Per Aris Tsioumas.
Què és l’Anarquisme Social? Apropament a un pla de programa polític i expressió organitzativa del moviment anarquista social.
“Tots els anarquistes són comunistes,
però no tots els comunistes són anarquistes.”
(P. Kropotkin )
Introducció
A partir de 2008 al nostre país –sobretot– però també a nivell internacional, primer als EUA i a continuació, i de manera més marcada a Europa, apareix en els termes més absoluts el nou esquema de gestió integral capitalista, que venia gestant-se durant dècades principalment per part del think tank anglosaxó i sent executat pels organismes internacionals de l’absolutisme capitalista (UE, OTAN, BCE, FMI, OCD, CDE).
Les elits capitalistes, després d’haver establert les circumstàncies per al final del període “de consentiment” del model de gestió neoliberal, estan actualitzant ràpidament les seves posicions per tal de llançar un atac encara més agressiu i estructural contra les forces del treball.
L’època de la bombolla, en què era possible comprar el consentiment social per mitjà de l’oferta d’esperances i promeses de consum amb diners deixats, ha esclatat després d’estar inflant-se durant gairebé quaranta anys. L’àmbit mundial, el mitjà universal i el temps o col·lectiu s’han vist colonitzats per la relació capitalista en termes d’un despiadat maltractament. Això ha tingut per conseqüència el maltractament del propi ésser humà a través de les noves correlacions negatives d’explotació-reproducció.
El consentiment, com a mediació política, ha estat abandonat per les elits per considerar-se un procés massa costós. Aquestes, al retirar-se de la taula del diàleg sobre el contracte social han donat una sonora bufetada a la cara d’aquells que encara hi eren repetint la seva cantarella sobre interessos comuns i coexistència pacífica.
La nova fase en què tornarien a enfrontar-se conflictivament les grans dinàmiques del segle XX –segons van ser expressades per els forces de classe– s’anomena, per ara, Crisi. La Crisi fa directament miques totes les previsions, totes les formacions socials i polítiques anteriors i, amb això, el conjunt dels models de resistència que van prendre forma en el nucli del període “de desenvolupament” de postguerra.
La crisi torna a portar com a prioritat a l’esfera pública el problema social arquetípic de la desigualtat i la injustícia en el modern marc del capitalisme globalitzat. Al mateix temps, accentua les contradiccions que regeixen el teixit social.
Tot el que s’havia produït com a derivat de les forces socials en conflicte i en el terreny biopolític de la gestió socialdemòcrata es trenca com una simple gerra a la primera disputa de la nova època d’agitació.
Cap de les forces polítiques ni pot ni vol veure que aquesta nova realitat, mentre, d’una altra banda, la massa impotent –per ara– dels oprimits encara no ha conquerit les armes de la confrontació i resta una davant els atacs de les elits.
L’antic món, el model de gestió política anterior a la crisi, s’identifica amb el nou paisatge de l’àmbit polític derruït, expressant la descomposició social en l’entorn de la recessió. Per això constitueix un lloc comú per a l’imaginari col·lectiu que el conjunt de formacions polítiques i socials de mediació, sigui quin sigui el punt del ventall polític on se situïn, sigui resposanble –d’una manera o altra– de la situació actual.
La rearticulació de les classes, entre altres coses, transforma les eines de construcció d’ideologies, signes polítics i models d’acció col·lectiva. Sobretot torna a plantejar els grans debats, d’on acostumen a sorgir els grans relats que, amb independència de les seves anteriors funcions, no semblen esgotar les seves coordenades per un món que, al contrari del que potser crèiem fa uns anys, no havia escoltat tot el que –suposadament– ja estava dit.
La situació política
La Crisi és, en essència, la sala d’espera i l’estadi ineludible pel qual ha de passar el capitalisme, abans de conduir les societats occidentals al nou ordre d’absolutisme econòmic incontrolable del capital. Aquest període, doncs, adquireix dimensions de gran importància, ja que dependrà de les resistències que les societats produeixin la nova relació dinàmica que determinarà no només les correlacions polítiques, sinó també les –més profundes– socials i institucionals. I això serà en tant que els mandats polítics de l’administració es relacionin cada vegada més directament amb les vides dels súbdits, fins a tal punt que s’arribi a qüestionar la inviolabilitat de la pròpia vida i de les condicions necessàries per a ella.
