Per Raúl Zibechi.
Sembla evident que estem davant d’un revolt de la història. El que succeeixi en els propers anys, sumat al que ja està succeint, tindrà efectes a llarg termini. El que fem, o el que deixem de fer, tindrà alguna influència en el destí immediat de les nostres societats. Sabem que és necessari actuar, però no està clar que siguem capaços de fer-ho en la bona direcció.
Els recents successos a Ucraïna i Veneçuela van intensificar la sensació que estem davant moments decisius. Aquesta conjuntura desvetlla que la violència jugarà un paper decisiu en la definició del nostre futur. Guerra entre estats, lluita entre classes, conflictes violents entre els més diversos grups, des de colles fins a organitzacions de narcotraficants. Com va succeir en altres períodes de la història, la violència comença a decidir conjuntures i crisi.
La violència no és la solució, i com més temps puguem ajornar-la, molt millor. “Sense violència no podem aconseguir res. Però la violència, per molt terapèutica i eficaç que sigui, no resol res”, va escriure Immanuel Wallerstein en el prefaci del llibre de Frantz Fanon Piel negra, màscares blanques (Akal, 2009). Estar preparats per a la violència, però subordinar-la a l’objectiu del canvi social, és part dels debats estratègics necessaris.
Esmento la qüestió de la violència perquè d’això es tracta a Veneçuela i a Ucraïna, a Bòsnia, Sudan del Sud, Síria i cada vegada més llocs. Ens agradi o no, els conflictes no s’estan resolent a les urnes, sinó als carrers i a les barricades, mitjançant arts insurreccionals que les dretes estan aprenent a utilitzar per als seus fins, recolzades per les grans potències occidentals, Estats Units i França en lloc molt destacat. L’anomenada democràcia llangueix i tendeix a desaparèixer.
No em canso de llegir i reproduir la visió que va transmetre el periodista Rafael Poch de la plaça Maidan de Kíev: ” En els seus moments més massius ha congregat unes 70 mil persones en aquesta ciutat de quatre milions d’habitants. Entre ells hi ha una minoria de diversos milers, potser quatre o cinc mil, equipats amb cascos, barres, escuts i bats per enfrontar-se a la policia. I dins d’aquest col·lectiu hi ha un nucli dur de potser mil o mil 500 persones purament paramilitar, disposats a morir i matar, el que representa una altra categoria. Aquest nucli dur ha fet ús d’armes de foc” (La Vanguardia , 25/2/14) .
Multituds protestant i petits nuclis decidits i organitzats enfrontant-se als aparells estatals als que solen desbordar. Ho aconsegueixen per tres motius: perquè hi ha desenes de milers als carrers que representen el sentir d’una part de la societat, que legitima la protesta, perquè hi ha una “avantguarda” sovint entrenada i finançada des de fora, i perquè el règim no està en condicions de reprimir, ja sigui per debilitat, manca de convicció o perquè no té un pla per al dia següent.
Que les dretes hagin fotocopiat les formes de fer dels revolucionaris i les utilitzin per als seus propòsits, i que comptin amb abundant suport de l’imperialisme, no fa a la qüestió central: com enfrontar situacions en què l’Estat és desbordat, neutralitzat o usat contra els de baix?
La meva primera hipòtesi és que les forces antisistèmiques no estem preparades per actuar sense el paraigua estatal. Gairebé tots els governs progressistes del continent van ser possibles gràcies a l’acció directa als carrers, pagant un alt preu per posar el cos a les bales, però aquesta dinàmica queda massa lluny i ja no és patrimoni dels moviments. Posar el cos va deixar de ser el sentit comú de la protesta, sobretot des que va reaparèixer l’escut estatal amb els governs progressistes.
La segona és que la confiança en l’Estat paralitza i desarma moralment les forces antisistèmiques. Al meu parer, la pitjor conseqüència d’aquesta confiança és que hem desarmat nostres velles estratègies. Aquest punt té dos plecs: d’una banda, no està clar per quin món lluitem, perquè el socialisme estatista va deixar de ser projecció de futur. De l’altra, perquè no està a debat si ens afiliem a les tesis insurreccionals o la guerra popular perllongada, o sigui a les tipologies europea i tercermundista de la revolució.
No vull aturar-me en la qüestió electoral perquè no la considero una estratègia per canviar el món, ni tan sols una manera d’acumular forces. Entenc que hi ha governs millors i pitjors, però no podem prendre seriosament el camí electoral com una estratègia revolucionària. En suma, no estem debatent el com. Mentre, les dretes sí que tenen estratègies, en les que el electoral juga un paper decoratiu.
Entre la insurrecció i la guerra popular, el zapatisme inaugura un nou camí, que combina la construcció de poders no estatals defensats armes en mà per les comunitats i bases de suport, amb la construcció d’un món nou i diferent en els territoris que aquests poders controlen.
Es pot argumentar que es tracta d’una variable de la guerra popular esbossada per Mao i Ho Chi Minh. No ho veig d’aquesta manera, més enllà d’alguna similitud formal. Crec que la innovació radical del zapatisme no es pot comprendre sense assimilar la rica experiència del moviment indígena i del feminisme, en un punt crucial: no lluiten per l’hegemonia, no volen imposar les seves maneres de fer. Fan, i que els altres decideixin si acompanyen o no.
En aquest argument hi ha una trampa. No es pot “lluitar per l’hegemonia” perquè seria trasmutarla a dominació, cosa que les revolucions triomfants van oblidar molt aviat. L’hegemonia s’aconsegueix “naturalment”, per fer servir un terme afí a Marx: per contagi, empatia o ressonància, amb maneres de fer que convencen i entusiasmen. Em sembla que recuperar el debat estratègic és més important per canviar el món que l’enèsima denúncia contra l’imperialisme. Que segueix sent necessari signar manifestos, però no assoleix.
Per Raúl Zibechi
7 març 2014
Extret de http://www.jornada.unam.mx/2014/03/07/opinion/025a1pol
