Reflexions sobre el compromís, la responsabilitat i l’autodisciplina

Material publicat en portuguès en el lloc web de la Federação Anarquista do Rio de Janeiro (farj.org). Traducció pròpia al català des de la traducció al castellà de Neto do Caldeireiro (GZ) publicada al lloc web de la “Columna Libertaria Joaquín Penina” (http://federacionanarquistaderosario.blogspot.com.es/…sobre-el-compromiso-la.html)

“Reflexions sobre el compromís, la responsabilitat i l’autodisciplina”

“Un subjecte que té una Ètica Llibertària
sap per què està lluitant i aconsegueix explicar els motius
ideològics de la lluita, té compromisos i autodisciplina
per dur a terme les tasques assumides”
Ideal Peres

Una de les característiques més importants de l’organització FARJ és el compromís militant dels seus membres. Creiem que perquè la nostra lluita tingui fruits prometedors, és fonamental que cada un/a dels/de les militants de l’organització tingui un alt grau de compromís, responsabilitat i autodisciplina.

Quan el nostre estimat Ideal Peres va proferir les paraules que hem reproduït a dalt, ell va expressar, en una sola frase, una sèrie d’opinions de gran importància per a la nostra organització. Ell emfatitzava, abans de res, la importància de la consciència del militant en relació als motius de la lluita. Això vol dir que el militant anarquista no ha de, simplement, obeir allò que determina una direcció deslligada de la base o servir de “mà d’obra” per a una elit amb interessos personals pel domini de persones i/o per altres interessos antiètics, des del nostre punt de vista. El militant anarquista és un subjecte que participa activament de totes les discussions que es donen en l’àmbit de la Federació. D’ell, s’espera que s’involucri en les discussions que es produeixin, posicionant-s’hi, discutint-ne les millors sortides per a les qüestions presentades i participant en els rumbs tàctics i estratègics adoptats per l’organització.

És per això que tots els militants han de tenir clar per què es lluita, contra què es lluita i en favor de què es lluita. Per això, és fonamental el compromís de cadascú amb la seva autoformació, independentment de les tasques de formació política que siguin realitzades per l’organització. És obligació del militant buscar, informar-se i, constantment, formar-se políticament, per poder tenir plena consciència dels objectius de l’organització, de les discussions que hi tenen lloc i de les activitats que s’estan desenvolupant. Així, el militant aconsegueix comprendre els rumbs de l’organització (en termes pràctics i teòrics), estant preparat per conversar, discutir i debatre amb els altres, o fins i tot posar-se davant d’una assemblea o parlar en públic en qualsevol circumstància, evitant que recaigui en mans d’uns/es quants/es, l’exercici d’aquestes tasques. També s’espera que l’organització doni suport als militants, auxiliant aquells i aquelles que tinguessin alguna dificultat.

El/la militant anarquista no és alienat. Ell/ella no segueix ordres que vénen de dalt i no és “base” per interessos d’avantguardes (o elits), com succeeix en els partits polítics i en altres organitzacions jeràrquiques.

L’opinió del militant anarquista al si de l’organització no és tot just consultiva, i sí deliberativa. És a dir, són els i les militants de l’organització qui decideixen el seu rumb, i no hi ha avantguardes (elits), l’opinió de les quals val més que la dels i les altres. Per nosaltres, en una discussió, l’opinió de tots i totes els membres plens de l’organització té el mateix pes.

Quan Ideal Peres parlava de compromís i autodisciplina, ell deia fonamentalment un compromís individual amb les decisions col·lectives. Però com funciona això?

És molt comú a les organitzacions que es diuen horitzontals i apartidàries, una manca de compromís enorme dels i les militants en relació a les qüestions de compromís i autodisciplina. Un exemple d’això és la gran quantitat de persones que freqüenten reunions (de grups que són relativament oberts), donant opinions sobre assumptes que desconeixen o assumint responsabilitats, sabent que no podran complir-les. És molt comú que aquestes persones no apareguin més en les pròximes reunions ni compleixin allò que van prometre, al·legant que no van poder, per un motiu o per un altre, o fins i tot donant satisfacció al col·lectiu. El pitjor de tot és que moltes d’aquestes persones, en ser qüestionades, se senten a sobre víctimes d’algun tipus d’autoritarisme.

