvis. Així i tot en algunes ciutats importants com Hamburg o Bremen van funcionar les guàrdies roges i en molts llocs van destituir a les velles autoritats.

El 16 de desembre tenim probablement el moment clau de la revolució. Mentre Friedrich Ebert, líder de l’SPD i el representant de l’exèrcit, Karl Groener, van fer arribar sobre Berlín 1 milió de soldats que tornaven del front rus, s’estava celebrant en aquesta ciutat al Congrés dels Consells Obrers del Reich. Els soldats es van negar a actuar en contra dels consells i es van dissoldre, podríem dir que providencialment per als interessos obrers. Podríem considerar això un autocop d’estat de caràcter clarament contrarevolucionari.

No obstant això en el congrés predominaven els delegats de l’SPD i els revolucionaris no van poder fer aprovar cap resolució. Aquest punt marca la decadència. La revolució no es pot fer a nivell alemany sinó que cada ciutat o territori haurà d’anar pel seu compte. A més comencen a formar-se tropes contrrevolucionarias gràcies a aquesta gent que ha arribat de Rússia, els Freikorps. No tots els soldats se’n van anar a casa. Tindran un paper fonamental d’ara endavant.

Les conseqüències immediates van ser clares. El control de Berlín i l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht el 15 de gener. Amb això es va allunyar la possibilitat que es formés a Berlín una oposició forta de caràcter socialista revolucionari o comunista. Les eleccions al congrés nacional es van celebrar uns dies després. Van suposar una consolidació de la nova correlació de forces, sortint guanyador l’SPD.

I per tant, com he dit abans, ja només quedava l’opció gairebé desesperada de deslligar revolucions locals o regionals, com va passar a la conca del Ruhr o en Saxònia, o com estava passant a diverses ciutats controlades per revolucionaris independents encara que afiliats al SPD o la seva escissió d’esquerres l’USPD.

El cas de Baviera és diferent, encara que coincideix amb els anteriors exemples. Des de finals de 1918 hi ha un govern autònom a Munic. El líder del soviet d’aquesta ciutat, Kurt Eisner, socialista independent de l’USPD va ser assassinat el 21 de febrer de 1919. Això va provocar una escalada de tensió a Baviera que va culminar en la formació d’un govern socialista emparat per l’USPD. La diferència amb altres consells obrers era que a Munic existia una fracció anarquista dins de l’USPD. Gent com Landauer, Gessell, Mühsam, Toller o Traven li van donar al consell un to inequívocament socialista llibertari. No obstant això els comunistes van donar als sis dies un cop d’estat i van formar un nou govern a càrrec d’Eugen Levine. Des de Berlín van enviar un exèrcit contrarevolucionari i el soviet de Baviera o República dels Consells Obrers de Baviera va caure el 3 de maig.

Podem concloure que el fantasma de la Revolució va passar per tot el món. No va acabar d’arrelar en cap lloc potser per pura casualitat, o potser perquè les forces contràries van jugar millor les seves cartes que les revolucionàries. El que no deixa cap dubte és el paper reaccionari que va tenir la dirigencia socialdemòcrata que va preferir apuntalar el capitalisme que apostar pel socialisme.

Des d’aquí el nostre respecte i reconeixement als que van intentar dur a terme grans gestes revolucionàries que no van arribar a bon port.

https://embat.info/wp-content/uploads/2019/04/vaga-canadenca-premsa.jpghttps://embat.info/wp-content/uploads/2019/04/vaga-canadenca-premsa-300x300.jpgequipembatArticles pel debat1919,memòria llibertària,memòria obrera,Vaga Canadenca
Miguel G. Gómez, militant d'Embat. Fa just un segle es van viure moments transcendentals per a la història de la Humanitat. La Gran Guerra havia acabat gràcies a la capitulació de les Potències Centrals. No obstant això, la història oficial oblida conscientment que si això es va produir va ser...