Les nostres concepcions respecte les eines filosòfiques i el pensament polític que ens permetin la penetració social hauran d’adaptar-se a aquest marc que ha anat prenent forma durant els últims anys.
La retirada de les promeses capitalistes i l’esgotament del material bàsic per a la construcció del consentiment, és a dir, els diners, atorga unes característiques explosives a la base social i desvincula en massa els oprimits de les seves anteriors eleccions polítiques i potser ideològiques. A mesura que el capitalisme es veu incapaç d’omplir les boques de les classes inferiors, inclús de la manera més elemental, la democràcia burgesa es va retirant de l’escena. En definitiva, s’inaugurarà l’època de la tensió i l’agitació. Aquesta pot assimilar-se, com a situació de conflicte, amb el període de domini absolut del capitalisme occidental durant l’articulació feudal i la vida rural.
A Grècia, aquest experiment no només s’ha posat en marxa ja, sinó ja tenen un gran recorregut. La primera part de la confrontació s’està desenvolupant, amb les forces organitzades de l’Estat i el capital oposant-se a les forces socials desorganitzades dels que resisteixen. La incapacitat de reunir les forces socials de resistència i canvi al voltant d’un programa d’orientació revolucionària i radical pot, en principi, considerar-se raonable. La reconstrucció de la teoria i la pràctica radical es presentava com a labor realment difícil, especialment després d’un període d’estesa desídia social, alimentada pel consentiment europeu i la socialdemocràcia “actualitzada” dels diners prestats. Naturalment, aquesta última seguia produint esclaus, utilitzant sobretot la mà d’obra estrangera.
Avui, no obstant, quan amb prou feines s’ha format un pol organitzat de resistència d’orientació revolucionària, i abans que el moviment social hagi pogut arribar a ser veritablement amenaçador, veiem que el sistema està mobilitzant inclús les seves reserves feixistes. Ja que la mencionada incapacitat d’unió s’ha gangrenat, l’opció del conflicte creatiu es veu allunyada, en el millor dels casos, en benefici del “reformisme esquerranista” modernitzat. En el pitjor dels casos, es veu reforçat el bloc de l’extrema dreta i l’anti-rebel·lió nazi.
Després de quatre anys de Crisi, han fet acte de presència tots els comodins de la vida política, vesteixin la camisa del reformisme, la corbata del neoliberalisme o inclús l’uniforme de les SS. Encara que tots els fons de pensament han quedat buits d’essència des de ja fa temps, segueixen produint tendències d’influència sobre la vida social, fent aflorar a la superfície els llots de les concepcions més inhumanes.
La facció revolucionària del moviment social és l’única que encara no ha establert els termes per a la seva expressió política i organitzativa. No ha recapitalitzat els moviments socials i les innumerables fonts de resistència i creació social en un cos unitari que sigui capaç de presentar batalla a allò establert, al reformisme i al nacionalisme. Perquè això fos possible, el moviment social organitzat, revolucionari i de classe hauria de restablir-se com a potencial de sortida de l’entorn de l’explotació, tant a nivell teòric com al polític, estratègic i inclús tàctic. Això passarà sempre que es doni forma a un programa basat en la necessitat social que li permeti, sobretot, imposar-se a l’interior del moviment social, reagrupar les forces en general dels seus referents ideològics i inspirar els desitjos dels marginats, els pobres, els proletaris.
Donada la situació d’emergència que ha provocat condicions d’indigència en el cos social, el moviment que aconsegueixi proposar un rumb d’acció política seguint el nord de la necessitat social serà el que aconsegueixi convertir-se en la palanca d’una sortida positiva de la maquinària capitalista.
Especialment, a la Grècia d’avui en dia, un moviment de política revolucionària hauria d’oferir respostes de manera global inclús en el pla dels valors. La contínua degradació dels ingressos dels treballadors provoca situacions d’indigència, la taxa d’atur remet a condicions de genocidi de la mà d’obra sobrant, i la política nazi dels camps de concentració i la difamació pública amb què excusa de “polítiques sanitàries” pot entendre’s des de la perspectiva de classe de la il·legalització de la nombrosa mà d’obra estrangera.