Hi ha un exemple molt il·lustratiu en relació a la situació que assenyalem a dalt: en una “ràdio lliure” del sud del país (preferim no dir-ne el nom) que deia funcionar sota autogestió, les persones que volien fer els seus programes anaven a les reunions de la ràdio i marcaven els seus programes a la graella, de comú acord. Després d’això, moltes de les persones que havien marcat els seus programes simplement no apareixien, deixant la ràdio sense funcionar i impedint l’oportunitat que altres persones poguessin utilitzar aquell horari. En ser qüestionades pels altres membres del col·lectiu de la ràdio, els/les que faltaven deien que allò era autoritarisme, doncs ells i elles estaven exercint el seu dret, la seva “llibertat”, en no aparèixer per fer el programa, encara que s’haguessin compromès a això des del principi.

Aquest és un exemple aïllat, però malauradament, situacions com aquestes són molt recurrents en l’anomenat “món llibertari”. Per a nosaltres, el que passa és que hi ha una inversió de valors en jutjar que determinat tipus de comportament és autoritari – és a dir, aquell/a que s’ha compromès en alguna cosa amb el col·lectiu i no la compleix – es creu víctima d’autoritarisme.

El “compromís i l’autodisciplina per dur a terme les tasques assumides” ressaltats per Ideal Peres fugen radicalment del model esmentat. En aquest tipus d’actitud de compromís i autodisciplina, coincidim amb Ideal que, dins de l’organització, ha d’haver un gran espai per a totes les discussions i tots els punts de vista han de ser analitzats amb tota la cura i, com hem dit abans, tenir el mateix “pes” en les preses de decisió de l’organització. En aquestes reunions, són deliberades totes les activitats que l’organització farà, és a dir que els seus membres les duran a terme. Al final, l’organització no fa res sola. Ella no té cervell, braços i cames per poder executar les activitats que es discuteixen en el seu si. És per això que totes les activitats que es deliberen i que van ser responsabilitat de l’organització tindran, d’una manera o d’una altra, haura de ser executades pels seus membres. Era sobre això que Bakunin es posicionava, ja al segle XIX, discutint la qüestió de la disciplina:

“Per enemic que sigui del que, a França, en diuen disciplina, reconec, però, que certa disciplina, no automàtica, i si voluntària i reflexionada, està perfectament d’acord amb la llibertat dels individus, va ser i serà necessària, sempre que molts individus, lliurement units, emprenguin un treball o una acció col·lectiva qualsevol. Aquesta disciplina no és més que la concordança voluntària i reflex de tots els esforços individuals per a un fi comú en el moment de l’acció, enmig de la lluita, els papers es divideixen de forma natural, d’acord amb les aptituds de cadascú, apreciades i jutjades per tota la col·lectivitat: uns dirigeixen i ordenen, altres executen ordres. Però cap funció es petrifica, ni es fixa i no roman irrevocablement lligada a una persona. Els nivells i la promoció jeràrquica no existeixen, de manera que el comandant d’ahir pot ser el subaltern d’avui. Ningú s’eleva per sobre dels altres, o si s’eleva, és només per caure a l’instant següent, com les ones del mar, tornant sempre al nivell saludable de la igualtat. En aquest sistema, de fet, ja no hi ha poder. El poder es fon en la col·lectivitat, i resulta l’expressió sincera de la llibertat de cadascú, en la realització fidel i seriosa de la voluntat de tots […] ” 

[Mikhail Bakunin. Imperi Knutgermànic. Extret de Frank Mintz. Bakunin: crítica y acción. Buenos Aires: Colección Utopia Libertaria pàg. 74-75.]

Cal aquí obrir un parèntesi per dir que, de la mateixa manera que no existeix un “esperit d’organització” que resol problemes i que desenvolupa les tasques, és fonamental, en el moment en què les decisions són preses, que se’n divideixin les responsabilitats, quedant els membres formalment responsables per la seva execució. Això és important, ja que un altre problema comú en les organitzacions horitzontals està en la deliberació que s’ha de fer això o allò i després tothom se’n va cap a casa, sense resoldre qui es fa responsable per tal o tal activitat. En aquest model, passa una de les dues opcions: o ningú realitza aquestes activitats, o les activitats cauen damunt les espatlles dels membres més actius de l’organització. Per això, creiem en la necessitat de dividir les activitats entre els militants, buscant sempre un model que distribueixi bé aquestes activitats i que fugi de la concentració de tasques sobre els membres més actius o capaços.

