L’estratègia de l’Especifisme

L’ESTRATÈGIA DE L’ESPECIFISME

ENTREVISTA A Juan Carlos Mechoso (Federació Anarquista Uruguaiana)

Felipe Corrêa

Entrevista realitzada entre maig i agost de 2009.

https://www.anarkismo.net/article/18368

A mitjans dels anys 1990, la nostra militància va tenir contacte amb la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i això va ser determinant per a tot l’anarquisme que podríem anomenar d’organitzat al Brasil. Tot el que va sorgir durant i després del procés de la Construcció Anarquista Brasilera – impulsada des de l’Uruguai i el Brasil, per la militància brasilera en contacte directe amb la gent de la FAU, a finals de 1995 i inicis de 1996 – en termes d’anarquisme especifista al Brasil, va tenir influència directa de la FAU.

I seguim avui construint un anarquisme de base, classista, que, organitzant-se específicament en organitzacions polítiques, busca impulsar i influir les lluites populars del nostre país amb vista a la construcció del poder popular, en un procés de ruptura revolucionària que condueixi al socialisme llibertari.

Coneixent la rellevància de la FAU en les aportacions a l’anarquisme al Brasil, i coneixent la recent producció de J. C. Mechoso sobre la història de la FAU (Acció Directa Anarquista – 4 volums), vaig pensar que seria interessant tractar d’un altre tema. No de la història de la FAU, sinó de l’estratègia de la FAU, o com anomenem a l’entrevista: “l’estratègia de l’especifisme”. A les preguntes, llavors, vaig intentar parlar de temes rellevants per a aquest fi: el concepte d’especifisme, la relació d’aquesta mena d’anarquisme amb els clàssics i amb experiències similars que van sorgir durant la història, la relació de l’especifisme amb el context d’Amèrica Llatina, comparacions amb altres ideologies que defensen l’actuació a nivells diferents (partit – moviment de masses), conceptes de ciència i ideologia i la seva relació amb el socialisme, posicions programàtiques que els anarquistes han de defensar en els moviments populars, conceptes i concepcions de classe, neoliberalisme i model de desenvolupament a Amèrica Llatina, poder popular, estratègia, lluita armada, revolució social.

Amb diverses respostes molt ben desenvolupades, l’entrevista realment és increïble. Fonamentalment per als anarquistes interessats en material de formació i també per a aquells que vulguin conèixer una mica més les nostres idees. Bona lectura!

Felipe Corrêa

Desembre 2010

Felipe Corrêa – Com vaig dir, en aquesta entrevista a mi m’agradaria tractar, no solament de la història de Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) – que és tractada de manera detallada als volums d’Acción Directa Anarquista: una historia de la FAU – sinó de l’estratègia de transformació social proposada per la FAU, que implica l’especifisme. Tenint en compte que l’especifisme de la FAU té àmplia influència a Amèrica Llatina, i més encara al Brasil (totes les organitzacions especifistas del país, consolidades o en formació, reben la seva influència directa), com el definiria vostè? Per a la FAU, llavors, què és l’especifisme?

Juan Carlos Mechoso – Entenc la prioritat temàtica que enuncies, encara que em sembla útil precisar que l’especifisme de la FAU també es pot “veure”, es pot “llegir” a través del seu accionar, de la seva presa de posicions enfront d’alguns problemes, també a l’estratègia que va aplicant amb la trajectòria política militant. Per descomptat que amb això no et dic res que no sàpigues, però em va semblar útil que hi quedés dit expressament.

A l’altre cantó puntualitzaré, en primer lloc, que tractarem de respondre sobre la base de posicions i documents que ha elaborat l’organització en diferents moments històrics, és clar que tindran preferència, a determinada altura, aquells que guarden mes relació o al·ludeixen més a la posició teòric-política de l’organització a l’actualitat.

Perquè la nostra tasca militant, personal, s’ha donat sempre, en aquests 54 anys, en el marc orgànic i hi hem participat, a través de diferents instàncies, en aquesta elaboració, adequació i reafirmació de posicions que han estat l’horitzó per a la nostra pràctica social i política quotidiana. La nostra formació és filla d’aquest context. Donem per descomptat que el que més ha d’interessar-nos són les posicions que la FAU té en diferents camps socials. Per descomptat que això no exclou que en determinades qüestions precises i potser de detalls donem opinions personals. O que per les exigències tècniques que conté un reportatge hàgim de redactar de nou aquests continguts per a fer-los més breus. De tota manera tractarem que aquestes qüestions s’inscriguin en l’orientació matriu de l’organització.

En 1956, quan es crea la FAU, el comú denominador teòric per a la militància que ha processat aquesta tasca política és l’especifisme. Aquesta concepció de l’anarquisme és presa com una forta referència general, volent significar amb això que s’està en la construcció d’una organització política anarquista. El referent teòric de major pes en aquell moment és l’Enric Malatesta. Això no implica, ni tan sols es va discutir tal assumpte, que es prendran totes les idees i propostes de Malatesta, tal com van ser escrites en el seu moment històric. No obstant això, moltes de les seves opinions teòriques, polítiques i proposicions per a actuar en el mitjà social-popular van ser especialment considerades, ens van servir d’inspiració. Val dir que des del començament l’especifisme de la FAU si bé té com a referent a Malatesta no pren, diguem, molts dels seus plantejaments, de les seves proposicions ni fins i tot de les seves polèmiques amb altres corrents de l’anarquisme. De les seves polèmiques sí que mereix especial atenció la seva refutació de l’individualisme que va ser àmpliament compartida. Miquel Bakunin és l’altre fort referent. També d’ell es prenen algunes temàtiques que són les que la FAU en aquest moment, i en funció de temps i lloc, prioritzaria.

Pot preguntar-se aquí perquè la FAU pren unes coses i deixa unes altres? Això té una explicació fonamentalment de tipus històric. En la construcció de la FAU hi ha diferents generacions militants, companys que venen des del 1910, 20 i 30 militant a l’anarquisme. Molts d’ells ja havien participat de diverses polèmiques internes, prèvies a la Revolució Russa i posterior a ella. Participat a diferents experiències organitzatives. Companys que havien fins i tot conegut, conversat i discutit amb militants que van formar els primers sindicats a l’Uruguai, és a dir militància dels voltants de 1880. Cas com el de Marzovillo que ve militant des de 1905 i que participaria activament a la formació de comitès de suport a Zapata en el moment que aquest combatia a Mèxic. També, com a exemple, diversos militants que havien participat a la Revolució Espanyola del 36. Sense deixar de recordar a anarcosindicalistes que van militar al costat de companys que van ser actius o eren presents a la reorganització de Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU) en 1911, companys aquests que avui s’adherien a l’especifisme. Al moment de la formació de la FAU circulava al costat dels materials de Malatesta uns altres que propiciaven l’especifisme, de militants uruguaians, tal el cas de José María Fosalba, material elaborat a la dècada del 30; un de Georges Balkanski sobre anarquisme i organització. Ell estava vinculat a la Federació Búlgara (FAKB). Però hi havia antecedents concrets especifistes. En 1919 va funcionar el “Comitè de Relacions Anarquistes” que a més de coordinar la militància llibertària a nivell sindical i popular tenia el propòsit de fundar una organització especifista. En 1926, després d’un llarg procés d’activitat i discussions una Plenària del Comitè de Relacions dona vida a la FAU, en aquest moment Federació Anarquista de l’Uruguai. L’actual FAU és, de manera complexa, hereva de tot això.

Però no obstant això, les variades experiències de la militància que estaven a la formació de l’actual FAU, la discussió teòrica no va ser tibant ni tensa. Hi havia un acord tàcit des de la convocatòria. Els “vells” companys donaven com saldades moltes d’aquelles polèmiques que en un altre moment hi van encarar amb passió.

Pot dir-se, acostant-nos bastant a com es va donar la qüestió “real”, que el caràcter polític de l’organització que es fundava estava més en com s’hi encarava la tasca, pel que feia als diferents fronts de treball: Sindical, Estudiantil, Barrial, intern. Anàlisi de la situació històrica uruguaiana de la conjuntura en relació amb la política general, amb la sindical, amb la estudiantil i barrial i amb especial èmfasi en la llatinoamericana. Perquè una de les primeres tasques que té la FAU a penes constituïda és l’organització del Congrés Anarquista Llatinoamericà que es realitzarà en 1957. Congrés en el qual hi participen: Cuba, el Brasil, l’Argentina, Xile i l’Uruguai. La preocupació central de la militància jove, que era la majoritària, consistia en el fet que l’organització política que es creava fos un instrument que enfortís i propiciés la “posada al dia” de l’anarquisme pel que fa a la nostra realitat específica llatinoamericana i uruguaiana. No copiar ni fer trasllats automàtics d’esquemes i fórmules que tenien la seva raó de ser en altres conjuntures històriques. “Sense peresa mental estem obligats a pensar la nostra realitat i el nostre temps i produir respostes en conseqüència” es deia aproximadament. No cal dir que la prioritat llatinoamericana no excloïa una forta preocupació per la qüestió internacional. Més tenint en compte l’empremta internacionalista de l’anarquisme a l’Uruguai que venia des de gairebé 1860  endavant. És així que la FAU adopta des del començament una posició que aquí es va dir Tercerista, consistent a rebutjar de pla a “els imperialismes rus i ianqui”.

Així que l’especifisme de la FAU va tenir des del començament, si el traduïm a coses concretes: Declaració de principis; Carta Orgànica que establia deures i drets; intents de situar la conjuntura històrica general i particular; projectes de treball per als diferents camps que contemplaven l’immediat, juntament amb els de mig i llarg termini. Al mateix temps, prenia consciència que moltes de les posicions havien de ser millorades i aprofundides a futurs Congressos. Convé delimitar alguna cosa que no ens sembla menor, no es donaven temes per acabats, hi havia modèstia i consciència sobre la complexitat de la majoria de les temàtiques tractades, i d’altra banda es recordava amb freqüència el mal que havien fet uns certs dogmatismes, esquematismes, o abstraccions preses fora de context i que es creien que tenien valor per a tot temps i lloc. “L’anarquisme avui més que mai precisa d’un cap obert” va dir una vegada un “vell” militant. És també de ressaltar que això no va implicar mai relativisme o pragmatisme. Sempre hi va haver una estructura conceptual que sostenia els diversos discursos. Una estructura conceptual pensada en moviment, amb possibilitats de canvi en funció de les noves aportacions que sorgien a nivell del coneixement. Però d’aquest cos conceptual es discutien aspectes generals i se sobreentenien molts altres. Hi havia rebuig a l’esquema arquitectònic d’infra i superestructura; preocupació especial per conceptes com: el poder i l’Estat; ideologia; paper de la utopia; ciència i socialisme; l’intentar treure el classisme només de l’estructura econòmica; reformisme i revolució; pacifisme i violència revolucionària; mètode i contingut; elements permanents de l’estructura capitalista; rebuig a l’evolucionisme i el progressisme. Per esmentar els més rellevants d’aleshores.

És d’aclarir que l’especifisme no resultava entès d’igual manera per tothom, hi havia matisos. El major o menor grau d’organicitat i el compromís amb allò acordat va ser matèria que va originar les seves divergències. Mai va ser motiu de discussió el que s’ha conegut com a “síntesi”, és a dir tots els corrents anarquistes juntes en un mateix organisme. Ningú va plantejar tal cosa. Però a determinada altura es va donar una pràctica, per via dels fets, d’un parell de grups, que el seu accionar significava estratègies i prioritats molt diferents a les que expressaven els sectors sindicals, barrials, populars i part de la militància provinent del mitjà estudiantil. Aquest va ser un factor que sumat a aspectes polítics del moment i a la concepció de ruptura que es començava a instrumentar va portar com a resultat l’any 1963 la separació d’un grup de companys. Per descomptat els companys eren anarquistes però tenien una altra concepció de com processar els canvis socials.

Assenyalem això per a dir al mateix temps que la FAU va tenir diferents períodes. Després de 1963 es va aprofundir molt més l’assemblea organitzativa, la coherència estratègica amb una concepció de ruptura, l’endreçament del col·lectiu per a una preparació major en relació a la repressió que ja es manifestava. Però això és tema que podem tractar mes endavant.

També aquí va començar a plantejar-se amb més rigor el sistematitzar temes teòrics, l’organitzar l’estructura conceptual que sostindria els diferents discursos amb l’adequada coherència. Que una organització política precisava una eina (o caixa d’eines) conceptual consistent que ajudés, que fora guia, de l’estratègia de ruptura que es desitjava portar endavant, que habilités lectures el mes rigoroses possibles de la realitat social i de la construcció dels consegüents lineamients polítics a posar en pràctica. Això no va quedar com un enunciat o un bon pensament desitjós. Per a dir-ho ràpid, es va encarar això com qualsevol altre front de treball, intentant que tingués la mateixa regularitat i planificació.

FC – Veig aleshores, que l’especifisme defensat per la FAU té molta relació amb la seva pròpia història. També és possible notar que vostè relaciona l’especifisme amb una tendència clàssica de l’anarquisme, que defensa la separació entre organització política i els moviments populars i, d’aquesta manera, crec que és inevitable concordar amb l’àmplia influència de les concepcions organitzacionals de Malatesta i Bakunin, que tenien aquesta posició. Amb tot, aquestes no són les úniques influències, ja que podem identificar en la FAU, també, trets de l’anarcosindicalisme i de l’anarquisme expropiador de la regió del Riu de la Plata. Vostè podria descriure’m quines són les influències de cadascuna d’aquestes “parts” en el concepte d’especifisme defensat per vostès? La FAU avui podria ser considerada hereva de la concepció d’organització política revolucionària bakuninista representada per l’Aliança de la Democràcia Socialista i també de la concepció de “partit anarquista” de Malatesta?

JCM – Sí, bé es pot dir, en general, que tot això és present en el si de la FAU. Veurem ara de quina manera. Aquí, a l’Uruguai, les dues concepcions o corrents anarquistes de pes van ser l’anarcosindicalisme i l’especifisme. El corrent anomenat antiorganització i els grups d’afinitat que propiciaven la “propaganda pel fet” van tenir poca força i ja havien desaparegut a la dècada dels 40. Quedaven alguns pocs companys que havien participat a expropiacions o col·laborat en operacions armades, ara ja s’havien integrat a la FAU. Només quedava fora un referent espanyol que va passar 24 anys pres, ell no es va integrar a la FAU però va ser amic de l’organització i més d’una vegada va col·laborar amb coses puntuals, era Boadas Ribas, Català vinculat a Durruti i, una cop al Riu de la Plata, relacionat amb Miguel Arcángel Rosigna.

El que es va dir en aquells temps, l’individualisme mai va tenir expressió significativa aquí. Perquè els denominats “antiorganitzadors” eren una altra cosa i mereixen capítol a part.

Diverses expressions de l’anarquisme que constitueixen, agafades en abstracte, coses diferents, aquí es van anar integrant en un procés ric i fluid. Però aquesta integració, que va ser tota una circulació d’idees, experiències, opinions, simpaties, no va afectar el nucli dur organitzatiu. Em refereixo al que tu esmentes a la pregunta com a “partit anarquista”. Vol dir que: es va construir a l’organització un subjecte militant que veia amb bons ulls als expropiadors i venjadors anarquistes; a la lluita obrera amb finalitats revolucionàries i classistes; a Los Solidarios que integrava Durrutti; a l’intent revolucionari a Espanya; a l’actitud insurreccionalista, classista i, per moments, l’organització clandestina de Bakunin. Però no va ser una recol·lecció de retalls, va anar més aviat una trama que un cert procés va teixir. És cert que aquest gresol va unir més a uns que a uns altres. Perquè en ell hi havia implícita una constant: la necessitat de la violència revolucionària per a processar i aconseguir una ruptura del sistema capitalista. Un sistema que la majoria militant veia com el van teoritzar en allò fonamental Malatesta, Bakunin i altres companys, els qui establien que el seu fonament de dominació estava en la violència. Una violència exercida en diversos camps amb la intenció d’assegurar una reproducció del sistema encara en el seu desplegament històric. I que a aquesta configuració violenta, amb enorme capacitat de reproducció, només d’una manera se’l podria discontinuar.

Tornant a l’aspecte organitzatiu. Val dir que durant l’activitat, que comprèn discussions, elaboració i acció social, es va construir de fet una trama ideològica-organitzativa. En ella, per exemple, no es veia com a cap problema el treball públic i clandestí a un mateix temps, o l’activitat armada i sindical-popular pública com a coses que haguessin de tenir organicitat pròpia d’acord amb la seva especificitat, però no separades, sinó en una mateixa organització. Que l’organització política FAU hagués de integrar en el seu si quanta activitat fora necessària per a la seva estratègia i projecte de ruptura. La militància que segueix en la FAU després de 1963 identifica, sent, que aquest conjunt és una unitat que organitzada en un mateix col·lectiu posseeix un potencial operatiu social i polític que pot processar coherentment una via de ruptura i l’inici de noves relacions socials.

Si per un malentès d’ “els principis” no poguéssim construir una organització anarquista que comprengui el conjunt d’activitats necessàries per a un procés de canvi d’estructures socials, l’estaríem donant un certificat de defunció a l’anarquisme.

És llavors que la FAU, quant a organització política, integra aquests components, els acaba fusionant i en reconstruir-se en una unitat li dona el caràcter que avui posseeix. Aquesta construcció no va ser producte d’una decisió política ni d’una elucubració intel·lectual, es va basar en l’acció i va ser filla de fracassos i de rectificacions, també de la passió de construcció d’un anarquisme que estigués en l’escena social-política i no solament en el saló. No és un procés acabat, perquè aquestes qüestions no tenen fi. Les adequacions, posades al dia, les correccions, la integració de nous conceptes, semblen coses permanents.

Sí, la FAU pretén, va tenir i té, en els últims temps, la intenció d’expressar un anarquisme revolucionari, organitzat i en concordança amb els temps que corren. Aquesta va ser la seva intenció que amb modèstia i conseqüència vam tractar de portar endavant. També, per descomptat, amb encerts i errors, cosa gairebé inherent en fer, en estar, enmig d’un complex accionar social que està exigint respostes contínues.

Va ser preocupació central no transformar l’anarquisme solament en una crítica. Cosa aquesta que acaba creant un món de penombres, de desesperança. Qüestions molt emparentades finalment amb la resignació.

Per a evitar qualsevol malentès direm que som partidaris d’un pensament crític però creiem necessari que unit a ell vagin les propostes i l’accionar conseqüent. Ho diu clarament la declaració de Principis de la nostra organització. Aproximadament així: l’anarquisme es constitueix, bàsicament, entorn d’una crítica de les relacions de dominació en totes les esferes del quefer social (política, econòmica, militar, jurídica, religiosa, educacional, etc.); crítica que es redefineix permanentment segons la societat i el moment històric concrets en què té lloc, discriminant i jerarquitzant els nivells determinants de l’estructura social però expressant sempre, en tot el seu rigor i coherència, la necessitat de trobar els fonaments originals, el nucli dur, de les injustícies socials i de les crisis que aquestes generen. Amb aquests elements d’anàlisis és possible emprendre una crítica global de les diferents formacions socials i orientar l’elaboració d’un projecte social alternatiu tendent a suprimir totes les variants del privilegi, així com habilitar la pràctica revolucionària que tal projecte requereix en aquest llarg trajecte de lluites diverses. Una elaboració teòrica, un procés i una lluita que té com a eix cardinal el treball polític fortament organitzat.

FC – Alguns sectors del nostre corrent van acabar, moltes vegades, per estigmatitzar a Peter Kropotkin, principalment per la seva concepció evolucionista i en un cert sentit educacionalista, moltes vegades invalidant-lo o menystenint-lo com un teòric de rellevància al “el nostre” anarquisme. Amb això no estic d’acord, perquè crec que Kropotkin, malgrat tenir posicions diferents de les nostres (moltes pel context que hi va viure), té també contribucions importants i rellevants, que han de ser tingudes en compte. Veig que Kropotkin és citat i utilitzat amb freqüència per FAU i també per vostè. Des del seu punt de vista, quina és la validesa del pensament de Kropotkin per a l’especifisme?

JCM – Kropotkin, el seu pensament, el seu comunisme anàrquic van ser de molta influència en el Riu de la Plata, també a altres llocs d’Amèrica Llatina. Van ser fullets com La Conquesta del Pa, Als Joves i escrits traduïts a periòdics de l’època els que van difondre amb força l’anarquisme i especialment la seva concepció comunista. Tal és així que aquí van ser comunistes anàrquics: els antiorganitzadors, els anarcosindicalistes i els especifistes. Quan es comença a difondre el comunisme per via de Malatesta ja era conegut en certs mitjans. Molt d’això té a veure amb Kropotkin i el que la forta immigració va portar a aquestes platges: una quantitat de militants llibertaris d’Espanya, Itàlia i França que ja manejaven bastant d’aquests elements teòrics-polítics.

No hi ha dubtes, malgrat el respecte, que Kropotkin té els seus pros i les seves contres, això referit a algunes propostes teòriques, polítiques i postures a nivell internacional.

Però també cal tenir present que va estar vinculat a la Primera Internacional ja en 1872, vinculació que va provenir del seu pas per Suïssa. Molt poc després va començar l’elaboració de la seva concepció de comunisme anàrquic en oposició al que era dominant en aquells dies: el col·lectivisme bakuninià. Tampoc pot dir-se que era una persona dedicada a la labor intel·lectual i de recerca en detriment de la labor militant compromesa. Va estar pres a Rússia prop de dos anys en 1874, es va escapolir posteriorment i va viatjar per alguns països europeus realitzant propaganda. En aquest temps fundaria Le Revolté, periòdic definidament anarquista que també arribava al Riu de la Plata on va ser molt llegit, especialment per immigrants que després difonien els seus plantejaments. Va estar vinculat a vagues obreres, integrant l’Associació Internacional de Treballadors, i arran d’això ho van processar amb cinc anys de presó a Lió. Atesa la mobilització per la seva llibertat no va estar tots aquests anys empresonat, i va ser alliberat dos anys abans. Perquè dic això? Sé bé que no dic res d’original, però convé sempre donar l’alçada del militant a qui ens referim i amb el qual tenim diverses diferències.

La seva producció és àmplia i de temàtica variada, va de L’esperit de rebel·lió, Les Presons, a El Suport Mutu, Consideracions sobre l’Estat i La Revolució Francesa. És clar que aquest no és lloc per a intentar fer un comentari més ampli sobre la seva producció.

Agreguem-ne, per a evitar una possible confusió, que en relació a la proposta organitzativa general, al seu entusiasta optimisme que la revolució hi ve, concepció optimista encara per a aquell context social regirat; el seu fatalisme: “marxen ja els estats com a fatalitat històrica cap a la decadència”; “la seva concepció mecànica de l’univers” li retrauria Malatesta, tot això no va comptar per aquests llocs [l’Uruguai] amb adhesió i menys a la FAU on aquest enfocament, si més no, no va ser considerat. El seu entusiasme teòric-polític, quan un el troba reproduït en materials que ressalta en el Riu de la Plata el moviment obrer, no es “veu” al mateix temps que això tingui efectes negatius. Segurament és de tenir en compte que són moments de gran impuls del moviment obrer d’orientació anarquista i es té molt present l’objectiu final revolucionari. Descomptant que, la majoria dels materials triats per a difondre, podria dir-se que no eren de caràcter teòric o filosòfic, sinó més aviat agitatiu.

