El present article discuteix, per mitjà d’elements teòrics i històrics, la relació de l’anarquisme amb poder, classe i transformació social. A partir d’una definició de l’anarquisme, sosté que relacionar anarquisme i poder exigeix ​​superar una problemàtica semàntica, i proposa conceptuar el poder en termes de relació entre forces socials asimètriques. També afirma que els anarquistes tenen una concepció i un projecte general de poder que corrobora la seva concepció de classe, establerta per mitjà d’un tipus de poder (la dominació), i constitueix les bases de la seva noció de transformació social, que es caracteritza per: la seva creença en la capacitat de realització dels subjectes que formen part de les diferents classes dominades, la seva inversió en la transformació d’aquesta capacitat en força social, el seu intent per que aquesta força augmenti permanentment, la seva defensa d’un procés revolucionari que permeti superar les forces enemigues i substituir el poder dominador de la societat per un poder autogestionari.

Felipe Corrêa Pedro, editor de Faísca Publicações, investigador i membre de l’Institut de Teoria i Història Anarquista (ITHA), professor a la Universitat de São Paulo, militant de la Organização Anarquista Socialismo Libertário (que forma part de la CAB, Coordenação Anarquista Brasileira) , de l’Organització Popular Ayertante i del Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra, per la regional de São Paulo. Participant del Grup d’Estudis Moviment Obrer Autònom.


Anarquisme: teoria i ideologia, principis i estratègies

Començant per l’esquerra i a dalt:
1. Destacament Gerdzikhov, Revolta de Macedònia, 1903.
Al seu costat dret, a dalt:
2. Presa de la Baixa Califòrnia, Revolució Mexicana, 1911.
A baix ia l’esquerra:
3. makhnovistas durant la Revolució Ucraïnesa (1919-1921).
Al costat dret i amunt:
4. Primer número de la revista “Societat Lliure” de la Federació dels Anarco Comunistes de Bulgària (FAKB), 1932.
Per sota:
5. Guerriller de la Comuna de Shimin, en la Revolució de la Manxúria, 1929.
A la dreta:
6. Revolució espanyola (1936-1939).
A la dreta:
7. Convenció Nacional de Treballadors (CNT), principal espai de treball de masses de la Federació Anarquista d’Uruguai (FAU) en el període 1968-1972.

Abordar l’anarquisme en un estudi com aquest, implica reprendre tres posicions desenvolupades més àmpliament en un altre treball. (Corrêa, 2012)

Primerament, se sustenta que l’anarquisme constitueix una ideologia, sent aquesta definida com un “conjunt de pensament i acció fonamentat en preceptes ètics que orienta comportaments polítics col·lectius, pautats en estratègies determinades. Similar a la doctrina política, posseeix relacions amb la teoria, mes no es limita a ella”. (Corrêa, 2012, p. 80) La ideologia es distingeix de la teoria, en el sentit que la segona està relacionada al coneixement de la societat i la primera a les intervencions que es realitzen sobre ella; per tant, l’anarquisme es caracteritza més pels seus elements ideològics-doctrinarios que per qüestions teòric-metodològiques.

Aquesta distinció és substantiva, doncs assumeix que la unitat i la coherència històrica de l’anarquisme està relacionada als seus principis polític-ideològics i no als mètodes d’anàlisis i les teories socials que han estat utilitzats pels anarquistes per a la interpretació de la realitat; conforme se sustenta, en el camp teòric, els anarquistes han utilitzats diferents eines, profundament connectades amb el temps i l’espai en què van ser i són produïdes.

En segon lloc, es defineix l’anarquisme de la següent manera:

L’anarquisme és una ideologia socialista i revolucionària que es fonamenta en principis determinats, les bases dels quals es defineixen a partir d’una crítica de la dominació i d’una defensa de l’autogestió; en termes estructurals, l’anarquisme defensa una transformació social fonamentada en estratègies, que han de permetre la substitució d’un sistema de dominació per un sistema d’autogestió. (Corrêa, 2012, p. 87)

Rediscutindo o Anarquismo: uma abordagem teórica. São Paulo: USP (Mudança Social e Participação Política), 2012

Discutint-se la definició de manera més detallada, s’argumenta que hi ha un conjunt relativament fix de deu principis polític-ideològics que es mantenen, contínua i permanentment, entre els anarquistes, i que constitueixen les bases fonamentals d’aquesta definició d’anarquisme. Tals principis són:

1) Ètica i valors. La defensa d’una concepció ètica, capaç de subsidiar crítiques i proposicions racionals, pautada en els següents valors: llibertat individual i col·lectiva; igualtat en termes econòmics, polítics i socials; solidaritat i suport mutu; estímul permanent a la felicitat, la motivació i la voluntat. 2) Crítica de la dominació. La crítica de les dominacions de classe – constituïdes per l’explotació, coacció física i dominacions polític-burocràtica i cultural-ideològica – i d’altres tipus de dominació (gènere, raça, imperialisme, etc.) 3) Transformació social del sistema i del model de poder. El reconeixement que les estructures sistèmiques fonamentals en diferents dominacions constitueixen sistema de dominació i la identificació, per mitjà d’una crítica racional, fonamentada en els valors ètics especificats, que aquest sistema ha de ser transformat en un sistema d’autogestió. Per a això es torna fonamental la transformació del model de poder vigent, d’un poder dominador, en un poder autogestionari. En les societats contemporànies, aquesta crítica de la dominació implica una oposició clara al capitalisme, a l’Estat i a les altres institucions creades i sustentades per al manteniment de la dominació. 4) Classes i lluita de classes. La identificació que, en els diversos sistemes de dominació, amb les seves respectives estructures de classes, les dominacions de classe permeten concebre la divisió fonamental de la societat en dues grans categories globals i universals, constituïdes per classes amb interessos irreconciliables: les classes dominants i les classes dominades. El conflicte social entre aquestes classes caracteritza la lluita de classes. […] Altres dominacions han de ser combatudes concomitantment a les dominacions de classe, sent que la fi de les últimes no significa, obligatòriament, la fi de les primeres. 5) Classisme i força social. La comprensió que aquesta transformació social de base classista implica una pràctica política, constituïda a partir de la intervenció en la correlació de forces que constitueix les bases de les relacions de poder vigents. Es busca, en aquest sentit, transformar la capacitat de realització dels agents socials que són membres de les classes dominades en força social, aplicant-la en la lluita de classes i buscant augmentar-la permanentment. […] 6) Internacionalisme. La defensa d’un clasismo que no es restringeix a les fronteres nacionals i que, per això, es fonamenta en l’internacionalisme, la qual cosa implica, en el cas de les pràctiques al costat dels actors dominats per relacions imperialistes, el rebuig del nacionalisme i, en les lluites per la transformació social, la necessitat de l’ampliació de la mobilització de les classes dominades més enllà de les fronteres nacionals. […] 7) Estratègia. La concepció racional, per a aquest projecte de transformació social, d’estratègies adequades, que impliquen lectures de la realitat i l’establiment de camins per a les lluites. […] 8) Elements estratègics. Encara que els anarquistes defensin estratègies diferents, alguns elements estratègics són considerats principis: l’estímul a la creació de subjectes revolucionaris, mobilitzats entre els actors que constitueixen part de les classes socials concretes de cada època i localitat, les quals donen cos a les classes dominades, a partir de processos que inclouen a la consciència de classe i de l’estímul a la voluntat de transformació; l’estímul permanent a l’augment de força social de les classes dominades, de manera que permeti un procés revolucionari de transformació social; la coherència entre objectius, estratègies i tàctiques i, per això, la coherència entre finalitats i mitjans i la construcció, en les pràctiques d’avui, de la societat que es vol pel demà; la utilització de mitjans autogestionaris de lluita que no impliquin la dominació, sigui entre els propis anarquistes o en la relació dels anarquistes amb altres actors; la defensa de la independència i de l’autonomia de classe, que implica l’oposició a les relacions de dominació establertes per partits polítics, Estat o altres institucions o agents, garantint el protagonisme popular de les classes dominades, la qual cosa ha de ser promogut per mitjà de la construcció de la lluita per la base, des d’abaix cap amunt, incloent l’acció directa. 9) Revolució social i violència. La cerca d’una revolució social, que transformi el sistema i el model de poder vigents, sent que la violència, com a expressió d’un nivell de major tensió de confrontació, s’accepta, en la majoria dels casos, per ser considerada inevitable. Aquesta revolució implica lluites combatives i canvis de fons en les tres esferes estructurades de la societat i no es troba dins dels marcs del sistema de dominació actual – està més enllà del capitalisme, de l’Estat, de les institucions dominadores. 10) Defensa de l’autogestió. La defensa de l’autogestió que fonamenta la pràctica política i l’estratègia anarquista constitueix les bases per a la societat futura que es desitja construir i implica la socialització de la propietat en termes econòmics, l’autogovern democràtic en termes polítics i una cultura autogestionària. […] (Corrêa, 2012, p. 143-147)

En tercer lloc, s’argumenta que l’anarquisme posseeix debats interns rellevants, que formen les bases per a l’establiment dels seus corrents. Les diferents posicions teòriques no constitueixen fonaments per a la definició dels corrents anarquistes, vist que no serveixen per definir el propi anarquisme. En les crítiques dels anarquistes a la dominació, no hi ha debats rellevants. En la seva defensa de l’autogestió, hi ha quatre debats fonamentals: mercat autogestionari versus planificació democràtica, col·lectivisme versus comunisme, articulació política pel local de residència o de treball, límits i possibilitats de la cultura; així i tot, s’afirma que aquests debats són secundaris en relació als debats estratègics.

Dins de les diferents estratègies dels anarquistes, es presenten quatre debats, que són els més rellevants, per raó de la seva continuïtat i permanència històrica, així com per la major falta d’acord entre els anarquistes: posicions favorables i contràries a l’organització, sent que entre els anarquistes organitzacionistes, hi ha diferents concepcions d’organització en el nivell de masses, incloent l’articulació comunitària i sindical, i diferents concepcions sobre l’organització específica anarquista; posicions favorables i contràries als guanys de curt termini (reformes), prenent en compte la seva contribució o no per a la revolució; posicions diferents en relació al context d’ús i la funció de la violència, considerant si ella ha de respondre a moviments de masses ja establerts o si es pot funcionar com un “gatell” generador d’aquests moviments; posicions diferents en relació al model d’organització específica anarquista, un debat transversal als altres.

La definició dels corrents anarquistes és establerta en funció dels tres primers debats estratègics. L’anarquisme de masses, històricament, defensa a l’organització en diferents nivells, sosté que, depenent de la manera com van ser conquistades, les reformes poden conduir a la revolució, i afirma que la violència ha d’enfortir moviments ja establerts; les dues estratègiques més conegudes d’aquest corrent són el sindicalisme revolucionari i l’anarco-sindicalisme. L’anarquisme insurreccionalista, històricament, s’oposa a l’organització estructurada, es contraposa a les lluites per les reformes i considera que la violència ha de funcionar com un gatell per generar moviments revolucionaris.

