Comunicats i textosRepressió

El Rei va nu. La deriva autoritària de l’estat


Cortesia de Lorena Sopena

Embat, Organització Llibertària de Catalunya

Després de l’entrada a la presó del raper Pablo Hasél per una cançó contra la monarquia, després de la violenta repressió de les protestes contra el seu empresonament, després de la manifestació neonazi totalment impune a Madrid lloant la División Azul, després de la violència policial a Linares, després de mesos de toc de queda a la nit mentre al matí els trens van embotits de gent que va a treballar, o fins i tot després de les presses per tornar a ficar a la garjola els presos del Procés pels mals resultats electorals pel règim a les eleccions catalanes, estem vivint un nou gir d’esdeveniments a l’estat espanyol. 

Tot l’anterior, i més, està relacionat amb l’anomenada “normalitat democràtica”, o més aviat amb la seva inexistència. Com indica el propi vicepresident del Govern – aquest mateix que li va encarregar la cançó a en Hasél i després no en va voler saber res, de les seves repercussions legals – Espanya és una democràcia de baixa intensitat. Amb tot l’anterior anem convergint no amb els països més avançats del nord d’Europa, sinó més aviat amb els països de l’Est.

En menys d’una setmana s’han posat de manifest les contradiccions de l’estat espanyol. La major de totes és que hi ha un govern que es diu d’esquerres i progressista i tots els dies tenim notícies en sentit contrari. Per exemple, la seva manca de decisió, o de ganes, per a protegir els de baix, mentre se sotmet als de dalt, o el seu cinisme en defensar que no passa res quan a l’exèrcit se signen manifestos franquistes. Es posa de manifest una vegada i una altra que el Govern no té el poder. Aleshores, qui el té? El té un estat profund que controla el clavegueram. I des de les claveugueres controla totes les altres palanques: exèrcit, judicatura, mitjans de comunicació, grans empreses, polítics o policia. I per descomptat, la monarquia. Que no falti. 

El problema no és en Hasél. Això és una conseqüència del problema. El veritable elefant a l’habitació és que l’estat espanyol està en mans d’aquest estat profund que està constituït per les mateixes idees reaccionàries del franquisme. L’estat és el franquisme amb un vernís democràtic. I això no ho pot canviar ni el PSOE ni Podem per molt govern que en tinguin.

L’auge de la ultradreta a Espanya significa que d’alguna manera se’ls ha descontrolat el ramat i que toca treure als gossos. La qüestió nacional catalana de l’última dècada va provocar l’aparició gradual d’aquest nou actor polític que ara domina el país, la Justícia. Aquest actor s’encarrega de legislar, d’opinar i de marcar clarament l’agenda política de l’estat. I aquest actor es retroalimenta amb el bombardeig mediàtic amb unes certes temàtiques, per a ‘educar’ a la població. Ho fan, per exemple, quan parlen d’ulls perduts i no mutilats, quan no parlen de la violència que exerceix l’Estat mitjançant la policia o quan desvien l’atenció de l’arrel del problema tot posant al centre del debat una definició perversa de civisme. Les institucions també alimenten aquest bombardeig plantejant com a urgent una reforma del codi penal que fa mesos que s’hauria pogut fer, la derogació de la llei mordassa i un indult per Hasél que, a més d’arribar tard, no deixa de ser un pedaç i no una solució.

Es va posar de manifest tot això durant la tardor de 2019, després de la sentència del Referèndum. I es posa de manifest ara. A la Justícia espanyola no li importa la llei, sinó imposar una forma de viure d’acord amb els seus principis. La resta no hi té cabuda. 

No entendre que per a avançar cal destapar tot això, és continuar fent-li el joc a l’estat franquista. La política catalana està en aquesta situació. Entenen com funciona l’estat, però després criden a l’ordre. No volen que se’ls cremi la barraca. Protestes sí, però pacífiques. Feminisme sí, però sense perdre privilegis. Ira sí, però continguda. Quatre crits i cap a casa. Qui té aquesta lògica no aspira a canviar-ne res, sinó a participar de la gestió de l’actual status quo. No fer-hi res, com desitjarien els polítics d’esquerres o els catalanistes, és permetre que es normalitzin situacions com les que vivim i que vagin a més.

La ràbia i la indignació apareixen com a brots aïllats. Quan són compartits per la població no fa falta cap manifest. Amb un sol un contenidor en flames i milers de persones – no sols a Catalunya sinó a tot l’estat – entendran el missatge. El jovent ha entès que cal enfrontar aquesta realitat, les dones joves ja no accepten quedar-se a la rereguarda. No sols pel Pablo Hasél si no pel nostre futur com a persones lliures.

Així que cal incidir en els missatges que s’estan donant aquests dies, perquè erosionen la credibilitat de l’estat. I el millor dels missatges és la defensa de les llibertats al carrer per tots els mitjans que siguin necessaris com ho estan fent els i les joves, i no tan joves, aquests dies als carrers. Cal doncs que com a societat donem tot el nostre suport a les mobilitzacions d’aquests dies i les que vindran. Cal que ens solidaritzem amb les detingudes i les ferides.

Exigim la llibertat de Pablo, la llibertat dels presos i preses polítiques, la posada immediata en llibertat de totes les persones detingudes, la dissolució de la BRIMO, la caiguda de la monarquia i de l’estat feixista. Només a partir d’aquí, podem construir un altre món. 

#PabloHaselLlibertat #LlibertatPabloHasel #LibertadPabloHasel #StopFoam

Comments (6)

  1. […] published by Embat. Translated by Riot […]

  2. […] published by Embat. Translated by Riot […]

  3. […] Embat, Organització Llibertària de Catalunya/A las barricadas […]

  4. […] published by Embat. Translated by Riot […]

  5. […] veröffentlicht von Embat. Übersetzt von Riot […]

Comments are closed.