Un debat polític sobre la política d’Aliança, basat en l’experiència i les reflexions realitzades dins d’una organització política anarquista especifista.

Camins d’un projecte militant

Introducció

La política d’aliances d’una organització anarquista, d’una tendència, o d’un moviment social respon bàsicament a dues qüestions: amb qui i com ens anem a unir per a aconseguir un determinat objectiu, sigui aquest de curt (objectiu tàctic), mig o llarg termini (línia estratègica). La Política d’Aliances només pot ser eficient quan respon a un programa propi ben establert (comprès pels seus militants), que sigui de possible aplicació. La discussió del programa precedeix a la discussió de les aliances. Per a saber amb qui i com ens anem a unir de forma transitòria o permanent, hem de saber per a què anem a fer-ho, i això només és possible si sabem amb tota certesa el que volem concretament. Saber el que volem és bàsicament traçar plans de mitjà i llarg termini. Si no sabem el que volem, ens guiarem per les demandes i urgències de les agendes dels dominants, en comptes de construir les nostres agendes i, per tant, pautar el nostre ritme de lluita. El programa és la formació de línia estratègica (conjunt d’objectius, estratègies i tàctiques) d’una determinada organització, que serveix de base a tots els seus membres i orienta tota la seva actuació. El programa defineix als militants de determinada organització els “camins” amb què arribaran a certs objectius i de quines “eines” faran “ús” aquests militants per a això.

Aplicar una Política d’Aliances eficaces requereix que l’organització enforteixi més intensament certes relacions polítiques en detriment d’altres i prioritzi determinades activitats en la seva militància. Perquè, com diria Bakunin, “qui molt abrasta poc estreny”. No definir amb nitidesa una política d’aliances, significa articular-se políticament a l’atzar; a la bona ventura d’aliances fràgils i inestables que, lluny de contribuir als objectius de l’organització, la subordinen a un programa aliè o tornen la seva acció impotent. Com les nostres energies militants són escasses, definir amb qui ens hem de relacionar políticament i com es donaran aquestes relacions és fonamental, no sols per a prevenir l’excés de sobrecàrrega dels nostres militants (fet corrent en els moviments socials) sinó també per a aconseguir que l’organització avanci seguint els seus objectius estratègics.

La unitat amb altres sectors polítics – siguen ells organitzacions ideològiques o del moviment popular – no ha de buscar-se a qualsevol preu, ja que la unitat d’acció no pot significar sotmetre o postergar el nostre propi programa, molt menys els nostres principis. Una organització que tingui lucidesa programàtica i de continuïtat en el seu propi treball social aconseguirà firmar aliances correctes sense acabar ostatge de les conjuntures, caminant, així, rumb als objectius que va decidir atendre.

Entre la Política d’Aliances i les Xarxes Informals

La política d’aliances és diferent del que molts moviments socials, autònoms i altres corrents de l’anarquisme anomenen enfortiment de les “xarxes”. No podem oblidar que, dins dels moviments socials, sindicats o comunitats en què treballem, hi ha xarxes informals, sense “estructura” (o sigui, no estan estructurades per algun tipus de regulació “institucional” que les defineixi), que formen i construeixen relacions afectives, socials i polítiques entre els seus subjectes. Ignorar l’existència d’aquestes xarxes és reduir el treball militant a una certa miopia política, incapaç de percebre les distintes relacions que els subjectes van establint perifèricament, o en el seu interior. Això pot ser desastrós en una pràctica política que es desitja “immediata”, atropellant relacions que mereixen sensibilitat per part de la nostra militància.

No obstant això, una organització política anarquista de matriu especifista, ha de treballar sempre en el sentit d’avançar més enllà d’aquestes xarxes informals. Això no significa creure que aquestes xarxes deixen d’existir, sinó, simplement, que l’organització treballa per a formalitzar les seves estructures, impedint que aquestes xarxes informals “assumeixin” el control de processos decisoris en els moviments socials en què estan. Tasca important en aquest sentit és, per exemple, formalitzar els processos d’ingrés dels militants i decisió en els moviments socials en què actuem, en compte de deixar que una qüestió política sigui establerta per meres relacions informals. El problema de la manipulació dels moviments socials pels partits polítics està, en gran manera, determinat per falta d’estructures clares de decisió que possibilitin, a tots els seus participants, entendre la dinàmica del seu funcionament. Interessa a grups més organitzats (o lideratges “carismàtics”) mantenir els moviments socials inestructurats internament, o mal estructurats, per a continuar mantenint el domini intern sobre els seus membres i les relacions de poder “intactes” (no sempre conscientment).