Lluny de nosaltres qualsevol plantejament que se sembli a “un retorn a Kropotkin”. No va ser teòric de pes en la formació de la militància de la FAU, tampoc pot dir-se que estava absent. S’han editat per part de l’organització alguns materials, ho diem amb total franquesa, prèviament molt avaluats, procurant que serveixin com a contribució a l’orientació i estratègia que portem endavant. D’aquests materials bastants d’ells vinculats al mitjà obrer o temàtiques com les presons. Pot dir-se que a la FAU Kropotkin compta amb molt de respecte i reconeixement pel seu ampli treball militant i pels escrits tan difosos a fins del segle XIX i principis del XX. S’estima que va tenir preocupacions de sistematitzar temàtiques, de proporcionar eines teòriques i d’anàlisis i que la episteme que manejava en aquells dies, molt d’aquesta època, en moltes ocasions ho va limitar, li va fer creure’s posseïdor d’un saber que encara estava lluny i el va ficar en atzucacs. La seva producció no pot rebutjar-se a partir de zones no compartibles (que sens dubte són moltes). Reiterem llavors, hi ha materials seus que signifiquen una aportació històrica i que admeten ser seleccionats amb la intenció de bolcar-los en aspectes parcials d’una organització anarquista que no té la seva concepció “filosòfica”.

FC – Veig pel que diu que hi va haver (i hi ha encara) una preocupació de la FAU de no importar una teoria acabada d’Europa, o dels teòrics clàssics, sinó també d’incloure elements llatinoamericans i reflexions pròpies en l’anarquisme, per a adaptar-lo a la nostra realitat. Em sembla clarament que hi va haver una preocupació sensible d’adaptar la ideologia a la conjuntura, al moment històric i a la nostra localitat. Quins van ser aquests elements i reflexions locals incorporats a l’anarquisme perquè fos adaptat a la realitat llatinoamericana?

JCM – Sí, fins expressament es va plantejar no fer importacions teòriques, esquemes, mètodes, propostes, que ja van tenir el seu moment històric i que avui no constituïen una contribució efectiva per a operar en allò socio-polític. Però volem evitar confusions, així que aclarirem que mai va estar a l’ambient temes com que havíem de produir la nostra pròpia teoria, el nostre propi cos conceptual llatinoamericà per fora del que es produïa a Europa o altres parts del món. És a dir, mai es va parlar sobre una ciència llatinoamericana i una altra ciència d’altres parts del món. El coneixement científic que es produeix, si és consistent, té valor per a qualsevol part del món. Per a dir-ho una mica de broma, a ningú se li acut que cal rebutjar la teoria de la relativitat, la seva noció de temps i espai, perquè Einstein no era llatinoamericà. Això podria semblar-se a aquella absurda ocurrència de l’URSS de demonitzar les recerques de Mendel o les produccions de Jacobson per no ajustar-se a l’esquema de la lògica dialèctica.

Es plantejava que hi havia noves recerques, nous coneixements, que discontinuaven nocions anteriors, que oferien noves mirades i que l’anarquisme les devia necessàriament incorporar sota pena de quedar com a relíquia històrica.

El que es pretenia llavors, era que aquell cos categorial que s’adoptés com a posseïdor d’un rigor adequat, ja amb la noció de que el coneixement és infinit i en conseqüència que aquest cos no pot tornar-se dogmàtic, ha d’omplir-se’n amb la carn de cada lloc específic. Es posava l’accent en el fet que les realitats existents a Llatinoamèrica, la seva dependència, la seva opressió imperial, tota la seva història, exigien un estudi de cada realitat, de cada formació social, perquè les eines teòriques i les coordenades polítiques tinguessin on agafar-se, que constituïssin propostes no en funció d’un poble fabricat en el pensament sinó l’efectivament existent.

La història de l’emancipació dels pobles llatinoamericans dels seus botxins colonials, les característiques d’aquests moviments i de la seva població van ser motiu de cicle de xerrades que alternaven amb altres d’experiències llibertàries, cas de la Història del Moviment Makhnovista, el Mèxic de Magón i de Zapata i diversos materials sobre la Revolució Espanyola. Sobre realitats presents d’Amèrica Llatina circulaven revistes vàries i l’aportació de militants que recorrien diferents països i que tenien inserció efectiva en mitjans obrer-populars de països amb forta població indígena i mestissa. Interessaven molt les idees i lluites federals de José Gervasio Artigas. Tot això no tenia res a veure amb el nacionalisme, com alguna vegada es va dir sobre la FAU. Sempre hi va haver una clara definició internacionalista però sabíem que no estàvem parats en l’aire sinó en un terreny concret que tenia gent i història. És cert, algunes d’aquestes coses estaven a contrapel de la “cultura” de l’època molt fixada en uns certs paràmetres molt generals i reduccionistes. Es deia per moments Amèrica Llatina com si fos una cosa homogènia i que podia ser descrita i interpretada amb un manoll molt reduït de conceptes.

Teníem coses venudes com a ciència. Coses avui molt conegudes, com que els llocs on sorgirien primerament les condicions per al socialisme serien aquells on s’havia donat un desenvolupament important industrial i un gran proletariat concentrat, que allò central que calia considerar eren aspectes d’aquest ordre i que la resta només eren romanents que el desenvolupament aniria liquidant més aviat ràpid que a poc a poc. I per aquests costats teníem “romanents” de molta força, com ara les poblacions originàries i pobles oprimits que realitzaven lluites per reivindicacions importants i moltes vegades resistències molt profundes. Algunes d’elles inscrites i motivades en ideologies mil·lenàries.

Clar que estàs concepcions totalizants, d’un to gairebé mecànic, tal com l’enunciem més amunt, no venien de les nostres tendes, però a vegades se’ns colava algun tros d’elles i com per arrossegament portaven més elements similars que coajudaven a tornar confús i moltes vegades bastant contradictori el nostre desplegament teòric-polític. Per exemple, es colaven pel costat reduccionista de la interpretació economicista o per l’eurocentrisme, el progressisme, l’evolucionisme. Precisament hi havia una certa prevenció contra l’eurocentrisme i el seu bagatge vingués de la tenda ideològica que vingués. També prevencions pel nostre colonialisme cultural internalitzat, aquesta tendència a posar de moda temàtiques socials, propostes, formes organitzatives que no tenien relació amb aquests llocs, amb el que la gent estava vivint per aquí, amb el que estava imperiosament necessitant. Portar projectes i estratègies, paracaigudísticament, per fora de tota anàlisi de com és la nostra formació social, com és el nostre imaginari (el nostre subjecte històric llatinoamericà i de cadascun d’aquests llocs), que coses són les que permeten una relació efectiva amb la gent, amb el poble, per a iniciar processos dins i amb el poble i no d’acord amb ocurrències o decretant condicions i característiques únicament via d’un procés intel·lectual. Per descomptat que quan diem eurocentrisme no fiquem en aquesta bossa qualsevol aportació de rigor, consistent, que provingui d’Europa. Això seria una espècie de discriminació a l’inrevés.

FC – D’aquesta manera, és possible concloure que l’especifisme no és una cosa creada per vostès en la segona meitat del segle XX, sinó un nom donat a una pràctica que ve de l’anarquisme clàssic. Veig que vostè es refereix com a “especifisme” el col·lectivisme bakuninià o, principalment, com l’anarco-comunisme que hi va haver a Amèrica Llatina i a tants altres llocs del món, que defensava els “nivells” diferents d’organització, de l’organització anarquista i els moviments populars. Per què l’opció pel nom “especifisme” i quan van passar a utilitzar-lo?

JCM – De cap manera l’especifisme va ser pensat com una creació nostra. Mai es va pensar o va dir una cosa així. Això hauria estat una infantil vanitat, per dir el menys. L’especifisme ja tenia la seva rica història i la seva producció ideològica. I com ja hem dit, vèiem en Malatesta la seva expressió més clara i desenvolupada en aquells moments. Especialment en determinats treballs de Malatesta. És de tenir present que Malatesta va estar un temps a l’Argentina (fins i tot va passar per Montevideo) als anys 1885-89. Va venir, a petició de Polinice Mattei, un anarquista italià pertanyent ja al moviment obrer, que va redactar els primers estatuts d’una Societat de Resistència, en aquest cas per al gremi de forners. En poc temps els Sindicats de Resistència van tenir gran desenvolupament i van constituir l’espina dorsal d’aquelles grans “centrals” obreres (Federació Obrera Regional Argentina – FORA i FORU) que comprenien en el seu si a prop del 90% del moviment obrer organitzat. És clar que, això no es va produir només per influx de Malatesta, perquè seria transformar la nostra simpatia i respecte en religió. A l’ambient obrer hi havia una inquietud que va aconseguir donar-li aquesta forma, que igualment no és poca cosa. Amb la seva intensa activitat i suport de la col·lectivitat italiana, i de molts altres anarquistes, va fundar o va donar gran impuls a grups especifistes a l’Argentina. És en aquest moment que els col·lectivistes, especialment espanyols, residents a l’Argentina s’integren al comunisme anàrquic que propiciaven aquests nuclis. Per descomptat això va repercutir ràpidament a l’Uruguai, ja que la relació amb la militància anarquista argentina era molt fluida.

Perquè el tema no es faci massa llarg, agregaríem que a aquesta altura, a la dècada del 20 hi va haver una altra FAU (Federació Anarquista de l’Uruguai) inspirada en les idees especifistes.

Amb respecte de la teva pregunta et diré que: l’opció era necessària per a assenyalar en què part de l’espectre ideològic anarquista ens situàvem. Això d’especifisme s’ha usat fonamentalment per a indicar que som partidaris d’una organització política de l’anarquisme. També que nostres plantejaments, estratègia, orientació general, programa, difereixen de la d’altres expressions anarquistes. Expressions amb les quals podem tenir coincidències puntuals, però que tenen un accionar regular que no es correspon amb el que tenim nosaltres com a tasca quotidiana a allò socio-polític en articulació amb una estratègia i tàctica que pensem coherent i necessària per al procés de ruptura que constitueix l’objecte final.

Al mateix temps agregarem que no pensàvem l’especifisme com un cos teòric-polític acabat sinó com una fita d’importància que havia de continuar desenvolupant-se i que modestament la nostra organització havia d’intentar aportar el que pogués perquè no es quedés ancorat en el passat. La nostra organització i totes aquelles organitzacions anarquistes que s’identificaven amb aquesta orientació general. Una cosa així es va plantejar per part de la FAU en la Conferència Llatinoamericana de 1957: que no bastava amb realitzar balanços del baix que estava l’anarquisme (en aquest moment molt baix), sinó que era la nostra responsabilitat situar-lo en aquest temps i en relació amb els problemes que el present plantejava. Que el primer que ens semblava que havíem de considerar és que alguna cosa no estàvem fent bé. Que resultava fàcil buscar les culpes fora, dir que els canvis ens havien desplaçat de l’escena social i tantes altres coses que sonaven a autojustificació, a un cert conformisme, a no situar el desafiament històric que teníem per davant, no assumir l’absència d’adequació i d’acompanyament a les transformacions operades en el si del capitalisme. El repetir-nos, el ficar-nos cap a dins, el no haver tingut la sensibilitat social per a col·locar-nos amb els nostres pobles, l’haver anat transformant-nos, en els fets, en una espècie d’elit, aptes per a hipercrítiques i amb majúscules, dificultats per a aprendre tanta cosa que els temps nous anaven portant. En aquest esdeveniment llatinoamericà, aquest tipus de consideracions no sols eren de la FAU; la delegació argentina per moments de gran lucidesa va donar un panorama prolix de les nostres dificultats actuals.

Pensem nosaltres que la majoria de les vegades ens platejàvem malament la pregunta i en conseqüència les respostes no poden ser les apropiades. Com indica Gastón Bachelard ja és un gran pas plantejar-se bé la pregunta. Donar-nos un bany de modèstia i saber en quina situació estem i reconèixer que donarem molts tombs buscant la sortida d’aquest laberint social, el d’haver perdut peu en un llarg tros històric, el no haver-nos plantejat “Què ens està passant?”, un no pot menys que admirar a aquells antics congressos en els quals participaven els “vells” teòrics i on plantejaven amb audàcia i creativitat posicions filosòfiques i polítiques tractant de no quedar ressagats o dient coses que no sols interessen a un petit col·lectiu. No és rellevant en relació al que vull ressaltar que moltes d’aquelles consideracions, dels vells congressos, estiguessin impregnades per l’estructura de coneixement d’aquest moment històric i que avui podria veure’s com a cosa poc consistent a la llum de noves recerques i descobriments. Rescato totalment l’actitud política.

Sí, la militància anarquista en una certa època, que no va ser tan curta, va tractar d’analitzar la problemàtica que tenia enfront i formular propostes d’acció. Perquè en tots els períodes hi va haver molts canvis i si no hi havia respostes adequades això no indicava una altra cosa que no se situava la problemàtica que estava arribant, també que faltava absència de creació, absència d’audàcia política per a explorar el nou, per a exercitar aquest pensament crític que tan bé van practicar els “vells” teòrics que van donar vida al corrent anarquista i que tants moviments posteriors van continuar.

Delimitem que la nostra presentació “pública” en el nostre mitjà i enfront d’altres organitzacions polítiques i socials no és com a especifistes, sinó com una organització política anarquista. Això d’especifisme és fonamentalment per a la interna anarquista o per a aquella pregunta que moltes vegades en reportatges que li fan a militants de l’organització els periodistes diuen: “com és el seu anarquisme?”. A nivell popular si diguéssim som especifistes això gairebé implicaria que caminéssim amb un fullet explicatiu a la butxaca per a lliurar-lo després d’haver-lo dit.

Però clar, a l’interior de l’organització, i de l’anarquisme en general, s’expressa que ens inscrivim dins d’aquest corrent ideològic i que sempre hem desitjat aportar-ne, encara que fos un petit gra de sorra, perquè el seu desenvolupament continuï. Un desenvolupament que no exclou nodrir-se de diverses aportacions, estudis, recerques que per aquí i per allà van apareixent. Tant en una labor d’arqueologia històrica com de coses noves.

Agreguem que a aquesta altura ja són molts els companys nostres que prefereixen, des de ja, una definició precisa i gràfica, d’aquí ve que senzillament defineixen la FAU com a una organització política anarquista i res més.

FC – Des de l’inici de la FAU vostès treballen amb aquest concepte organitzacional de l’especifisme? Dic això perquè quan la FAU va ser fundada ja hi havia alguns documents que, almenys des del meu punt de vista, són resultats d’aquest mateix “brou” que forma l’especifisme de la FAU i que tenen unes certes semblances. Parlo particularment de la Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris de Dielo Trouda de 1926, la Plataforma de la Federació dels Anarco-Comunistes de Bulgària, de 1945 i del Manifest Comunista Llibertari de George Fontenis de 1953. Vostès van tenir contacte amb aquests documents en el moment de constitució de la FAU i d’aplicació/actualització d’aquest concepte de l’especifisme? Van tenir alguna influència en la creació de l’especifisme de la FAU?

JCM – Part d’aquesta pregunta de fet ja va ser resposta en considerant anteriors. Però podem reiterar que cap d’aquests documents circulava abans de la FAU. Excepte el material de Balkansky, qui pertanyia a la Federació Búlgara. Aquesta prèvia es va dir: Comissió Pro Federació Llibertària Uruguaiana (CPFLU) i va treballar durant l’any 1955, designada per un Ple Nacional per a la circulació de posicions sobre variats temes. Verbalment, en els treballs de comissions s’esmentaven experiències com la formació de la Federació Llibertària a l’Argentina, en 1901. En moments de la Declaració de Principis o Carta Orgànica hi havia aportacions dels “vells” companys que havien participat en moltes instàncies organitzatives en el Riu de la Plata, des de 1905 a 1950. També de militància jove, especialment Joventuts Llibertàries (JJLL) que tenia gravitació decisiva en aquest moment en la Federació d’Estudiants Universitaris que funcionava amb tota una estructura federal de matriu llibertària. L’altra agrupació, Cerro, tenia companys que havien estat en instàncies organitzatives diverses, un a la Revolució Espanyola, que tenien experiència i ja havien elaborats propostes concretes en un sentit organitzatiu, no sols per a Principis i Carta Orgànica, sinó per a Estratègia i Programa. Van sortir molts butlletins preparatoris amb documents, que incorporaven qualsevol proposta que hi hagués per a ser considerada a la instància fundadora. Si algú els hagués proposat qualsevol d’aquests documents que esmentes, s’haguessin incorporat ja que el criteri dominant era aquest. Val dir, que el posar l’accent en el “Aquí i Ara”, com es deia, no implicava cap disposició a rebutjar aquestes experiències, documents i lluites anteriors.

No es va excloure res, simplement que així com hem narrat es va donar la qüestió relativa a documents que circulaven en el procés de fundació.

Encara que en el procés de fundació no aparegués cap dels documents esmentats no vol dir que algun dels “vells” companys no els conegués. Per exemple, les figures d’aquests militants exemplars com Makhno i Archinov eren de menció freqüent en converses en anys anteriors a la fundació de la FAU, tant en l’Ateneu del Cerro com en JJLL, i l’edició d’Argonauta sobre el Moviment Makhnovista era de circulació regular. T’agrego com a curiositat que encara hi ha una versió en rus, ja que hi havia alguns militants nostres provinents d’aquells llocs que van estar vinculats a activitats de la FAU.

FC – Avui, aquests documents que vaig citar a dalt constitueixen la base de l’estratègia d’organitzacions que reivindiquen la tradició plataformista i que es diuen anarco-comunistes. Com l’especifisme (amb aquest nom) és reivindicat solament aquí, a Amèrica Llatina, moltes d’aquestes organitzacions han estat les nostres interlocutores en altres països. Primerament, m’agradaria saber si vostès tenen accés a aquests documents i que em doni uns comentaris sobre ells. Després, m’agradaria saber: per a vostè, quina és la diferència entre especifisme i plataformisme?

JCM – El criteri sobre informació i formació militant va ser molt ampli. Fins i tot abans de constituir-se la FAU hi havia organitzacions socials com l’Ateneu del Cerro i sindicats que tenien grans biblioteques. L’ambient era d’impulsar la lectura i crear ambient per a l’intercanvi. Es llegia materials anarquistes variats i altres obres afins o d’interès general. M’estic referint especialment al mitjà obrer. En aquest context va ser molta la militància llibertària o afí a les nostres idees que van llegir: Luigi Fabbri, Rudolf Rocker, Fausto Falaschi, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Pedro Archinov, Ricardo Flores Magón, Rafael Barret, Manuel Gonzalez Prada. Òbviament: Bakunin, Malatesta i Kropotkin.

Això per citar alguns dels materials que van merèixer lectures comentades o instàncies de discussió informal. Al costat de tot això, fullets i articles de nous enfocaments que arribaven com, per exemple, plantejaments de Gastón Leval i d’altres.

El Plataformisme és més que probable que fora desconegut per molta militància. Però de què hagi sigut un material gravitant per aquests llocs, no tenim referència. No solament a nivell de la FAU, no ho va ser tampoc en el Congrés Llatinoamericà i mai fou esmentat en instàncies llibertàries que es van donar a la dècada del 50 i 60. Els anarcocomunistes partidaris de l’organització, ja a l’Argentina, ja a Xile, en aquests temps anaven de la mà de Malatesta.

Mencions regulars als qui van ser redactors de la Plataforma, en tant militants exemplars, va ser cosa comuna. Sempre es va parlar d’ells amb gran simpatia i respecte. Però en aquest pla.

A mi, personalment, em va quedar la impressió, anys després, que el plantejament dels plataformistes era molt afí amb l’especifisme, particularment amb el qual FAU desenvolupava. Una anàlisi de diferències i coincidències entre aquests dos plantejaments; què tenen d’actualitat i quines qüestions estan estretament vinculades a determinades conjuntures històriques requereixen d’un treball específic, podria ser un treball més que interessant. Però això porta temps, dedicació, molta consulta de documentació. És una tasca delicada, un tema sobre el qual no es pot improvisar, per ara nosaltres no ens animem a això. Ni tan sols pensem en la possibilitat de confeccionar un esquema amb un desenvolupament bàsic sense moltes pretensions. Perquè com t’havia dit abans de començar l’entrevista, avui estem abocats a acabar una part històrica sobre la nostra organització i el temps no dona. Així que deixaríem la resposta en aquest pla de la “impressió”. Com a cosa gràfica, et puc agregar que si preguntessis a companys de la FAU d’anteriors generacions què és el Plataformisme, suposo que dirien una cosa així: Un grup especifista com el nostre que es va nodrir d’una altra història i una altra experiència. Això sobre la base de com es van donar les coses en aquest lloc.

Hem fet diversos esments a problemes que hem de superar, a desafiaments que hi ha per davant, a la necessitat de començar a trepitjar ferma per a anar recuperant tant de terreny perdut. Tot això ho diem de la perspectiva que l’anarquisme va ser molt ahir i té molt avui per a dir i fer. Obvi és que la història llibertària no comença avui. Som hereus d’un passat ple de combats, de militants exemplars, de veritables herois del poble. L’anarquisme té escrites grans pàgines en la història. El món obrer sap de la seva abnegació i enteresa. Un passat que fins i tot ens espanta. Concepció que ha tingut una conseqüència plena respecte a la necessitat de canviar les estructures del sistema capitalista i marcat amb precisió línies generals de reconstrucció social que tenen, fonamentalment, una inqüestionable vigència. Va posar l’accent en la participació popular, en l’acció directa, a no entrar “en el corral de branques” de la burgesia. Davant el fracàs dels altres plantejaments socialistes avui pot, davant la història, reclamar el seu dret a aplicar el seu model de societat. Clar només davant la història, no davant el poder existent a qui cal desallotjar perquè només no se’n va i aquestes coses, les nostres, les combat a sang i foc.

FC – Dins dels corrents socialistes (autoritàries i antiautoritàries) hi ha sectors que, com nosaltres, defensen aquesta separació entre l’organització política i el moviment popular. Vostè podria dir quina és la diferència de les relacions entre organització anarquista i els moviments populars i les relacions dels partits leninistes/trotskistes amb aquests moviments? És a dir, quina diferència una organització anarquista especifista d’un partit autoritari? Vostè podria parlar sobre la relació entre l’organització anarquista i els moviments populars?

JCM – Separaríem els temes a l’efecte d’intentar fer més clara la resposta. Prendrem inicialment allò que s’ha denominat tradicionalment partits autoritaris. Aquest tema ens porta de la mà a un altre, una nova manera de fer política. El que equival a simultàniament a encarar la forma organitzativa política d’una altra manera i posant l’accent en un pol pràcticament oposat al dels grups marxistes en general. Tots ells posseeixen una estratègia en la qual s’assigna una participació mínima o passiva a la classe treballadora i al moviment popular en general. Ells estimen que representen els interessos dels treballadors i que és el partit al qual cal enfortir ja que els canvis o en alguns casos l’esdeveniment revolucionari vindrà des de dalt senyalat per tal partit. En tots els casos, graus més graus menys, les anomenades “masses” oficien de furgó de cua. És el partit qui dirigeix el procés i el que s’ha de fer i no li deixa al moviment de “masses” cap alternativa de participació decisòria en res rellevant.