A partir del moment en què un militant assumeix una o més tasques envers l’organització, té l’obligació de realitzar-la i una gran responsabilitat davant al grup en relació a aquesta tasca o tasques. És la relació de compromís que el militant assumeix amb l’organització. Com les discussions en el si de l’organització són àmpliament democràtiques i ningú assumeix les tasques perquè està obligat, cada compromís és un compromís assumit per iniciativa del propi militant, sent de la seva completa responsabilitat. Si succeeix un imprevist i el militant creu que no pot fer allò a què es va comprometre, és la seva responsabilitat informar l’organització amb temps i transferir la seva responsabilitat a un altre membre.

No creiem que el requerir, per part de l’organització, les responsabilitats assumides pel militant sigui de cap manera autoritari. Hi ha d’haver, si es dóna aquesta irresponsabilitat o falta de compromís constant, cal que hi hagi una conversa franca dels altres militants amb ell, per tal de resoldre la qüestió i no perjudicar els treballs de l’organització.

L’autodisciplina és el motor de l’organització autogestionària. Com en una organització d’aquest tipus – que és el nostre cas en la FARJ – no hi ha caps que “encarreguin” als funcionaris o la base l’execució de les tasques, el que assumeix una responsabilitat ha de tenir la disciplina suficient per executar-la. De la mateixa manera, quan l’organització determina una línia a seguir o alguna cosa a realitzar-se, és la disciplina individual que farà que allò que es va deliberar col·lectivament es realitzi. No hi ha d’haver necessitat de compensació, ja que s’espera que cadascú en el grup informi per la realització de les tasques determinades en l’organització, però l’individu deu satisfacció a l’organització, havent d’informar del desenvolupament de les activitats sota la seva responsabilitat que no es realitzen, explicar al col·lectiu el motiu, podent ser interpel·lat per a això. Quan hi ha problemes en el desenvolupament de les activitats d’un membre o un altre, l’organització pot “requerir” als responsables pel desenvolupament de les activitats, també amb l’objectiu de no perjudicar els treballs i la lluita. Òbviament que la forma d’aquest requeriment ha d’estar dins dels criteris de respecte mutu i d’ètica anarquista.

Errico Malatesta, en discutir la qüestió de la disciplina, el 1920, la tracta de la següent manera:

“Disciplina: vet aquí la gran paraula de la qual se serveixen per paralitzar la voluntat dels treballadors conscients. Nosaltres també demanem disciplina, perquè, sense enteniment, sense coordinació dels esforços de cada un cap a una acció comuna i simultània, la victòria no és materialment possible. Però la disciplina no ha de ser una disciplina servil, una devoció cega als caps, una obediència a aquell que sempre parla per no haver-se de moure. La disciplina revolucionària és la coherència amb les idees acceptades, la fidelitat als compromisos assumits, és sentir-se obligat a compartir el treball i els riscos amb els companys de lluita. “

[Errico Malatesta. Anarquistas, Socialistas e Comunistas. São Paulo: Cortes pàg. 24.]

És rellevant observar els comentaris de Malatesta, d’acord amb que aquesta disciplina i aquest requeriment no ha de seguir el model autoritari, tant d’opressió dels membres del grup com per la forma d’aquests requeriments, que, tal com esmentem, també ha de considerar el respecte i l’ètica entre els membres del grup. És una gran preocupació diferenciar l’autodisciplina que aquí proclamem, de la disciplina militar, explotadora i opressora en la seva essència i que, des del nostre punt de vista, no segueix rumbs diferents dels d’altres autoritarismes que bé coneixem.

Sobre la qüestió de la disciplina en el medi llibertari, val la pena observar amb atenció el debat que es va donar al voltant de la Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris, publicada pel grup Dielo Trouda, en el seu exili a França. Després de la seva publicació el 1926, van sorgir diverses respostes i un debat riquíssim, primerament sobre els aspectes organitzatius de l’anarquisme, i també altres importants qüestions, entre elles la qüestió de la disciplina, sobre la qual ens aturarem en aquest moment.