Un altre punt important és treballar per a superar la mentalitat que creu que cada treball aïllat, descentralitzat i (des)estructurat en xarxes informals i formals de relació, contribueix decisivament a una transformació radical de la societat. Al contrari que alguns marxistes, nosaltres sabem que una revolució també està feta d’aspectes espontanis que són difícils de preveure o analitzar adequadament. Però en cap moment, com a anarquistes organitzats, creiem que els projectes revolucionaris succeeixin espontàniament, com ens acusen “eternament”, com un disc ratllat, els nostres adversaris. Una revolució només tindrà lloc amb molta organització. Almenys, aquesta és la lectura dels processos històrics revolucionaris, que només van ocórrer després que foren antecedits per un treball militant de molts anys o dècades. Els processos revolucionaris o insurreccionals amplis també succeeixen quan una política d’aliança àmplia dels oprimits és realitzada efectivament. Vam veure això en la Revolució Russa, en que llauradors i obrers participaven agafats de la mà en els soviets; en la Revolució Espanyola, en la que els treballadors del camp i de la ciutat van formalitzar aliances estables i també, assistim als límits de la política d’aliances quan, per exemple, els estudiants francesos van intentar, sense èxit, establir una política d’aliances amb els seus companys treballadors, resultant en la incapacitat del moviment a transformar-se en una veritable revolució.

Més recentment, l’èxit d’una política d’aliances estable va ser la formació de l’Assemblea Popular dels Pobles d’Oaxaca en 2006, que va reunir organitzacions populars de tots els colors en una sola coordinadora. La Revolta d’Oaxaca va succeir justament quan una política d’aliances eficaç va ser realitzada entre professors, estudiants i mestresses de casa, caminant per un procés insurreccional ampli. Si una organització política o moviment social no sap amb qui s’aliarà, probablement no sap tampoc quins objectius a mitjà i llarg termini vol complir. Això és perquè possiblement molts dels seus membres són contraris a la burocratització, quan en realitat, organitzar-se, parafrasejant Errico Malatesta, és l’única garantia eficient contra la burocratització, i no al revés. Alguns d’aquests militants poden creure també que, en la militància, les coses tenen lloc “espontàniament”, fins un dia en què un punt crític en la relació entre les classes “esclatarà” en la forma d’una revolució. Salvant les distàncies, aquesta idea és semblant al mite marxista de la contradicció causada pel desenvolupament crític de les forces productives. El fons comú d’aquestes idees és sempre la disminució de la dimensió possible de l’acció humana i, per tant, que els propis militants s’eximeixen de la responsabilitat sobre la ineficiència de la tàctica triada pels seus moviments i organitzacions.

Una organització i un moviment social que s’hagin estructurat d’acord amb l’avanç del seu treball es veuran confrontats, en algun moment, amb els límits de les seves demandes. Avui, a Brasil, veiem una sèrie de moviments socials i iniciatives populars completament dividits i, pitjor encara, dividits per demandes extremadament específiques. Hi ha col·lectius culturals, cooperatives de consum i producció, col·lectius feministes, d’educació, art o agroecologia que, en molts casos, es restringeixen a complir les seves pròpies demandes. Aquesta sectorització dels moviments socials és vista per alguns com una conseqüència de la nova configuració que els moviments assumeixen en un món cada vegada més avançat: el que alguns anomenen de modernitat líquida o postmodernitat. És el mite de la història que es desenvolupa pacientment davant dels ulls dels actors. Des d’aquesta perspectiva ens queda que “naveguem sobre les onades” de la història i acceptar la destinació que alguna força oculta ha establert secretament. Però no ens enganyem amb aquesta autoil·lusió. La història no es desenvolupa per si mateixa, no és producte d’una força secreta (o de les forces productives, en el mite hegelià-marxista descrit anteriorment). Encara que reconeguem que hi ha canvis que no podem controlar, l’acció humana i de les obres creades pels individus és decisiva.

Les ONG´s han sabut aprofitar (i reforçar) aquest moviment. Sectoritzen les demandes de la classe treballadora i incorporen la resolució d’aquestes demandes en els acords amb l’Estat. El resultat d’aquest moviment és la incapacitat de la classe treballadora i dels oprimits per a forjar instruments efectius per a contraposar-se a l’Estat i a la burgesia.

Això no significa que, com a organització política anarquista, hem de menysprear les metes dels moviments socials en què estem inserits. Aquesta és la pràctica del leninisme, que condemnem i rebutgem com a llibertaris. Però és necessari treballar perquè la sectorització sigui superada i no reforçar-la apel·lant sempre a una suposada “singularitat” de les lluites. Un moviment que tingui una demanda específica (com per exemple la cultura) pot, en l’avanç del seu treball, efectivament integrar altres formes de lluita, o establir una política d’aliances eficaces, que aconsegueixi superar la sectorialització.