Sens dubte cal fer diferenciacions de les estratègies d’aquests partits, les socialdemòcracies i el marxisme-leninisme.

La història de les socialdemòcracies és per altres conegudes, encara que malgrat tot, reapareixen amb una vestimenta o una altre. Les posicions reformistes de la socialdemocràcia de la II Internacional apel·laven a canvis graduals mitjançant reformes, canvis que no posaven en qüestió l’estructura de dominació. Aquests partits, bastant ràpidament, es van transformar en paladins de les tèbies modificacions o ajustos secundaris del funcionament del sistema. Encara que esmentant la paraula socialisme en els seus discursos, ràpid en el fets, van renunciar a tota possibilitat real de superar el capitalisme, el reformisme no es munió d’una estratègia de poder, es va acomodar en el seu si fins a integrar-se al conjunt de les estructures, funcionament, institucions del capitalisme i la seva lògica va ser del mateix tenor. Això sí demanant el vot al poble dient-lo que el representava. Finalment, ha fet del capitalisme el seu millor àmbit d’existència i reproducció i ja poc o res parla de socialisme ni de canvis profunds després de millores al capitalisme. Tal és així que en molts països han fet recanvis amb partits de dreta, és a dir un període socialdemòcrata i un altre dretà.

D’altra banda tenim el cas de Lenin, que prenent la tesi de Kautsky que la ideologia ve de fora, diposita en el partit també la ideologia del proletariat.

Sent així, és el partit qui fa la política, i qui és portador il·lustrat de la ideologia de les multituds obreres. Clara concepció avantguardista que s’apropia de tot i que finalment ho diposita en els intel·lectuals, gairebé tots provinents dels sectors rics, o de la classe mitjana alta, de la societat. D’altra banda, és necessari delimitar aquí per la importància que té que apareixen confosos dos elements molt diferents: la ideologia i la teoria. És tema que més endavant, encara que sigui en forma sintètica, tocarem.

Els de baix, usarem aquest terme que ens sembla clar i que és el que usava Bakunin en unes certes oportunitats, queden subordinats per a tot el que no sigui reclams reivindicatius i això sempre que aquests reclams no xoquin amb aliances i prioritats conjunturals establertes pel partit.

En els fets hi havia una sola adreça: del partit a la classe i la població tota. La creença que la població, i el seu subjecte històric, “la classe”, havien de romandre subordinades al Partit, atès que sola, la classe era incapaç de crear instàncies d’alliberament. “No tenia consciència per a si” deien. També, la creença que en el si de la societat capitalista no es podien generar, des de baix, condicions bàsiques per a la seva ruptura. No importava, aleshores, el grau de desenvolupament, d’autoorganització, d’autogestió d’instàncies populars. No es tractava, en el fons, de crear un poble fort sinó un Partit fort.

Una vegada en el poder, la lògica no va canviar. El proletariat i el poble havien de ser fidels, sota pena de ser tractats com a traïdors dels qui ho representaven i portaven endavant els seus últims interessos. El pilar de la continuïtat del règim descansava en un poble obedient o que no manifestés expressament la seva discrepància.

Bé podria dir-se que nosaltres no separem els dos nivells, i molt menys subordinant un nivell a l’altre. Creiem sí que són nivells específics que compleixen funcions socials diferenciades i que han d’estar en interacció constant.

La forma organitzativa no és de menor importància. El centralisme “democràtic” és tota una concepció, s’articula amb la dinàmica avantguardista del partit; sense aquesta eina organitzativa aquesta orientació no seria possible. D’aquí ve que aquesta forma organitzativa ha de ser visualitzada com una relació d’importància de l’estructura conceptual d’aquestes organitzacions. Com ho seria el federalisme per a les nostres.

Hi ha altres corrents històrics del marxisme però pot dir-se que tenen un comú denominador: la concepció avantguardista. Moltes vegades ajornada però que no toquen l’eix del seu accionar polític fonamental. I totes elles se centren en l’Estat per a des d’allí encarar el canvi que suposen poden fer.

Corrents antiautoritaris hi ha en aquest moment una varietat, que potser no podem definir-les amb rigor si els adjudiquem un patró comú. Històricament en el Riu de la Plata hi va haver grups amb pes, més que res a l’Argentina, que es denominaven antiorganitzadors. Amb el temps i en procés complex, es van incorporar a la tasca sindical i van impulsar des d’allí un sindicalisme revolucionari. De les nostres tendes, tenim l’anarcosindicalisme que resulta un moviment antiautoritari molt singular. En els fets fa política i ideologia des de la pròpia labor sindical. Inscrit en una concepció que el sindicat és apte per a fer la revolució i per a posteriorment reconstruir la societat sobre bases diferents: socialistes i llibertàries. Però a diferència de la majoria dels altres grups antiautoritaris estan inserits en el mitjà sindical i tracten diàriament amb les reivindicacions, exigències i lluites de la part de la classe obrera que es troba vinculada a ell. Per exemple, sectors de la Confederació General del Treball (CGT) espanyola, definidament anarquistes, van impulsar anys enrere una instància que servís de trobada i diàleg dins dels grups anarquistes interessats a revitalitzar la nostra ideologia, aquesta iniciativa es va dir SIL (Solidaritat Internacional Llibertària), en aquest moment era Secretari de CGT José María Olaizola, qui va ser un impulsor d’aquesta iniciativa. S’obria una instància on podíem analitzar la nostra situació actual amb companys de diferents països. La nova comissió de CGT que va arribar designada pel Congrés no li va donar continuïtat a aquesta tasca i va morir. Els companys que havien estat d’acord en la formació de SIL, la majoria, van formar el grup [Red Libertaria] Apoyo Mutuo i segueixen amb la mateixa preocupació. Aquest nucli és organicista i té relacions molt pròximes amb organitzacions específiques tant d’Europa com d’Amèrica Llatina. Va ser l’esment amb alguns detalls per a designar millor el singular d’alguns d’aquests moviments i els punts en comú que podem arribar a tenir.

Ens referirem breument a una resolució del Congrés de la FAU de 1986, perquè ens sembla que té bastant a veure sobre el tema. En aquesta resolució, que es ratificaria en el següent congrés de 1988, s’estableix que es farà el màxim possible per a treballs puntuals, acords bàsics en el si d’organitzacions socials, amb tots els companys llibertaris que estiguin militant en aquells plans que l’organització abasta. Que s’evitarà al màxim les polèmiques, que tan dessagnant i infecundes foren en altres moments i que avui amenacen tornar-hi. Respecte a aquests altres agrupacions de grups anarquistes partirem de la base que tenen uns altres plantejaments, altres preferències, una altra estratègia i així ho entendrem per a qualsevol acció conjunta puntual de l’ordre que sigui. En tal marc, i com a organització diferenciada i amb la seva pròpia estratègia, coordinarem el que resulti possible en matèria d’acció social. Tenim clar que hi haurà agrupaments que desitgen fer-ho i altres no. La discussió a realitzar en tals situacions serà únicament referida al punt concret en qüestió.

Això s’ha emportat a la pràctica en diverses oportunitats. Hi va haver coordinació amb altres grups i companys anarquistes, per exemple, en oportunitat de la guerra contra l’Iraq, a la data de Sacco i Vanzetti, Revolució Espanyola. Però, no hi ha dubte, això depèn de cada lloc i la relació que s’hi estableixi.

Referit a la pregunta sobre el tema Partit. S’ha identificat, bastant més en els últims temps, els conceptes de Partit i política. I el partit és una manera de fer política altament desprestigiada en vastos sectors. Els Partits als quals s’al·ludeix són electoralistes i d’estructura centralista-democràtica i el poble només és tingut en compte en períodes electorals. Durant la resta del temps la distància és total i de tant en tant algun ministre o senador vota la repressió contra les reclamacions dels seus votants.

La política, segons l’entenem, i molts altres grups llibertaris de la mateixa forma, no és això. No es pot tirar l’aigua bruta de la banyera amb el nen i tot.

Dins de la separació que vaig fer per a respondre la teva pregunta, que eren diverses en una, li toca el torn ara a: les relacions entre organitzacions socials i polítiques. Aquí només tocarem un aspecte i deixarem gairebé tot el tema Poder Popular per a tractar-lo una mica més endavant en aquesta entrevista.

Una primera cosa que ens sembla necessari tocar aquí, és la temàtica de la independència de classe. Per classe aquí ens estem referint a l’espectre de classes oprimides produït en aquest període històric. Això últim ho diem de pas i més endavant tractarem de desenvolupar-ho una mica. Aquesta temàtica de la Independència de Classe la veiem estretament vinculada a la possibilitat de produir poder popular. Com deia la FAU en la dècada del 60 de “crear un poble fort”. La producció del discurs corresponent és sens dubte de primordial importància. Com diuen alguns estudiosos d’aquests temes: “En qualsevol societat, múltiples relacions de poder travessen, caracteritzen, constitueixen el cos social. Aquestes relacions de poder no poden dissociar-se, ni establir-se, ni funcionar sense una producció, una acumulació, una circulació, un funcionament dels discursos”.

Una concepció i una pràctica de poder popular té la seva producció específica, té el seu propi discurs. Té la seva pròpia producció. Perquè jugui com a força transformadora, condicionant de conjuntures, produint avanços desestructurants hi ha una condició necessària: ha de mantenir en tot moment la seva independència. Independència de classe es deia en altres moments del desenvolupament històric, avui diríem amb ajust al nou context: independència de les classes oprimides, val dir de tots els moviments socials.

Però desitgem remarcar que en assenyalar aquesta categoria, tenim especialment en compte les característiques particulars de cada formació social, la seva història, les seves transformacions, sense descuidar el que té en comú amb altres països, més que res amb els de l’àrea, i òbviament les condicionants que les estructures de poder mundial hi estableixen.

Ja és ben sabut que les malles del poder dominant trituren, manipulen, modelen. Insereixen en el seu si, partits, ideologies, moviments, històries, els masteguen i després els retornen com a bons seguidors del vell i reproductors de l’actual. El mecanisme es repeteix una vegada i una altra. I es reiteren un munt incommensurables de forces girant en aquesta roda boja. A aquests dispositius és als quals cal disparar-los amb propostes i acció d’un contingut diferent. Amb una coherència que permeti trepitjar ferma.

Perquè altre cas és remarcar que la circulació a l’infinit de les mateixes dinàmiques i lògiques no puguin crear una cosa nova, només recrear l’existent, amb major o menor fantasia.

Per a fer possible altres relacions socials, els fets semblen indicar la necessitat d’ús d’altres materials per a aquesta nova construcció. Un altre enfocament, una altra perspectiva, una altra lògica, altres pràctiques, altres mecanismes. Un altre punt de partida. Gens original, és la nova civilització que van esbossar els vells socialistes. Aquest procés ha de descansar i desplegar-se en una fèrria independència de les classes oprimides. D’un poble construint el seu destí al ritme que les condicions històriques habilitin. Els esculls, les relacions, les pròpies aliances tàcites i explícites han de fer-se des d’aquesta perspectiva d’independència. Com no pot ni ha d’aïllar-se, com ha d’estar en el “tumult” i els complexos i variables afers socials aquest factor adquireix una importància de caràcter estratègic de primer ordre.

Ja ho hem vist, per fora dels canals tradicionals les poblacions han començat a realitzar els seus reclams, les seves protestes, les seves exigències.

Però no són només en macrolluites, que han voltejat govern o impedit cops d’estat de dreta sinó també en combats reivindicatius d’acció directa per variats temes puntuals i algunes vegades exercint justícia popular.

En aquests últims temps no han estat ni governs ni partits de tipus socialdemòcrata els que han sortit a frenar efectivament l’ofensiva neoliberal. Segons ens mostra aquest recent tros d’història les úniques forces socials que han actuat realment darrere de bloquejar, resistir i fins i tot enderrocar règims neoliberals han sigut les dels moviments de classes oprimides guanyant els carrers. Després van arribar governs “progressistes” de diferent signe. Però això ja és un altre tema.

Els que estan ancorats en paradigmes d’un passat que ja no existeix, parlen i tracten d’analitzar la forma com es podria canalitzar aquesta expressió popular perquè canalitzi la seva lluita per les vies autoritzades, no es volen convèncer que només domestiquen cossos però que resulten perverses per a atendre les urgències i anhels populars. Volen portar l’energia i l’esperança que ressorgeix a ports sense sortida.

Un procés d’avanç cap al socialisme serà obra de determinades pràctiques que permeten una formació real de consciència del propòsit propi, en això la solidaritat complirà rol més que important, igualment la mobilització i organització de les diferents expressions populars. De tot aquest univers dels de baix.

Se sap que el socialisme no es decreta ni el faran pel seu compte els partits que així es defineixen. Una organització política en sintonia amb el seu temps i el moviment popular té un paper fonamental a complir, però la força resideix al poble mateix. Tant per a l’etapa prèvia com per a la posterior.

La independència del moviment popular, de totes les seves formes organitzatives: autogestives, d’autoorganització, participació efectiva, federalista són les que donaran solidesa al procés i possibilitats reals per a un canvi cap a formes socialistes.

Sí, també hi ha uns altres que aventuren opinions una miqueta agosarades. Ens diuen que hi ha en aquestes mobilitzacions populars el germen del nou, de la societat “postcapitalista”. I que és un procés imparable. Cap fatalisme és bo. Serà necessari l’organització i la voluntat de forces socials per a produir canvis profunds, per a marcar una línia a un procés conseqüent. Per a això l’organització política inserida i en sintonia amb tal processo resulta imprescindible.

FC – Hi ha un socialisme científic? Es pot produir un cos conceptual que condueixi a ell? Si no existeix cap fatalitat que ens condueixi al socialisme, com no n’hi ha, com definiríem llavors el socialisme, en el nostre cas el socialisme llibertari?

JCM – S’ha manejat amb una certa regularitat aquests dos conceptes com a sinònims, com si estiguéssim parlant del mateix. L’anomenat socialisme científic té alguna cosa a veure amb aquesta situació. Teoria (terreny de ciència) és una cosa i ideologia una altra. Potser fa més clara la resposta si tractem això d’ideologia i teoria prèviament al socialisme científic. Hi ha escrits de diferents moments en l’organització que van tractar tal problemàtica i a ells tractarem de recórrer. La teoria, en la part social que és el nostre objecte en aquest moment, apunta a l’elaboració d’instruments conceptuals per a pensar i conèixer tot amb el rigor que sigui possible, el més profundament aquest conjunt social concret, és a dir, la formació social corresponent amb el conjunt de les seves estructures i pràctiques. És en aquest sentit que pot parlar-se de teoria com a equivalent a ciència i és en aquest sentit que ha de pensar-se el tema.

La ideologia, en canvi, consta d’elements de naturalesa no científica, que contribueixen a dinamitzar l’acció motivant-la sobre la base de circumstàncies que encara que tenen a veure amb les condicions socials existents no deriven en sentit estricte d’elles, no estan determinades mecànicament pel que en algun moment es va anomenar l’objectiu o també la infraestructura. Són components de primer ordre de la ideologia: idees, representacions, comportaments, reflexos, sensibilitat. L’expressió de motivacions, la proposta d’objectius, d’aspiracions, de metes ideals, d’utopies, d’esperances, odis, anhels, això pertany al camp de la ideologia.

L’anàlisi rigorosa d’una situació concreta serà així una anàlisi teòrica el més científic que sigui possible.

La teoria juga un paper diferent, ella precisa, circumstància, les condicions de l’acció política.

Entre teoria i ideologia és d’aspirar que existeixi una vinculació estreta, ja que les propostes de la segona es fonen i recolzen en les conclusions de l’anàlisi teòrica. Ho instrumenta. Una ideologia serà tant més eficaç com a motor de l’acció política com a més fermament es recolzi en les adquisicions de la teoria.

El treball teòric és sempre un treball que se sustenta i es basa en el que succeeix en la realitat històrica. No obstant això, com a treball se situa enterament en el camp del pensament: no hi ha conceptes que siguin més reals que altres conceptes. Així com la ideologia és tan real com les forces productives.

Calen llavors algunes puntualitzacions que a continuació farem.

La distinció entre la realitat existent, els processos reals històrics i d’altra banda els processos del pensament, apuntant al coneixement i comprensió d’aquella realitat. El procés de pensament és, en aquest cas, una realitat diferent complint determinades funcions.

La producció científica, teòrica té el seu caràcter específic que s’ha de situar amb precisió i sense confusió. Hi ha aquí un esforç del coneixement, amb les eines que cada època dona, amb la intenció de que sobre l’objecte tractat s’aconsegueixi el major rigor científic possible. La “caixa d’eines” científiques no exclou creacions i possibles discontinuïtats, per més que aquestes siguin episòdiques en la història del coneixement. De tota manera és a partir de determinat nivell de saber que es fa possible la creació d’un nou coneixement que afectarà la episteme de torn.

Però tornem a la part de la teoria política que és el que aquí interessa. El treball teòric està sempre en aquest terreny, a partir d’una matèria primera determinada. Però és de destacar que part d’informacions, de dades i nocions, que sobre el tema en tractament es té, aquest material primari és tractat, en el procés de treball teòric, per mitjà d’uns certs útils conceptuals, d’uns certs instruments de pensament. El producte d’aquest tractament, d’aquest treball és el coneixement. Pròpiament parlant, només existeixen objectes singulars (situacions històriques determinades, en societats determinades, en moments determinats). El coneixement teòric el que té com a fi, és el seu propòsit, és conèixer aquestes singularitats al màxim possible.

En el procés de producció del coneixement per tant, es transforma la matèria primera (percepció superficial) en un producte (coneixement rigorós, científic d’ella).

Moltes produccions passen a ser instruments que ja no refereixen al singular, són conceptes generals, tal el cas de classe per exemple.

Volem deixar dit amb això que el procés de coneixement del conjunt de la realitat social és susceptible d’un aprofundiment teòric infinit. Perquè el coneixement en tant tal és infinit.

D’aquí ve que sigui inadequat esperar un coneixement “acabat” de la realitat social en el seu conjunt per a començar a actuar sobre ella tractant de transformar-la. No menys inadequat és intentar transformar-la sense conèixer-la adequadament.

El socialisme, la idea i aspiració a una societat diferent, a l’establiment de relacions socials justes i solidàries, als “somnis” d’igualtat i llibertat són elements que pertanyen al camp de la ideologia. La ideologia, fos el que fos, és inherent a la condició humana, a aquest ésser humà social. No existeix ésser humà sense ideologia, no hi ha parc juràssic per a ell. Les aspiracions, “somnis”, odis, anhels, amors, tot això amb déus ficats en el mitjà, han estat sempre a l’interior de l’ésser humà. Per descomptat que sense que aquests conceptes, que són d’aquest temps, expressin ni a prop aquells sentiments. Al no haver-hi un subjecte en si, universal (invent del nostre temps) els subjectes han estat molt diferents en diferents moments. El subjecte quant a producció històrica és fill del seu temps. A nosaltres avui ens interessa el subjecte, la ideologia en aquesta estructura de dominació anomenada capitalisme.

És en tal context de diferenciació de teoria i ideologia que podem parlar i parlem de certesa ideològica i de “ignorància filosòfica” com agradava dir a Malatesta. ”Ignorància” en el sentit que el coneixement és infinit però no en què hem de tendir a conèixer el màxim possible en els nostres temps perquè nostre accionar social-polític no de pals de cec.

No hi ha socialisme científic, cap llei social ens portarà de la mà aquesta sublim aspiració; tampoc s’obtindrà un saber sobre les lleis del complex funcionament social al grau que puguem predir amb total certesa esdeveniments, l’esdevenir, el caràcter específic d’un cert futur. Hi ha ensenyaments que ha donat la història, una d’elles és que la participació als esdeveniments és fonamental, que la lluita és la que genera possibilitats noves. I és aquest tipus d’ensenyaments i tot el desenvolupament teòric que una organització pugui obtenir el que li permetrà fer passos cap a un socialisme que només mai arribaria.

FC – Pensa que la ideologia és un element fonamental per a l’acció política juntament amb la teoria? A nivell de formacions socials, pot parlar-se d’una sola ideologia?

JCM – Sí, la ideologia és un element fonamental per a l’acció política, està sempre present d’una manera o una altra, és simultània a l’acció. És una esfera de primer ordre de la realitat social i no es pot concebre com un reflex. Per moments, és ella la que “determina” esdeveniments en els quals sens dubte intervenen un ampli espectre d’elements com ara l’econòmic, el jurídic-polític. Marx la definia com un mirall en el seu esquema economicista de infra i super. Està lluny de ser això, és una esfera que té la seva autonomia relativa i que opera en interacció constant amb enorme gravitació. Fins i tot estudiosos del tema l’adjudiquen el seu propi temps de desenvolupament i canvi trencant així amb el concepte de temps homogeni que està implícit en la majoria dels estudis socials. Pot canviar l’economia i al mateix temps canviar molt poc la ideologia i fins i tot continuar reproduint gran part de l’anterior. L’URSS i Cuba poden donar fe empírica d’aquesta condició de la ideologia. Hi ha els qui afirmen amb bastant fonament que la ideologia, o gran part d’ella, perdura encara desaparegudes les condicions materials que la van donar origen.

Sí, importa especialment veure operant la ideologia a les formacions socials concretes, perquè no és estrany que el concepte general es vinculi únicament amb el proletariat, val dir la classe que en l’abstracte formal és l’antagònica a la classe dominant. Mentre que en una formació social el que es troba, per més que el marc sigui el de dominació del sistema capitalista, moltes coses que no estan en estat pur i més aviat “barrejades”. De tota manera, és de primordial importància prendre com a referència la ideologia desenvolupada en els mitjans obrers a través de la història i els valors que va llegar a les aspiracions d’una nova societat sobre altres bases.

Ideologia i valors obrers

Els canvis operats en el camp social, en el terreny del treball, han produït un conjunt de noves i disperses pràctiques socials. S’han anat creant molts “compartiments estancs o semi-estancs”, amb cap o poca relació entre si. Però el que volem ressaltar aquí és el problema ideològic que això porta de la mà.