La retirada de l’Estat dels seus “deures” d’atenció social, en benefici del capital privat, fins el punt de no oferir ja res a les capes socials més desafavorides, assenyala el camí a seguir pel moviment revolucionari, mostrant què és el que pot i ha de ser substituït de les seves estructures. L’extensió del dèficit a l’educació, la sanitat i els béns públics en general assenta les condicions per a la negació del poder de l’Estat i del capital en termes absoluts, materialitzant el primer pas de l’autodefensa social, en tant que encén la metxa d’acció creativa i social de la base. Aquesta última és la que ha d’assumir la responsabilitat política i social per canviar les condicions de vida actuals.
Una teoria
Del que s’ha exposat cal que es desprengui la reflexió sobre aquelles eines que puguin conformar una proposta de confrontació integral. El voluntarisme útil no pot prometre un món nou per si sol, en una època en què els significats són molt difícils de comprendre per a la base social. Inclús el significant es veu furtat després dels diversos i complexos processos d’alienació injectats com un virus en el cos social per l’anterior gestió capitalista de les promeses, la participació, la inclusió i el consum.
El lema de “el que vam dir antigament segueix sent vàlid” va ser un ressort útil per al període anterior, quan el moviment social revolucionari havia de lliurar una dura batalla de supervivència davant l’amenaça de desaparició del marc de dret. La liquidació de sentits imposada per l’actual relat postmodern ha trobat la manera de penetrar l’interior dels moviments socials. Avui, no obstant, enmig de les noves circumstàncies que van prenent forma –on els suposats cecs s’han retirat de l’escena de la realitat i ja només fingeixen no veure aquells qui no volen veure– hem de donar un pas més endavant dient: quant exactament de “el que vam dir segueix sent vàlid”? Quina és la nostra relació amb el passat i amb el present, i d’on exactament extraiem l’expectativa de pensar en un futur diferent? Quina dialèctica de continuïtat-discontinuïtat diferent revela el nostre arsenal teòric i ens impulsa a reformular la nostra política, establint les nostres eines de pensament i inspirant la nostra acció?
Tots els “grans relats” dels segles XIX i XX semblen haver estat assajats, almenys una vegada i encara que sigui de manera distorsionada en algun punt del planeta, sobretot com a programes de govern. El sistema de pensament creat per l’anarquisme clàssic és l’únic que no ha aconseguit, entre la multitud de moviments obrers i polítics de base, conquerir en algun racó del món l’ansiat “poder” que li permetés vanagloriar-se que la seva realització és possible.
Aquesta realitat, és a dir, la incapacitat de transformar l’anarquisme de reserva filosòfica i eina teòrica a política “de governabilitat” ha estat considerada per alguns benintencionats com una debilitat congènita de l’anarquisme. La frase “l’anarquisme és utopia, no pot funcionar” s’ha convertit en un còmode mantra que, encara que va ser inventat pels majors enemics de l’esperit llibertari, va acabar sent objecte de “respecte” inclús per gran part dels llibertaris actuals.
Els llestos i “preparats des de fa temps” crítics de la incapacitat de l’anarquisme no han estat capaços de comprendre que l’anarquisme no podia arribar a ser un programa integral, en la mesura que el moviment popular d’alliberació en sentit ampli havia estat vençut moltes vegades, inclús en el seu àmbit més fort, el dels valors. I en tant que el moviment d’alliberació i emancipació dels oprimits havia estat vençut, és a dir, no va aconseguir limitar la batalla dels valors universals exclusivament contra els seus enemics declarats, i en tant que no va ser comprès en profunditat el sentit d’allò just per part dels de baix, l’anarquisme no podria dominar en cap lloc. Això va ser així perquè, al contrari del que passa amb altres corrents de pensament revolucionari, l’anarquisme no podia funcionar a nivell “governamental” separat d’una societat que desconeix les bases i conseqüències d’una filosofia de l’alliberació. En aquest cas, l’anarquisme seria un vel ideològic, un mecanisme que encobriria les necessitats de supervivència d’una casta més de rapinyaires buròcrates i autoritaris.
L’única manera que l’anarquisme s’implanti és mitjançant la comprensió profunda de les necessitats dels subjectes socials per ells mateixos, alhora que de la manera en què aquestes poden realitzar-se. Aquest ha de ser l’instrument de control de les estructures d’alliberació social de la gent comuna, inspirant la seva trajectòria política, fins acabar amb el poder dividit i la “independència” en l’esfera econòmica. Únicament a través d’un procés d’alliberació integral en múltiples i diferents nivells de la vida quotidiana, podrà l’anarquisme revelar-se com a “políticament realista” i conformar un mode de decisió universal, eradicant d’una vegada el propi concepte de la política i, naturalment, de “governabilitat”.