L’argument fonamental d’aquest article és que la mateixa coherència de l’anarquisme, que es pot verificar en els seus principis polític-ideològics, existeix en la posició dels anarquistes sobre els temes poder, classe i transformació social; mentre, perquè això pugui ser demostrat, és fonamental extrapolar la problemàtica semàntica que implica als termes en qüestió i analitzar el contingut històric de les posicions anarquistes.

Anarquisme i poder

La discussió del poder en l’anarquisme ha estat perjudicada pels problemes semàntics, que – conforme afirma Tomás Ibáñez, en el seu rigorós estudi sobre el tema, que pren en compte més de 300 obres – no es restringeix als estudis anarquistes:

El fet que els investigadors de les relacions de poder seguiran, després de tants anys, dedicant part important dels seus esforços per esclarir i depurar el contingut de la noció de poder, el fet de no haver-hi un acord mínimament generalitzat sobre el significat d’aquest terme i el fet de les polèmiques es donaran més sobre les diferències de conceptuació que sobre les operacions i resultats aconseguits a partir d’aquestes conceptuacions, tot això indica clarament que la teorització sobre el poder es troba, en algun moment, amb un obstacle epistemològic que li impedeix progressar. (Ibáñez, 1982, p. 11)

La falta de significació comuna en relació al terme poder i l’obstacle epistemològic als quals es refereix Ibáñez es fa notar, també entre els propis anarquistes clàssics, complicant la realització d’una discussió qualificada del poder en l’anarquisme. Bakunin (1998, p. 100) emfatitza que “qui parla de poder polític, parla de dominació”; Kropotkin (1970a, p. 189) afirma que “en la mesura que els socialistes constituirien un poder en la societat burgesa i en l’Estat actual, el seu socialisme morirà”; Malatesta (2008, p. 183; 200) critica als socialistes autoritaris afirmant que ells “es proposen la conquesta del poder” per emancipar al poble, que això significa, utilitzar el “mateix mecanisme que avui ho té esclavitzat” i, com a proposta llibertària, suggereix la “abolició del govern de tot poder”.

Per als anarquistes clàssics, el terme poder està, en pràcticament tots els casos, associat a l’Estat i/o la dominació. A més d’això, ells tracten, moltes vegades, com a sinònims els termes de poder, dominació i autoritat.[1] Mentre, el poder ha de ser conceptuat tan solament com a dominació o Estat? Poder, dominació i autoritat són sinònims? Es Respon que no, en tots dos casos.

Es pot dir que la posició hegemònica en l’anarquisme, fins als anys 1970, i que encara existeix en l’actualitat, és la que els anarquistes són contraris al poder, comprendre-ho com a sinònim de dominació i/o d’Estat. Posicions com la de Patrick Rossineri (2011, p. 19-20) van ser, i encara són, relativament comuns: “tota la teoria anarquista es funda com una crítica al poder i als efectes que ell produeix”. I més encara: “Els anarquistes mai van proposar el poder popular, ni el poder per a una classe. […] Quan existeix simetria i reciprocitat en una relació social, és perquè la relació de poder deixa d’existir.” Tals posicions, extretes d’una anàlisi en gran mesura superflu i semàntic, van ser responsables, en alguns moments històrics, pel rebuig d’anarquistes de la política, de la intervenció real en el joc de forces de la societat, acabant per reassignar-los al paper d’observadors crítics de la realitat, sense condicions d’intervenir en ella.

Ibáñez y el poder político libertario – Felipe Correa

Mentre, aprofundint l’anàlisi i extrapolant els aspectes semàntics, es pot afirmar, com es ve fent més emfàtica i clarament en els últims 40 anys, que no sembla acceptable, tal com afirma Ibáñez (2007, p. 42), “considerar que la relació del pensament llibertari amb el concepte de poder solament pot ser formulada en termes de negació, d’exclusió, de rebot, d’oposició i fins i tot d’antinòmia”. Ibáñez (2007, pàg. 42-44) considera, encara, que les innombrables definicions de poder poden ser agrupades en tres grans abordatges: 1) del poder com a capacitat, 2) del poder com a asimetria en les relacions de força, i 3) del poder com a estructures i mecanismes de regulació i control. Prenent en compte aquests tres abordatges. Ibáñez afirma: “existeix una concepció llibertària del poder, i és fals que aquesta havia de constituir una negació del poder”

Exemples històrics són abundants per demostrar que els anarquistes mai es van opossar a la noció que les persones, grups i classes socials posseeixen capacitat de realitzar alguna cosa; que la societat és composta per diverses forces en joc i que, si busquen una transformació social, els anarquistes han d’estimular el creixement d’una força determinada que sobrepassi les forces enemigues, llavors preponderants en el camp social; que, al mateix temps en què s’oposen a les estructures i al mecanisme de regulació i control autoritaris, els anarquistes proposen unes altres, de base llibertària, que constitueixen els fonaments de la societat futura que proposen.

