La comunitat educativa està esgotada. Les polítiques neoliberals estan aconseguint el seu objectiu. Obrir l’educació pública “en canal”, dessagnar-la amb milers de retallades, ofegar-la amb burocràcia, enfrontar-la entre si a base de competitivitat absurda pel repartiment de les molles, esclafar les dissidències utilitzant direccions cada cop més domesticades, que a la vegada disciplinen de forma exemplar unes plantilles escollides majoritàriament a dit. Un procés conscient, dirigit per elits i supervisat per un Estat còmplice que té clar el lema que “qui controla la branca petita dirigeix el camí de l’arbre”.
Mentrestant, el futur de la nostra joventut, del nostre món, està sent devorat per la piconadora capitalista camuflada de lleis (LOMCE, LEC), o en eterns i enganxosos debats sobre metodologies, competències, números que es fan lletres, decrets exclusius d’inclusions de pressupost zero… Mentre cada dia es destrueix una mica més l’educació pública, s’avança passet a passet cap a la desraó. La societat i les seves complexitats, de la qual en formen part alumnat, famílies, docents i més professionals del sector, mira cap a una altra banda, fuig de la pluja com si aquí no passés res, com si no els afectés, en una anestèsia que no va més enllà del comentari al passadís o el crit a les xarxes socials.
Però sempre hi ha una candela disposada a començar un incendi. Sempre hi ha persones valentes disposades a posar el cos, el cor i la ment per no donar la batalla per perduda. Allà estan per exemple les companyes de la Fapac plantant cara al poder una vegada i una altra, demanant la retirada del “Decret de menjadors” amb el que alguns pretenen fer negoci mitjançant el menjar de les nostres petites i petits; que lluiten sense complexos contra la privatització de les escoles i que ho criden alt i clar, ni lliure elecció de centre, ni un euro més per la concertada.
I també hi ha les i els estudiants fent un pas endavant amb les seves mobilitzacions. Amb unes consignes legítimes,assumibles i irrenunciables com reduir les taxes universitàries, demanar una assignatura d’educació sexual avaluable i eliminar les normatives de centre que restringeixen les seves llibertats més bàsiques de vestimenta, darrere de no sabem quins codis d’honor i correcció.
I, finalment, els sindicats de classe com la CGT d’Ensenyament que, junt amb altres sindicats del sector, s’ha llançat a la convocatòria d’una vaga educativa el dia 29 de novembre. Amb motius més que de sobres: la reducció de 19 a 18 hores lectives (o sigui de classe, perquè fan moltes altres coses) a secundària i de 24 a 23 a primària, la disminució del nombre de nenes i nens per aula (ràtio real) a totes les aules públiques; la fi de les retallades a l’educació i la millora de la qualitat…
El 29 coincidiran també les vagues de les universitats públiques, de la sanitat primària, de determinats serveis relacionats amb l’educació formal… Aquesta vaga ha posat molt nervioses a les cúpules sindicals de CCOO i UGT llançades a una mobilització inversemblant (ja que consideren suficients els seus acords amb la Generalitat de Catalunya) durant el mes de desembre, preocupades per la pèrdua de credibilitat en un any d’eleccions sindicals.
Des d’Embat fem una crida a les que lluiten. Sabem que hi ha moltíssimes famílies organitzades al voltant dels centres educatius disposades a no ser simples espectadores. Sabem que les escoles i instituts estan plens de docents i altres professionals de l’ensenyament que dia a dia lluiten per la seva professió deixant-se la pell per aconseguir que les i els alumnes siguin persones felices, íntegres, coherents i apassionades, disposades al canvi que aquest món necessita. Sabem que moltes i molts estudiants estan donant una lliçó de dignitat i resistència amb els seus debats, les seves formes de lluita i les seves noves visions de la realitat, a un món adult que els jutja a la vegada que els menysprea. Sabem que aquesta calma social en què ens ha enfonsat la precarització té els dies comptats.
La vaga del 29 pretén aglutinar tota la comunitat educativa; però, també ha sabut coordinar-se amb sectors estratègics tant importants com la sanitat. Potser aquesta sigui una oportunitat per fer un pas endavant i sacsejar el tauler en el qual uns altres pretenen jugar amb les nostres vides. Juntes i organitzades ens tenen por, perquè juntes i organitzades som més fortes.
