Núria Pèrez, militat d’Embat
Anit va estar estudiant fins les quatre del matí així que es va despertar amb més ulleres que ulls, va xocar varies vegades contra les parets del passadís fins arribar a la cuina, on estava sa germana mirant amb fastig les torrades de l’esmorzar. Es va servir un cafè ben carregat i va seure al seu costat. Sa mare va entrar nerviosa en la cuina perquè el petit arribava tard al col·legi. Vinga Pau, espavila o se’ns escaparà l’autobús. Però ell seguia jugant amb el seu cotxet blau i enfadat perquè la mama no havia recordat comprar els cereals de xocolata que li agradaven a ell. Sònia, vols fer el favor de menjar? Va cridar mentre recollia joguines de terra. Si us plau fes-ho per mi va dir en un to tan desesperat que li va treure de sobte les ganes de seguir desdejunant. Es va alçar i va deixar la tassa en la pica, que encara tenia els plats del sopar. Els va fregar perquè si no ho feia ella ho acabaria fent sa mare. En menys de deu minuts s’havia vestit, rentat les dents, preparat la motxilla i pres la pastilla. Es va apropar a la cuina per acomiadar-se fins la nit. La Sònia seguia en guerra contra el menjar, o sigui contra ella mateixa, i la mama cordava les sabates del Pau, que ja havia perdut el bus des de feia cinc minuts. Carinyo, saps on he posat la camisa nova de quadres? Va escoltar que son pare cridava des de l’habitació.
Al sortir al carrer, el noi del supermercat de la cantonada, amb la seva pròpia opressió com a treballador i com emigrant, igual que cada matí, li va baixar el tanga amb la mirada quan va passar per davant. En el metro, a penes es podia respirar de la gent que hi havia: una jove s’aguantava com podia per no caure mentre un senyor se li anava restregant dissimuladament, una àvia s’escandalitzava per veure a dos nois menjar-se la boca i un grup de guiris es preparava per baixar en la propera parada. Una vegada fet el transbord i ja tranquil·leta en el bus, va treure el mòbil. Genial! La Marta li parlava des d’Irlanda. Resulta que havia conegut a un Erasmus de Sevilla que era la hòstia de guapo, que es passaven el dia junts i que ja li havia dit que ella era la dona de la seva vida. Tia, i ens coneixem només de fa dos mesos!! Bueno, i què tal folla? Doncs bé… només que de moment no m’he corregut. Saps? Ens va passar una cosa molt rara xd. Resulta que vam sortir de festa i em vaig emborratxar tantíssim que no me’n recordo de res del que va passar aquella nit. Em van explicar que anava caient per terra, que no m’aguantava dempeus jo sola. En fi, molt, molt taja. Doncs em va contar que aquella nit em va follar en el parc i jo no recordo absolutament res, no sé, pel que es veu estava anada del tot jajaj la veritat és que quan m’ho va explicar em vaig rallar perquè clar, no tenia ni idea de si s’havia posat condó o què, però em va dir que sí, així que res, ja em vaig quedar tranquil·la xddd. Va guardar el mòbil. No va trobar paraules per dir-li a la Marta que això que li havia fet el seu nou ‘novio’ es deia “violació”.
Agafà el periòdic que algú havia deixat en el seient del costat i fent una ullada ràpida va veure paraules com “feminització de la pobresa” i “escletxa salarial”, un parell de pàgines més endavant va llegir: 93 dones assassinades per homes en el que va d’any i en la pàgina 7: Les dones kurdes emprenen una doble revolució. També va poder llegir: Els pressupostos de 2016 ignoren l’impacte de gènere de les retallades. Un moment, espera. Merda, va a ser que no. Que no, que aquestes dades no surten en pràcticament ningun medi de comunicació. El que va llegir de veritat va ser: El papa Francisco facilita el perdó a les dones que hagin avortat i dos pàgines més endavant Els detinguts per terrorisme anarquista passen a disposició de l’Audiència i no se que de la roba que portava l’altre dia la Arrimadas venia en les últimes pàgines.
Entrà a l’hospital quan es va acabar el cigarro. La tutora de pràctiques encara no havia arribat així que va tenir temps de donar un passeig per allí. Pel passadís es va creuar amb Graciela, que portava del braç a la senyora major de la que cuidava dia i nit a la revisió del metge. Després va baixar les escales i es va trobar amb el petit Raül que les pujava poc a poc, son pare anava darrere vigilant de que no ensopegués. Raül encara no ho sap, però fa cosa de dos anys ell va venir al món en aquest mateix hospital. El que anava a ser part natural va acabar sent una cessària, sa mare es va oposar des del primer moment però li van assegurar amb aires de superioritat que no havia altra opció. Quan el bebè va néixer se’l van emportar i no la van deixar veure’l ni prendre’l entre els seus braços. Va acabar la jornada de pràctiques mig marejada així que el fred del carrer li va venir bé.