En un altre moment històric, en un trajecte d’un altre desplegament i articulació del sistema capitalista, es van produir amb un cert pes un conjunt d’idees, representacions, nocions, sentiments, en l’imaginari de l’univers obrer. El sistema capitalista i el burgès eren enemics visibles. Els seus interessos eren frontalment oposats als de la classe treballadora. Els obrers concentrats en grans fàbriques es van donar formes organitzatives per a arrencar millores, per això van sofrir múltiples i brutals repressions. Bona part de l’imaginari obrer es va començar a poblar d’unes certes certeses: aquest sistema no era per a ell, aconseguir justícia era una quimera. Les lluites frontals, les condicions cruels de vida, la solidaritat grupal, van despertar somnis que tenien a veure amb l’emancipació social. Elements ideològics antagònics al sistema van animar lluites immediates i somnis futurs. Estaven nucleats en grans fàbriques i sindicats i un sentiment de força i pertinença a una cosa diferent al sistema hi era, latent, barrejat amb altres ingredients, capaç de ser organitzats amb coherència. Si és cert que només es pot organitzar el que té nivell d’existència, en tals circumstàncies socials es podia i es va organitzar, en forma primària i també amb un cert desenvolupament, una ideologia antagònica enemiga del sistema capitalista i aspirant a un altre molt diferent ordenament social.

És clar que no van ser discursos abstractes, intel·lectuals, la qual cosa van donar existència a aquesta ideologia, van ser les condicions en les quals transcorria la seva vida quotidiana, les seves pràctica, les seves lluites, la seva solidaritat colze a colze. Sí, la teoria va complir una tasca, organitzar aquest món d’idees i sentiments “entremesclat” i posseïdor de molts i poderosos fragments antagònics.

Es donen com a pertanyents a aquest període històric la producció de valors com: solidaritat, mutu suport, concebre un món diferent a l’existent, situar a l’opressor i explotador com a enemic irreconciliable. Cossos que van ser disciplinats per al treball regular i metòdic i que van recrear aquesta condició en: orgull de ser treballador, de produir els béns socials, d’estimar la seva tasca com a primordial per a aconseguir benestar en la societat, de pensar tota reconstrucció sobre la base de la producció necessària de béns i serveis. Però la seva perspectiva no va ser estreta i va pensar en el seu temps lliure per a “gaudir de la vida” va ser així que va lluitar per la reducció de la jornada de treball. I treballar res més que allò necessari també estava en el seu horitzó ideològic.

Aquestes idees i valors van morir al costat de l’etapa del capitalisme que va durar fins fa aproximadament tres dècades? Aquests elements ideològics van ser bandejats o enterrats per la fragmentació? Respondríem en principi que no és així. Molts i seriosos estudis ens informen que la ideologia no té el mateix ritme de canvi que altres estructures socials. Que ella té, com ja esmentem abans, la particularitat de romandre encara que les condicions que la van donar existència hagin desaparegut. Si això fos així, un bagatge important d’aquesta producció històrica estaria encara amb vida, potser més barrejada que mai. Seria aquí, llavors, en l’imaginari popular que és tan material com qualsevol altra matèria.

On es troba exactament? En què estat està? Aquestes preguntes, poden fer-se unes altres, són les que ens importen avui. Li agregarem una altra interrogant: Es reconstrueix això amb discursos intel·lectuals o purament teòrics? Res sembla indicar-ho.

En què marc està avui aquesta ideologia imprescindible per a la ruptura? En què altres llocs pot produir-se una cosa semblant i articulable amb ella?

Aquí hauríem de conciliar a Malatesta amb Bachelard. El primer deia que és bo situar que estem sempre en ignorància filosòfica, perquè això ens permet un pensament crític i saber que les certituds no són tals en termes absoluts. El segon ens diria que ja és un avanç plantejar-se correctament un problema encara que no puguem avançar molt en el seu desenvolupament. I aquest és l’assumpte: volem només plantejar un problema per a raonar sobre ell. No creiem que avui puguem avançar molt, però, queda plantejat.

Però perquè volem parlar de coses que ignorem tant? La resposta és: tenim la convicció que sense una ideologia antagònica, de valors obrers, no hi ha possibilitat de superació d’aquest immund sistema i ni tan sols, avui, d’importants conquestes per als de baix. I que en el nostre continent hi ha expressions ideològiques diverses que han de ser estudiades i que sense situar els seus codis específics la comunicació d’una organització política es pot semblar a llaurar en el desert. Hi ha població originària [indígenes] que no pot només ser reduïda explicativament a la categoria d’arrel econòmica “camperol”. Hi ha opressions com per exemple per a comunitats de diferents ètnies, hi ha afrodecendents, la situació de la dona, el “marginat” que manca de coses fonamentals. En aquest, i altres, universos no es pot crear ideologia proletària clàssica, perquè això significaria desprendre al subjecte del que viu diàriament i com el viu. Agreguem algunes consideracions més.

Els compartiments socials fills de la fragmentació

Les condicions socials regulars i concretes que ha d’enfrontar a cada moment un grup deriva en comportaments específics. Elles són productores d’elements ideològics. És de més pes per a les persones que se socialitzen des de la infància en determinats compartiments. La diferència generadora d’aquesta situació és bàsicament la desigualtat. Una distribució de brutal desigualtat de béns materials i simbòlics. Hi ha qui afirma que així “es reprodueix en l’individu o grup l’estructura de l’univers social on transcorre la seva existència”. Els comportaments socials són semblants per a tots aquells que estan en un determinat compartiment. D’aquesta manera, una classe oprimida, fragmentada, no està produint el mateix, ideològicament parlant, en cadascun dels seus compartiments. Hi ha per tant fraccions de la classe que, en aquesta fluida i atomitzada situació social guarden una relació llunyana, de poca o nul·la producció, amb la ideologia del treball. Tant el compartiment ja aliè a una experiència directa, per absència de les condicions que ho permeten, com en gairebé un altre extrem el beneficiari privilegiat de material simbòlic cada vegada mes “ple” de contingut reproductor i que no té oportunitats tampoc d’incorporar-se a l’univers obrer.

Sembla imprescindible veure com s’aconsegueix trencar o penetrar compartiments diferenciats i que no estan produint ideològicament el mateix. Gairebé equival a la pregunta de com podem articular les pràctiques específiques de cada fracció amb el llegat històric i discursos racionals, per a obtenir ideologia de confrontació i ruptura?

Quan parlem de la construcció d’una ideologia de resistència no ens referim a una elaboració intel·lectual sinó a una dinàmica social a la qual anem amb la nostra intencionalitat i que tenim present els seus mecanismes i esfera real d’interpenetració possible. L’intent de comprensió d’aquest fenomen complex pertany a l’esfera de la teoria. I heus aquí una tasca de l’organització política que no es compagina amb la rutina ni la repetició d’esquemes o abstraccions pures. Abstraccions que tenen gran valor per al seu camp específic i que ben preses poden ser guia per a la comprensió de fenòmens històrics concrets situats en temps i lloc singulars.

Aquesta temàtica, el més treballada possible, creem que ens resultarà, en el seu pla, de particular importància en la concepció estratègica tant de Front de Classes Oprimides com de Poder Popular.

FC – Quines són les posicions que els anarquistes han de defensar en els moviments populars? Com pot funcionar l’organització específica com un agent catalitzador dins d’ells, els influenciant per a tenir determinades característiques i connectant diferents moviments amb l’objectiu d’augmentar la seva força social?

JCM – L’anarquisme organitzat políticament és allò decisiu.

Farem ús, adequacions i síntesis de materials de la FAU per a respondre aquesta pregunta. El problema del poder, decisiu en un canvi social profund, només es pot resoldre finalment a nivell polític, a través de la lluita política. I aquesta requereix una forma específica d’organització: l’organització política revolucionària, per a nosaltres de matriu llibertària. Només a través de la seva acció, arrelada en les masses, en els diferents processos populars, pot aconseguir-se la destrucció de l’aparell estatal burgès, el conjunt de micropoders que el sostenen i que recreen. És imprescindible la seva substitució per mecanismes de poder popular vist des d’una perspectiva política i assentats en un poble fort.

Aquí ens sembla necessari agregar, encara que sigui breument, una mica més sobre el poder. Els estudis que semblen més rigorosos ens indiquen algunes qüestions fonamentals a saber: que el poder circula per tot el cos social, per les diferents esferes estructurades. Val dir per totes les relacions socials. Tindríem així poder en allò econòmic, jurídic-polític-militar, ideològic-cultural. Tindríem poder en tots els nivells de la societat. A les escales menors el poder adquireix importància també a la llum de la formació d’embrions de nova civilització, en la trama de diferents formes d’autoorganització o autogestió. A gran escala ho tindríem en llocs de major “volum”, concentrat, amb també una major irradiació.

Hi ha, i això ens importa molt, un univers social d’allò quotidià, de dimensió petita, que és una fàbrica de producció de noves nocions, resistències i tècniques de poder popular, i és aquí on hi ha, per part de l’organització política anarquista, una gran tasca a exercir.

En efecte. Les formes de poder, l’Estat com a instància especial, se situen en un nivell precís de l’actual estructura social. Encara que té, òbviament, relacions d’interdependència amb els restants nivells de la realitat social (econòmic, ideològic, jurídic etc.) no poden quedar reduïts, simplement a ells. En termes concrets això significa que l’activitat política no pot ser reduïda a la lluita econòmica, tampoc solament a la pràctica sindical i popular en general encara que aquesta pugui contenir, com efectivament conté, elements “polítics”.

Però aquesta lluita econòmica, reivindicativa popular, no produeix espontàniament la lluita contra el poder polític com a tal. I menys encara els mitjans organitzatius i tècnics per a la lluita pel poder, la capacitat per a discontinuar les relacions socials que venen.

Per això l’espontaneïsme, les mobilitzacions espontànies de “masses”, reflex d’una acumulació de problemes sense solució que, de sobte “esclaten”, si no són canalitzats i instrumentats adequadament, difícilment transcendeixen al pla polític en termes de modificar relacions de poder, d’obrir bretxes per a un nou procés que s’orienti al canvi profund.

Això succeeix perquè el derrocament del poder, que la burgesia no pot admetre, perquè en això li va la vida, suposa la creació d’un altre ordre social, la qual cosa exigeix l’adopció d’un altre “model” d’organització (que implica una altra economia, una altra ideologia) i a més una inevitable lluita, un procés de lluites populars constants, que també implica mitjans tècnics, que el moviment de “masses” per se, espontàniament, no pot desenvolupar amb èxit. Tampoc és aquesta la seva tasca específica. Aquesta és, en un llarg tram històric i a la nostra època, l’ensenyament a extreure’n dels grans moviments espontanis de “masses”, molt rics en l’experiència que llancen, però que no es corresponen amb una estratègia que apunti deliberadament al canvi del sistema. Un moviment de “masses” que ha anat construint cert grau de poder popular, algunes noves pràctiques socials i produint-ne noves nocions ideològiques.

En el grau actual de desenvolupament del sistema, l’única cosa que garanteix el triomf és la destrucció de l’aparell de poder burgès, tota la seva estructura de dominació en la qual l’estat compleix rol de primera importància, (de condensació diuen alguns, i altres li donen el nom de coagulació) la qual cosa suposa una acció polític-revolucionària més o menys prolongada, amb una estratègia renovada, amb una tàctica ajustada a les variants de les conjuntures socials.

Negar-se a admetre això com a inevitable, és renunciar a tot canvi revolucionari, que és l’únic tipus de canvi real i profund que es pot donar a nivell de com està estructurat aquest sistema de dominació.

S’ha dit, amb encert, que un resultat ideològic essencial radica a demostrar davant el poble una perspectiva de victòria, un camí d’esperança, de confiança en la possibilitat d’un canvi profund, revolucionari.

I aquesta funció “demostrativa” és funció d’una organització política. En el nostre cas de l’anarquisme organitzat. Tractant en tot el seu accionar de promoure un nivell ideològic, de consciència, del tipus que no pot generar-se en la pràctica espontània de les masses tan saturades per nocions, valors, representacions que el sistema inocula amb els seus grans mitjans, tot el disciplinament que un conjunt de mecanismes operen per a fer-lo efectiu. Es tracta de constituir un nivell que suposa la superació d’aquesta mena d’espontaneïsme.

A aquests requeriments tracta de donar satisfacció el desenvolupament d’una activitat específicament política, única capaç de canalitzar cap a la victòria la rebel·lia i les construccions que es generin a nivell popular en variats processos.

Es necessita doncs, primordialment, una organització política. En la conjuntura actual avui i aquí, ella té unes certes característiques derivades de les peculiaritats estratègiques que la situació imposa. De totes maneres aquesta organització política ha de ser portadora d’aquells valors, per a l’intern i cap a fora que considera primordial per a unes noves relacions socials.

Quan una nova manera de fer política només és retòrica

Però una nova manera de fer política o construir el poder popular no han de ser frases per a una retòrica bufona o per a posar una mica de cosmètic de bon color a vells i reiterats discursos que porten finalment al mateix port una vegada i una altra. A poc a poc perquè tinc pressa, diu una dita. Perquè la pressa ha portat, circularment, repetidament, a atzucacs o a ficar més profundament als de baix, i postulants a representar-los, en aquest sistema despietat.

El nostre projecte d’intenció revolucionària comprèn avui, com ahir, l’elecció coherent de camins per a transitar. Sense dogmes quant a les eines teòriques a usar, tota producció rigorosa que permeti millor lectura ha de ser tinguda en compte. Amb aquella frescor i obertura que ens permeti viure el nostre temps, tenint molt present tots els canvis que va portar i porta. Dotar-nos, en fi, d’una lectura que situï sense aclucalls els reals problemes de la nostra època. Al mateix temps amb fermesa i intransigència per a enfrontar tot el que produeix i sosté al sistema actual, amb el cor i tenacitat posada en un avenir que cal construir tots els dies en els diferents àmbits de militància.

Sense elitismes ni avantguardes, dues maneres de jerarquitzar les pràctiques i lliscar, possiblement inconscientment, valors que no pertanyen al camp dels oprimits ni a un procés que necessita ser banyat per la llum de nous valors perquè la seva marxa no sigui confusa i fins a negativa. Perquè en cas contrari no s’estaria desestructurant ideològicament aquests valors jeràrquics tan connectats amb la dominació i l’obediència sinó reblant produccions alienes sobre el subjecte històric. Organització política, com l’entenem, no és sinònim d’avantguarda ni d’elits “esclarides” sense les quals el pobre “poble ignorant” no surt del laberint capitalista. Sí, l’organització política forma part substancial en la construcció d’aquesta sortida però des d’altres valors, des d’altres pràctiques ideològiques i ètiques, des d’una altra sensibilitat social. Organització eficient no és sinònim de jerarquia. Organització política sempre endins i formant part del procés amb el poble, convivint amb el seu grau de consciència. Aspirant a contribuir a la seva elevació o modificació positiva amb sentiment de pertinença a aquest poble en pla d’igualtat no de les “altures” del saber.

Les autoproclamades avantguardes, amb una concepció clàssica, que són les portadores del futur que arriben al poble amb la nova bona, mereixen ser una espècie en extinció si les jutgem a la llum de la història. La ideologia no ve de fora, es produeix en el si mateix de les pràctiques, en les idees i comportaments que el poble va realitzant a través dels seus diversos enfrontaments. La producció d’una tecnologia sociopolítica nova i “discursos de saber” corresponents a l’alliberament no poden produir-se sense desplaçar als que fan a la dominació. Són discursos que han d’entrar en confrontació i que han d’abeurar de totes les instàncies de resistència on el poble protagonitza lluites. En tal sentit, també l’organització política està en constant reeducació.

Recorrerem finalment a una síntesi. Per a nosaltres, pràctica política és tota activitat que tingui per objecte la relació dels explotats i oprimits amb els organismes del poder polític, l’Estat, el govern i les seves diferents expressions. Pràctica política és l’enfrontament amb el govern, com a expressió del poder imposat, la defensa i l’ampliació de les llibertats públiques i individuals, la capacitat de propostes que concerneixen a l’interès general de la població o a aspectes parcials d’aquest. I pràctica política és també la insurrecció com a instància de qüestionament violent a una situació que volem canviar. Pràctica política són les propostes que, recollint els reclams populars, enfrontin als organismes del poder dominant, presentin solucions a temes generals i concrets i obliguen aquells organismes de poder a adoptar-les i fer-les vàlides per al conjunt de la societat. Així, per exemple, aquelles mobilitzacions que ampliïn drets populars. Per descomptat que aquestes conquestes reeixides des d’una força social només es poden mantenir i ampliar si es compta amb la força social corresponent.

Diuen que “el poder existeix en els actes”, el mateix pot dir-se de la revolució. No és una entelèquia o alguna cosa que davant determinat conjur ve. No és un acte aïllat. Exigeix pràctiques modificadores, de ruptura, de discontinuïtat, en camps com l’econòmic, l’ideològic, el polític-jurídic, el cultural general. Tot això es concreta en un procés amb participació popular activa. Un poble que el compondríem com un ampli espectre dels oprimits i explotats que designem en aquesta etapa històrica com a conjunt de classes oprimides. Un poble que pateix, dins dels canvis estructurals ocorreguts, d’una fragmentació d’importància que ha de ser superada, tendir llaços solidaris que vinculin, que la unitat de les seves lluites constitueixin un fonament de primer ordre perquè conformin una força social capaç de donar lluites efectives i fer passos en qualitat. No estem parlant de gradualisme, ni linealitat ni de prendre casetes enemigues una a una. Estem parlant d’una altra cosa.

Conèixer el mitjà en el qual s’actua, estar inserit en ell, tenir un propòsit polític en aquest fer quotidià, tenir propostes en sintonia amb el que la gent vol i necessita, establir prioritats, són alguns dels elements que permeten el desenvolupament d’una organització política del caràcter de la nostra. Hi ha un instrumental de la nostra ideologia que cal posar en joc en circumstàncies concretes: acció directa, democràcia directa, autogestió, formes federals d’organització, etc.

La pregunta toca el tema de força social i també sobre com podríem definir la labor que nosaltres realitzem quant a organització política dins del moviment popular. Bones preguntes que no eludirem. Despullat de tot elitisme com hem desenvolupat més amunt la nostra tasca és de petit motor. Petit motor que funciona endins del poble i en constant rebobinat.

Això de força social ens sembla un concepte de gran importància. Crec que està molt vinculat a la pregunta que segueix, així que aquí tractarem de dir alguna cosa sobre aquest tema.

FC – M’agradaria tractar sobre la qüestió de classe. Estem defensant una posició d’actuació dels anarquistes al costat dels segments de la població que més sofreixen els efectes del capitalisme. Per tant, al contrari dels autoritaris ortodoxes, que prioritzen un tipus de proletariat (urbà i industrial), estem proposant una actuació que, més enllà d’aquest proletariat, tingui en compte altres subjectes com a treballadors d’altres sectors, pagesos, precarizats de tots els tipus (el “lumpen” a la definició clàssica) i indígenes. Com veu vostè aquesta qüestió de “a on prioritzar el conreu de les nostres llavors”? En aquest cas, tots els moviments socials i sindicats amb subjectes d’aquest tipus serien prioritat?

JCM – Les nostres forces com a organització política en desenvolupament ens plantegen limitacions, indubtablement. Prioritzar tot el camp social, que sens dubte seria més que bo que poguéssim fer-ho, no és possible fins que no es compti amb la força necessària. Per això prioritzar els llocs, prèvia anàlisi i en funció de l’estratègia, és de primordial importància. Es podria dir ràpidament que hi ha problemàtiques que, en diferent grau d’acord amb les formacions, són presents com a coses sentides per la població: salari, millors condicions de treball, habitatge, salut, DD.HH., supervivència, barris, extrema pobresa, educació i altres. Però bé hi ha la possibilitat que dels tres o quatre elements vitals de l’estratègia establerta es comenci pel que més possibilitats concretes es tenen en un moment donat. És clar, tenint sempre compte que aquest element no hipertrofiï el projecte polític, que no es transforma per via de la seva dinàmica per a anar abordant els altres fronts considerats indispensables. Això és una cosa que justament regula l’organització política a través de les seves instàncies organitzatives i produint un estil d’anàlisi i discussió que habiliten que tal cosa ocorri amb naturalitat. Val dir, hi ha prioritats que són de tipus conjuntural i altres que fan a l’estratègia mateixa. Són diferents estadis que es creuen amb freqüència i no tenen perquè ser contradictoris o originar orientacions que més tard es tornen divergents. L’articular l’acció en el mitjà popular de l’organització política té tota aquesta fluïdesa i no per això ha de perdre coherència. És de ressaltar que hi ha una construcció que és la de la pròpia organització, el muntatge dels mecanismes que necessita per als diversos camps d’acció així com la d’avaluació de quals són les seves forces i que experiència no té i ha d’anar a la trobada d’ella.

Hi ha una sèrie de “conceptes”, ho direm així, com el de lumpen, que són fills d’una concepció general reduccionista, que intenta explicar tot des de l’estructura econòmica i del paper que a priori s’adjudica al moviment obrer, fonamentalment el dels països industrialitzats. Això ocorre a tota una etapa històrica, avui podria dir-se que són paradigmes que ja amb rigor no es poden considerar així. Hi ha aquí també una espècie de creença de l’existència d’un subjecte en si, universal, i també elements de progressisme. Una estructura conceptual, amb els seus “mètodes” que exclou i fins i tot desqualifica no gaire elegantment tot el que no encaixa en el seu esquema.

Crec que pot resultar aclaridor un material de la FAU que va abordar el tema. Tema que més endavant es va desenvolupar amb més riquesa en un treball conjunt.

El subjecte de canvi cal produir-lo

“El subjecte també és una producció històrica” ens avisen els estudiosos i per tant cal posar en funcionament pràctiques que el vagin produint i organitzant. El conjunt de pràctiques del sistema, més les heretades d’altres brutals sistemes anteriors, s’han orientat a crear un subjecte individual-col·lectiu que encaixi el més possible en l’ordre existent, en els valors que el sustenten. No hi ha dubte que és molt el que han aconseguit internalitzar en ells-nosaltres.

Sent així, un altre subjecte històric no vindrà del no-res, no apareixerà com per art de màgia, ha de ser el fruit de pràctiques que internalitzin altres qüestions que xoquen amb allò dominant. La participació efectiva, l’autogestió, l’acció directa, la forma federal de funcionament realment democràtic, la solidaritat i suport mutu, necessiten de mecanismes, organitzacions, pràctiques regulars per al seu desenvolupament. Necessiten constantment organització. La continuïtat que necessiten, per a un desplegament que permeti el canvi, requereix d’una sostinguda activitat estratègica. Una estratègia coherent, que no desfaci el que en un moment donat es teixeixi. Una estratègia que tingui en el seu interior un món diferent que va desplegant des del si d’un altre que li és antagònic. El famós “emprar-hi tots els mitjans” pot ser una manera efectiva d’assegurar que no es pugui desplegar-se cap estratègia antagònica portadora dels elements de desestructuració del sistema vigent. Per això és de principal importància l’orientació general, l’estratègia establerta i les tàctiques que guarden correspondència amb ella. Tant en allò social, com allò polític aquesta estratègia ha de circular per l’interior de totes les seves pràctiques. Òbviament respectant l’especificitat de cada camp d’acció.

Això no implica el tot o res o llaurar en el desert. S’ha de situar amb la major precisió possible com a punt de partida, el caràcter específic que té el conjunt de les relacions socials que configuren i sostenen el sistema i cada formació social històrica precisa en la qual hem d’actuar. Des d’aquesta crua i brutal realitat social hem de partir, no elaborar solucions a través de processos mentals independents que no guarden relació en com són i s’estan donant determinats processos socials concrets.