El que es presenta com a incapacitat de l’anarquisme per “exercir la gestió” és potser “natural”, si entenem l’anarquisme com un jaciment de pensament de la societat que s’exerceix en la llibertat i no com a si d’una determinada nomenclatura. Entre altres coses, aquesta “incapacitat” ha protegit l’anarquisme de banyar-se les mans en la sang de milions de persones en l’embut del genocidi de la humanitat que es va donar el segle XX. L’anarquia, com a dialèctica d’emancipació no separada del poble, no hauria pogut mai tenir el seu propi Dachau, Auschwitz, Treblinka, Hiroshima, Nagasaki, Sibèria, Kronstadt i un llarg etcètera. No obstant, pot reconèixer-se a si mateixa en els milers de llocs on encara arrela. Però, sobretot, es troba en les pròpies persones que la segueixen anhelant i invocant, per tal de mantenir la possibilitat de fer real l’emancipació i alliberació de la humanitat.
L’anarquisme és l’esperit llibertari i el diàleg mantingut amb la realitat i les seves dificultats a cada moment històric. S’entén com a consciència del poble, que pot i s’ha de reinventar a través de les lluites dels pobres, fins a adquirir una forma i una estructura, donant-lis de nou contingut alliberador. Aquesta és, doncs, la matriu del pensament del moviment llibertari, que intentarem desenvolupar reforçant l’arsenal de l’alliberament. Aquí, potser sigui necessari procedir amb certs aclariments. El moviment social anarquista actual no pot ser definit íntegrament en funció de les seves antigues robes. El primer aclariment té a veure amb l’allunyament definitiu de la segona reserva d’acció i pensament d’una tendència de l’anarquisme, el nihilisme. Reconeixem que existeix “la cara oculta de la lluna” de l’anarquisme –sempre ha existit– i en aquest punt hem de definir-la com a completament aliena a la nostra. La concepció de l’anarquisme social és companya de camí de la dialèctica de la passió per la llibertat individual i social.
No podem, per raons d’espai, introduir-nos en les dinàmiques de conflicte que situen el nostre pensament lluny de la corrent del nihilisme. En aquest punt, n’hi ha prou amb deixar constància d’aquesta primera postura diferenciadora, fins que puguem tornar sobre ella en un altre article.
L’adjectiu “social” acompanyant “l’anarquisme”, es presenta avui, per desgràcia, com un aclariment necessari. Totes les “concepcions crucials” es redefineixen per evitar els fantasmes dels crims comesos en el seu nom. El comunisme busca de nou el seu rostre humà, com a teoria de la llibertat universal i com a procés de superació de l’etern conflicte dels éssers humans amb la pobresa, la desgràcia i la dependència, a les quals altres homes els condemnen. Per aconseguir-ho, haurà de matar els fantasmes dels seus propis botxins, els seus secretaris generals i els seus conclaus. Només aleshores podrà esperar convertir-se en el que estava destinat a ser i no a allò que va arribar a ser.
Fins i tot la democràcia burgesa, encara que es dóna aires de victòria, sent la necessitat de redefinir-se. D’una banda, veu que no és innocent de la sang de tants milions de persones vessada a la terra perquè el somni occidental pogués sentir-se satisfet. De l’altra, la política de les elits la condueixen a una versió seva tan absoluta que des de ja mateix ha de començar a justificar-se. La reinstauració del nazisme, el nom del qual, sens dubte, no confessa, serà el seu complement dialèctic, ja que la seva utilitat per al capitalisme ha existit sempre.
L’anarquisme social, almenys, no s’està redefinint per banyar-se a la font de Siloè i purificar-se dels crims comesos. Es redefineix per ser responsable només dels actes que corresponen a la seva línia filosòfica, la seva orientació llibertària i la seva naturalesa humana, per rebutjar els esquemes tancats, els aforismes absolutistes i les beatificacions de consentiment.
