Ens trobem possiblement amb la Diada amb ànims més fluixos de la darrera dècada. Aquest desànim no es deu tant per la repressió de l’estat espanyol, que també, sinó sobre tot a l’actuació de tots els actors polítics de l’independentisme. Podem afirmar que el Procés que va portar al 2017 està més que enterrat.
Com diem, la sensació que deixen aquests suposats líders de l’independentisme, és de desencís i de derrota política. Ja sabem que amb les devallades, arriben els enfrontaments interns, com veiem en els continus enfrontaments dins del camp independentista. Els sectors més radicals de la dreta independentista han iniciat una deriva ‘trumpista’ i conspiracionista, com es va veure durant la commemoració de l’atemptat del 17 d’agost passat. Tenen una fe cega en líders que a totes llums no serveixen per liderar-hi res. Acullen sense cap vergonya discursos racistes i antiokupes (pur classisme) – que ja tenien abans però que estaven molt mitigats pel Procés – que s’albira una dretanització més acusada del seu discurs i de la seva ideologia, en consonància amb el que passa actualment a les societats occidentals.
Pel que fa a ERC, els seus pactes amb l’estat han apagat completament els seus anhels d’estat propi. El seu retrocés de posicions ha estat tal, que fins i tot els sorprèn a Madrid. L’Esquerra Independentista també pateix aquesta crisi col·lectiva, amb escissions per línies estratègiques divergents, o paràlisi de propostes a la societat. Però la crisi de l’independentisme també comporta la fi dels partits unionistes contraris a ella, amb la liquidació de Ciutadans. Cert és que tenim una ultradreta organitzada com mai a tot l’Estat, però s’ha quedat sense un dels seus cavalls de batalla: la lluita contra la independència de Catalunya.
Si ens hem de quedar amb algun ensenyament de tot el que ha passat darrerament, és que l’acció col·lectiva del poble està molt per davant que els seus líders. El gran error de 2017 fou no generar noves formes de lideratge popular, des de les bases, i seguir confiant en persones que durant els judicis es va demostrar que habien estat jugant a dues bandes.
Però la història segueix. Tenim per davant un any extremadament complicat a nivel socioeconòmic. La crisi energètica i ecològica ja s’han manifestat amb tota la seva crudesa. L’hivern serà molt dur. A nivell laboral tindrem una tardor realment calenta, i els sindicats ja s’estàn preparant. Ens hem de centrar en la lluita de classes que emmarca la nostra època. Amb aquestes lluites hem de poder construir una cultura política de confrontació i de superació de les velles estructures que estan frenant l’alternativa de transformació social que desitgem.
Des d’Embat, Organització Llibertària de Catalunya, fem una crida a omplir els col·lectius, xarxes de suport o sindicats de tot el territori. Ara hem de fer-los prou forts perquè puguin aconseguir victòries significatives per canviar la correlació de forces. No oblidem que la lluita de classes és el motor de la història, i que una victòria ben podria desencadenar un cicle de lluites socials que ens ajudi a construir el poder popular. Així doncs, una veritable autodeterminació passa per la construcció del poder popular i les seves institucions que facin posible la total superació de les actuals.