El lloc en què situa a la gent el conjunt de l’estructura de dominació juga paper principal en la producció d’un subjecte determinat. El que viu tots els dies i com el viu donaran una certa cosmovisió a diversos grups socials. Això no és una cosa que es congela, hi ha factors com la resistència, la incorporació d’altres nocions i representacions que generaran o poden generar uns certs curtcircuits. Procurem que siguin per al nostre costat.

A l’actual etapa del sistema: Les classes oprimides com a “subjecte” revolucionari

Em preguntaves sobre com vèiem avui la composició de classes en aquest moment històric. Fa temps que aquest esquema general, en abstracte formal, de definir les classes, que sens dubte a aquest nivell així existeixen, entre burgesia i proletariat resultava pràcticament poc o gens operatiu quan l’anàlisi, es “baixava” a nivell de formacions socials. Aquest dubte també pot veure’s entre línies en molts documents de l’anarquisme històric. Una altra cosa és dir que la burgesia, encara en aquest nivell de la referida anàlisi resulta una mica més complexa: fraccions i determinats estaments vinculats a elles. Fins i tot com intervé allò polític i ideològic per a establir-les. Igualment la referència al proletariat clàssic. Però el que ens interessa com a organització política, en l’aspecte teòric, és la part operativa “avui i aquí”.

El plantejament inicial sobre aquesta problemàtica es va fer al Congrés de 1986 i a l’acte públic del mateix any. Però va ser l’XI Congrés de la FAU on es va acordar el realitzar un abordatge més prolix del problemes de les classes en aquesta etapa del capitalisme. També va ser un tema que va quedar obert, es continuaria treballant cap a la producció d’una hipòtesi (esborrany inicial) que aprofundís sobre el concepte de classe en aquesta etapa històrica del capitalisme. Es pensava en la necessitat de reformular el concepte de classe d’acord amb els canvis operats. Evitar continuar definint la classe com en el període anterior, “esplendor fordista”, “Estat de Benestar”. Fonamentalment es va estimar que el “seient” econòmic exclusivament no resultava suficient per a una definició de classe. Es va apuntar, grosso modo, a tenir present com s’expressa avui el conjunt complex i articulat de relacions de dominació en el camp de les relacions socials. Aquest concepte és de rellevància i té implicacions decisives en com encarar una estratègia operativa i de ruptura en les actuals circumstàncies.

Diu el document anterior: “Ens hem plantejat, en primer lloc, la necessitat d’un desenllaç popular com a corol·lari d’un llarg procés de lluites d’orientació revolucionària […].” Agrega:

“Queda clar que en països capitalistes endarrerits i dependents com els llatinoamericans –amb la seva particular estructura econòmica i de classe més afectada i afeblida que en altres períodes – no pot pensar-se en les possibilitats d’un procés revolucionari protagonitzat exclusivament per les agrupacions del proletariat fabril ni tan sols pels assalariats íntegrament. Menys encara en aquest moment històric, on per exemple el nostre continent té enormes contingents de desocupats, exclosos, superexplotats i semiocupats. On les estadístiques ens diuen que més de la meitat dels seus habitants estan en la pobresa o per sota de la línia de pobresa o són indigents.”

Cal pensar en la construcció, com a eina estratègica bàsica, d’un front de classes oprimides que procuri tenir com a nucli central a la classe treballadora (o un sector d’ella) però que inclogui a més i en igualtat de drets als treballadors rurals, pagesos, a la gran diversitat de treballadors per compte propi – sector progressivament engrossit per la crisi i les respostes del sistema davant els canvis tecnològics –, als marginats que reclamen treball, a l’estudiantat i diverses i noves expressions autogestives populars. Creiem en principi que cal agregar aquí reivindicacions per drets de diferents sectors, com ara el moviment negre, indígena, feminista i altres drets humans. I considerar especialment, des de determinat angle, la problemàtica ecologista. Sense deixar de tenir present a la classe treballadora, especialment els seus valors antagònics, globalment el “subjecte” seria llavors l’espectre de classes oprimides. Com l’afirma el document: “El front de classes oprimides a què fem referència es constitueix com una xarxa de relacions permanents, lligades programàticament, de la multiplicitat d’organitzacions de base capaces d’expressar en la lluita els interessos immediats d’aquests sectors socials i de desenvolupar-los i aprofundir-los en el sentit de metes i orientacions de tipus transformador, de constituir-los en forces socials de gravitació efectiva.

Això es tradueix en un treball de l’organització en una varietat de problemes: lluites per l’habitatge, contra els desallotjaments, per la defensa de fonts de treball, suport a lluites obreres, per terra, per sostre, defensa de conquestes i drets humans, la salut i l’ensenyament, la Previsió Social, els joves, les expressions autogestionàries, ètniques, etc. Les formes organitzatives per a poder abastar un procés de treball militant tan variat és tot un tema i ja hi ha cert consens en el seu aspecte bàsic. Com hem dit situar el tema, fer una primària definició de les classes (no vistes solament des del reduccionisme econòmic, sinó incorporant-los els factors polítics i especialment ideològics que siguin pertinents) no implica que no es facin les prioritats que la nostra actual situació, avaluació i força aconsella.

FC – Podria dir-se, en aquest sentit, que l’anomenat model neoliberal va produir més i diferents llocs en funció dels seus efectes en el camp social?

JCM – La Fragmentació i la nova pobresa.

Sí, va realitzar la seva producció específica en els efectes que va llançar al camp de les relacions socials, molt vinculat al món de la pobresa, dels de baix. Pensem que fins i tot va procurar, via de la producció de tècniques i mecanismes de poder, un nou disciplinament tendent al fet que l’univers sumit en la pobresa adoptés comportaments que el resignessin i inserissin en aquesta miserable realitat social.

El títol que precedeix a aquestes consideracions es correspon amb anotacions que van ser considerades en un congrés de la FAU al voltant de 1998. Malgrat els canvis de l’actual conjuntura ens semblen altament suggeridores de diversos temes. En aquest document, que té el propòsit de reflexionar sobre noves situacions, hi ha interrogants plantejades i la presumpció que determinades dinàmiques podrien arribar a desplegar-se més i que hauríem de fer l’esforç de fer consciència sobre això.

L’actual conjuntura mundial i tots els seus efectes econòmics, polítics i socials que avui regala a la nostra Amèrica Llatina i al món en general no invaliden les consideracions d’aquell congrés. Tot fa preveure que encara l’anomenada crisi no se sap amb certesa fins on arribarà i que per als pobres del món, ara inclòs un alt percentatge dels treballadors dels països altament industrialitzats, la situació empitjorarà una mica més.

Transcriurem les referides anotacions en l’entès que continuen sent útils en la procura de situar situacions i processos que estan en curs. No és un material acabat, és simplement unes primeres anotacions per a reflexionar sobre qüestions que es venien conversant de temps enrere i que es va buscar ordenar-les una mica més. Vegem:

“En aquesta etapa el capitalisme ha aconseguit una globalització sense precedents. Ha estès la seva política neoliberal a gran part del planeta. Els seus organismes internacionals actuen amb coherència aclaparadora. Han aconseguit acolorir amb una cultura encara més individualista aquesta gran part del món.

Però, i això és el meravellós, mentre tots aquests mecanismes fonamentals funcionen como un rellotge, amb cohesió, en benefici d’un grup reduït de poderosos, al mateix temps produeixen un efecte de fragmentació cap avall. Es fragmenta el món del treball, els llaços solidaris, la vida social, la pròpia situació dels pobres.

I de la mà d’això ve un fenomen d’exclusió de multituds, de poblacions sobrants, la gran i despietada lluita per la supervivència, del que es podria designar com a ‘nova pobresa’.

Una ‘nova pobresa’ desesperançada, on la perspectiva de treball es perd en l’horitzó, per a la qual es pren imperiós aconseguir el pa a qualsevol cost. O fins al consum d’objectes menys peremptoris, tan publicitats i per a ells tan negats. ‘Nova pobresa’ que veu al que té molt, alguna cosa, poc o molt poc, com a objecte des del qual cal obtenir algun polsim del que precisa.

És una ‘Nova pobresa’ i és una ‘Nova misèria’, perquè el volum és major que mai en la història, havent donat compte dels avançaments haguts, és més que mai també. Els “miserables” com a nous personatges escapats de les pàgines de Víctor Hugo, estan obligats a contemplar l’opulència, la corrupció, el luxe, tot el que la societat de consum ofereix sense poder accedir a res o gairebé res.

I fins i tot queda marcada la diferència amb els quals tenen la seguretat d’un treball diari, que mengen tots els dies i que poden que els seus fills creixin tenint l’imprescindible.

Aquest conjunt de coses no produirà més odi, mes sentiment d’ultratge i postergació, no caurà aquí com a grotesca burla la paraula justícia sigui dita d’on sigui?

Per aquí i per allà apareixen esments d’un fenomen nou. Està formulat fragmentàriament i molt superficialment. Estaríem en un moment històric en què hi ha ja una guerra sorda del món de la ‘nova pobresa i misèria’ contra els rics de dalt i fins aquells de baix que són vists com a rics?

Problemàtica aquesta en què sectors dels de baix ja no tenen com a referència la ideologia obrera i estan produint una altra. Pot ser el cas de marginats totals i de camperols que viuen en la més gran misèria, també indígenes camperols amb la diferència que aquests incorporen la seva visió del món provinents de cultures mil·lenàries. Què podria articular en aquest univers la ideologia obrera?

No guarda relació amb gran part de l’esmentat aquesta política anomenada de ‘Seguretat Ciutadana’. Aquesta política que ajudada pels mitjans, estableixen que cada ‘miserable’ és un enemic comú? No estan pretenent (i aconseguint?) que avanci una aliança tàcita de la policia (del sistema) amb els quals tenen alguna cosa? Encara que aquest alguna cosa sigui només un treball segur i ben remunerat. No estarem fent trinxera comuna, a vegades de manera subtil, en la lluita contra els ‘miserables’, que per a la seva supervivència i reproducció el sistema porta endavant en aquesta etapa? Moltes reflexions ens suggereixen aquesta nova situació.

El món s’omple de presons. A tot arreu s’obren noves presons. I hi haurà més i més presos i la ‘nova pobresa’ augmentarà el seu vincle amb aquest món. Es tecnificarà més així bon part de la ‘nova pobresa’ per a aquesta guerra?

La nostra Amèrica Llatina, en realitat, té més de la meitat de la seva població en la pobresa. I aquesta situació, en l’estructura vigent, no millorarà en els anys següents, pot empitjorar. Així ho diuen les mateixes xifres oficials.

A molts llocs s’experimenta amb una major rotació del treball de la fam per a evitar així que la persona entri en l’àmbit del món ‘miserable’ i hostil.

I sorgeixen aixecaments de poblacions expressant, a vegades confusament, la seva brega, la seva ‘incomoditat’ amb la marginació miserable. Pagesos, desocupats, indígenes.

Estan aquestes expressions aquí: a l’Argentina, el Brasil, el Perú, l’Equador, Mèxic, Bolívia. Justament a Bolívia l’espurna va ser un moviment per l’aigua, un element mobilitzador gens ortodox. I aquesta mobilització general impulsada pels més pobres es dona al país més pobre del continent.

Potser el vector rebel, amb violència per al canvi, va venint d’una part d’aquest món dels oprimits al màxim.

Els ‘miserables’ i la seva baralla i aquest sentiment de revaloració dels Drets Humans i d’uns certs valors obrers són potser els eixos centrals del moment. En el pla ideològic, com es va establir en l’estratègia general, reafirmem els valors del treball, la ideologia que va produir i produeix el món del treball en condicions d’opressió i explotació. Aquesta és una orientació per a la tasca militant, cosa que no vol dir que la trobem en amplis àmbits del moviment popular ni tampoc, quan hi hagi elements d’ella, en estat clar.

Diguem-ho de pas, un moviment per a poder tenir lectura i actuar en conseqüència amb aquests fenòmens forts, ha de tenir la seva preparació espiritual. És a dir una comprensió i nocions que van més enllà de la lectura sobre ells. Uns certs nivells d’experiència en el col·lectiu.

Tornant a la temàtica de la fragmentació, agreguem que es visualitza amb facilitat en les internes de les institucions polítiques socials. Però també pot visualitzar-se en camps menys institucionals. Moltes vegades vinculada a la variada oferta ‘inofensiva’ cultural que el sistema regala o permet.

Al seu torn, sembla haver augmentat la tendència general, en molts mitjans, de veure i interessar-se només per l’aspecte parcial. El “chacrisme” s’abraça amb aquesta fragmentació perversa i interessada.

Tenim la impressió que algunes pràctiques, a més de la influència cultural del mitjà, es deuen a males lectures, amb torsions ideològiques fallides, fetes de materials de recerca i reflexió que molt aporten. Aquestes torsions, entre altres coses, porten a sobredimensionar allò específic i gairebé a donar-li un caràcter d’acte suficient a qüestions parcials.

És cert, hi ha una part en això que és una reacció legítima enfront de les totalitats i globalitats buides, que no es fonamentaven en els elements específics que suposadament la componien, aquestes que van crear molts dogmes i teories ‘científiques’ mancades de consistència.

Però no pot pensar-se en l’eficàcia d’elements parcials, que tant es plantegen, la majoria de les vegades amb la millor voluntat, alternativistes, tecnicistes i afins, quan estem enfront d’un sistema de dominació i explotació, davant un aparell repressiu global, davant un model neoliberal generalitzat, davant un aparell ideològic de gran penetració. Aquestes especificitats-parcials així enteses s’emparenten finalment amb la ideologia del vell Vizcaya: ‘Conserva’t al racó […]’. També, a vegades, serveixen per a salvar la consciència del purgatori.

Emparentat amb el que vam dir mes a dalt, semblen haver crescut trets del més cru individualisme, amb ires i conflictes que circulen més a nivell de la població, i entre iguals, que cap amunt.

Tenim llavors, aquí al costat dels fenòmens nous, que tant l’aparell ideològic del sistema al qual s’uneix un profund liberal-reformisme de ‘esquerra’ encoratgen, un determinat no es pot, o fa alguna cosa però dins del ‘educat’ o el ‘nou’ de recent fabricació i admissió. Tot dins d’un perímetre que no inclou ‘miserables’ i confrontadors.

Això en unes certes sensibilitats sembla generar un cert desànim, confusió, frustració, desesperació, i finalment ganes de fer només la seva.

Òbviament aquests i altres factors afecten valors solidaris, col·lectius, perspectives del demà, esforços darrere d’alguna cosa que avui no està, i encoratja l’individual, el chacrisme, la falta de respecte per l’altre, el momentisme. També complicitat amb el sistema?

Hi ha un torrent ideològic que inunda un vast camp. Que moltes vegades ni deixa pensar adequadament. Com abans es deia: ‘cal anar separant la palla del blat’ i no resultarà tasca senzilla però sí imprescindible.”

FC – Sé que vostè va estar bastant implicat en recents discussions sobre poder popular. Podria explicar-me, per a vostè, què és el poder popular i per què aquesta estratègia per al moviment popular és important? Crec que a l’Uruguai les coses són com al Brasil, on altres sectors diversos utilitzen també el concepte de poder popular, cadascun per a referir-se a una cosa diferent: alguns amb estratègies més semblants a les nostres i altres amb propostes avantguardistes o diametralment oposades. Com fer per a defensar el poder popular i diferenciar la nostra proposta de les autoritàries? Podria explicar-nos la seva concepció de poder popular dins dels marcs de l’estratègia i del programa?

JCM – Estratègia general.

Per a anar-nos acostant al concepte de poder popular ens semblen útils prèviament unes puntualitzacions generals de materials que van ser elaborats per l’organització en 1970. Farem petits adaptacions, l’imprescindible per que ens quedi prou clar el que planteja i puguin enriquir qualsevol debat. Vegem.

“L’activitat d’una organització política suposa una previsió de l’esdevenir possible dels esdeveniments durant un lapse més o menys prolongat, previsió que inclou la línia d’acció a adoptar per l’organització davant aquests esdeveniments de manera d’influir sobre ells en el sentit més eficaç i adequat.

A aquestes previsions és el que se’n diu línia estratègica. Una línia estratègica és, habitualment, vàlida mentre perdura la situació general a la qual correspon (per ex.: l’estratègia de lluita prolongada, de creació de les condicions i el desenvolupament d’accions de lluita armada en el marc del procés de deteriorament econòmica-social amb la seva previsible derivació d’enduriment de les lluites).

Naturalment si la situació general experimentés canvis molt importants, aquests alterarien les condicions dins de les quals ha d’operar l’organització i aquesta, si vol actuar amb eficàcia, hauria de revisar la seva estratègia per a adequar-la a la nova situació.

Observi’s que tot això no implica modificar els objectius perseguits, els fins, ni els principis ideològics. L’estratègia es manté en un pla més modest, però decisiu, que té a veure amb l’operativitat, la pràctica política de l’organització.

Cal aquesta puntualització perquè sovint, hi ha qui tendeix a convertir en ‘principis’ el que només són i poden ser formulacions estratègiques, vàlides en la mesura en què s’adeqüen, en què són eficaces per a operar en una situació donada. Però que poden arribar a ser perilloses en la mesura en qual les vulgui convertir en dogmes d’aplicació i utilitat universal.

En aquestes extensions arbitràries i dogmàtiques de la validesa d’experiències estratègiques, s’han generat interminables discussions entorn del que podríem dir ‘falsos problemes’ […] A vegades aquestes qüestions han animat per anys discussions en les quals els diversos ‘arguments’ han estat repetits i esmicolats amb minuciositat. I a mesura que s’han desenvolupat aquestes discussions han anat creant rigidesa en les posicions, s’han anat donant una transcendència que no mereixien, han tornat un problema de principis el que només era un problema estratègic, fent perdre de vista que l’únic mètode adequat de resoldre aquestes qüestions és remetre’s a l’anàlisi de la situació concreta (econòmic, social, política) dins de la qual s’ha d’actuar.

La situació, la realitat social (que es dona en forma dinàmica, en forma de situacions canviants i successives) és l’únic ‘jutge’ idoni per a decidir aquestes controvèrsies.

Però l’estratègia proporciona només alineaments generals per a un període. És la tàctica el que l’encarna en la realitat concreta, actual, la qual cosa la tradueix a fets.

Les opcions tàctiques, a la mesura en què responen a problemes més precisos, concrets i immediats, poden ser més variades, més flexibles. No obstant això, no poden estar en contradicció amb l’estratègia.

Una concepció estratègic-tàctica adequada ha de tenir en compte, com vam dir, la situació real del període per al qual es preveu. Però amb això no basta. Els fets, la pràctica, l’experiència ‘pura’ no basten. És més. L’experiència ‘pura’ no existeix.

Tota organització que actuï políticament arriba a una concepció estratègic-tàctica a partir d’uns certs pressupostos (implícits o explícits) que són ideològics, teòrics.

No pot existir una estratègia apolítica, neutral ideològicament. Ni existeix la possibilitat de deduir-la d’una anàlisi presumptament ‘objectiva’, asèptic ideològicament. Els qui confien en la possibilitat d’aquesta anàlisi, d’una definició mancada d’orientació ideològica, es limiten, gairebé sempre, a acceptar com a nivell màxim de desenvolupament ‘polític’ el que pot derivar del desenvolupament espontani. Se supleix la ideologia amb concepcions emanades del simple ‘sentit comú’, penetrat sempre de manera inevitable per les idees ‘comunes’ i creences difoses pels grups socials dominants. L’única manera de superar aquestes idees i creences ‘comunes’ és enfrontar-les amb un conjunt orgànicament estructurat i el més ampli possible de posicions, amb una ideologia. Aquesta constitueix un motor essencial de l’acció política i un component inevitable de tota estratègia.

Tota pràctica política suposa mòbils determinats i un sentit que només es fan clarament discernibles en la mesura en què s’expliciten i organitzen com a ideologia.

Aquí també caben algunes puntualitzacions, Ha estat i és bastant freqüent, que per tals s’entenen esquemes d’actualitat, trasllats d’altres realitats de manera més o menys mecànica i, per això, poden operar com una espècie de substitut del conjunt real que tenim davant, de la veritable realitat social. Durant moltíssim temps (i hi ha molts que segueixen en això) s’han traçat línies estratègiques i tàctiques no sobre la base de l’anàlisi acurada de la realitat nostra, sinó sobre la base d’allò que aquest o aquell altre van dir, habitualment a propòsit de situacions plantejades a regions distants i diferents […].

A Amèrica Llatina aquesta manera de conducta d’acord amb ‘models’ prefabricats ha fet destrosses. Fins i tot, moltes vegades, la mera informació, un treball descriptiu de rigor, sobre les condicions i circumstàncies locals o regionals ensopega amb grans obstacles.

En aquesta situació, la ‘còpia’, el trasllat mecànic de ‘receptes’ d’eficàcia provada per l’experiència […] aliena es torna un expedient ràpid i atractivament ‘fàcil’.

La reincidència persistent en aquestes modalitats, especialment en uns certs sectors de la petita burgesia culta, ha generat, per reacció explicable però errònia, un criteri de subestimació d’allò l’ideològic, considerat com a ‘teoria’ prescindible.

Superar aquest criteri és tasca d’ara. D’això cal partir. I avançar en el camí del coneixement i elaboració teòrica més eficaces com a fonament, cada vegada més ferm d’una línia estratègica-tàctica ja definida.”

El concepte de “estratègia en sentit estricte” Perquè?

S’havia arribat a la conclusió a discussions congressuals que els conceptes d’Estratègia general i Tàctica deixaven una mena de buit al mig. Val dir que hi havia qüestions que si bé no corresponien a l’Estratègia General, tampoc entraven en el terreny de la Tàctica. D’aquí sorgeix com a definició provisòria per a aquest concepte “mediador”: Estratègia en sentit estricte.

Tenim llavors, reiterant, que a aquest concepte el situem enmig de l’Estratègia General i la Tàctica. L’assignàvem la facultat de fer un disseny general però en el pla d’un acostament major a l’acció socio-política. Val dir que aquest concepte d’estratègia en sentit estricte comprèn en el seu interior els alineaments generals ja establerts en diferents camps però fa d’eina per a un major acostament a la realitat social. Significa que no operarem en aquesta realitat en forma pragmàtica o solament empírica. Però tampoc en la limitada dimensió tàctica.

D’altra banda és qui nodreix d’orientació conjuntural al Programa de treball per a un període. Pot ser convé, aleshores, repassar allò relatiu al Programa.