Bakunin (2009, p. 34) afirma que “l’ésser humà més ínfim representa una minúscula fracció de força social”. Kropotkin (1970b, p. 69) emfatitza: força – i una gran quantitat de força – és necessària per prevenir als treballadors d’apropiar-se d’allò que consideren haver estat injustament apropiat per pocs. Malatesta recomana:

Hem de treballar per despertar en els oprimits el desig viu d’una transformació social radical i persuadir-los que, unint-se, ells tenen la força necessària per vèncer, hem de propagar el nostre ideal i preparar les forces morals i materials necessàries per vèncer les forces enemigues i organitzar la nova societat. (Malatesta, 2008, p. 94)

Vèncer a les forces enemigues implica, per Malatesta, fer la revolució, socialitzant l’economia i la política amb la “creació de noves institucions, de nous agrupaments, de noves relacions socials”; es tracta d’iniciar una reconstrucció social que pugui “proveir la satisfacció de les necessitats immediates i preparar l’avenir”, que haurà de destruir “els privilegis i les institucions nocives i fent […] funcionar, en benefici de tots, les institucions útils que avui serveixen exclusiva o principalment per al benefici de les classes dominants”. (Richards, 2007, pàg. 147; 154)

No hi ha, per tant, com afirmar, la partida de la triple definició d’Ibáñez, que els anarquistes siguin contraris al poder.

Poder: entre la dominació i l’autogestió

Quan els anarquistes afirmaven estar en contra de el “poder”, esmenta Ibáñez (2007, p. 45), ells utilitzaven el “terme “poder” per referir-se, de fet, a un “cert tipus de relacions de poder”, o sigui, més concretament, al tipus de poder que es troba en les “relacions de dominació”, en les “estructures de dominació”, en els “dispositiu de dominació” o en els “instruments de dominació”, etc.” La crítica anarquista a l’explotació, la coerció, l’alienació, sempre va tenir com a fons una crítica a la dominació de manera general, incloent la dominació de classe a les dominacions de gènere, raça i entre països o pobles (imperialisme).

En defensar el federalisme, els anarquistes sustentaven. Segons René Berthier (2011, p. 32), relacions socials forjades per una àmplia participació en els processos decisius, per mitjà d’un sistema en què no hi hagués “ni captació de tot el poder per l’elit (centralisme), ni l’atomització del poder (autonomisme)”. Conforme apunta Frank Mintz (1977, pàg. 26-27), el terme “autogestió” sorgeix solament en els anys 1960 per referir-se, també, a un model organitzatiu recolzat en una àmplia participació popular.[2] Encara que hi havia hagut temptatives posteriors de restringir el federalisme a l’àmbit polític i a l’autogestió a l’econòmic, el fet és que els termes inclouen nocions bastant properes i han estat comunament utilitzats pels anarquistes. La defensa anarquista de la socialització de la propietat privada, de la socialització del poder polític, d’una cultura que reforci aquest projecte, i d’una articulació des d’abaix cap amunt, es fonamenti en una defensa de l’autogestió generalitzada, presa en compte en tots els seus aspectes socials, i que contenen la noció de federalisme.

“Poder, Dominação e Autogestão”. Anarkismo.net, Felipe CORRÊA, 2011

Dominació i autogestió estan directament relacionades al concepte de poder que serà aquí definit d’acord amb el segon abordatge d’Ibáñez, com a asimetria en les relacions de força. Definir el poder d’aquesta manera permet conceptuar-ho, més específicament, com una relació que s’estableix en les lluites i disputes entre diverses forces socials, quan una(es) força(es) s’imposa a una(es) altra(es); poder i relació de poder funcionen, d’aquesta manera, com a sinònims. (Corrêa, 2011a) El vincle entre la dominació, l’autogestió i el poder es donen per mitjà de la noció de participació; considerant que la participació és establerta per les relacions de poder, ella pot ser major, aproximant-se de la noció d’autogestió, o menor, aproximant-se de la noció de dominació. Dominació i autogestió serien, així tipus-ideals de les relacions de poder, prenent per base un eix de la participació; com més dominador sigui el poder, menor participació; com més autogestionari, major participació.

“Els extrems constituïts per la dominació i per l’autogestió demarquen, teòricament, les possibilitats lògiques de límits en els processos de participació. Independentment de la possibilitat real o no de fer arribar a un dels tipus ideals, aquests extrems, el que és rellevant és concebre’ls com un model teòric lògic per a la comprensió de les diferents relacions de poder, dels tipus d’aquestes relacions i de les diferents formes de participació que d’elles deriven […] Concebre les relacions de poder dins d’aquests dos extrems, a partir de l’eix de la participació, constitueix un mètode d’anàlisi per a relacions en els diferents nivells.” (Corrêa, 2011a)

D’acord amb aquest model, l’objectiu dels anarquistes va ser sempre sustentar relacions socials que incorporessin major participació i substituïssin el poder dominador – “dominació, jerarquia, alienació, monopoli de les decisions per una minoria, estructura de classes i explotació” – per poder autogestionario – “autogestió, participació àmplia en les decisions, actors no alienats, relacions no jeràrquiques, sense relacions de dominació, sense estructura de classes i explotació”. (Corrêa, 2012, p. 98)

Tal manera de concebre el poder respon que ell sigui sinònim de dominació i/o de l’Estat. La dominació, segons se sustenta, és un tipus de poder, així com l’autogestió; les relacions de poder poden establir-se incloent una major o menor participació; així, poder no implica, necessàriament dominació. L’Estat és un element central del sistema de dominació i, en totes les seves formes històriques, han implicat relacions de dominació, fonamentalment les de tipus polític-burocràtic i la coerció; d’altra banda, les estructures de poder polític autogestionari, defensades pels anarquistes per a la substitució de l’Estat, també impliquen poder, més no dominació.

