El 1r de maig és, com cada any, una data assenyalada per a la classe treballadora. Una classe treballadora que segueix patint els efectes de la mal anomenada crisi, i d’un mercat laboral cada vegada més desregularitzat i precaritzat: torns esgotadors, hores extres no pagades, descansos no respectats, contractes fraudulents, temporalitat, accidents laborals. Aquests últims anys també hem vist lluites laborals que deixen intuir una potencialitat, i ens mostren que la perspectiva de classe no està obsoleta, al contrari. Vagues com les de Panrico, el Correscales de Movistar, els Remolcadors del Port de Barcelona, la d’Esfosa que va destapar la greu situació en el sector de Càrniques i les falses cooperatives, la de neteja de l’aeroport de Barcelona, el renéixer de la lluita obrera a la sanitat privada amb la vaga a quatre hospitals del Grup Quirón, del servei a bord de trens de Ferrovial, la llarga lluita de les treballadores i treballadors de Contact Center (Telemàrqueting), la ja habitual lluita tan constant com irregular dels treballadors de TMB (Metro, Autobusos i Telefèric), i l’actual i mediàtic pols entre govern / empresaris i els estibadors portuaris; així com l’organització dels sectors més precaritzats com les cambreres d’hotel amb les Kellys i el Sindicat Popular de Venedors Ambulants. Tampoc podem oblidar la lluita dels treballadors i treballadores de l’administració, de la sanitat i l’educació, en defensa d’aquests serveis públics (i contra les privatitzacions, els concerts, per les remunicipalitzacions i per l’interès comú de totes i tots), tenint com a últim exponent la vaga del sector de l’ensenyament del 18 de gener, o l’actual lluita dels treballadors i treballadores de gestió de residus de Barcelona (SIRESA). O també aquelles lluites més humils i no tan mediàtiques, però no per això menys importants, com la de Pedro González, treballador de la Societat Mediambiental Municipal d’Igualada, acomiadat per les seves activitats sindicals, i readmès després de més d’un any de lluita . Aquests exemples de lluita i organització han de servir per superar la resignació, animar a que els i les més precaritzades s’empoderin, i encoratjar als sindicats revolucionaris a donar cobertura als sectors més vulnerables.
No hauríem de destacar aquest dia únicament per homenatjar els màrtirs de Chicago, o passejar les banderes del nostre sindicat. Hem de connectar el sentit d’aquesta data amb els conflictes laborals que hi ha hagut els darrers anys, i establir perspectives de futur per les lluites. Per això, a més de les mobilitzacions, podem plantejar la jornada de l’1 de maig per fer valoracions i repassar la conjuntura laboral actual. Així com revisar els conflictes que s’han produït, un mapatge de sindicats i implantació en les empreses, i traçar tàctiques i fulls de ruta per l’avanç de la lluita obrera. Les raons principals per vincular les reivindicacions que tenen lloc el 1r de maig amb la resta de dies són per legitimar, visibilitzar i reforçar aquestes reivindicacions de la classe treballadora, així com donar continuïtat a les lluites, permetre acumular forces i escalar el conflicte de classe.
En el darrer curs la meitat de les vagues realitzades a l’Estat espanyol van tenir lloc a Catalunya. Això evidencia que, tot i la contínua erosió dels partits del processisme i de l’anomenada nova política, les condicions de malestar social continuen vives en un poble complex i en tensió, esperant en molts casos trobar el canal per expressar-se. Per recuperar l’ofensiva, l’esquerra ha de superar les dificultats per transcendir els interessos d’organització, i passar a privilegiar la construcció d’espais unitaris, capaços de posar sobre la taula qüestions estructurals que ens afecten com a treballadores i treballadors, amb certes garanties de victòria . Avui més que mai toca donar a les lluites obreres una empenta i tornar a ilusionar a la classe treballadora, no només per defensar els pocs drets que ens queden, sinó per anar recuperant-ne cada vegada més.
Aquest any serà clau per activar un nou cicle de lluites. Des d’Embat animem a secundar les mobilitzacions en cada localitat, i treballar per aquesta tan inajornable unitat i sentit de classe.
[…] Embat […]