La reserva, doncs, de l’anarquisme social comprèn tant la visió anarcocomunista com l’anarcosindicalista. En la mesura en què superem els límits coberts pels matisos roigs-i-negres, podrem reconèixer aspectes del pensament llibertari en els consells obrers, en el trist sacrifici dels espartaquistes, en diversos moviments revolucionaris de tota la terra: especialment en els zapatistes, en els autònoms d’Itàlia i Alemanya, en el pensament polític influït pel maig francès, i fins i tot en el propi Marx (la contribució del qual a l’orientació alliberadora de la humanitat no pot silenciar-se en nom d’una rivalitat anticreativa). Especialment sobre Marx haurem de tornar de manera més incisiva sobre les diferències i continuïtats que comparteix la seva obra amb el moviment anarquista. Com a aliat en aquest intent podem comptar amb les iniciatives positives de diversos grups que intenten en els últims anys obrir escletxes en el mur de la lectura particularista de les idees i la seva història. Al mateix temps, i per tal d’enfocar de nou el conjunt del pensament revolucionari, haurem d’afrontar críticament les digressions de les corrents revolucionàries. Pel que fa a Marx i la seva obra, la superació, per exemple, del leninisme, com a pont de comunicació amb el pensament marxista, contribuiria millor al procés de recuperació d’una punta de llança revolucionària ben esmolada per a l’arsenal del pensament radical.
La conjunció dels elements qualitatius de pensament d’aquestes corrents ha de considerar-se avui indispensable per a la reformulació del potencial social de la reivindicació revolucionària. Ha de posar-se en clar el fil comú que pot unir els raonaments parcials, reanomenant els instruments de seguiment d’aquest procés, de manera que apuntem, realment, a una fertilització encertada de pensaments i no a un obscè mercat d’idees.
Un “punt de referència ferm” i útil per a nosaltres, haurà de ser l’esperit llibertari que pren forma sobre la base política i filosòfica, partint de la crítica anarquista a l’estructura política de la concepció marxista. Aquesta crítica transforma els conceptes de “democràcia directa”, “autogestió” i “anti-jerarquia” de simples “jocs dialèctics”, com els volia Engels, a qualitats que obren els grans “perquès” del poder dissociat, inclús abans que aquest ocupés el seu lloc a la tribuna de la història com el monstre de la burocràcia “revolucionària”.
Així mateix, una eina i punt ferm de pensament, anàlisi i praxi ha de considerar-se, irremeiablement, la pròpia necessitat social. Tots els demés indicadors mostren la ideologia com una realitat distorsionada, com una servidora forçada d’impulsos interessats. Cal donar-li la volta definitivament a la frase de “el que és bo per a nosaltres, és bo també per als pobres”, i que quedi, per sempre, com cal: “El que és bo per als pobres, és bo també per a nosaltres”.
Finalment, en un últim gir, tractem la forma política per referir-nos als ja clàssics extrems del moviment anarquista. Es tracta de donar-li la volta al refrany “construir destruint”, posant de nou en relleu la més plena elevació de l’estètica anarquista social, que resulta de la dialèctica de la negació com a posició afirmativa i es reflecteix en la resolució: “destruir construint”. A través d’aquestes perspectives sobre la societat podem reconstruir l’anarquisme com una dialèctica quotidiana de la vida, com a risc i llevat on s’amassa la revolució amb la realitat.
Establint els explotats per l’Estat i el capital com a subjectes d’acció, intentem equilibrar l’osmosi del passat útil amb la importància del present actual, en una correlació per a la conformació d’un futur diferent.
Una política
El referit marc de pensament serà una simple contribució teòrica per a un diàleg indefinit, si no és capaç de cristal·litzar com a dinàmica política; és a dir, com a cultura de creació de nous conjunts que portin una nova concepció unitària i s’hagin cultivat amb els materials de l’alliberació en el fèrtil terreny de les experiències socials.
Més concretament, si avui en dia hi ha dinàmiques socials que superin àmpliament en volum la pròpia visió anarquista, encara que tinguin una relació orgànica amb la seva filosofia, aquestes es troben en l’autoorganització de les masses i en la seva autogestió, així com en la negació com a qüestionament en la pràctica d’allò establert. Haurem d’anomenar aquests processos, doncs, dinàmiques de l’anarquisme social: el terreny sobre el qual pot florir la lògica del pensament radical i l’acció revolucionària. Inclús encara que no existissin certes corrents de pensament, com l’anarquisme, basades en la seva concreció en aquests processos, seria possible que tornessin a aparèixer els conceptes de l’autoorganització i l’autogestió. I en això resideix precisament la seva dinàmica. No obstant, dins la relació capitalista, l’articulació de classe, la violència de l’Estat, la repressió, els interessos dissociats, l’atur i la pobresa no deixen marge per permetre que les coses es desenvolupin al seu propi ritme.