Sobre el programa

Hem dit que el programa “el situem específica i concretament en el camp de les pràctiques socials. En el camp que s’expressen les tensions i lluites socials”. El programa recollirà l’avaluació que es realitzi sobre l’etapa en la qual està el sistema en el lloc d’anàlisi i situant l’espai d’acció existent desplegarà el seu treball. El programa comprendrà “l’orientació del conjunt de la nostra acció per a un període”. Es tracta de no anar fent el que sigui, ni estimar aïlladament cada cosa que apareix, ni desanimar-se perquè l’avanç no és immediatament visible. Es tractaria sí, de fixar objectius i avançar cap a ells. De triar una acció i establir prioritats en funció d’aquests objectius. El que s’ha dit implica, és clar que hi haurà activitats que no encararem, fets en els quals no estarem. Poden ser importants i fins a espectaculars, però, no compten si no encaixen en els propòsits per a l’etapa del nostre programa. En altres casos estarem en minoria absoluta o amb grans complicacions en activitats que coincideixen amb els nostres objectius. Triar la que més ens agradi o menys complicacions ens porta no és una política correcta. Per exemple, les diverses lluites, experiències, reivindicacions, per millores o defensa de conquestes que porta endavant la població han de comptar amb nosaltres. Òbviament més aquelles de to combatiu i adequat sentit social. Però, solament sent-hi no s’aconsegueix. Cal ser-hi amb una “intenció”. Com s’ha dit al Congrés, per la gran mobilitat de la situació social és convenient establir programes de curt alè que no tinguin contradicció amb el pensat per al mitjà termini i molt menys amb els objectius centrals i de llarg termini. És igualment imprescindible manejar-se amb temps. No resulta possible avaluar l’eficàcia d’un treball en termes de mesos o un any. Hi ha tasques que van donant els seus fruits en termes d’un cert temps. Les coses fetes en perspectiva molt curta, solament puntual, deixen poc o gens de guanys. Una acumulació polític-social és una tasca complexa i depèn de múltiples factors. Es combinen en el temps encerts i errors, correccions i reiteracions. Per a una certa cultura que camina a la societat podem agregar que, creativitat no és canviar d’onada a cada estona sinó “inventar” i refrescar en el marc d’un objectiu i d’una tasca metòdica que mantingui regularitat. Una cosa és creació i una altra inestabilitat. Un projecte d’un cert temps requereix perseverança, regularitat i una certa estabilitat. I això de regularitat cal recalcar-ho, el transcendent és el treball de tots els dies. La continuïtat en una estratègia diagramada on les diferents tasques siguin finalment convergents. El puntualisme, la tasca episòdica com a política no condueix a cap port.

Es pot pensar un temps pel nostre programa en aquest moment?

El programa haurà d’avaluar constantment la nostra força energètica. Com és la nostra capacitat militant. La distribució de l’esforç serà en funció d’aquesta capacitat. És clar que, primer de tot, tots els objectius fixats han de guardar relació amb l’al·ludida capacitat. El programa no comprèn només l’ordenament del treball cap a fora, implica necessàriament fer el mateix cap a dintre. Cal articular els temps i les activitats en aquests dos plans de manera sistemàtica. Descuidar la tasca en qualsevol dels dos plans ens portarà una hipertròfia particularment delicada. Cal cuidar que el conjunt de l’activitat funcioni coherentment.

Que l’organització específica no quedi desatesa. El “recipient” que recull els fruits del treball militant és l’organització específica, l’organització política. Ella conjunta els esforços i dona continuïtat i sentit a l’acció. És la custòdia d’una finalitat de canvi. Impulsa el creixement de consciència combativa i transformadora en la població i va sofrint la seva pròpia transformació en el marc d’aquesta tasca. Si la nostra força i presència cap a fora creix, precisem al mateix temps una organització específica amb la força corresponent al que s’incideix en el camp de les relacions socials.

Les formes organitzatives per a poder abastar un procés de treball militant tan variat és tot un tema i el requereix d’un balanç de les nostres forces en el marc de l’estratègia i projecte adoptat. Projecte que pot ser per a un període relativament curt o mitjà.

Etapa de resistència

Les condicions socio-polítiques i ideològiques semblen indicar que no es viu una etapa revolucionària, ni tan sols d’acumulació combativa. Canvis de fons en el curt i mitjà termini queden desplaçats de l’horitzó. Importa precisar això no per a fer una discussió teòric-abstracta sinó per a articular el nostre quefer avui. En aquesta perspectiva “teoria-pràctica” és que establim que la nostra és una etapa de resistència. És d’aclarir que quan establim aquesta línia general no deixem de tenir en compte la lluita armada de la llegendària guerrilla colombiana ni a aquest creatiu i vigorós moviment zapatista de clars enunciats revolucionaris de nou signe.

Deia un document nostre: “Resistència, aleshores, per a aquesta etapa. Per a enfortir lluites, per a aixecar l’ànim, per a recrear la confiança en les pròpies forces, per a pensar en un demà just, per a crear una alternativa col·lectiva, per a combatre l’individualisme i el derrotisme, per a rescatar la solidaritat, per a generar noves possibilitats revolucionàries”. Hem de treballar perquè el conjunt de les pràctiques s’inscriguin amb coherència en el pla establert. És a dir, que no coexisteixin, per inèrcia del passat, pràctiques socio-polítiques d’acord amb un altre moment de la societat al costat de les corresponents a aquest moment històric. Un desfàs pot implicar confusió i fer-nos rebotar en el mitjà social. Una mateixa finalitat d’intenció revolucionària no implica repetir-se. És més, no ha de calcar situacions socials singulars anteriors.

Perquè una estratègia de Poder Popular? I quin Poder?

Entrem ja, a aquesta altura correspon, a respondre la pregunta de perquè creiem que l’estratègia de poder popular és important per al moviment popular. Hi diríem que és important tant per al moviment popular com per a l’organització política anarquista.

La nostra idea llibertària de poder popular està emparentada amb aquells criteris teòric-polítics que amb tanta lucidesa, preveient tot un futur, va dir Bakunin en el seu moment. Sense la destrucció de l’Estat capitalista i l’acció participativa popular no visualitzava possibilitats de ruptura i de la creació d’una nova civilització que és com moltes vegades ells cridaven al món nou que concebien. Deia coses com la següent:

“La Lliure Organització Seguirà a l’Abolició de l’Estat.

La societat podrà i haurà de començar la seva pròpia reorganització que, no obstant això, no ha d’efectuar-se de dalt a baix, ni d’acord amb algun pla ideal projectat per uns pocs savis o filòsofs, ni mitjançant decrets promulgats per algun poder dictatorial, o fins i tot per una Assemblea Nacional triada per sufragi universal. Tal sistema, com ja s’ha dit, portaria inevitablement a la formació d’una aristocràcia governamental, és a dir, a una classe de persones que res té en comú amb les masses del poble; i aquesta classe tornaria amb tota certesa a explotar i sotmetre a les masses sota el pretext del benestar comú o de la salvació de l’Estat […]. En efecte, què veiem en la Història? Que l’Estat ha estat sempre el patrimoni d’una classe privilegiada”.

Des del present però canviant des d’altres pràctiques i una altra lògica

És cert que el trànsit cap a una societat diferent l’hem de fer dins d’aquest sistema. Però l’experiència viscuda indica que hi ha mitjans, orientacions, ús d’instruments, utilització d’institucions, formes d’organització d’activitats socials, que han de ser rebutjats si és que volem anar conformant forces socials capaces de produir autènticament canvis en els continguts i formes de l’organització social. És alternativa imprescindible si volem anar construint una societat diferent, amb la intenció de conformar una manera diferent per al conjunt de les relacions socials que componen una societat.

Hi ha una llarga experiència de triar camins curts, estatals bàsicament, per part del socialisme i de moviments que van postular superar el capitalisme. Tot això en nom del realisme, de la necessitat de veure amb pragmatisme el trajecte cap al canvi, de triar suposades rutes on, segons ells, es poden hibridar al nostre favor aspiracions de canvi amb els mecanismes de reproducció del sistema. Ens estaven dient que podem estar dins d’aquests mateixos circuits de poder que es van anar constituint històricament per a assegurar una major eficàcia a la dominació i que des d’allí, treballant i produint política en ells, podem anar fent canvis que ofeguin aquest mateix canal dominant en el qual estem inserits. Com a lògica és bastant pobra.

El que demostra la història, també produccions teòriques de rigor, és que aquests dispositius de poder absorbeixen, fan funcional el que entra en la seva circulació. També queda clar que amb la lògica del sistema no es poden pensar problemes contraris a ell.

Tots aquests mecanismes, tot aquest conjunt institucional no està buit, és més, està ple. Ple de produccions constants a favor de mantenir, reproduir i recrear aquest tipus d’ordre social. No sembla, de cap manera, ser de bona estratègia triar aquelles vies, aquells llocs i trajectes que tenen amo i simultàniament el poder d’imprimir el seu segell al que allí entra.

“La societat podrà i haurà de començar la seva pròpia reorganització”, ens deia Bakunin en el material que inserim més amunt. Sí, és de destacar, que hi ha un conjunt d’activitats que poden i han de ser realitzades des de ja a les societats capitalistes. Activitats socials i polítiques que permeten un exercici de participació i resolució de problemes a la població. Elles produeixen, al mateix temps, nocions i experiències que fan al creixement de la consciència i de la confiança en les pròpies forces.

Majors seran les possibilitats de formes d’organització cap a l’autèntic socialisme com més s’hagi desenvolupat la participació popular a l’etapa prèvia a transformacions de fons.

No obstant això, tenim present alguna cosa que sembla tenir fonament: que la desestructuració d’un sistema va obrint noves possibilitats, fa sorgir noves combinacions noves que no estaven en l’ordre anterior. D’aquí ve que no es poden veure els límits solament amb una mirada prenyada de l’horitzó que avui tenim enfront dels nostres ulls. Davant uns certs canvis han de sorgir possibilitats que no podien ser imaginades en la situació anterior. Hi ha situacions que produïdes per un procés de ruptura, generen discontinuïtat amb part de l’existent i un nou escenari. Això sí, no són “salts” màgics, guarden la seva relació amb el que ho precedeix. Però també és de destacar que aquestes possibles situacions no ens poden prendre de sorpresa com a organització política i que hauríem d’estar tècnicament preparats per a tals esdeveniments si es donessin.

Poder popular i ruptura

Assegurar la viabilitat d’implantació del poder popular, tal qual l’hem definit des de la nostra òptica llibertària, està relacionat estratègicament amb una definició determinada de la ruptura revolucionària. Aquesta definició constitueix un dels nuclis fonamentals de debat estratègic de l’esquerra llatinoamericana avui dia. Perquè existeixen plantejaments que no apunten a l’apoderament del poble sinó a buscar la seva adhesió i canalitzar la seva energia combativa i desitjos de canvi cap als rumbs clàssics, com ara l’institucional del sistema de dominació.

De l’autonomia que tingui aquest procés de poder popular depèn justament tant el curs que pugui seguir el procés revolucionari com les característiques concretes que assumeixin les accions d’enfrontament al sistema. En aquest sentit concebem la tasca com una acumulació efectiva del poble creant instàncies organitzatives que li són pròpies, noves formes institucions independents, nous mecanismes, que facin possible finalment la ruptura revolucionària en termes d’un desenllaç popular.

No hi ha dubtes, la història ho està assenyalant, que les possibilitats de construcció socialista es fortifiquen en proporció a la participació popular i s’afebleixen si els esdeveniments de rebel·lió són concebuts exclusivament des d’un punt de vista que tendeix a canvis copulares dins de la mateixa estructura de dominació.

Ens fem càrrec, el que s’ha dit compleix un propòsit precís i molt general, però necessari per a aclarir una orientació de treball militant. Un altre tema és com veurem plantejat i en la pròpia activitat socio-política aquesta situació de poder popular en les formacions concretes de la nostra Amèrica Llatina avui.

El protagonisme dels de baix i el seu poder.

Hem definit el poder com la capacitat de realitzar, no com a repressió. En aquest cas concret, per a fer-ho gràfic, la capacitat d’un poble per a realitzar els seus diversos interessos i donar-se una forma d’organització que s’assenti sobre altres bases, sobre altres valors als existents. Que els assegurin solidaritat, llibertat i justícia en termes d’autenticitat.

El poder així definit, per més que el concebem funcionant en societats complexes i de nivells tecnològics gens simples, no ho igualem en cap instant al concepte govern. Farem alguns exemples a tall que la idea quedi més clara. El poder resideix en el control sobre els mitjans de producció de béns (fàbriques, camps, mines, etc.), en els mitjans massius de comunicació (diaris, ràdios, canals de televisió, informàtica en general), en els serveis (transport, energia, obres sanitàries, comunicacions, etc.), en els mecanismes concentrats de decisió (recerques, labor científica), i en els ressorts corresponents al nivell polític, en els instruments “jurídics” que s’estableixin col·lectivament, en les estructures ideològiques, en els plans d’estudi, en les diferents manifestacions culturals.

Aquest control és del col·lectiu-poble a través dels òrgans i institucions que durant el procés i en l’instant d’assumir poder s’hagin desenvolupat. De com s’hagi articulat aquest ‘a dalt’ i aquest ‘a baix’ del qual ens parla Bakunin i que està exempt d’autoritarisme i jerarquia.

Segurament que no és la fi de la història i menys que cessament la lluita ideològica i potser alguna més. Allà hi haurà molts fantasmes del passat, un poder capil·lar, disseminat a través de tota la societat, que pot tenir la capacitat de reproduir valors i institucions del sistema. A més estaran amartellats tots els circuits afectats en aquesta primera etapa de canvi profund.

La naturalesa complexa de poder obliga a adoptar alineaments estratègics igualment complexos. Enfront d’una estratègia de poder establert destinada a perpetuar-ho, cal oposar-hi una estratègia de les classes oprimides destinada a construir un poder popular que asseguri un funcionament millor i just de la societat tota. La concreció de poder popular requereix la preparació de les organitzacions de les classes oprimides destinades a assumir-ho i la consubstanciació d’aquestes organitzacions amb el rol que els correspon exercir, perquè edificar el poder popular no significa que els elements constitutius del poder siguin conquistats per la força socio-política dels oprimits i que immediatament a la tasca de ruptura no funcioni el conjunt de les necessitats socials.

Per tant, no es tracta simplement d’arrabassar a les classes dominants l’actual poder global centralitzat sinó de difondre’l, descentralitzar-lo en els organismes populars, de transformar-lo en una altra cosa. De transformar-ho en una nova estructura polític-social.

El poder popular exercit pels treballadors i el poble amb organismes per ell controlats, àmpliament democràtics i participatius, seran els que assumeixen tal control, apropiant-se de les funcions tutelars exercides des de l’esfera estatal. Per això és que una estratègia de poder popular ha de tenir com a premissa essencial la construcció d’aquests organismes i aquesta és una tasca política clau que des de ja hagués d’estar jugant un rol de primera línia en la determinació de si el futur revolucionari serà socialista i llibertari o no. Per això que la derrota de l’ordre capitalista i autoritari, d’un autèntic poder popular, s’està jugant tots els dies, en relació a com s’orienta i concreta el treball polític i social permanentment.

Així les coses, crear o recrear, enfortir i consolidar les organitzacions obrer-populars, del conjunt dels oprimits i defensar el seu protagonisme és anar fecundant, pas a pas, l’únic socialisme possible. Un socialisme en llibertat, on tots els avançaments tècnics-científics que avui coneixem siguin llocs al servei d’un millor funcionament social que beneficiï a l’ésser humà, al poble tot.

Ensenyaments del capitalisme i la causa dels de baix

Especialment aquest últim segle de capitalisme i lluites dels pobles van deixar molt de material per a la reflexió i estudi. Ens van anar ensenyant que el sistema té una capacitat molt gran de desenvolupament i de superar les seves dificultats o de digerir les seves lluites intestines; que aquestes pràctiques sinuoses no li originen crisis profundes, que fins i tot pot ser que siguin elements constitutius que li donen vida, que asseguren el seu desplegament, els seus canvis en les rotacions de poder dominant fins i tot a nivell imperial. Tot sembla indicar que un sistema així no se suïcida. També que no pot esperar-se que el seu procés intern ens faciliti la tasca, que tal procés creï elements per a l’arribada del socialisme. Tota la seva estratègia d’existència és contrària a les bases que necessita una societat d’una altra mena de relacions socials com la pensada en termes de socialisme. I nosaltres pensem el poder popular en termes de socialisme llibertari.

Els dispositius, els mecanismes, les institucions, els hàbits, els comportaments, les idees amb què inunda la vida social, la mateixa manera d’encarar la producció de béns i serveis, la seva relació amb la naturalesa, exigeix posar-los cap a baix per a possibilitar una altra forma de vida social. D’aquest univers social i orgànic no surt cap producte bo per als de baix. Les velles idees de progressisme creixent en la mesura del desenvolupament del capitalisme han estat sepultades, al costat d’una sèrie de paradigmes més, per la història.

Usem el concepte “els de baix” o “poble” amb un sentit precís. Res té a veure amb aquesta accepció de “societat civil” que fa taula rasa amb les classes i fraccions de classe que en ella existeixen. Aquesta “societat civil” que exclou les estructures de poder dominant que per ella circulen i que són també sustentació del sistema. Aquesta “societat civil” que iguala diferents interessos mentre segresta, emmascara, una brutal realitat.

La nostra obligació política des de ja

D’acord amb el model de societat que volem construir, la nostra acció en l’ara i en el demà de la transició es dona sobre dos eixos interdependents i indivisibles: el poder popular i l’organització específica política. Sobre el primer tal com ja vam dir, tot acte de democràcia directa, de participació, tota instància autogestionària és una aportació en aquesta construcció. Però simultàniament és important assumir la lliçó de la història que és impossible arribar a una societat de socialisme i llibertat, sense una organització política forta i inserida en la realitat del nostre temps. La complexitat que revesteix un procés de transformació exigeix un alt nivell de comprensió dels mecanismes socials. Obliga a caminar amb un projecte finalista amb tal ductilitat que pugui ell ser operatiu en les més diverses circumstàncies conjunturals. Plantejar-se i resoldre problemes, planificar períodes d’acció, estar atent als canvis, estimar les forces pròpies, les de l’enemic i d’amics puntuals. Desenvolupar una capacitat d’anàlisi que permeti visualitzar esdeveniments per a poder operar amb major eficàcia en ells. Treballar per un desenvolupament tècnic i polític que permeti la incidència pertinent.

Un altre camí, el socialisme exigeix una altra producció

Ens ficarem una mica en rutes pretensioses. Llavors, com és el camí avui? Bé pot preguntar-se, i és pregunta correcta. Com a punt de partida és, sembla indicar-ho l’experiència històrica d’aquest mig segle, no entrar en el nucli dur del sistema amb la intenció del canvi. No triar els elements que tenen la força reproductora per a crear una cosa totalment diferent. Buscar estratègicament els punts en què resulta més vulnerable el sistema i on el seu control és relatiu, una cosa feble i té “virus”, és a dir, les reaccions i resistències que la seva política opressiva desperta en zones socials que no controla totalment. Això en concret que és? Bé pot encertadament preguntar-se. Perquè una encara sintètica i inicial resposta ens porta de la mà a un tema neuràlgic. Tema sobre el qual només farem esment breu.

El sistema no sols produeix reproducció de les seves relacions fonamentals. En basar-se en la dominació i l’explotació, el major guany possible, la competència despietada, l’individualisme atroç, el mercat com a gran déu, la constant repressió física o psicològica dels agents oprimits, riquesa i poder només per a una classe dominant, un indústria “cultural” que tracta de ficar determinats valors, va al mateix temps produint, sense proposar-li-ho, un altre univers, una altra situació. Així apareix per fora del bàsic usdefruit de béns i serveis una enorme quantitat de població, va sumint en la misèria a la majoria de la humanitat, la va excloent en forma progressiva. Aquest univers privat de tot (indigència) o gairebé de tot (pobresa) o que disposa d’accés a molt poc del que aspira (classe mitjana baixa) està compost avui de prop del 80% de la població mundial. En aquest univers s’han anat produint una certa quantitat de canvis culturals. Mecanismes de supervivència, formes originals de suport mutu, de viure amb formes transitòria de treball. En tals condicions quotidianes d’existència apareixen noves tècniques i maneres de pensar i sentir. Molts comportaments que no són desitjats i són combatuts pel sistema. És un món que descreu en uns certs discursos, institucions i pràctiques socials i polítiques. Hi ha graus de recanvi en nocions de justícia i drets, recanvis que van prenent distància dels consagrats. Es va produint un altre subjecte històric, tant en el personal com col·lectiu. Està la labor militant quotidiana a què ens hem referit, però hi ha unes altres de major intensitat, més volum, a la qual hem d’estar atents i és possible preveure a les nostres anàlisis.

Perquè, hi ha moments que es condensen molts problemes socials i sorgeixen respostes i mobilitzacions socials de diferent signe i força. Són moments d’acció directa que habiliten desenvolupament social combatiu i política afí a les nostres idees. De com hi actuem allà sortirem més o menys enfortits. Abunden exemples d’aixecaments populars a la Nostra Amèrica Llatina i camins que obren i que poden mantenir-se i aprofundir-se o en cas contrari torna el sistema a cicatritzar-los.

La fluïdesa d’un camí

El temps dels processos no el pot decretar només la ment. Per això hem insistit a parlar d’una nova manera de fer política, de construir un poble fort, d’articular aquestes dues instàncies en un camp coherent. Importa igualment que l’estratègia (en els seus diferents nivells) i la tàctica tinguin una relació de recíproca influència. Perquè la tàctica ha d’existir dins de l’estratègia i aquesta es realitza a través d’ella. Si bé són camps diferents han d’estar permanentment connectats. Queda clar que l’estratègia marca camps generals, guies d’acció, coordenades fonamentals, la tàctica per la seva part ha de zigzaguejar en funció de la fluïdesa de l’acció històrica concreta. Però aquest ziga-zaga ha de fer-lo en determinats marcs i amb determinats continguts en cas contrari no queda compresa en cap projecte de canvi. Són pràctiques diferents i no se’ls pot adjudicar un caràcter similar o desconèixer el que tenen cadascuna de singular, el camp que cadascú abasta amb idoneïtat. El baixar, terme a terme, els principis a la tàctica sense les “mediacions” corresponents torna el discurs només declamatori i pot ser que d’un to ètic agradable. Però és clar que aquest no és el nostre propòsit.

La construcció de “un poble fort”, llavors, requereix d’un determinat treball social regular i una organització política que s’articuli a aquest treball. Que tingui “ofici” d’això que vist des de lluny es presenta com una trama molt complexa i que no ho és tant quan un es tuteja amb ella, quan les usem i combinem diàriament davant diferents esdeveniments. Es generen els reflexos adequats per a la labor i resulta un artesà idoni per a l’acció d’intenció revolucionària. Per descomptat, això implica donar-li a la mandra una lluita a mort.

Reiterant-nos una mica, però ens sembla convenient, usarem el concepte de social per a descriure activitats com les de sindicats, cooperatives, treball barrial reivindicatiu, DD.HH., moviments indígenes, pagesos, temes generals i puntuals de tipus reivindicatiu o per millores immediates com ara Salut, Habitatge, etc. Per organització política, una instància de síntesi, que intenta assegurar la continuïtat de l’estratègia, l’elaboració teòrica, el desenvolupament d’instàncies tècniques, les orientacions generals en la conjuntura, dotació d’eficàcia per a les confrontacions, la visió general sobre les lluites parcials, la ubicació de l’estratègia de l’enemic a cada moment, l’aprenentatge constant del que derivi de la lluita popular, el propiciar les aliances que el procés aconselli. El construir una proposta de funcionament social per al present, per a la societat tota, on es processi un canvi sense interrupció. Situant el més precisament possible, en el seu estat actual, a l’Estat com a estructura política especial de l’enemic de classe, tota la seva capacitat repressiva, totes les seves institucions de “perversa fantasia”: eleccions, parlaments etc. però tenint present al mateix temps que el poder dominant no es troba solament aquí, que corre per diferents artèries del cos social.