Anarquisme i classes socials

Michael Schmidt i Lucien van der Walt (2009, p. 71; 45; 51) afirmen que l’anarquisme és un tipus revolucionari “de socialisme llibertari que va sorgir en la segona meitat del segle XIX”; segons afirmen, “va ser del moviment i de les associacions de la classe treballadora que l’anarquisme va néixer”. Així, es pot concebre a l’anarquisme com una ideologia que sorgeix en el si de les classes dominades durant el procés de lluita de classes dut a terme al segle XIX. “Els anarquistes […] veien la lluita de classes com un aspecte necessari de la transformació social i veien en les víctimes de la dominació i en l’explotació de classe – l’obrer i el camperol – els actors d’aquest canvi”. L’anarquisme, una ideologia essencialment classista, posseeix crítiques emfàtiques a la dominació de classe i projectes concrets de classe, que busquen substituir el sistema de dominació i la seva estructura de classes per un sistema d’autogestió, en què les classes socials, i la pròpia estructura de dominadors i dominats, deixarien d’existir.

Per als anarquistes, en general, les classes socials estan establertes a partir de la noció de dominació, i estan, per tant, més enllà de la propietat dels mitjans de producció i d’explotació econòmica del treball. Encara que reflexions contemporànies com les d’Alfredo Errandonea (1989) aprofundeixin i recontextualitzin el debat, es pot afirmar que, des dels primers moments, els anarquistes constataven la dominació en les esferes econòmica, política/jurídica/militar, cultural/ideològica i, per tant, els sistemes que inclouen al capitalisme i a l’Estat, i percebien el seu impacte a la qüestió de les classes socials.

“Federalismo, socialismo y antiteologismo” de Mijail Bakunin

En reflexionar sobre les classes socials del seu temps, Bakunin emfatitza que la diferència entre elles és bastant clara; l’aristocràcia nobiliària, l’aristocràcia financera, l’alta burgesia, la petita burgesia, els proletaris de la fàbriques i de les ciutats, els grans propietaris de terra, els arrendataris, els camperols, els hisendats, els proletaris del camp serien les classes socials concretes del seu temps. El sustenta que

totes aquestes diferents existències polítiques es deixen, avui, reduir a les dues categories principals, diametralment oposades una a l’altra, i enemigues naturals una d’una altra: les classes polítiques, compostes per tots els privilegiats, tant de la terra quant del capital, accessibles a l’educació burgesa, i les classes obreres, desheretades tant del capital quant de la terra, i privades de qualsevol educació i de qualsevol instrucció. (Bakunin, 1988, p. 16)

Kropotkin (2005, p. 180) afirma que, en la seva crítica de l’Estat, els anarquistes han demostrat que “la missió de tots els governs, monàrquics, constitucionals i republicans, és protegir i mantenir per la força els privilegiats de les classes dominants, aristocràcia, clergat i burgesia”. Posicions similars a les defensades per Malatesta, quan apunta els resultats de les lluites humanes que acabaran per dividir a la societat en oprimits i opressors.

D’això depèn l’estat de misèria en què es trobaven generalment els treballadors, i tots els mals derivats: ignorància, crim, prostitució, deficiència física, abjecció moral, mort prematura. A partir d’aquí la constitució d’una classe especial (el govern) que, proveït dels mitjans materials de repressió, tenen per missió legalitzar i defensar als propietaris contra les reivindicacions del proletariat. Ell se serveix, de seguida, de la força que posseeix per arrogar-se privilegis i sotmetre, si pot fer-ho, a la seva pròpia supremacia, la classe dels propietaris. D’això deriva la formació d’una altra classe especial (el clergat), que per una sèrie de rondalles relatives a la voluntat de Déu, la vida futura, etc., procura conduir als oprimits a suportar dòcilment l’opressor, el govern, els interessos dels propietaris i els seus propis. (Malatesta, 2000, p. 9)

Bakunin, Kropotkin i Malatesta, en definir els fonaments de les classes socials, tenen com a base les dominacions que es donen en les tres esferes socials. Emfatitzen diferents tipus de dominació que posseeixen impacte en la definició de les classes socials: l’explotació del treball de proletaris urbans, rurals i de la pagesia, fruit de la dominació econòmica; la coacció física i la dominació política-burocràtica, fruit de la dominació política/jurídica/militar; l’educació i la religió, que inclouen l’alienació, l’obediència, enfortint els interessos dominants, fruit de la dominació cultural/ideològica.

Schmidt i van der Walt emfatitzen que “l’àmplia tradició anarquista veu a les classes establertes pel control d’un conjunt de recursos i no solament de la propietat econòmica”. La definició de les classes socials en l’anarquisme, segons afirmen,

no diu en relació únicament de les relacions de producció, sinó també les relacions de dominació, no solament la propietat dels mitjans de producció, sinó també a la propietat dels mitjans de coerció – la capacitat de forçar físicament les decisions – i dels mitjans d’administració – els instruments que governen la societat. Vista d’aquesta manera, la propietat desigual dels mitjans de producció constitueix una descripció necessària, més no suficient d’un sistema de classes. (Schmidt; van der Walt, 2009, p. 109)

Aquesta definició de les classes socials basada en la dominació va tenir, històricament, una implicació directa sobre l’estratificació social i la noció de subjecte revolucionari dels anarquistes. Al pas que les classes dominades inclouran treballadors assalariats, precaritzats, marginalitzats i la pagesia, les classes dominants inclouran, a més dels propietaris dels mitjans de producció, “presidents, reis, generals, membres del parlament, alcaldes, directors dels departaments de govern, dirigents d’empreses estatals”, entre uns altres. (Schmidt; van der Walt, 2009, p. 110)

En el procés de la lluita de classes, els anarquistes van impulsar moviments populars oposant-se directament als propietaris, governants, militars d’alt rang, policies, jutges, clergat i altres enemics de classe. Buscaran enfortir diferents subjectes oprimits; conforme apunten Schmidt i van der Walt, a més de la pagesia, van ser també mobilitzats altres sectors de treballadors urbans.