Són importants les fonts per a aquest debat, tant la pròpia Plataforma, i les respostes i discussions que es van donar posteriorment, com la Síntesi i la “Resposta” de 1927 a la Plataforma escrites per Volin i altres membres de la NABAT (Confederació Anarquista d’Ucraïna), la crítica més detallada a la Plataforma va ser la de GP Maximov anomenada Constructive Anarchism [Anarquisme Constructiu], el debat entre Nestor Makhno i Errico Malatesta – un riquíssim intercanvi de cartes que van des de 1927 a 1929 -, la resposta de Piotr Arshinov a Malatesta, coneguda com el Vell i el Nou al Anarquisme, a més de diversos articles d’aquest període. Podem citar importants textos com La Response aux Confusionistes de l’Anarchisme [La Resposta als confusionistes de l’Anarquisme] de Piotr Arshinov, la sèrie d’articles publicats a Solidaridad Obrera per Alexandre Schapiro el 1932, altres articles de Volin, així com de pensadors com Sebastien Faure, Luigi Fabbri i Camilo Berneri. Hi ha articles centrals de Makhno (Sobre la Defensa de la Revolució i Sobre la Disciplina Revolucionària) i de Malatesta (A Propòsit de la Responsabilitat col·lectiva), que també porten arguments rellevants a la discussió de la Plataforma.

Per al tema que aquí estem discutint, creiem que la font més rica pot ser el debat entre Nestor Makhno i Errico Malatesta. No és el cas aquí prendre la defensa d’un o altre costat, però si d’observar les posicions pertinents tant d’un costat com d’un altre, ja que tenim una gran estima pels dos militants en qüestió i creiem que hi ha arguments correctes a banda i banda .

Estarem d’acord amb el que presenten els exiliats russos a la Plataforma quan afirmen que “la situació miserable en la qual el moviment llibertari vegeta, té la seva explicació en un nombre de causes, de les quals la més important, la principal és la manca de principis i pràctiques organitzatives en el moviment anarquista”. Els russos emfatitzaven que hi ha “una falsa interpretació del principi d’individualitat en l’anarquisme: sent aquesta teoria freqüentment confosa amb la total falta de responsabilitat”. Sabem que un dels grans problemes de l’univers llibertari és que el principi de la llibertat i de l’antiautoritarisme és entès moltes vegades com a falta de compromís, la “falta de responsabilitat” apuntada pels companys russos. Hem de recordar també que, sobre això diuen, “els elements individualistes i caòtics entenen amb el títol ‘principis anarquistes’ indiferència política, negligència i total manca de responsabilitat”.

Sabem que la crítica del principi individualista en l’anarquisme té sentit i és per això que assentim quant al fet que “el principi federalista ha estat deformat en part del discurs anarquista: aquest ha estat interpretat com el dret, per sobre de tot, de manifestar l”ego’ d’algú, sense l’obligació de traginar amb els deures envers l’organització”. Jutgem encertats els russos quan reivindiquen que “tots els participants de l’acord i la Unió compleixin completament els deures assumits, i conforme a les decisions compartides” i que “el tipus federalista d’organització anarquista, alhora que reconeix els drets d’independència, opinió lliure, llibertat individual i iniciativa de cada membre, requereix d’ells que assumeixin deures organitzacionals fixos, i exigeix l’execució de decisions compartides”.

Hem de cridar l’atenció també sobre les dissertacions de Malatesta en la seva resposta, titulada Un Projecte d’Organització Anarquista, en què ressalta:

“Al contrari d’estimular en els anarquistes més desig per l’organització, [la Plataforma] sembla deliberadament reforçar el prejudici de molts companys que creuen que organitzar-se significa sotmetre’s a caps, adherir-se a un organisme autoritari i centralitzador, que sufoca tota lliure iniciativa” .

Cal llavors una reflexió sobre aquests assumptes que no estan tan clarament exposats a la Plataforma. Malatesta va exagerar, però s’hi val observar els seus comentaris i tenir en compte perquè la necessitat de responsabilitat que defensem, no signifiqui la jerarquia i autoritarisme. Els comentaris de Malatesta impliquen exactament els mitjans que utilitzem per arribar als nostres objectius; per això, ell ressalta encara que “és inconcebible que els mateixos que professen idees anarquistes i volen realitzar l’anarquia, o com a mínim anticipar la seva realització – avui, en lloc de demà – reneguin dels principis bàsics de l’anarquisme en l’organització amb la qual es proposen lluitar per la seva victòria”. Encara sobre el tema, emfatitza que el seu projecte d’organització anarquista ha de comptar amb “total autonomia, total independència, per tant, total responsabilitat d’individus i de grups; lliure acord entre els que creuen útil unir-se per cooperar en l’obra comuna; deure moral de mantenir els compromisos assumits i de no fer res en contradicció amb el programa acceptat”. Per finalitzar, i tornant a la discussió dels mitjans, ell afirma que “per viure i vèncer, no necessitem abandonar les raons de la nostra vida i deformar el caràcter de la victòria eventual. Nosaltres volem lluitar i vèncer, però com anarquistes i per a la anarquia” (les cometes són nostres). Aquí també cal coincidir amb Malatesta, després si volem aconseguir els nostres objectius amb la màxima urgència, no haurem de deixar de banda els principis que acaben implicats en el com farem això.