Les lluites i les seves condicions d’expansió són òbviament sempre singulars, els escenaris històrics en què emergeixen també. Però que no puguem extraure cap “regla” general dels processos revolucionaris o dels moviments socials en la seva dinàmica organitzativa, això no significa dir que cap forma de coneixement o d’anàlisi sigui possible. Per tant, una anàlisi de processos reals implica examinar sincerament els èxits i els fracassos, intentant incorporar críticament elements que puguin dotar d’eficàcia l’organització política i els moviments socials en què militem.

Una perspectiva interessant és treballar per a afegir diferents demandes a un mateix moviment social, en comptes d’inserir-nos en diferents moviments socials sectorialitzats. El Moviment dels Treballadors Rurals Sense-Terra (MST), a pesar de tenir com a bandera central la qüestió de la terra, sap com la cultura, l’educació i altres elements, són fonamentals en la constitució del moviment. Altres moviments amb què tenim contacte i respectem, treballen en el sentit de resoldre diferents demandes a l’interior d’un mateix moviment: econòmiques, culturals, educatives i professionals. En el cas que els seus militants haguessin optat per crear un grup, col·lectiu o moviment per a cada demanda (una cooperativa econòmica, un col·lectiu de cultura, un grup d’art, etc.) no tindria l’èxit que avui tenen en molts casos.

És central que reforcem l’aspecte classista de la nostra proposta. Una proposta de classe ha de ser el ”fonament” que uneix les diferents demandes dels treballadors. El que fa por a la classe dominant és, justament, quan aquests moviments superen la seva especificitat i s’insereixen en un projecte popular ampli i classista que articuli, en les bases que aprenem amb Bakunin i Malatesta, un autèntic arc d’oprimits. La tasca de l’organització política anarquista és justament potenciar com a minoria activa l’estructura dels moviments socials en què està inserida. Un moviment social ben estructurat i organitzat supera la mentalitat de les xarxes i formalitza els seus objectius, mètodes i estratègies. I, principalment, aconsegueix formalitzar eficientment la seva política d’aliances. Per a formalitzar una política d’aliances els agents històrics, o sigui, els militants de carn i ossos, han d’assumir que són ells els responsables d’efectuar aquesta política. Avui no hi ha cap organització anarquista (o de l’esquerra) que aconsegueixi participar en totes les lluites. Una organització que opti per involucrar-se “en totes les lluites” probablement no té un programa estratègic ben definit, o aquest no és comprés pels seus membres. Pot ocórrer que aquesta participi superficialment en les distintes lluites en detriment del seu treball de base, la qual cosa tindrà conseqüències terribles a llarg termini per a l’organització.

Un programa ben definit prioritza certes activitats i, per tant, participa en allò que contribueix al projecte estratègic de l’organització. Si no hi ha enteniment sobre el que contribueix o no a aquest projecte, l’organització probablement no va interioritzar el seu programa. Tenir un horitzó estratègic implica dir “no” a certes activitats i participar en altres amb més intensitat. El contrari d’això és participar aleatòriament en el que apareix, sense reflexionar, ni tan sols ràpidament, sobre el què i per què ens estem involucrant en una activitat determinada. Insisteixo en que aquest treball de reflexió no és un treball “destacat” de la realitat, en molts casos succeeix en l’interior del procés, en “l’ull” de l’huracà”, entre errors i encerts de l’organització política.

Un programa polític i un horitzó estratègic ben definit, per tant, fan que no subordinem la nostra militància al que doni més visibilitat en el moment, o que la premsa burgesa cobreixi amb més atenció. Aquest és el cas de molts partits trotskistes, que es guien d’acord a l’oportunisme de l’ocasió. L’actuació d’avantguarda és profundament dependent de la imatge “d’estar en totes les lluites” (encara que en molts casos sigui superficialment). Aquesta imatge construïda serveix com a pol d’atracció per a nous militants. Encara així és necessari no caure en l’altre extrem. Hi ha lluites i activitats que, encara que distants del pla tàctic que l’organització política ha establert, poden ser activitats interessants per a la propaganda d’aquesta organització o de determinat moviment social. Una organització amb un treball de base rellevant, però que no “apareix”, corre el risc de transmetre una imatge política asimètrica. Crec que no hi ha una regla que s’hagi de seguir, més enllà que els militants de “carn i ossos” vagin corregint entre errors i encerts la línia estratègica de l’organització i la seva política d’aliances en la seva pròpia dinàmica. No discutir això pot perjudicar a tota l’organització i limitar profundament l’abast de la seva política.

És fonamental que els/les militants tinguen consciència que l’organització política anarquista mai està acabada i que discutir una política d’aliances eficaç és saber amb qui podem comptar per als pròxims passos en una empresa que només pot ser col·lectiva.

Rafael V. da Silva

Referències

Original en portuguès: Anarkismo.net
En castellano: http://www.regeneracionlibertaria.org