Anàlisi de ConjunturaInternacional

Conjuntura llatinoamericana: Necessitem al progressisme de tornada?

Notes crítiques per llegir l’ascens del feixisme al Brasil i Amèrica Llatina des d’una perspectiva d’esquerra revolucionària, per les companyes i companys equatorians de la Revista Crisis.

Necessitem al progressisme de tornada?

L’aclaparadora victòria en la primera volta de les eleccions presidencials brasileres de Jair Bolsonaro, candidat d’extrema dreta pel Partit Social Liberal (PSL), ha encès l’alarma sobre el decidit avanç del feixisme al continent, fet que coincideix amb el retorn del neoliberalisme després de la derrota dels progressismes llatinoamericans i el creixent desplegament de l’imperialisme nord-americà, anunciant trompetes de guerra contra Veneçuela. En aquest context, les forces d’esquerra al continent un cop més no arriben a estar a l’altura del moment històric i, en el seu afany per “escombrar” amb el “desenvolupament capitalista” dels progressismes, han acabat sent còmplices de la reacció neoliberal o, sumades a l’últim vagó progressista i aixoplugades sota una lectura “política real” de la “correlació de forces”, pretenen funcionar com matalàs de contenció dels seus propis errors.

Per descomptat, totes dues posicions es troben en un pantà de difícil sortida. La primera, sobre una lectura simplista de la realitat, considera els progressismes únicament com a processos de modernització capitalista, re-primarització i nou endeutament, ja que aparentment tant fa si l’Estat està en mans del feixisme neoliberal o la tecnocràcia desenvolupista, al cap i a la fi, l'”enemic és el capitalisme”, definició de per si reduccionista i infantil. D’aquesta manera han acabat sent els ordinaris de l’extrema dreta, el feixisme, les oligarquies criolles i el mateix imperialisme, celebrant el desmuntatge dels aparells de l’Estat progressista i la judicialització de els seus principals referents, fet que amaga un atac directe contra el poble, no perquè aquests siguin “els seus legítims representants”. La segona, com si es tractés d’una calculadora parlant, no para de celebrar el creixement econòmic, l’enfortiment institucional i paper interventor de l’Estat en els anys passats, descuidant completament la tasca, que si bé no estaven previstes pels governs, eren impostergables per mantenir el curs progressista: l’organització de les forces populars, el canvi gradual en el règim de propietat i les relacions de producció, elements que van poder obrir vetes reals per a sortir del rendisme i la dependència econòmica, tot això pensat en clau regional, sobre la germanor dels pobles, i no només dels governs de torn.

L’ambigüitat del progressisme

Progressisme pot significar moltes coses i res al mateix temps, des de desenvolupament capitalista, sinònim hegemònic d’aquesta última dècada, repartiment i inversió estratègica de la renda, i fins i tot, estirant els seus marges conceptuals, marxa de transició cap a un capitalisme modernitzat perifèric o cap a un socialisme comunal, com és el cas de Veneçuela, procés avui en contradicció.

Definitivament el terme progressisme dóna per a llargues discussions, però, no ens ocuparem per filar prim de les diferents conceptualitzacions resultants, sinó en com la seva ambigüitat ha contribuït al desastre que actualment vivim.

Les limitacions del progressisme van estar a l’abast de tots des d’un inici, després de la caiguda del mur de Berlín el socialisme ja “no era una opció”, el record burocràtic i “salvatge” de la Unió Soviètica, anul·lava qualsevol possibilitat de pensar una societat diferent a l’engendrada en la modernitat capitalista, com a molt calia suavitzar l’antagonisme entre la societat i l’Estat. Els progressismes van estar molt al corrent d’això, pel que van orientar les seves polítiques a realitzar reformes per aplacar el saqueig neoliberal, aconseguint amb èxit un marge de maniobra dins el mateix capitalisme, el resultat seria el creixement econòmic i la solució d’importants necessitats per les quals les societats llatinoamericanes es van mobilitzar des dels anys 90 en endavant.

D’aquesta manera, el progressisme va encunyar un abans i un després que va saber guanyar les emocions de milions de persones, inaugurant un mite: la resolució de les necessitats postergades pel neoliberalisme havien estat obra dels governs que van començar a emergir des de finals dels 90 i inicis del 2000, més no d’un canvi en la correlació de forces, aconseguit gràcies a l’organització i mobilització popular anti-neoliberal. Així, no només hi va haver un esborrall de memòria, esdeveniment típic en les nostres fràgils societats, sinó també un canvi en la relació entre les organitzacions populars i l’Estat, traduïda a cooptació, persecució i clientelisme.

És obvi que el progressisme no anava a fer el salt final cap al “socialisme”, aquesta se suposava, era la tasca de l’esquerra que començava a dibuixar-se després de la caiguda del socialisme real i que no va saber llegir el nou escenari, permetent la “resurrecció “dels cadàvers esquerrans estatistes, partits comunistes, moviments populistes, etc. No només que no vam estar al corrent de les tasques per venir, sinó que vam ser derrotats per la nostra pròpia incapacitat de lectura i acció, embrancada en l’autonomisme i el movimentisme, una vegada que van arribar els progressismes.

L’esquerra ha de aliar-se amb el progressisme?