En la seva “Resposta”, Makhno afirma, amb raó: “Tu mateix, estimat Malatesta, admets la responsabilitat individual del revolucionari anarquista. És més, tu la vas recolzar durant tota la teva vida com a militant”. Una cosa que es comprova si observem la cita sobre disciplina de Malatesta de més amunt, que data de 1920 i sustenta els mateixos arguments de Makhno. Amb molta raó, i d’acord amb les afirmacions de Malatesta, Makhno diu que “cap de nosaltres té dret d’escatimar tal responsabilitat. Al contrari, si va ser fins ara ignorada, a les files anarquistes, cal tornar-li ja, per a nosaltres, anarquistes comunistes, en un article del nostre programa teòric i pràctic”, a més d’això, “a penes l’esperit col·lectiu i la responsabilitat col·lectiva dels seus militants permetran a l’anarquisme modern eliminar dels seus cercles la idea, històricament falsa, que l’anarquisme no pot ser una guia – sigui il·lògicament, sigui en la pràctica – per a la massa treballadora en un període revolucionari, i, per tant no podria exigir la responsabilitat total”.

Malatesta va respondre novament, ja aproximant un cert acord amb Makhno, quan va escriure: “certament, accepto i recolzo la visió que qualsevol que s’associa i coopera amb altres per una causa comuna ha de coordinar les seves accions amb les dels seus companys i no fer res que perjudiqui l’acció dels altres i, per tant, la causa comuna; respectar els acords presos – excepte quan pretenen deixar l’associació per diferències d’opinió, canvi de circumstàncies o conflicte sobre mètodes escollits tornin la cooperació impossible o impròpia. Així, jo mantinc que aquells que no senten ni practiquen tals deures han de ser expulsats de l’associació. Potser, parlant de responsabilitat col·lectiva, et refereixis precisament a l’acord i a la solidaritat que han d’existir entre els membres d’una associació. Si és així, la teva expressió significa, al meu entendre, un ús incorrecte del llenguatge, però això seria només una qüestió irrellevant de fraseologia i després arribaríem a l’acord”.

Creiem també important esmentar fragments d’un article de 1926 de Makhno, anomenat Sobre la Disciplina Revolucionària, quan ell afirma: “entenc la disciplina revolucionària com una autodisciplina de l’individu, establerta en un col·lectiu que actua, de manera igual per a tots, i rigorosament elaborada . Ha de ser la línia de conducta responsable dels membres d’aquest col·lectiu, induint a un acord estricte entre la seva pràctica i la seva teoria.” Makhno tanca l’article, amb una frase molt important: “la responsabilitat i la disciplina organitzacionals no han d’horroritzar: elles són companyes de viatge de la pràctica de l’anarquisme social.”

Malatesta, un any després del debat amb Makhno, publica un article anomenat A Propòsit de la Responsabilitat Col·lectiva en què afirma: “la responsabilitat moral (ja que en el nostre cas no pot sinó tractar de responsabilitat moral) és individual per la seva pròpia naturalesa”. Afirma, de seguida, que “Si entre homes que es van posar d’acord per fer alguna cosa, algun d’aquests, faltant al seu compromís, fa fracassar la iniciativa, tots diran que és ell el culpable i, per tant, el responsable, i no aquells que van fer fins al final tot el que havien de fer.”

Pensem que tots els fragments esmentats porten ensenyaments als llibertaris sobre les qüestions discutides. L’objectiu de la nostra organització és exactament estar concebuda per exaltar els elements de compromís, responsabilitat i autodisciplina, sense que això aixequi postures autoritàries, que fugin dels límits acceptables per l’ètica, com ja vam parlar. L’ètica la definim com un dels eixos centrals de la nostra organització.