Primer, treballadors temporals o per període, com a treballadors de la construcció, dels molls, rurals, mariners, de la indústria de gas, les vides del qual es caracteritzen per la inestabilitat, pels freqüents canvis d’ocupació i pel moviment a la recerca de treball; i segon, treballadors de la indústria lleu i pesada, com a treballadors de fàbriques, miners i ferroviaris. A més d’aquestes categories principals, va haver-hi també un nombre menor de treballadors i professionals qualificats, particularment periodistes, professors, infermeres i metges. […] (Schmidt; van der Walt, 2009, p. 279)

Els subjectes revolucionaris històricament inclosos en les mobilitzacions impulsades pels anarquistes no només eren entre el proletariat urbà-industrial, tot i que aquest era un sector important – tal vegada el més rellevant, en termes quantitatius – en aquestes mobilitzacions. Els anarquistes es van involucrar en moviments populars la base dels quals s’assentava tant en treballadors de la ciutat com del camp, tant en els assalariats com en camperols, així com en precaritzats, marginalitzats i pobres en general.

Anarquisme i transformació social

L’estratègia revolucionària de l’anarquisme es fonamenta en un model de conflicte social per a la superació del sistema de dominació i l’establiment del sistema d’autogestió. Es tracta, així, de substituir el capitalisme, l’Estat i la dominació de manera general, per la propietat i el poder socialitzats i per noves relacions socials llibertàries.

El procés per a aquesta transformació social preconitzat històricament pels anarquistes, es fonamenta en cinc aspectes: 1) la definició de les classes socials i del procés de lluita de classes; 2) la creença en la capacitat de la realització de les classes dominades; 3) l’articulació i la mobilització d’aquestes classes, l’estímul permanent a la conformació i al creixement de la seva força social i la cerca de la superació dels enemics estratègics; 4) la selecció de mitjans adequats per a aquest procés; 5) l’establiment d’un poder autogestionari, amb les seves respectives estructures de regulació i control.

Anteriorment, es va assenyalar com tres clàssics anarquistes – Bakunin, Kropotkin i Malatesta – comprenen algunes d’aquestes qüestions. Es va demostrar: la seva concepció de les classes socials a partir del concepte de dominació i la seva definició de la lluita de classes entre dominadors i dominats, opressors i oprimits; la seva creença en la capacitat de realització de les classes dominades i dels oprimits en general; la seva cerca d’una nova societat, socialista i llibertària, conformada sobre les noves institucions i relacions socials.

Per a la comprensió del procés d’articulació i mobilització de les classes dominades i de l’estímul al creixement de la seva força social, es torna fonamental discutir el concepte de força social i diferenciar-ho de la capacitat de realització.

La noció de força social – desenvolupada per Proudhon (s/d. p. 211-229) en la seva dialèctica característica, i que va ser, en certa mesura, apropiada per Bakunin (2009, p. 35) – implica una comprensió que, en els conflictes socials i en la lluita de classes, les classes dominades han d’articular-se, doncs quan els individus s’associen, “conjuguen els seus esforços per aconseguir un objectiu en comú, es constitueixen entre ells una nova força que sobrepassa, i de llarg, a la simple summa aritmètica dels esforços individuals de cadascun”. Articular i mobilitzar les classes dominades possibilitaria un guany significatiu de força, la qual, duta a terme col·lectivament, tindria un resultat molt major de la simple summa de les forces individuals de cada persona implicada en aquest procés. A més, l’articulació i l’organització d’intervenir en els conflictes i les lluites permeten transformar la capacitat de realització de les classes dominades en força social, com assenyala Bakunin:

És veritat, hi ha al poble bastant força espontània; aquesta és incomparablement major que la força del govern, incloent aquella de les classes; encara, per falta d’organització, la força espontània no és una força real. Ella no està en condició de sustentar una llarga lluita contra les forces molt més febles, però millor organitzades. Sobre aquesta incontestable superioritat de la força organitzada sobre la força elemental del poble, reposa tot el poder de l’Estat. Això és perquè la primera condició de la victòria del poble és la unió o l’organització de les forces populars. (Bakunin, 2009, p. 67)

Quan parla que una força espontània no és una força real. Bakunin distingeix la capacitat de realització dels oprimits, que es localitza en el camp potencial, i la seva força social, que permet que les classes dominades ingressin, de fet, en el camp polític, com un actor rellevant en el joc de forces que forja les relacions de poder de la societat. Mentre, no es tracta solament de crear una força social, sinó de permetre que ella aconsegueixi enfrontar les classes dominants i sobreposar les seves forces.

La ciencia moderna y el anarquismo, de Piotr Kropotkin

Per Kropotkin (1970a, pàg. 181-182), aquest moment en què les forces populars se sobreposen a les forces capitalistes i estatistes es caracteritza com una revolució social. Aquesta, a més de les transformacions culturals i ideològiques, implica canvis substantius en el camp econòmic i polític; “els dos canvis, polítics i econòmics, han de caminar costat a costat, de la mà”. Ell afirma que “cada pas en direcció a la llibertat econòmica, cada victòria establerta sobre el capitalisme serà, al mateix temps, un pas rumb a la llibertat política”; al mateix temps, “cada pas en el sentit de retirar de l’Estat cadascun dels seus poders i atributs ajudarà a les masses a establir la seva victòria sobre el capitalisme”.