L’esquerra revolucionària en aquest moment es troba en retirada, la revolució social de moment no és una alternativa que trobi sentits en el si del poble, ja que no compta ni amb les veus, militància, infraestructura i recursos, per afrontar l’avançada feixista i neoliberal. Els progressismes, amb totes les crítiques possibles han estat capaços de retenir un públic espectador i potencial recurs electoral a mitjà termini, sense que això esdevingui garantia de victòria, ja que no es tracten d’espais de masses amb la suficient força i unitat per doblegar els actuals governs i proposar una alternativa real que guanyi a les majories, sinó de sectors majoritàriament mobilitzats per emocions i records.

Finalment, mai va estar en l’agenda del progressisme, llevat d’excepcions com les de Veneçuela, organitzar al poble – fins i tot militarment – perquè aquest sigui el garant del procés de transició, de la mateixa manera, no es va apostar per transformar la matriu cultural d’herència colonial , sinó que es va reforçar en la lògica del consum l'”arribisme”, gràcies a les bondats de la renda i el creixement de la classe mitjana, avui gran aliat del neoliberalisme i el feixisme.

La preocupant situació no té una sortida fàcil, ni tan sols en el mitjà termini, les voluntats i fins i tot les més grans organitzacions properes o en contraposició del progressisme, no disposen de la capacitat suficient per aixecar una alternativa immediata. L’esquerra, en el seu ploriqueig pel retorn progressista o en el seu atac irracional a què queda d’aquest, no identifica les tasques urgents, es troba òrfena, sola, en un mar de llàgrimes.

Les diferències que puguem tenir amb els referents de la passada dècada no són cosmètiques, però tampoc són justificacions per colpejar per separat al mateix adversari. Cal reconèixer la potència que encara sostenen els progressismes, no pels eventuals escenaris electorals per venir o les seves propostes ambigües, sinó per comptar amb una base important mobilitzable, la mateixa que ha de ser qui qüestioni les limitacions i errors del progressisme.

Sabem perfectament que l’esquerra revolucionària no pot competir amb el que signifiquen per a milions de persones Lula, Correa, Fernández de Kirchner, entre d’altres, però no per això, hem de fugir corrent amb l’excusa del “realisme polític” a aixoplugar-se sota la seva vista limitada , sense res més que bones intencions.

La base progressista és un subjecte en disputa, que exigeix un nou vehicle de superació, que en el nostre criteri no és ni l’esquerra estatista ni el progressisme recarregat. La constitució d’aquest “moviment polític social”, del qual hem vingut parlant mesos enrere en les nostres anàlisis prendrà diverses dècades, per la qual cosa és important estar al costat del poble i les seves organitzacions, tot i que els que són considerats els “líders legítims” de les bases progressistes o els vells moviments populars, no siguin els nostres millors aliats en la marxa cap al socialisme.

Tasques a mig termini

Amb el present text no busquem llançar simplement la culpa als progressismes i a l’esquerra en general des de l’altar de la puresa ideològica, sinó comprendre els límits i oportunitats reals per a la recomposició de l’esquerra revolucionària en els actuals moments, considerant a les bases progressistes, com un dels espais en disputa.

Cal comprendre que una sortida revolucionària a la crisi és molt poc probable en el curt i mitjà termini, de manera que l’esquerra ha d’apostar per un procés de replegament tàctic per acumular força. Dit replegament té dos elements principals, el primer, la construcció d’estructures tancades i semi tancades conformades per quadres disciplinats, i segon, el desplegament progressiu de la batalla ideològica sobre la base de l’agitació i propaganda.

El primer element ens ha de portar a repensar problemàtiques aparentment “oblidades” i “superades”, com l’organització política revolucionària, el paper de la seguretat, intel·ligència i contraintel·ligència, mecanismes d’autodefensa, infraestructura, etc. Mentre que el segon, dins d’un enquadrament programàtic sustentant en el profund estudi de les aspiracions populars, ha d’apostar per aixecar tot un sistema simbòlic, sustentant en les tasques més urgents, per lluitar ideològicament contra l’escomesa feixista i neoliberal.

A més, resulta també urgent debatre casa endins en termes teòrics i ideològics, la nostra derrota també es deu a la profunda ignorància i mecanicisme que impregna a l’esquerra. La dècada passada va obrir el camp perquè l’esquerra estatista faci ostentació de les seves teories, un populisme universitari, desertor de la lluita de classes i el socialisme.

És primordial començar a generar força pròpia amb aspiració a influir decisivament en les masses i les seves organitzacions. Sabem que aquesta tasca no serà fàcil, sigui pels recursos limitats amb què comptem, com per les dificultats que aniran apareixent, especialment la repressió estatal que a poc a poc anirà prenent un curs cada vegada més violent, selectiu i mediàtic.

La conjuntura ens crida a convergir amb les bases del progressisme i els moviments socials en una marxa obligatòria i necessària, recolzada per la crítica i autocrítica; no podem seguir caminant i colpejant separats. Qualsevol recomposició del món popular s’ha de calcular en dècades – des d’una perspectiva revolucionària -, sense que això copegi el nostre ànim i moral; a la final, hem de recordar que els revolucionaris i les revolucionàries, sempre ens hem hagut d’enfrontar al llarg de la història a forces monumentalment superiors en tots els àmbits.

La derrota dels progressismes, és també la derrota d’una esquerra rovellada que va reviure momentàniament després de la caiguda del mur de Berlín, aquest revolt, per tant, obre l’oportunitat – i esperem que sigui l’ocasió definitiva – per construir una força prou gran i arrelada al poble que aconsegueixi portar a la nostra regió al socialisme. La tasca és complexa, però aquí no hi caben dubtes ni desànims, cal avançar amb decisió i valentia.