Entenent la intervenció social com el terreny fonamental per a la participació de les nostres idees en l’àmbit públic, haurem d’intentar concretar aquesta dinàmica també des del punt de vista polític. El primer pas en aquesta guerra de posicions contra el capitalisme i el poder ha de ser la defensa de les estructures d’autoorganització i autogestió, amb l’objectiu últim de fer conscient la seva relació dialèctica amb la societat. Aquestes, com a posició comuna de radicalitat social sota la concepció de l’Autogestió generalitzada, són la forma que haurà de tombar i substituir per complet el sistema de poder actual. Haurem de tenir sempre en ment una revolució en termes referits a la gent comuna, una revolució en termes de majoria. D’una altra manera, una formació tancada, d’uns pocs, no podrà tenir lloc, i si ho fa els seus resultats seran més que dubtosos.
No podem ignorar, en cap cas, ocultant la vista, que la batalla que estem cridats a lliurar s’articula en molts nivells i que hem de respondre en tots ells. A través d’un procés de conflicte amb allò establert, haurem d’anar situant contínuament i amb cura conceptes, formes, eines polítiques i filosòfiques, i inclús la pròpia història, sobre determinades bases, que serveixin per explicar la nostra concepció.
Hem de tornar a tractar qüestions rellevants, com què significa avui per a nosaltres la lluita de classes entre l’autenticitat dels subjectes revolucionaris de facto i l’engany del relativisme de pacotilla; què significa poder front la violència brutal i l’exclusió a què estem sotmesos, i la concepció que no assumeix cap responsabilitat de decisió, negant en essència la pròpia revolució; què és l’anticapitalisme per a l’estèril crítica esquerranista que no se sosté en el nucli del poder i què per a les polítiques “antiautoritàries” que ho ataquen tot excepte el nucli del mode de producció capitalista; quina és la consideració actual de la relació amb la natura, quan la tecnologia es gira contra la pròpia vida en benefici del “progrés” i l’absurd neovitalisme no es dóna compte de les veritables circumstàncies i de l’arrel de la desigualtat social.
És important, així mateix, redefinir el sindicalisme com a eina de conflicte revolucionari quotidià; la dinàmica de l’antifeixisme, a través de la confrontació amb els feixistes, com un assaig general de la lluita dels oprimits contra el monstre del poder de l’Estat, i no com una qüestió fragmentària; les dinàmiques de poder, a través de les eleccions, de la “governança d’esquerres”; el “realisme” polític que condueix bé al reformisme, bé al feixisme; i per últim, la manera definitiva d’afrontar tots els aspectes de l’assimilació i la repressió al carrer. Aquestes qüestions han de ser examinades per tal de donar forma a una ala definida i activa del pensament anarquista social i radical.
El moviment, amb la dinàmica que ha desenvolupat l’instint de de resistència a la barbàrie autoritària, ha mostrat ja on es pot instaurar un paraigües que abasteixi el camí revolucionari comú. Quines, doncs, seran les cèl·lules sanes que podran constituir els grups de base que cobreixin les necessitats socials i alimentin el pensament polític de la revolució, a través de la contínua guerra de posicions contra el monstre del capitalisme, fins que sigui finalment derrotat?
Els nous sindicats de base, amb les seves característiques de democràcia directa, de classe i de combat, així com la seva imprescindible coordinació, estan fent realitat la redefinició del sindicalisme sobre la base del a confrontació –i no del consentiment i l’assimilació–, donant lloc a nous punts quotidians de conflicte amb el poder capitalista.
Els centres socials de salut solidaris i el reviure de les cooperatives urbanes i agràries sobre una nova base d’estructura horitzontal i funcionament independent del nucli del poder; les empreses autogestionades pels treballadors amb les seves vies de sortida; tot això són estructures que mostren com i amb què es poden substituir les estructures avui existents, l’esperit que les regeix i la seva manera de funcionar. Aquestes cobriran necessitats, redefiniran els valors i la lògica, lliurant una contínua batalla contra l’establert al cantó del moviment radical en general.
La reivindicació i l’acció per la gestió obrera i la conquesta de les estructures productives revolucionen la natura de les reivindicacions de la classe obrera, transformant l’obscè regateig, ansiós perquè els líders el guiïn, en una batalla viva que necessita companys i lluitadors solidaris.
