Des de fa un temps són més notoris els efectes d’un canvi climàtic sever al nostre planeta. Aquest estiu s’han batut tots els rècords de temperatura a molts indrets de la Terra. El planeta s’escalfa i tot deriva en sequeres, aridesa, incendis, però també en grans tempestes, inundacions o nevades inesperades. La vida de milions de persones corre perill i ja hem conegut les primeres refugiades climàtiques o som testimonis dels primers conflictes internacionals per l’aigua (Turquia – Rojava o Egipte-Etiopia).
El clima és una autèntica espasa de Dàmocles sobre els nostres caps. Sabem que d’aquí a uns anys la situació serà irreversible. L’informe de l’IPCC, que serà publicat el febrer de 2022 per Nacions Unides, assegura que el canvi climàtic és ràpid, generalitzat i s’està intensificant. És a dir que qualsevol mesura que apliquem la haurem d’aplicar ara mateix o sino farem tard. Som conscients de la lentitut dels canvis legislatius o d’hàbits de les societats, així que tothom intueix que farem tard i que el canvi global serà inevitable i terrible. Estem veiem l’onada del tsunami aproximar-se amb tota la seva grandesa i fúria incontrolable i ens hem quedat paralitzats, incrèduls.
La segona qüestió que destaquem és estructural també. El nostre model econòmic i de vida implica un consum massiu de mercaderies de tota mena. La indústria global proveix gairebé de tot, però ara s’ha trobat amb greus problemes d’abastiment de minerals i de recursos. De cop i volta es fa palès la impossibilitat de seguir produint al ritme que exigeix un mercat sempre en expansió. Comencen els coll d’ampolla de la distribució ara que es reactiva el consum després de la pandèmia. Degut a això, les grans potències comencen a acaparar reserves. Ara mateix hi ha dificultats per produir prou urani, coure, liti, alumini o petroli i els seus derivats (microxips, plàstics o fertilitzats, per dir uns exemples).
El sistema capitalista és tan cec, i tan invàlid per gestionar el planeta, que en comptes de preparar-se per contingències negatives, segueix al mateix ritme. Creiem que la pandèmia hauria canviat alguna cosa. Ara veiem que no, que la nostra societat està encaminada a consumir fins a l’esgotament dels recursos, la contaminació de l’aire, els oceans o fins i tot de l’espai exterior… i, per tant, condemnada al desastre total que es materialitza res menys que en la sisena extinció d’espècies més important de la història del planeta! Això és la gran herència de l’antropocè.
A Catalunya acabem de veure quines expectatives tenen les elits: Creuers, Jocs Olímpics d’hivern o ampliació de l’aeroport de El Prat en són alguns, d’exemples. Per aquesta gent el creixement és infinit. El territori està al servei dels seus desitjos de fer diners. Tenen del seu cantó el sector de l’hosteleria, que ja hem vist com ha actuat durant la pandèmia, forçant els governs a obrir locals malgrat els milers de morts sobre la taula. Els diners estan molt per sobre de l’interès general.
En resum:
- Des de la pandèmia s’ha pogut entendre per fi quines són les “feines essencials de la societat”: aquelles que garanteixen la vida. Sovint feines precàries, feminitzades i perilloses.
- Amb la questió del canvi climàtic es veu que amb el sistema capitalista estem condemnant la humanitat a una catàstrofe sense precedents. D’una escala mai vista.
- Amb la qüestió de l’esgotament de recursos, desforestació, aridesa del sòl o la contaminació dels oceans, entre d’altres, estem fregant els límits físics de producció. El model neoliberal de la societat de consum ja està arribant al seu límit. Pitjor encara, ja que alguns d’aquests recursos són clau per la producció d’aliments.
Quina és la resposta a tot això?
En primer lloc, ens cal més formació. Hem de convèncer massa gent i ho hem de fer segures d’allò que diem, amb dades.
En segon lloc, cal assumir que el canvi és col·lectiu. És a dir, que per molt que fem canvis individuals, hi ha un 1% de la població que consum un 50% dels recursos. Sabem que sense aquest 1% hi podem viure perfectament. Però en realitat no canviem res, només hi guanyem temps. De res servirà traslladar el problema del col·lapse de la nostra civilització 30 anys si al final arriba igual.
Per tant, la qüestió del decreixement és una necessitat immediata. S’ha d’aplicar a nivell multidimensional, des de les administracions a la vida de les persones.
Ara bé, siguem conscients que hi ha molts interessos en joc perquè tot continuï tal com està. Aquests són els autèntics negacionistes del nostre segle. Aquests són els utòpics.
Les elits s’estan preparant: uns volen fugir del planeta Terra i preparen la conquesta de l’espai. Altres es preparen a mansions inaccessibles, protegides per exèrcits. De vegades els rics es pregunten per què el poble no es revolta més sovint.
Hi ha un creixement de l’autoritarisme arreu del món, que està esdevenint en ecofeixisme. Aquesta nova versió del feixisme reconeixerà la realitat de crisi, però a continuació dirà que només hi ha lloc per un petit percentatge d’elegits, mentre la majoria social patirà les conseqüències. És la pitjor de les distopies.
Des d’un punt de vista economicista, cal una relocalització industrial immediata, tot i que el problema posterior serà aconseguir matèries primeres. Vivim a una societat tan dependent dels combustibles fòssils que el conflicte entre Marroc i Algèria pot implicar un desastre econòmic per l’estat espanyol. En un món de Business As Usual, els guanys a curt termini estàn davant les necessitats estratègiques, fins i tot dins la lògica estatal, com hem vist amb les grans empreses elèctriques espanyoles aquest estiu.
Malgrat tot, hi ha una sortida diferent.
La sortida és col·lectiva. A més hi ha una gran urgència que cada any es fa més evident: o reaccionem ara o tindrem seriosos problemes. Tot apunta al fet que la sortida requereix d’unagran transformació social. És a dir, que és revolucionària.
Per tant apel·lem a tothom a organitzar-se. Totes les actuals organitzacions socials amb una visió de transformació social han de multiplicar la seva afiliació i militància. No es podran fer canvis efectius sense un poble organitzat. Fem la crida a nodrir-les i extendre la seva influència. Fem crida a militar-hi, a fer-les efectives i ambicioses. Les organitzacions han de ser prou grans i tenir prou militància per engegar lluites. Fem crida a superar el derrotisme i la paràlisi del gran ‘shock’ que patim.
Ara més que mai, la solució és el poble: fort, organitzat, conscient, resilient, solidari i combatiu.
Arriba una crisi existencial i només hi ha dos camins: Socialisme o Barbàrie.
Prenem partit. La militància és una necessitat col·lectiva i, cada cop més, tot un deure històric.
[…] El clima és una autèntica espasa de Dàmocles sobre els nostres caps […]