Malatesta, en referir-se sobre la selecció de mitjans per a aquest procés, emfatitza en la necessitat d’una coherència estratègica entre les finalitats que es busquen aconseguir i els mitjans que són emprats per tant:

Aquests mitjans no són arbitraris, sinó que deriven necessàriament de les finalitats a les que s’apunta i de les circumstàncies en què es lluita, ja que enganyant-se respecte de l’elecció dels mitjans no s’arribaria al fi proposat sinó a un altre, potser oposat , que seria conseqüència natural i necessària dels mitjans emprats. Qui es posa en camí i s’equivoca la ruta no va on vol sinó on el porta la ruta que ha pres. (Malatesta, 2000, pàg. 11)

Les posicions de Bakunin, Kropotkin i Malatesta impliquen nocions fonamentals sobre la perspectiva anarquista de transformació social. Bakunin reforça la idea de Proudhon que l’associació col·lectiva multiplica les forces individuals i diferència a la capacitat de realització de força social; es tracta, per tant, d’articular i mobilitzar les classes dominades i d’estimular el creixement permanent de la seva força social. Kropotkin demostra com un procés revolucionari de transformació ha de modificar les relacions en les tres esferes socials, superant les forces enemigues. Malatesta afirma la necessitat que els mitjans siguin coherents amb les finalitats.

Els arguments de Malatesta proporcionen les condicions per avançar; fonamentats en els propis teòrics d’estratègia, requereixen coherència entre l’assoliment de la tàctica en relació amb l’estratègia i entre l’assoliment de l’estratègia i els objectius estratègics. Si les finalitats de la transformació social anarquista es caracteritzen per un canvi en el model de poder de la societat – superant un poder dominant i establir un poder autogestionable – , els mitjans emprats per fer-ho han de reforçar l’autogestió.

Mitjans que no coincideixin amb aquesta finalitat han de ser descartats: aquells que reforcen el capitalisme, l’Estat i les institucions que els sustenten; aquells que retiren de les masses el necessari protagonisme en el procés de transformació social; aquells que estimulen l’esperit de sobrevivencia i obediència. Construir l’autogestió generalitzada implica, per tant, la defensa de la socialització econòmica i política, i la transformació revolucionària de les institucions socials, el protagonisme de les masses per mitjà de l’autonomia de classe i la construcció democràtica de les lluites per la base.

Les posicions anarquistes sobre la naturalesa de l’Estat i la seva concepció de les classes socials constitueixen un exemple rellevant de l’aplicació d’aquesta noció de coherència estratègica; elles estan a les bases d’escissió entre l’anarquisme i la major part dels corrents marxistes i té com a fons les seves diferents estratègies de transformació social.

Erradonea (1989, p. 45) afirma que “des dels seus orígens, l’anarquisme va ser un moviment soci-polític revolucionari que, en conseqüència amb la seva postulació antiestatista i antiautoritaria, va menysprear del camí de la conquesta del poder social centralitzat, en benefici de la col·lectivització autogestionaria del poder descentralitzat”. Per als anarquistes, l’Estat és una institució fonamental del sistema de dominació contemporani i un instrument essencialment dominador; governants, militars d’alt rang, policies, jutges són enemics de classe. L’estratègia de la presa de l’Estat sigui per mitjà de reformes – com defensen els corrents social-demòcrates – o per mitjà de la revolució – com defensen els bolxevics en les seves diferents versions – implica, necessàriament, la utilització d’un mitjà que no encaixi amb les finalitats com l’abolició del capitalisme, de l’Estat, de les classes socials, el socialisme/comunisme, etc. Segons els anarquistes, conquistar l’Estat implica, necessàriament, substituir una classe dominant per una altra, encara que els nous governants tinguin el seu origen a les classes dominades; es tracta de substituir alguns dominadors per uns altres.

Aquest procediment podria proporcionar un canvi social, però el model de poder continuaria sent caracteritzat, essencialment, per la dominació, per completa falta de participació. La defensa de la transformació en el model de poder realitzat pels anarquistes implica, obligatòriament, la fi de l’Estat i la seva substitució per mecanismes autogestionaris de poder que impliquen alts nivells de participació, conjuntament amb la finalitat del capitalisme, de les institucions i de les relacions que fonamenten el present sistema de dominació.

Poder, classe i transformació social en perspectiva històrica

Dins dels episodis que més es destaquen en la història de l’anarquisme estan: la Revolta de Macedònia, de 1903; la Revolució Mexicana, iniciada en 1910; la Revolució Russa i Ucraïnesa, respectivament de 1917 i 1919; la mobilització a Bulgària entre els anys 1920 i 1940; la Revolució Espanyola, entre 1936 i 1939; la Revolució de Manchuria, a Corea, entre 1929 i 1932; la mobilització a Uruguai en els anys 1960 i 1970.[3] En aquest moment, se sustenta arguments teòrics presentats anteriorment recorrent a un o més d’aquests episodis històrics.