A això de les sis va arribar al cassal. Estava nerviosa. Es va asseure a terra perquè no quedaven cadires. No va obrir la boca durant les tres hores i pico que va durar l’assemblea. No va poder. S’havia fet un esquema a la llibreta, havia llegit d’aquí i d’allà, fins i tot havia assajat davant del mirall. Però res, va tancar la boca fent cas a eixa maleïda veu dins del seu cap que li repetia constantment “millor calla’t”. I com ella, altres noies, que es miraven de quan en quan amb certa complicitat, o vergonya, no està clar.
Va tornar a casa sense prendre les birres de després. Caminava tot lo ràpid que li permetien les cames a pesar de que se sentia cansada, li feia mal tot, li costava conviure amb tanta merda, i això que ella tenia uns privilegis i unes oportunitats que altres dones no tenien. Més complicat era tot sent negra, transsexual o pobre, això estava clar. Amb el temps havia après a detectar les violències, a posar-les nom i cognoms (estructural, física, verbal, psicològica, sexual, institucional, simbòlica, etc…). Havia entès fins on arriba la magnitud del problema: quan es masturben davant nostra, quan ens toquen el cul en la discoteca, quan es neguen a usar preservatiu, quan ens ignoren, quan ens insulten, quan ens assassinen… no són casos aïllats produïts per quatre degenerats. NO. Es tracta d’una violència contra les dones pel simple fet de ser-ho, una violència que s’emmarca en un context social i polític concret en el que regnen les desigualtats entre homes i dones i les relacions de poder. Es tracta d’un feminicidi i no de morts puntuals. La societat és masclista i la violència de gènere és un problema dels homes que estem patint les dones. I dins del capitalisme això continuarà sent així, perquè sense masclisme, igual que sense racisme, classisme i feixisme el sistema no pot sustentar-se. Dit d’altra manera: sense violència, el sistema capitalista no pot funcionar. Per això ens la pinten com a normal, per això la violència està naturalitzada i legitimada. Qui agredeix ho fa perquè creu que pot i ha de fer-ho. Ens diuen que és biològic, que ve implícit als gens i que per això hem de resignar-nos. És més, a nosaltres ens culpabilitzen, preguntant-nos com pots permetre que et tracti així? En comptes de preguntar-los a ells per què maltracten, humilien i controlen. Preguntem-los per què ho fan?, Quina és la finalitat? Potser sigui la por a perdre els privilegis, la por a perdre el poder, la por a que elles no estiguin allí per cuidar-los i ser les seves esclaves en nom de l’amor etern i la maternitat omnipotent.
Diguem-les a elles que no són princesetes indefenses, que la violència no és normal ni a nivell micro, ni macro i no tenen per què aguantar-la. Apliquem l’autodefensa perquè ningú s’atreveixi a agredir-nos i perquè totes i cadascuna de les agressions tinguin resposta, aquí i en qualsevol altre territori. Perquè ser víctima no significa ser passiva, no significa resignar-se o mirar cap a un altra banda. Reivindiquem els referents femenins, fem visible la lluita de moltes, escoltem a les que sempre van callar i van viure a la ombra. Parlem. Cridem. Matem eixa veu dins dels nostres caps que ens diu que és millor que estem calladetes, o que estem exagerant i que tampoc és per a tant. Canviem la culpa per la ràbia, passem de lo individual a lo col·lectiu, de la indiferència a la solidaritat. Deixem la autodestrucció per començar a destruir allò que sempre ens ha destruït. No tornem a competir entre nosaltres i passem a ajudar-nos, a crear xarxes de suport. Mirem el món a través dels ulls de les oprimides per ètnia, gènere, nacionalitat, edat o classe social. Fem real la paraula “transversalitat”. Anem més enllà d’un minut de silenci i d’una manifestació en un dia assenyalat. Avui és 25N però ahir també ho va ser i demà tornarà a ser-ho. Prioritzem. Fem apostes polítiques series d’una vegada i que aquest tema ens tregui la son fins que aconseguim resoldre’l, per complet, i per a totes.
Sobre la violència obstetricia:
–https://www.youtube.com/watch?v=BzkvugKCShI
Sobre violència sexual:
–http://www.eldiario.es/sociedad/queria-sexo_0_72093264.html
–http://www.todoporhacer.org/no-son-depravados
Sobre violència masclista (general):
– https://www.diagonalperiodico.net/panorama/28256-llamadas-ser-hombre-y-otras-chapuzas.html
– http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/que-mueran-las-matan-4635000