Situem, així, allò social i allò polític com dos plans d’acció simultània i degudament articulats. Però cadascun amb la seva independència relativa, amb la seva pròpia especificitat. Som així partidaris d’un treball simultani, dins d’un mateix projecte: de l’organització política llibertària i del treball en tot el camp social. Som partidaris de la construcció del poder popular, com ja anunciés l’organització en materials de 1960 d’ara endavant.

Però hem de dir-ho, allò fonamental d’aquest plantejo s’hi hagi inscrit en les albors mateix de la concepció llibertària del socialisme. La revolució social; l’Estat com a expressió de l’enemic de classe; una societat basada en la solidaritat en oposició a l’egoisme cruel del capitalisme; el no ús dels mecanismes del sistema: eleccions, parlaments, el no prendre llocs en l’Estat; evitar la institucionalització dels sindicats. Van ser aquestes propostes i pràctiques social-polítiques les que marcaven un rumb general per a sortir de l’abraçada mortal del sistema, de la seva teranyina enganxosa, tramposa i per moments tan atractiva per a molts. Gràficament solien dir-ho en el llenguatge de l’època: “no entrar en el corral de branques de l’enemic”.

Allò a dalt i allò a baix com a camps homogenis. Desestructuració d’allò vell

Un procés revolucionari té com a condició que la seva direcció sigui de baix cap amunt i no al revés com gairebé sempre està plantejat. És aquest a baix i aquest a dalt al qual es referia en Bakunin i que no implicava jerarquia sinó instàncies organitzatives socials. Des del poble mateix, des d’a baix, dels que sofreixen el rigor del sistema, des dels quals resisteixen, creen i busquen formes organitzatives per a defensar-se. Això implica a la militància una producció d’una cultura per a la seva transcórrer en el canvi social proposat. Implica, diguem-ho de pas, també, determinats canvis, internalització del projecte, ja en el “estil” i comportament militant. Perquè, com diria un crioll: “amb papes és difícil fer dolç de zapallo”.

La tasca de remoure allò vell, desplaçar-ho, desconstruir la seva estructura, és tasca diària i no puntual i episòdica. Som part de la constitució d’una conjuntura i el seu aprofitament depèn d’allò que hàgim fet abans. Tasca diària que ha de fer-se en el si de les diverses expressions populars i procurant la major sintonia amb inquietuds i urgències sentides perquè aquesta condició necessària de participació popular sigui present. Que no siguin pràctiques de solitari o dels qui operant al marge de sentiments populars només encerten finalment a emprenyar-se amb el poble. No és seguidisme d’hàbits imposats per segles de construcció d’un subjecte per a un sistema, és tasca de tots els dies, de militar per a la desconstrucció en el si mateix i des d’endins del poble. És l’estar atacant estructures que tenen la seva genealogia, el seu desplegament i resideixen en diferents “territoris” del sistema.

Una tasca en el marc del territori enemic, vinculades a múltiples resistències i lluites, la majoria d’elles reivindicatives o exigint millores. Demanant reformes respecte a allò existent. Però com bé deia el nostre teòric Malatesta: la qüestió no és anar conquerint millores sinó amb quin esperit, quin rerefons hi ha. Agregava que no és el mateix anar aconseguint reformes que ser reformista. El que es vagi construint de poder popular ha de tenir un nord des de l’ara: el socialisme. Sense aquest nord no hi haurà futur emancipatori. Aquest procés de construcció de poder popular pot anar arrencant millores i no sintonitza amb la premissa una mica màgica de: “quant pitjor, millor”. O “tot és el mateix”, la qual cosa posa un vel a veure les especificitats de diferents processos que si bé poden, i així és en el món capitalista, tenir elements propis del sistema tenen al mateix temps singularitats que estableixen espais particulars que han de ser aprofitats. No és el mateix el capitalisme en estat de dictadura que de democràcia burgesa clàssica. Sense emetre judicis de valor bé pot dir-se que totes dues situacions deixen espais d’acció que resulten diferents.

Per què aquests anarquistes volen sempre un procés revolucionari? No és una elecció romàntica ni nostàlgica. És una elecció gairebé descarnadament racional. S’assenteix en una lògica que aquest segle de funcionament capitalista ens indica, amb un avui més que eloqüent en els seus horrors. Quines coses són tan horribles que ens exigeixen canvis des de l’arrel? Algunes dades poden ser il·lustratius en relació amb les nostres “ocurrències”. Vegem.

Les trasnacionals el neoliberalisme i el poder imperial.

Prendrem dades que no poden ser acusats de “radicals rabiosos”. Sens dubte, sobre aquest tema, resulta d’interès el balanç que s’ha fet en la Contracimera de Viena d’enguany, no fa gaire: “Les corporacions transnacionals exerceixen un poder enorme en el món – un poder que afecta la vida de tothom. Les transnacionals van pel món enfrontant els uns contra els altres a treballadors, comunitats, fins i tot regions o països sencers, i generant una competència despietada on els drets humans acaben veient-se soscavats a tot arreu. Les transnacionals són actors indiscutibles en la promoció de la ideologia neoliberal, companya de ruta de ‘aquesta globalització’. Amèrica Llatina i el Carib són dues de les regions del món que més han sofert les seves conseqüències devastadores: desocupació i precarització laboral, creixement de la pobresa i la marginalitat, destrucció dels sistemes agrícoles darrere del monopoli de l’ agronegoci, violació dels drets de les poblacions originàries i pageses, espoliació dels recursos naturals, privatització de serveis públics, desindustrialització, disminució de l’espai d’estats i governs per a regular les seves economies”.

Els qui van donar per mort a l’imperialisme no serveixen per a enterramorts. L’imperialisme viu i oprimeix com mai. Al mateix temps que els Estats dels països més industrialitzats han multiplicat les seves funcions en diversos camps. És cert és una altra forma d’estat capitalista, ha deixat d’ocupar-se d’algunes funcions anteriors i a pres unes altres. És una forma d’Estat que guarda correspondència amb aquesta etapa on les grans transnacionals juguen un paper diferent al de la clàssica empresa d’etapes anteriors. On el capital financer internacional s’entrecreua diàriament amb el nivell polític. Són estructures, les econòmiques, jurídic-polítiques i ideològiques-culturals que revesteixen avui una articulació molt específica.

La Nostra Amèrica Llatina i la construcció del poder popular

Crec que va bé esmentar alguns fets històrics ja que el treball és preponderantment de tipus més o menys teòric.

Hi ha mobilitzacions socials diverses. Moviments indígenes amb determinades reclamacions parcials i generals; lluita armada, com per exemple a Colòmbia i Mèxic, coexistint amb moviments socials; aixecaments populars contra governs i reclamant nacionalitzacions de riqueses naturals contra el saqueig imperial; plebiscits populars contra decisions governamentals o a favor de determinades situacions socials i polítiques; insurreccions reiterades com a Bolívia; resistències que travessen fronteres i que es transformen en una sola veu com contra el ALCA; moviments ecologistes en defensa d’aquesta naturalesa tan maltractada i esbocinada pel sistema; descontentaments que s’expressen en eleccions tradicionals amb pobles votant en contra el que ja resulta repugnant i sentint esperances, en graus diferents, esperant l’arribada de coses noves, millors. Eleccions, que en general, aviat defrauden l’expectativa, petita o gran, existent.

Justament això vinculat amb els processos i institucions electorals, que no construeixen poder popular directament igualment convé tenir-ho present com a dada d’una realitat diferent a la d’altres moments històrics.

Ho hem dit altres vegades, les eleccions poden també ser preses com a enquestes que transmeten descontentaments i cerques de part de la població. On la pròpia elecció i tota la tecnologia política dels de dalt bolcada en ella no aconsegueixen anul·lar un cert estat de consciència que conjunturalment té una expressió en aquest mecanisme de fantasia. Mecanisme electoral que no es correspon amb lluites lliurades que apuntaven a altres horitzons, com en els casos de Bolívia per exemple. I on per moments queden coses altament barrejades.

Malgrat tota la mediatització que aquesta enquesta presenta es nota en oportunitats que importants sectors socials actius amb expressions organitzades o espontànies estan decididament a favor de canvis de fons i pel moment juguen una carta fora de lloc en aquest espai institucional per tot el poder simbòlic que presenta encara, en uns certs imaginaris, aquesta teranyina. Altres vegades el rebuig popular a la política governamental també diu alguna cosa. Òbviament, cal descomptar en tots aquests processos electorals els mecanismes que posen en joc les aliances de dreta i centre dreta, el tremend paper que juguen els mitjans de comunicació de masses, les multinacionals, l’Ambaixada d’Estats Units i d’altres.

Sí, allò electoral apareix barrejat amb variades expressions diferents de construcció de poder popular, d’acció directa dels moviments socials en la cerca de noves formes d’organització social que contingui un altre molt diferent grau de participació popular. Reaccionant contra velles pràctiques. Però apareixent en els moments “oportuns” tota la parafernàlia electoral i discursos que esmenten fins i tot exaltadament el punt central dels reclams del poble. I en aquest terreny episòdic electoral, així ve ocorrent, s’arriba a tenir preferència per figures que veritablement en poc o res ens representen i que ràpidament tracten de desmuntar els ingredients de major potencialitat transformadora. Hi ha tot un món simbòlic molt pervers que continua jugant amb força i que, molts elements indiquen, per temps es projectarà impedint canvis autèntics.

Però no semblen rigorosos els plantejaments, amb molt d’elitisme-avantguardisme, que poc serveixen totes aquestes expressions i lluites de poder popular si finalment acaben en els canals electorals sense assoliments d’importància.

Els assoliments han de situar-se històricament i a un altre camp. A un ritme potser no apte per a ansiosos aniran donant els seus fruits: la multiplicació d’expressions d’acció directa, d’autogestió en diversos camps, d’organització del popular amb formes que no apunten a institucionalitzar-se, l’ascens de la manca de credibilitat a la clàssica democràcia burgesa, de la “casta” política i d’una manera de fer política.

Per exemple a Bolívia, van tombar a Gonzalo Sánchez de Lozada i va venir Carlos Mesa que va seguir una política essencialment semblant, però el moviment popular es va posar novament al carrer i va tombar a Mesa, un indicador que la seva experiència organitzativa i la seva consciència de participació no havien mort davant la frustració. Cosa que no vol dir que Evo Morales ara si representa aquestes exigències, però no li queda altra alternativa que tenir en compte una part d’ella, perquè en això li va la vida política.

S’ha vist que per aquestes infames regressions, promogudes principalment per partits designats com a progressistes, no moren les lluites dels a baix, ja que tenen arrels d’una certa profunditat.

Són tremendes estructures reaccionàries i propostes polítiques plenes de “noves” promeses que ens fan anar triant, a aquest univers relativament nou que ha anat emergint, camins que a vegades ens porten als tombs; camins provisoris en instàncies concretes i tramposes que es presenten i que encara no s’acaben d’abandonar. Que s’abandonaran quan aconsegueixin conformar la seva pròpia proposta general de noves relacions socials, cosa que no vindrà de fora, que es construeix des d’endins mateix. I que per a plasmar-la necessita d’una certa força socio-política.

Les lluites pel poder popular, s’ha vist a Amèrica Llatina, comencen per lluites quotidianes. Els moviments de massa han tingut per moments una gran capacitat d’acumular forces, en barris, en comissions per temes concrets com va ser el de l’aigua en Cochabamba, per reclams de terres i respecte a la seva vida comunitari de poblacions indígenes. Sindicats obrers i pagesos i moviments indígenes en alguns moments van aparèixer formant una malla social forta, combativa i guanyant el carrer i aixecant consignes que en general cap partit d’esquerra tenia en la seva agenda.

Són conegudes les diverses expressions populars amb incidència decisiva d’organitzacions socials han marcat una forma de lluita al sistema en aquesta dècada i mitja. A l’Argentina, el “que se’n vagin tots”; van tombar a dos governs a Bolívia; a l’Equador, tres en els últims cinc anys. Un altre al Perú. Van formar part de primera gravitació a frenar l’intent de cop de dreta a Veneçuela.

Avui mateix està aquest aixecament popular a Hondures. Dit sigui de pas, ens solidaritzem sentidament amb tot el que tingui d’antidictadura a aquesta vigorosa mobilització en la qual estan intervenint variades organitzacions socials. Aquest esdeveniment, en aquest moment especialment anti-cop té una lectura bastant més complexa que només el retorn del President constitucional.

Hi ha expressions variades de la capacitat dels moviments socials per a actuar i desafiar als pitjors règims governamentals i les mesures que produeixen. Han enfrontat a sang i foc al carrer a la repressió policial i militar.

S’han anat donant formes organitzatives, avui els moviments socials actuen sobre problemes socials i econòmics, lluites per la salut, l’aigua, l’ocupació, les carreteres, l’electricitat, Drets Humans, drets concrets de les poblacions indígenes, ara contra una dictadura directa. Són moviments que passen de socials a polítics constantment perquè els seus reclams toquen interessos del poder dominant i intervé ràpidament l’Estat per a reprimir-los i a mitjà termini arriba l’intent de tornar-los al carril de la domesticació institucional burgesa.

Hem esmentat, que més d’una vegada es diu que després d’aquestes expressions queda poc o res de favorable, aquesta resulta una mesura que almenys es pot dir que està feta amb categories de vells discursos que no tenen principi de lectura per al present. En molts d’aquests discursos hem vist que està implícit que: si no està el vell partit d’avantguarda, amb els seus grup de professionals i tècnics, no hi pot haver sortida. No conceben una altra manera de fer política, ha d’estar aquesta elit il·luminada per a guiar-ho tot.

Sí, l’organització política continua sent de primera importància per a l’alliberament i per a la ruptura i desestructuració del capitalisme i l’inici d’un altre procés sobre bases diferents. Però és una altra la forma política que ha de buscar-se i no ha de sentir-se com a avantguarda sinó com a un nivell o camp diferent d’aquesta mateixa lluita i l’operar des d’endins mateix d’ella és condició imprescindible.

Volem recalcar alguna cosa que ja està dita. Totes aquestes lluites, reivindicacions, enfrontaments, implica un procés de participació activa de població, acumulació de coneixements a partir d’experiències i enfocaments que es fermenten darrere de solucions legítimes, totes qüestions que resulten fonamentals en la construcció de poder popular, dins del qual ha d’estar en tot moment, molt endins i no a fora, l’organització política, tenint la doble articulació que un procés d’aquesta naturalesa exigeix.

Pot ser el nostre moment?

Tot el que s’ha dit ens porta de la mà a plantejar-nos el paper de l’organització política llibertària en aquest període històric: la seva estratègia, la seva forma d’organització, la seva manera d’estar en el present. Els partits d’“avantguarda”, els que “representaven” al proletariat i el poble semblen estar en fallida més que mai. Si es pren la Nostra Amèrica Llatina en aquestes últimes dècades de les quals abans esmentem hi ha rics exemples de com aquests partits, van estar al marge o en posicions de reproducció de l’existent, en les tantes mobilitzacions transcendents i “puebladas” que ha portat endavant els de baix en gran part impulsat per organitzacions socials d’ampli espectre. Bolívia ha estat el cas més paradigmàtic. Però sabem que no va ser l’única, que aquesta situació va ser riu que va córrer per diferents punts del nostre mapa. Però, el moviment popular al mateix temps que protagonitza lluites socio-polítiques de rellevància i va més enllà del plantejament dels partits de “esquerra” hi ha un moment en el qual fa aigua, queda un buit que immediatament és omplert pels coneguts de sempre. Hi ha els qui que gairebé totes les avaluacions sobre aquest buit la fan des d’una lògica de l’absència de partits d’avantguarda que apuntin a prendre zones de l’estat o del funcionament estatal actual amb la intenció d’iniciar un procés des d’aquí.

Val dir que analitzen o proposen des de la mateixa lògica que va fer que els partits de “esquerra” estiguessin absents o negant aquests camins populars com a vàlids. Gairebé no apareix plantejat que l’assumpte seria una altra manera de fer política i una altra manera de concebre a l’organització política. Val dir, com és el rol que hagués de complir el polític avui a la llum de l’experiència històrica transcorreguda. Ja no funciona això de “furgó de cua” i crec que tampoc això de “corriola de transmissió”, creiem que si funciona, i vist tot des d’una altra lògica, això de “petit motor” a què abans ens hem referit. Sens dubte el paper de l’organització política continua sent vàlid i cobreix un espai que és diferent al de l’acció de les organitzacions socials. Però cada vegada més sembla necessari precisar prolixament la seva àrea d’acció i les pràctiques que el corresponen. És una altra de les nostres tasques. I, ens sembla, que qui té sintonia amb aquestes mobilitzacions i qui ha plantejat, en línies generals, una cosa semblant a una acció política del tipus que és necessari com a corol·lari d’aquests processos és l’anarquisme.

FC – La FAU va tenir, al costat de la resta de les activitats, una tasca específica de lluita armada. Això va originar problemes organitzatius d’importància? L’estructura orgànica va sofrir variants rellevants?

JCM – És tema important tot això relacionat amb l’organització interna i la preparació i formació de la militància en relació amb les conjuntures històriques a enfrontar. Sabut és que les organitzacions especifistes, també unes altres, tenen documents basics com una Declaració de Principis i Carta Orgànica. Les línies polític-socials de treball, les experiències que va donant la instrumentació de tals alineaments en aquells diferents camps socials que s’abasten fan moure més d’una vegada la Carta Orgànica, òbviament també ho fa les variacions d’una certa transcendència de les conjuntures. Tampoc la Declaració de Principis que pertany a un període de l’organització queda igual després de diversos anys de treball militant. Però en general, tenim la impressió fins on coneixem, que aquesta és de menys mobilitat. També depèn això de com està composta la Declaració de Principis. Si té capítols que es refereixen a conjuntures o etapes històriques la seva mobilitat serà major. Els principis generals s’ajusten, es desenvolupen, es van posant al dia en funció de l’avanç del coneixement, però això té, en general un ritme més lent. Hi ha elements ideològics, no teòrics, que fan a la nostra col·lectivitat, que constitueixen el seu imaginari i cohesió i aquests, sense ser dogmes, són certituds sobre el camí que es busca i per això són poca les variacions que sofreixen. De totes maneres, aquests instruments que estan articulats al conjunt de la tasca no van ser concebuts per nosaltres com a mitjans sinó com a part de la concepció general de la dinàmica militant. Els considerem elements constitutius de l’anarquisme organitzat i del mateix valor que els altres elements. Sabem que en el nostre ambient llibertari general hi ha una vella discussió que l’organització és només un mitjà. Això, per a nosaltres, significaria escindir de la pràctica la forma en com aquesta es realitza i això no és problema menor.

Però ens ajustarem més a la pregunta. L’incorporar un aparell armat específic, per a operar regularment, requereix d’una sèrie de tècniques en conseqüència amb l’especificitat que ha d’encarar i portar endavant. Però a més, i això és primordial, la seva existència té efectes en el conjunt de l’organització. No és agregar una activitat més a la qual ja es té, significa reestructurar tota l’organització perquè la seva articulació amb la resta de les activitats quedin compreses coherentment dins de l’Estratègia i naturalment dins de la ideologia general que cobreix aquest conjunt d’acció social-política.

En aquest punt concret, acció armada, la FAU no partia de zero ni se sumava a la moda d’acció directa guerrillera que es va dir finalment “el focus”. No partia de zero perquè l’anarquisme tenia tota una història d’acció directa armada molt fecunda: heroica, justiciera, expropiadora, d’enfrontaments crus i sagnants amb la repressió. Per a dir-ho ràpidament, les lluites i episodis que van quedar enarborant banderes en la història com la dels Màrtirs de Chicago, Sacco i Vanzettti, la Revolució Espanyola, la Columna de Ferro, de Durruti, i només al Riu de la Plata, la Setmana Tràgica, la lluita i massacre de la Patagònia, els venjadors obrers que van executar botxins. La llista seria molt llarga i el que volem és posar alguna cosa solament com a exemple. Però tot això que esmentem no és solament un exemple genèric, estava a l’imaginari i sensibilitat de gran part de la militància que va fundar la FAU, persecucions atroces, presons i assassinats per a anarquistes, execucions i “desaparicions”. Aquest univers no era ignorat. Quantitat d’aquests fets, moltes vegades amb detalls, eren converses regulars en diferents centres d’activitat anarquista, però no solament en allò formal, en la propaganda escrita o la xerrada, sinó també explicada a xerrades fraternals per companys que van conèixer o van participar en activitats d’aquesta índole: els espanyols radicats aquí i que havien estat a la Revolució; els expropiadors que van sofrir tortures i llargues presons; els obrers que van ser feroçment perseguits, torturats, a l’Argentina i alguns aquí mateix. Hi havia consciència que la lluita no era gens fàcil i que tampoc seria de tràmit ràpid la revolució. Els corrents guerrillers que recentment sorgien tenien una altra visió de l’enemic i fins hi havia qui pensava, i fins i tot deia, que la revolució estava a tocar. El marxisme a Amèrica Llatina comptava amb una història molt diferent i amb un imaginari gairebé sense punts de contacte amb el nostre. Tenien sí, en aquest moment, l’episodi revolucionari cubà que resultava atípic a la línia de coexistència pacífica que pregonaven els partits comunistes del continent i que eren ells la força marxista de major pes. Per això el focus i el trasllat automàtic de l’estratègia guerrillera expressada en “el focus” mai va ser compartida per nosaltres. Vèiem la lluita armada des d’una altra òptica, i en una altra perspectiva històrica. Teníem molt present la història dels nostres països. Així com no hi va haver coincidència no hi va haver tampoc conflicte amb qui s’estava jugant la vida dins d’una estratègia diferent a la nostra, marxàvem per camins separats i moltes vegades coordinàvem coses puntuals de tipus tècnic. Desenvolupem una mica aquesta part, no per devaneix, sinó perquè durant molt de temps en determinats ambients llibertaris ens van identificar amb “el focus” o el “guerrillerisme” (com deien) i això mai va anar així. Va ser una qualificació equivocada.