Aquests elements, avui i sempre, són fonamentals per a la realització de les activitats de qualsevol organització que es digui seriosa i que tingui objectius de transformació social.

Tractem la qüestió amb exemples pràctics de la nostra organització. La FARJ, com bé és sabut, treballa en dos fronts fonamentals: el front comunitari i el front d’ocupacions. Tant en l’un com l’altre, compromís, responsabilitat i autodisciplina hi són imprescindibles.

Per exemple, per a les activitats del front comunitari. La gestió del Centro de Cultura Social do Rio de Janeiro (CCS-RJ) implica que hi hagi uns acords perquè hi hagi persones de l’organització en el CCS en els dies acordats, amb l’objectiu de realitzar les activitats programades i que l’espai no quedi “mort”. Aquesta gestió tracta de desenvolupar activitats que apuntin cap a rumbs marcats per l’organització, tenir cura perquè els comptes d’aigua, llum, etc. es paguin al dia (fem un altre parèntesi aquí per parafrasejar un company de la nostra organització que ens recordava, dient que és inútil arribar a final de mes per pagar el compte del supermercat i dir a la caixa “però jo sóc anarquista, estic contra el capitalisme”, això no resol els problemes de qui encara viu dins del capitalisme). En fi, hi ha tota una exigència de tasques que l’organització es disposa a fer i que, si no les fa, està perjudicant el camí rumb allò que es pretén aconseguir amb la programació d’aquestes tasques. De la mateixa manera funciona el compromís d’un militant amb el front: si el front va delegar a un dels militants la tasca d’obrir el CCS, per exemple, s’espera d’aquest militant que vagi fins al local en la data i horari previstos i que realitzi la seva tasca. El mateix val per a tots els altres projectes que es duen a terme pel front comunitari: perquè la Biblioteca Fábio Luz obri en els dies i horaris previstos, perquè els llibres siguin registrats, perquè es produeixi teoria en el Núcleo de Pesquisa Marques da Costa, etc.

Al front d’ocupacions, les coses funcionen de la mateixa manera. Hi ha una gran necessitat que els militants freqüentin les assemblees de les ocupacions i que per això, estiguin informats dels horaris, dels dies i dels temes a ser tractats en aquestes assemblees. Després d’això, és important que els militants participin de les assemblees de la forma com s’ha acordat amb el front, respectant els deguts acords i els objectius que es pretenen aconseguir. Els militants han de treballar també, perquè les ocupacions s’articulin amb les altres, al fòrum que avui anomenem Frente Internacionalista dos Sem-Teto (FIST). El compromís en aquest cas de les ocupacions és encara més crític que al front comunitari, vist que al front comunitari, moltes vegades, s’actua entre companys que tenen valors ètics semblants als nostres, el que fa que el grau d’organització i compromís puguin ser una mica més flexibles. En l’ambient de les ocupacions urbanes, com en altres moviments socials, es donen moltes disputes i que, algunes vegades, hem de bregar amb enemics com crim organitzat, església, partits polítics, organitzacions oportunistes d’esquerra, entre d’altres. En aquest context, hem de ressaltar la importància de l’organització, del compromís i de la disciplina, ja que hi ha una forta disputa per l’espai polític (poder), el que significa que si els anarquistes obren espai, o tenen problemes de compromís, etc. , generen espai perquè les altres organitzacions que estan en el moviment social guanyin hegemonia. No hi ha buit d’espai polític (o poder), per això, una manca de compromís i responsabilitat en la realització de les activitats vol dir que estem generant espai perquè els altres el prenguin. Si volem que els llibertaris tinguin una posició preponderant i que puguin influir en el moviment social més que les altres forces en qüestió, és fonamental saber que hem de treballar amb el màxim de responsabilitat.

Acabem ressaltant que el nostre treball no pot ser quelcom que es doni puntualment i que podem fer de vegades, quan ens ve de gust. El compromís que establim, com a organització, exigeix ​​que tinguem responsabilitat i constància de les nostres accions. Això moltes vegades és dur, ja que les batalles són, moltes vegades, perdudes. És la voluntat i el compromís militant que faran que caminem dia rere dia, per al desenvolupament de les activitats de l’organització i perquè puguem superar els obstacles i preparar terreny per als nostres objectius a llarg termini. És d’aquesta manera que entenem podrem caminar cap a la llibertat.