Lusbert per a Regeneración Libertaria [veure l’original]. Lusbert és militant col·laborador d’Embat.
«No te n’adones de l’importància d’un dit fins que t’hi fas un tall»
Sabiduria popular moderna.
Fins no fa gaire, mai no m’havia plantejat reflexionar més profundament sobre la meva sexualitat i com m’he (o m’han) construït socialment en aquest ámbit. No és fins ara que m’he plantejat posicionar-me amb una part que rebutjava i reprimia durant tants anys, guardant-la tota per a mi i així centrant els meus esforços d’altres ámbits. La cita que obre aquest article és una paràbola de la meva experiència. Creia irrellevant, fins que vaig començar a qüestionar-me, el documentar-me i profunditzar-hi en com curar aquella ferida que cada vegada s’obria més, ja que no era aliena a mi, sinó que era a dins meu.
Una aproximació des de l’experiència
El context del meu passat coincidirà segurament amb la gran majoria de persones LGTBiQ+ (si no totes), on s’assumia que l’heterosexualitat era allò normal i que tot el que estigués fora d’ella es considerava patològic. Tenir tot l’ambient en contra, en el qual escoltem cada dia «maricón», «nenaza» o «gai» com a insults i bromes vistes com allò més normal del món, així com bavejar les ties, passar [fotos de dones] despullades o guanyar estatus parlant de lligar o tenir una xicota, feia que em sentís sol. No només per la violència testosterònica que podien arribar a desprendre els grups d’homes, sinó perquè descobrissin que jo era un impostor entre ells. Era tal aquesta hostilitat ambiental que al final l’única forma de supervivència era la mimetització. Fer-se passar per un hetero més.
Incapaç de trobar suports, vaig triar l’opció més fàcil perquè la meva vida no acabés sent una lluita constant contra la família i les amistats solament per aquest tema, una baralla en la qual tindria les de perdre en aquells moments, quan les circumstàncies de la meva vida eren desfavorables. Llavors, l’única garantia d’estabilitat emocional era amagar-ho i enterrar-ho per a centrar-me en qüestions més prioritàries.
Aquesta mimetització es va girar en contra meva amb el temps, ja que vaig acabar assumint part de la cultura heteronormativa i el masclisme. Només quan les circumstàncies de la vida milloren i quan ja ni la família ni els entorns d’amistats van deixar de tenir poder sobre mi, és quan vaig poder començar aquest procés de reparació i desconstrucció.
Trobar-me amb mi mateix implicava, a més dels meus posicionaments polítics, la meva filosofia de vida, projectes de futur, etc, saber que ser marica és tan vàlid com qualsevol altra orientació sexual.
El meu posicionament polític
L’heteronormativitat és aquest entorn hostil que impedeix l’expressió d’altres sexualitats i identitats de gènere. Construïda en el món occidental i, per les institucions religioses monoteistes, com una norma social, l’heteronormativitat associa una sèrie de comportaments, vestimentes, maneres de ser i d’actuar a una orientació sexual i a un gènere concret dins del binarisme home-dona, tenint com a fi afermar el model de família nuclear heteropatriarcal, i en conseqüència, la reproducció de la força de treball.
El sistema capitalista necessita aquest estàndard. Per això ens han patologitzat, criminalitzat i exclòs. Tot el que no encaixi en aquesta heteronormativitat queda fora de la vida en societat. No interessem perquè no complim amb aquest rol de reproducció de la força de treball. I només si complim aquest rol (gestació subrogada, matrimoni homosexual, no transgredir els cànons…) o som un nínxol de mercat, ens deixen existir.
Combatre aquesta heteronormativitat passa per construir un món on no haguem de lluitar per ser nosaltres mateixes per haver nascut així, ni donar explicacions per no ser hetero, ni per saltar-nos tots els convencionalismes i estàndards heteronormatius. Perquè tenim una vida per davant i volem que sigui una que valgui la pena de ser viscuda, perquè jo a més crec en un projecte polític socialista llibertari i penso centrar els meus esforços a participar-hi i contribuir-hi, sense haver de portar la inseguretat sobre qui em jutjarà, em mirarà diferent o haver de justificar-me davant els prejudicis.
No es tracta de defensar solament unes orientacions sexuals i identitats de gènere, sinó que és una reivindicació tan bàsica com el dret a existir i a viure una vida digna en la societat, de poder desenvolupar les nostres potencialitats en un entorn segur i no haver de barallar-nos de més perquè existeixi una norma social que va en contra d’una part nostra. Per això ens exposem a aquesta violència a tots els nivells: ambiental, psicològica i física. Queda encara molta pedagogia per realitzar i molt empoderament per part nostra, però [aquesta situació] no ens hauria de suposar dedicar la major part de temps i esforços a aquest àmbit. D’altra banda, sabem que als espais amplis les contradiccions es donaran, i aquesta tasca pedagògica se’ns farà necessària per anar construint espais més inclusius.
Finalment, dir també que he pogut expressar aquest posicionament gràcies a que vaig haver-me d’independitzar de la família, a haver trobat complicitats, a haver guanyat seguretat en mi mateix en practicar arts marcials i a haver trobat un entorn més afí. Moltes persones LGTBiQ+ encara no han tingut aquesta sort. És una crida a que també puguem trobar entorns segurs malgrat estar envoltades d’un entorn hostil, d’heteronormativitat. És una crida sobretot a les persones (sobretot homes) heteronormatives que ja militen en organitzacions i col·lectius polítiques i socials, al igual que els homes amb el tema de la masculinitat, qüestionin els seus rols i facin el seu treball/procés de responsabilització/autocrítica/desconstrucció perquè no hàgim d’invertir més temps i esforços del necessari a aquesta lluita.
En altres paraules, que aquestes tasques ens alliberin de càrrega de treball polític dins l’ámbit del gènere. Perquè també una bona part som de classe treballadora i des de lo llibertari, no veiem possible la lluita contra la cis-heteronormativitat i el patriarcat sense un discurs de classe, i viceversa. Hem d’entendre que som una classe obrera diversa. Volem un entorn segur per militar en la lluita de classes, en la lluita per l’habitatge i els serveis públics, del medi ambient, etc… i en el meu cas, per un projecte polític socialista llibertari. Sobretot, per a les persones que ens organitzem també a nivell polític tenir aquest espai ens és crucial. Perquè ens interessa que dins la lluita social i política se’ns tracti com a qualsevol altre companya més que pugui aportar tot el seu potencial sense haver de donar-li explicacions a ningú, ni trobar-nos el mateix entorn hostil que a altres espais fora de la militància.