L’execució de muntar un aparell armat no va ser una decisió d’un dia per a un altre. Hi va haver tot un procés previ. Dins d’aquest procés es van anar adequant formes organitzatives, infra-, extra- per a casos d’emergència, locals alternatius des d’on funcionarien els companys sindicals i socials del mitjà públic en moments de persecució, muntatge de criteris i mecanismes bàsics de seguretat tant per a la militància pública com per a la que ja realitzava alguna tasca armada o de suport fort al mitjà sindical. Això va començar a instrumentar-se en algun grau el 1962. El 1963 va quedar una cosa estancada en funció que quan es va plantejar a la instància orgànica la necessitat d’ajustar l’estructura orgànica general per a un funcionament acord als temps durs que es preveien hi va haver un grup de companys que van discrepar, és que ja tenien un altre plantejament estratègic, fonamentalment de base no violent, finalment van estar en total desacord. I aquest va ser un dels punts pel que es van separar de la FAU una certa quantitat de companys el 1963. Després la FAU va seguir aquesta tasca d’ajustament de la seva Carta Orgànica d’acord amb l’avaluació que havia fet de la conjuntura que teníem davant de la nostra cara i que en breu s’esperava que empitjorés. Per descomptat aquests ajustos exigien finances i per a això es van fer les expropiacions corresponents. Fonamentalment bancs.

És així que la nostra Carta Orgànica ha tingut una vèrtebra que es va mantenir gairebé intacta i tota una part que va donar lloc a noves comissions, òrgans, secretaries i funcions per a poder cobrir de manera organitzada el conjunt de mesures projectades.

Hi havia una lògica que ens comportava que, si una anàlisi de conjuntura suggeria determinada quantitat d’acció de determinat tipus, no podíem després de saber-ho dir coses com: està bé, però no podem encarar moltes d’aquestes tasques perquè alteren els nostres principis i comporten perills de desviacions. Estaríem així decretant la inviabilitat de l’anarquisme com a corrent social que pretén el canvi de sistema. Ho estaríem enterrant o deixant com una llunyana referència del passat. Així ho vivim en aquest moment i avui també. Tenim i executem una proposta que estimem d’acord amb les exigències populars o en cas contrari deixem tot l’espai perquè uns altres, amb altres concepcions, el cobreixin. En això no hi ha volta.

A aquesta altura l’organització ja necessitava un desenvolupament de l’aparell armat. Per a diverses funcions i per a créixer. Per a poder canalitzar simpaties i lluites que arribaven a les nostres tendes, per a llançar iniciatives d’un cert volum, per a fer nous passos organitzatius, i tot això requeria també un cert volum de finances com a cosa immediata. Per descomptat no seria aquesta la prioritat número 1 de l’Organització Popular Revolucionària (OPR), menys si és vista quan tenia ja cert desenvolupament, però sí que seria una de les activitats que hauria de continuar encarant amb prolixitat i una certa regularitat. I en allò immediat, en el moment inicial, sí que era prioritari. Això per les raons que recentment assenyalem.

El volum repressiu ja era alt, perquè estava operant la guerrilla tupamara i això exigia una adequada tecnificació de la nostra gent per a poder complir objectius i per a sortir amb vida d’ells. La cooptació per a determinades accions armades en aquesta conjuntura repressiva ja no funcionava. La base de l’aparell armat era d’extracció obrera. Va ficar pulmó en la seva pròpia preparació. Ho va fer amb molta modèstia i responsabilitat. Tenia clar que hi havia coses que s’estaven aprenent sobre la marxa.

Però la pregunta teva apuntava més a aquest aspecte teòric relacionat amb la forma organitzativa, en aquest cas la Carta Orgànica establia al mateix temps que els organismes i funcions, els drets i obligacions dels companys militants. Es va procurar que no quedessin buits, en tot allò que era rellevant, que després generessin dubtes i interpretacions interminables. Les instàncies congressuals eren les que sancionaven qualsevol diferència interpretativa o manca que la Carta contingués. Sempre es va tractar que fos el col·lectiu qui resolgués aquest tipus de problemàtica.

Les discussions, diferents enfocaments, canvi d’opinions es donaven fonamentalment a les anàlisis polítiques i socials. I això resultava i sempre resultarà molt constructiu. El produir tota una cultura de l’anàlisi i la discussió seriosa no és tasca menor de l’organització política.

És de fer notar, encara que no és tema que aquí desenvoluparem, que la OPR (part armada) no tenia independència estratègica. Cal dir que expropiacions, segrestos, etc. no eren decisió de l’OPR; era de l’organització política a través de l’organisme que la representava i que estava legitimat pel col·lectiu. Això era diferent a tota l’altra activitat guerrillera d’Amèrica Llatina en aquest moment. Podríem excloure al Moviment d’Esquerra Revolucionària (MIR) xilè que entraria dins d’una concepció de partit. Però, és clar, de partit marxista leninista amb el seu corresponent centralisme.

FC – Queda clar el caràcter diferent de OPR en relació al Focus. Interessaria que em detallés una mica el funcionament d’aquesta tasca tècnica armada. Dins de la nostra concepció llibertària, com es va encarar la marxa de l’aparell armat?

JCM – Aquesta va ser una gran preocupació des del començament mateix de la tasca regular de l’OPR. L’experiència llibertària en aquest sentit era molt poca. No en la part d’acció per descomptat, em refereixo al treball d’acció directa armada dins d’un marc organitzatiu i en relació adequada amb l’estratègia general. Amb responsabilitat, autodisciplina i disciplina. On un conjunt de companys actuava com una part més de l’organització i emmarcava el seu compromís en les resolucions col·lectives de les quals participava com els altres companys. Hi ha un company, Carmelo, que va estar pres en un altre país i a la presó, durant anys, va conviure amb companys d’altres organitzacions. Ens va explicar que als militants d’aquestes altres organitzacions els resultava estrany alhora que interessant el com havíem encarat nosaltres l’acció armada. Carmelo és un vell company, amb molta experiència i molt bona formació teòric-política i fa anys té la preocupació d’escriure sobre la temàtica. Estendre més una experiència i un intent que ja figura de manera sintètica en el tom quatre de “Una Historia de la FAU”. Així que aquest tema continua sent d’interès i apareixerà oportunament més material elaborat sobre ell. Ara com ara jo recorreré a part del que esmento en el llibre citat anteriorment.

Sens dubte és una tasca que dona per a moltes desviacions, també per a mirar les coses des d’un angle que no és el nostre i, la qual cosa és potser pitjor, pot generar comportaments amb els quals res tenim a veure i que constitueixen l’oposat a ho volem amb la nostra lluita.

Però, com ja ho vam dir, no hi havia una pedrera llibertària d’on treure orientacions, suggeriments. Hi havia que experimentar tenint com a guia coses fonamentals de la nostra ideologia. Era un desafiament però al mateix temps una veritable obligació política.

Es deia una vegada i una altra: “Cal cuidar que no es perdi el sentit de les coses. Que determinats valors que ens són volguts i fonamentals no vagin quedant pel camí. És aquesta una activitat que dona per a unes certes deformacions i conseqüències”.

L’altre seria dir que les prevencions eren filles de la nostra concepció llibertària i d’experiències que hi havia sobre aquest tema, tant històriques com les noves que s’estaven veient en els moviments guerrillers que funcionaven a diferents països.

Podríem dir que hi havia un concepte llibertari sobre com hauria de ser aquesta activitat armada que feia els seus primers passos. Hi havia un conjunt d’idees que es pensava podien donar-li un caràcter diferenciat a aquesta tasca. Diferenciat amb la concepció i pràctiques clàssiques. Calia experimentar sobre la base de determinats criteris corresponents a la nostra matriu llibertària.

Per a començar se li donava importància a les paraules que s’usaven en relació amb funcions necessàries. Per aquesta màgica relació que tenen les paraules i les coses.

Juntament amb la paraula ve el contingut i, de la mà, la desviació. Res de dirigents enlloc. Que els companys amb determinades responsabilitats portin el nom d’encarregats. Es va plantejar així i això es va resoldre i així es va practicar.

D’aquesta manera l’activitat de l’OPR mai va tenir caps ni comandants. Va tenir encarregats i mireu si el contingut no va resultar diferent. És clar que al costat d’això venien altres coses que formaven una unitat en aquesta campanya de crear una cultura de resistència a prefectures i “charreteras”. Al costat d’una quantitat de pràctiques quotidianes, agafades des de dins per una ideologia, es prioritzava la formació del company. Una formació el més àmplia possible.

Veurem primer algunes d’aquestes pràctiques petites, quotidianes que tant ajudaven a la formació. Aquesta de tots els dies que tanta eficàcia té.

Que l’autocrítica i el problema dels valors no quedin per a discursos buits, desprès del que fem tots els dies. Això es deia, se sentia i es feia.

El problema dels valors es vivia tots els dies. Tots els Equips de l’OPR tenien una fitxa d’avaluació que avaluava comportaments. En períodes curts, un o dos mesos, es feia aquesta tasca d’avaluació. El propi equip s’autoavaluava i en tal instància calia observar tant a l’encarregat d’Equip com de Lliga (òrgan format per tres equips).

La fitxa d’avaluació contenia valors com: solidaritat, fraternitat, modèstia, capacitat de compromís. Això precedia en tal fitxa a la capacitat operativa “militar”, que per descomptat havia de tenir el nivell que corresponia.

Això obtenia efectes molt positius. Per a començar la crítica i autocrítica no eren paraules vanes, no eren coses per a la galeria. D’aquesta manera passava a ser normal, una cosa totalment legitimada, totalment natural el que un encarregat fos qüestionat i fins i tot que es demanés el seu canvi de funció.

Es trencaven ressorts arbitraris de poder. Aquests ressorts que de manera visible o invisible generaven pràctiques perverses. S’havia iniciat una tendència expressa de, a aquestes coses, treure-les espai, desvalorar-les. Era un procés que requeria de la seva bona mà d’obra, no tot venia a cor què vols. Almenys en aquesta cultura “occidental, cristiana i capitalista”, la qüestió del poder i de l’exaltació de l’ego no resulten cosa de no res en cap lloc. Sens dubte no era el mateix potenciar-los que combatre’ls.

“El company encarregat de Lliga ha de superar-se molt. La seva modèstia deixa que desitjar”.

Aquests comentaris d’un integrant d’equip passaven a ser cosa normal i positiva. Al mateix temps que el seu dret era real, no una frase formal, s’anava millorant el col·lectiu. I feia difícil que un encarregat pogués mantenir-se arbitràriament.

Ja no era cosa que un cap un dia s’aixequés i digués “realitzarem una crítica i autocrítica”. I que com a contrapartida lògica molts, per temor al que podria venir després, transformessin això en conformisme pur. I que tot quedés igual que abans i fins a la pròxima. Com es diu a vegades de broma: “Tota crítica que sigui per a dir que està tot bé, és benvinguda”.

És d’aclarir que la pràctica quotidiana d’aquests valors no feia perdre de vista el caràcter específic de l’activitat. Diguem per exemple que hi havia instàncies purament d’execució i tasques permanents que havien de realitzar-se d’una determinada manera. Per exemple, ningú posava en dubte que en el moment de l’operació l’encarregat era qui decidia sobre els problemes que poguessin plantejar-se i que havien quedat fora de la planificació prèvia, els imponderables. Aquests no eren moments d’assemblea.

“Sí l’activitat podrà ser tècnicament militar, però cal acostumar-se a esmentar el menys possible aquesta paraula. Cal usar termes com l’acció política-revolucionària”. Deia Gerardo Gatti en un Foment (Junta Federal).

Es van anar creant rudiments culturals importants que feien carn els valors prioritzats. Es van crear hàbits que feien veure al militant amb claredat els seus drets i els seus deures. Moltes coses van començar a ser “naturals”. Ser autoritari, arbitrari, immodest, insolidari, no eren coses que passaven desapercebudes i menys tolerades en silenci.

El terme Comandant s’usava solament de broma. Hi havia una ideologia que impulsava i acoloria tot això. Alguns companys s’havien format escoltant episodis de lluita, reivindicacions de llibertat, de societat futures justes i respectuoses de la persona humana. Repudiant al mateix temps tots aquests mecanismes de poder que volen submissió, que glorifiquen autoritats i herois de cartó. Rebutjant fins a la nàusea aquests instruments de robotització humana al servei del poderós com són els aparells repressius. La veritat que en el marc d’aquesta cultura, semblar-se a un ‘milico’ no gratificava.

Era allò llibertari. D’aquí emanaven aquestes preocupacions de no produir soldats de la revolució sinó companys revolucionaris. Hi havia un fort dic de contenció per a la desviació militarista i les pràctiques autoritàries.

Així resultava gairebé normal que l’aparell armat estigués subordinat a allò polític; que els fets es fessin en funció de l’estratègia general de l’organització, de les seves avaluacions conjunturals.

La supèrbia de la pistola no trobava terreny fèrtil. Tampoc la supèrbia en general.

Aquest encari de la disciplina i l’autodisciplina, del protagonisme col·lectiu, d’absència de xarreteres, de respecte al militant com a entitat humana, de tracte igualitari, de rebuig de l’autoritarisme, afeblia l’eficàcia, el desenvolupament i l’acompliment de la tasca específicament armada? Podem afirmar que no. En el curt període que va durar l’experiència podem treure moltes altres conclusions.

Ni per remei es pensi que direm que la cosa va marxar com una seda, que tot va ser un luxe. No, això no. No està en el nostre desig idealitzar la qüestió. Però, en el marc d’errors i defectes que s’anaven encarant i superant o tractant de superar, vam veure que l’eficàcia, que l’enfortiment de la tasca s’aconseguia. Que l’autodisciplina i el company convençut feien gairebé miracles. Amb grans limitacions i falta de mitjans, les coses en sortien. Hi havia compromís, disposició, capacitat perquè cadascú resolgués coses. Hi havia un acceptable nivell de prolixitat que anava en ascens.

Foment (Junta Federal), Aguilar (organisme responsable de la part armada), les Lligues (columnes compostes de tres equips de cinc integrants cadascun) i els Equips (organisme bàsic de cinc integrants) anaven mastegant, creant una cultura del fer armat que no tenia com a referent el que havia sorgit en aquest moment històric i que s’escampava pel continent, amb grans i molt respectables heroismes i amb molt d’imitació i de contingut res afí als nostres propòsits.

“Hem d’anar creant allò nostre, amb cap propi, en relació amb la història d’aquest lloc i les nostres idees. La imitació és dolenta consellera”. Aquest era un criteri altament compartit.

Es va anar creant alguna cosa que no pot decretar-se, que no es dona per resolucions de reunions ni amb bons manuals. Es va anar desenvolupant una capacitat de reflexió, de participació efectiva del militant, de prendre-li afecte i entendre la causa en la qual s’estava. No va ser ideal i va ser curt el temps, clar que sí. Però va quedar un convenciment: es pot fer una activitat “militar” llibertària. I que és un mite que per a això, especialment, tot va millor amb autoritarisme i jerarquies.

“L’organització ha de tenir valors que prefiguren el que pretenem del demà”. S’afirmava sempre. I això val per a la tasca que sigui.

Dins d’aquesta preocupació per la formació del militant, del desenvolupament de la seva capacitat reflexiva, hi ha una experiència concreta que fa palesa aquesta situació: La Escuelita.

Amb aquest diminutiu va ser coneguda aquesta activitat, potser es volia amb això treure-li solemnitat, per a ser conseqüent amb aquest concepte de modèstia tan recalcat en les avaluacions dels equips.

Que va ser La Escuelita? Va ser una experiència realitzada sobre la base de gent jove de l’OPR que venia assumint majors responsabilitats. Va ser una activitat de transferència de coneixements de diferents qüestions: filosofia, psicologia, història, pedagogia. Es procurava generar discussions, reflexions, sobre aquests tòpics. Diversos companys especialitzats, professors la majoria, eren els encarregats de la transferència.

Aquesta activitat es va realitzar amb tota regularitat i prolixitat. Nando i Silva hi van ser dos grans animadors. Va produir fecunds resultats.

Per a veure la importància que se li donava a aquesta tasca de formació és necessari situar el context social en què es va fer. Era un temps en què la repressió estava per tot arreu. Patrullatge constant de carrers, controls, escorcolls massius, vigilància de llocs sospitosos. En aquestes condicions calia ajuntar companys de l’aparell armat que no pertanyien a una mateixa Lliga i als especialistes i professors. Al mateix temps calia cobrir la seguretat general i la corresponent a la compartimentació entre els nostres companys. A més la casa estava compartimentada per a gairebé tots, això demandava un esforç extra, havia de traslladar-se als companys assegurant-se que no sabessin on estaven. Les reunions implicaven caputxes que ocultaven rostres. Però tots estaven convençuts que l’objectiu mereixia aquest esforç i aquest risc.

La iniciativa va sorgir en Foment. No va merèixer gaire discussió. Hi havia consens sobre aquest tema. Eren de les tasques cantades. La formació militant era cosa sempre bé vista. Tenia tota una història darrere. Només Silva, que després seria un fort animador, va plantejar alguns dubtes. Eren bàsicament les següents: no seria tasca per a realitzar una mica més endavant; hi hauria receptivitat que compensés l’esforç; els companys de l’OPR que participarien vivien això com una necessitat?

Resolts els dubtes es va resoldre anar endavant amb l’activitat. El referit a organització correria per part de Rogelio. Nando faria la primer part, formant un equip que treballaria amb ell, que consistia en un conjunt de test a realitzar a tots els integrants de l’OPR. Test que després es discutirien en reunió conjunta. Nando era un company psicòleg, considerat tècnicament del més alt nivell, persona d’una excel·lent qualitat humana, es comunicava molt bé. Els companys que formaven equip amb ell en aquesta oportunitat eren també professionals. Aquest grup va treballar intensa i prolixament en la confecció i avaluació dels test. Una vegada acabada aquesta part es va passar a les reunions regulars col·lectives en les quals es tractaria una àmplia problemàtica.

Els resultats d’aquesta experiència van ser considerats molt bons. Però aquí és millor que deixem parlar a un dels participants, a un “deixeble” que es va integrar amb entusiasme a aquesta activitat. Company d’extracció obrera. Crec que tèxtil.

– Que recordás Ruben sobre La Escuelita?

“-La primera qüestió va ser aquell procés de test psicoanalític al qual vam ser exposats. Va ser una quantitat de dies al pis d’un hospital, a un amfiteatre que allí hi havia. Una bateria de tests, de dibuixos, contar històries, tasques. Tots els tests que en aquest moment s’usaven i que aquests companys estaven revisant la lectura, en una actitud crítica enfront de la psicoanàlisi. I això era superimportant. El marxisme a això mai li va donar pilota, com a màxim a psiquiatria farmacològica. Això va ser una cosa molt important que a mi em va obrir un món de lectures. I després l’escola pròpiament instal·lada. La lectura dels resultats dels test que van ser espectaculars ja que van donar, com després veuríem, un 90% en el clau.

Això dels test va ser un gran prolegomen, després es van processar qüestions de tipus teòric i pràctic. En ho practico rudiments d’explosiu, ‘fierros’ [pistoles] i tàctiques. Hi havia qüestions de tipus històric i filosòfic. Em va quedar gravada una qüestió gràfica, es tractava d’un quadrat que es posava i treia. L’abordatge de tot el tema del científic.

Una de les qüestions que va estimular la Escuelita va ser que busquéssim la lectura pel lleure, per la iniciativa de cadascú. Si ho compares amb l’escola de quadres de l’Argentina i d’altres llocs no té res a veure, per exemple, els perretes (PRT) tenien molt ideologisme i als fierros hi havia molt de bard. A les sumes hi havia molt de formació militar i poc d’ideologia.

En el cas de la Escuelita s’hi obria un ventall. Amb tot sistema d’ensenyament sempre hi haurà una relació, una base de transferència de coneixements.

Una altra cosa que jo recordo és que el conjunt de bateries dels tests se’ls usava críticament. Perquè si no fos així, si s’aplicava el criteri ortodox, seríem psicòpates inadaptats. Tenien els tècnics que revaluar tots els tests amb aquest criteri especial, havien de posar molta mà d’obra. Hi havia gran preocupació en el bon funcionament de la Escuelita.

Jo l’hi agregaria que quan a mi em va tocar comparar el conjunt de qüestions que m’havien quedat al cap amb el que feia a l’Argentina, tota la gamma marxista, em va portar a avaluar el que va ser la Escuelita en la seva modèstia i en la seva grandesa. Tant en les tècniques psicoanalítiques, com en matèria de preocupacions humanes i dubtes filosòfics.

Això que només la lluita de classes movia la història només un marxista el pot dir. Va ser bo omplir-te el cap d’alguns dubtes i certeses per les quals et jugaves la vida. Això resumeix el meravellós d’un sistema d’ensenyament.”

FC – Altres contribucions importants del nostre corrent per a l’anarquisme són les posicions sobre compromís militant, dedicació a la nostra causa, en el marc d’una organització política anarquista. Vostè podria parlar una mica sobre la importància d’aquests aspectes per a un projecte de transformació revolucionari? Finalment, Què prefereix, socialisme llibertari o anarquisme? A vostè li agradaria dir algunes paraules finals?

JCM – Per aquí hi ha una vella dita: l’anarquisme és una manera de viure. Ho deien els vells companys de principis del 1900, els que militaven des de 1905, 1910, 1920 i així. Quan es va iniciar la FAU aquesta dita que tantes vegades havia partit dels llavis d’aquells sobris, modests i abnegats companys, va passar a compondre un element ideològic-ètic de primer ordre. Una cosa tan senzilla i quant pes va tenir. Quant significava! No contenia cap supèrbia ni elitisme, volien dir en una frase, coses com aquestes: el compromís a fons amb la causa; el sentir-la i practicar-les tots els dies; el ser conseqüent; el resistir ser còmplice del sistema per practicar conductes afins a ell; combatre la superficialitat de la paraula etèria i vanitosa.

Volien dir que hi ha una cosa per la qual val la pena jugar-se la vida. I aquest alguna cosa és la cerca d’una societat justa, lliure i solidària. Que no es podia veure tanta infàmia, tantes coses atroces i romandre indiferent o fonamentalment preocupats per les seves coses personals i veure la resta com a qüestions secundàries.

Però no rebem una impressió falsa, alguna cosa així com que això significava aïllar-se o menysprear costums diferents, no. Aquests militants estaven entre la gent, organitzaven festivals fraternals, clubs de futbol, murgues de carnestoltes, teatre, pic-nic i es tenia contacte humà veïnal totalment normal, vida familiar com qualsevol veí. Era el viure corregint defectes inculcats, era dedicar tot el temps possible a la lluita i la propagació de l’ideal. A la preparació de la revolució.

Sí, pensem que ha de ser profund el compromís amb la causa, amb l’organització política que té un projecte social per al canvi, amb l’organització anarquista que pretén organitzar tot d’una altra manera. Aquesta manera on el col·lectiu no anul·la sinó que potencia a la persona.

A la pregunta si anarquisme o socialisme llibertari, els situo com a sinònims. Però et diria també i terminantment que prefereixo anarquisme. És una qüestió sentimental, són emocions i records. I tornant al nostre temps ja finalitzant aquesta conversa.

Perquè quedin unes paraules finals sobre compromís amb la causa deixaria que parlessin amb la seva conducta tots els companys de la FAU que van ser torturats, assassinats, “desapareguts”, afusellats.

Com a punts en la nostra benvolguda història. Ells volien amb l’“ànima” aquest demà de socialisme i llibertat i no van dubtar a jugar-se-la tota.

Són ells els que sempre ens estaran fent el crit d’“anem-hi!, anem-hi!, que aquesta causa ho mereix tot!”