Dia rere dia, les desenes d’assemblees de barri estant canviant la manera de funcionar i de pensar dels de baix, oferint la primera estructura bàsica per a la unió del teixit social i constituint una primera barrera d’autodefensa enfront el descontrol del poder, i va ampliant les seves dimensions dia rere dia. Al mateix temps, transformen els debats insubstancials i literaris sobre l’aplicació o no aplicació de la democràcia directa en un exemple viu de producció de processos polítics, dins d’un marc relacional responsable de la càrrega de la decisió i no només de la seva deliberació.
Les milícies que estan formant ràpidament les faccions més avançades del moviment radical, revolucionari i anarquista, sobretot a les grans ciutats, hauran d’incorporar milers de membres organitzats a totes les regions del país amb la major celeritat. En virtut de l’amenaça que resulta de la seva acció conjunta i organitzada, constitueixen potser per al règim la temptativa més difícil d’afrontar, i per això la més necessària i esperançadora per a nosaltres. La seva constitució està reforçant la lluita contra el feixisme i al mateix temps contra el règim, una lluita per a la qual s’han de preparar tots els oprimits. Les milícies populars trenquen en el seu nucli el concepte i la pràctica de la delegació en altres, ja es tracti de la policia o del govern, o inclús de les bandes nazis i l’incipient “bon govern”. Aquestes són el reviure de l’herència i els moments més gloriosos del moviment social anarquista organitzat.
La conjunció de totes aquestes estructures, processos i funcions sota una coordinació comú, eliminaria automàticament la incapacitat del moviment radical de base per expressar la seva concreció política. Al mateix temps, impulsaria el contingut i el pensament de la revolució, com a procés social quotidià, un pas més enllà, conformant condicions i estructures que puguin reivindicar la capacitat dual de decisió, en el marc del conflicte de les forces del poder amb les forces de l’anti-poder.
Referents indispensables hauran de seguir sent l’organització del potencial social des de baix i a la contra, així com la concreció d’un programa polític. Aquest últim serà la descodificació de la carta de principis de les actuals necessitats socials dels pobres i oprimits, entenent la política com l’art d’allò possible, i la revolució com l’acte possible i quotidià de treball i lluita.
L’anarquisme social haurà de traslladar l’experiència de l’organització de l’àmbit social a través dels processos i la mentalitat de “l’entorn”, substituint l’àmplia xarxa d’individualitats i agrupacions disperses que el conformen, per una organització política específica sota la forma de la Confederació.
No obstant, i per tal que no es reprodueixin formacions antisocials o elitistes dins d’una forma avançada d’organització, fet que, si passés, malmetria greument la solvència de l’organització i del moviment que representa, els anarquistes socials hauran d’imbuir-se d’una profunda cultura llibertària. Aquesta permetrà al moviment i les seves gents percebre els diferents ritmes de conscienciació dels oprimits, així com la direcció permanent cap a tots els diversos camps crucials d’intervenció social. Per últim, les aliances socials i polítiques han de convergir, però no sobre la base del material anterior que, al respondre a estructures més “personals” de lluita i vida col·lectiva, acaben ideologitzades en excés.
Al explorar els diversos plantejaments amb esperit no polèmic, sinó en el marc de la tolerància d’allò diferent que porta a la necessitat d’una major convocatòria –com d’altra banda mostra el llegat de l’educació llibertària també al intentar establir distincions a nivell social i polític–, la curosa concreció de referents ideològics, modes de lluita i eines d’anàlisi haurà de combatre en l’entorn social, tenint sempre en compte la importància de l’acció organitzada, la confrontació de classes i la necessitat social. Únicament d’aquesta manera podrà apuntar encertadament cap a la transformació d’una manera revolucionària.
El primer pas en aquesta direcció pot ser un marc estable de diàleg entre els grups imbuïts pels postulats filosòfics i político-ideològics de l’Anarquisme Social, que contínuament estan creixent en l’àmbit grec. La coordinació i la convocatòria del congrés nacional de Grècia poden i han de ser un objectiu assolible, que doni forma i actualitzi el moviment social anarquista revolucionari.
_____________________________________
Publicat originalment en grec a “Κοινωνικός Αναρχισμός” (“Anarquisme Social”, vol. I, Salònica, 2013, edicions col·laboratives Koursal, 2013. pp. 5-16. http://anarkismo.net/article/25583) i més tard, en castellà, al tercer número de la revista de pensament llibertari “Estudios”. Traduït al català per Joan Pedragosa, del Grup de Reflexió per l’Autonomia.
