Aquest és un comunicat tret entre les següents organitzacions: Apoyo Mutuo, Federació Estudiantil Llibertària, Liza mocidade (Galiza), Nazarí (Andalusia) y Embat de Catalunya.
El Primer de Maig és el dia tradicional de la classe treballadora. Se celebra des de fa més d’un segle en record dels “màrtirs de Chicago”, militants obrers que van lluitar per la jornada de les 8 hores. En l’Estat espanyol les 8 hores de jornada laboral es van implantar arran de la poderosa vaga de “La Canadenca” en 1919, un any d’importantíssimes lluites sindicals i socials. Avui dia, en temps de retallades i de reculades dels drets socials aquesta jornada no és ni tant sols respectada. Hores extres, jornades partides, multi-ocupació per arribar a fi de mes, desocupació massiva o temporalitat generalitzada: així és el nostre panorama laboral.
Les classes populars vivim en una constant lluita contra la precarietat a tots els nivells. L’ocupació generada en els últims anys és pràcticament tota de caràcter temporal, la qual cosa implica cada vegada pitjors condicions laborals. Una de cada cinc persones actives està a l’atur. Però és que de les altres quatre hi ha dues encadenant un treball temporal darrere l’altre, i una altra d’aquestes cinc està encadenada a una feina cobrint jornades inacabables.
- La situació per la joventut treballadora, la suposada generació millor preparada i més qualificada de la història s’enfronta a una taxa d’atur tan gran que implica que la meitat del jovent no pot trobar feina. I això sense comptar amb la quantitat de joves que estudien o es troben inscrites en incomptables cursos de formació que maquillan les dades de desocupació. El resultat és conegut: o vius de la família fins a edats tardanes, subsisteixes amb prou feines a força de treballs precaris o emigres a la recerca d’altres futurs. En qualsevol cas, la falta de perspectiva fa molt dificil poder projectar-se cap al futur i fa patent una sensació d’estancament.
- Un sector amb freqüència oblidat és el pensionista. Bé per jubilació, bé per malaltia o dependència, és una part de la població que avui dia, en plena crisi, aguanta el pes econòmic de moltes famílies i també contribueix a la cura de les seves nétes i néts quan no ho poden fer les seves filles i fills. A més, en aquests últims anys la caixa de les pensions ha servit per tapar els malbaratalemts del capital, una cosa que, sens dubte, ens portarà conseqüències molt negatives de cara al futur. Aquestes retallades (com també per exemple les retallades en sanitat) són atacs contra la nostra pròpia esperança de vida.
- La dona treballadora és la que surt pitjor parada en tot aquest context. Les xifres més altes d’atur es donen en aquest col·lectiu, sempre amb taxes superiors a les dels homes. La dona troba dificultats més grans a l’hora d’accedir a un lloc de treball pel “risc” (per al capitalista) que sigui mare. A més, en cas de tenir una ocupació, generalment cobrarà menys que els seus companys homes. Som el suport de les famílies, i no poques vegades hem d’afrontar soles la criança dels fills o la cura dels nostres majors.
Tots aquests atacs econòmics contra la classe treballadora es retroalimenten amb altres atacs polítics i culturals que fins i tot neguen la nostra pròpia existència com a classe. Ara, sota el neoliberalisme més cruel, totes som classe mitjana i qui és pobra és poc menys “perquè s’ho mereix”. Aquesta ideologia deixa entreveure que qui es fa ric, els emprenedors, també s’ho mereixen encara que sapiguem que la seva riquesa neix del nostre treball, de la nostra falta de drets o de saltar-se els que encara conservem, i quan no de la corrupció, l’engany i el robatori sistematitzat.
L’avanç del capitalisme no hagués estat possible sense els grans partits d’esquerres ni els sindicats majoritaris, ja que les seves elits almenys, han estat i són igualment partidàries de la doctrina neoliberal. La major victòria del capitalisme ha estat convertir als seus antagonistas en els seus defensors i haver donat a entendre que no hi ha un altre món possible.
Però la crisi que avui dia ens colpeja no és una crisi puntual de la qual sortirem aviat, com vaticinen els portantveus mediàtics del règim, sinó l’expressió d’una crisi de sistema, de civilització, que s’estendrà irremeiablement al llarg de les properes dècades. No podem perdre de vista que vivim en un món finit amb recursos limitats i que estem esgotant alguns d’ells, com el petroli, vital per als processos d’acumulació capitalista. Des d’aquesta visió, que el propi capital porta ja temps apropant-se cada vegada més ràpid al precipici i que sens dubte intentarà arrossegar-nos en la seva caiguda, hem de ser conscients que hem d’articular les resistències i apostes polítiques des de ja, ja que d’això dependran els escenaris en els quals ens moguem d’ara endavant.
L’1 de Maig representa una data important. És un dia en el qual recordem les conquestes obtingudes a través de la lluita i prenem consciència de la nostra dignitat, que som nosaltres les que movem el món, les que fem l’economia real, les que sostenim la vida enfront de la maquinària de mort que manté el sistema. Des d’aquest apoderament que ens dóna saber el que som i el que podem ser, d anar desenvolupant polítiques que posin l’economia al servei de les persones, que posin la vida, i no el benefici, al centre. Una vida que mereixi la pena ser viscuda i que per tant no sigui a costa d’altres persones ni del planeta, que al cap i a l’últim és la nostra casa comuna.
Per tot això ens hem d’organitzar cada vegada més i millor, a tots els nivells. Des de col·lectius de barri, feministes, de joves, centres socials i ateneus, xarxes i organitzacions polítiques i per descomptat també sindicats de classe, entre els quals seria desitjable una major capacitat de confluència. Solament entre totes, generant poder popular, serem capaços de fer front al que ve i estarem ja assajant la construcció d’una nova societat lliure, igualitària, solidària i veritablement democràtica.
Visca el Primer de Maig!
Participem en tots els actes i manifestacions!