Programa del Partit Liberal Mexicà y Manifest a la Nació (1906)

El pressupost anarquista en aquestes i en altres mobilitzacions s’estableix per mitjà de la creença en una capacitat de realització de les classes dominades, que pogués convertir-se en força social. A Mèxic, el manifest del Partit Liberal Mexicà (PLM) – el qual, durant la revolució, es va tornar anarquista – “preveia una transformació radical en les relacions laborals, en la distribució de les terres i en l’organització de la societat mexicana”; transformació aquesta que hauria de ser protagonitzada pels pobres. (Samis, 2003, p. 17) A Ucraïna, segons la concepció dels makhnovistes: “les masses són capaces”, si “entusiasmades amb un veritable ímpetu revolucionari” i si “se’ls dóna la llibertat d’actuar”. (Volin, 1976, p. 20) A Espanya, l’ideal d’emancipació dels treballadors “no es tracta d’abstraccions filosòfiques, sinó de justícia social, de treball solidàriament organitzat, de fraternitat activa creada pel goig igualitari dels béns produïts pel treball de tots” (Leval, 1972, p. 35)

Aquesta força social hauria de tenir bases classistes i, per tant, mobilitzar les diferents classes socials concretes, que constitueixen parts del conjunt més ampli de classes dominades. “A Macedònia, els anarquistes van conquistar un suport massiu dels camperols” (Schmidt; van der Walt, 2009, p. 284) A Ucraïna, el procés revolucionari va ser “produït pura i únicament per les capes més “baixes” de les masses populars” (Volin, 1976, p. 7); l’objectiu dels anarquistes consistia a “ajudar a les masses a interpretar el significat de la lluita que els espera, […] definir les obres a realitzar i els seus objectius, per prendre les necessàries disposicions de combat i organitzar les seves forces.” (Arshinov, 1976, p. 259) A Espanya, durant la revolució, “les indústries i els béns rurals [van ser] colocades sota l’autogestió dels treballadors i camperols”, un procés en què “els anarquistes i sindicalistes van tenir un paper central”. (Schmidt; van der Walt, 2009, p. 180) A Uruguai, la radicalització dels treballadors incloïa la Convención Nacional de los Trabajadores (CNT), dirigida pels anarquistes, amb “mobilitzacions del moviment obrer organitzat a la CNT” . (Rugai, 2003, p. 220)

En la cerca del creixement permanent de la força social de classe, els anarquistes, mitjançant les organitzacions en que van participar i van impulsar, tenien com a objectiu derrotar les forces enemigues i establir les seves propostes. A Mèxic, “el PLM rebutjava el nacionalisme havent de lluitar tant contra el capitalisme i l’imperialisme, recomanant la resistència a Mèxic com a part d’una lluita de classes global”. (Schmidt; van der Walt, 2009, p. 315) A Bulgària, els anarquistes van haver de lluitar contra els capitalistes i “tant contra el feixisme, com contra l’estalinisme”; establint “un moviment de masses amb diversitat i resistència notables”. (Schmidt, 2009, p. 6)

El moviment anarquista búlgar es va edificar amb una força formidable, el tercer major del camp d’esquerra, usant el desencantament dels treballadors amb el reformisme agrari i comunista per construir molts sindicats urbans, i, després, influint en tots els nivells de la societat, amb una xarxa d’organismes interrelacionats associant treballadors, obrers, estudiants i guerrillers. (Schmidt, 2009, p. 46)

En Manchuria, els anarquistes defensaven la creació d’un poder propi; “és notori que els llibertaris coreans estaven parlant d’un poder propi de les classes oprimides”. (Crisi et alli, 2013, p. 8) A Uruguai, “l’organització [FAU] va gestar un concepte de “poder popular”, no estatal, organitzat des d’abaix a dalt, però posseint organismes de coordinació global”. (Rugai, 2003, p. 205-206)

En aquest procés de superació de les seves pròpies forces i d’adaptar d’una manera coherent i estratègica els fins que pretenien assolir i els mitjans utilitzats per fer-ho, els anarquistes intentaven fomentar mitjans que estimulessin l’autogestió i s’oposessin a la dominació; exigien la independència de la classe en relació amb partits, estats, institucions i agents que amenaçaven el protagonisme popular, la construcció democràtica de les lluites per la base, a través de l’acció directa. A Rússia, els anarquistes van defensar els soviets amb els següents arguments: “el poder s’ha de descentralitzar de la manera següent: cada individu està d’acord amb els altres per formar una comuna, la federació de comunes forma una província (regió, ciutat, districte, barri), i de la federació de províncies sorgeix una república federativa pan-rusa “. (Skirda, 2000, p. 82) A Rússia, es va buscar “l’autonomia veritable i completa del moviment, que va ser conscient i enèrgicament garantida contra les forces intruses”. (Volin, 1976, p. 21) A Uruguai, es tractava de construir la “acció directa en tots els nivells”, per mitjà de “diversos àmbits d’actuació”, de manera de “construir el protagonisme de classe a través dels seus propis organismes”. (Rugai, 2003, p. 165; 256)

Van ser vàries les eines de les lluites utilitzades en aquest procés. Organitzacions sindicals, a les ciutats i en els camps, incloent mobilitzacions per local de treball i residència, com va ser el cas de la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola; organitzacions armades de defensa, com van ser els casos de l’Exèrcit Insurreccional Revolucionari d’Ucraïna i de l’Organització Popular Revolucionària – 33 Orientals (OPR-33), d’Uruguai; organitzacions polítiques anarquistes, com van ser els casos del PLM a Mèxic i de la Federació dels Anarco-Comunistes de Bulgària (FAKB); soviets (consells) populars, com els quals constituïen les bases de la revolució a Rússia; cooperativa, com les Vlassovden, impulsades pels búlgars.

En els processos revolucionaris més avançats, s’han establert estructures autogestionades de regulació i control. A Macedònia, els establiments de la Comuna Krouchevo i de la Comuna Strandzha van establir els fonaments d’un “moviment revolucionari per a l’alliberament social amb aspectes clarament llibertaris” (Balkansky 1982: 5); van realitzar experiments d’autogestió durant un mes, convertint-se en el primer intent local de construir una nova societat sobre els principis del comunisme llibertari. A Rússia,

els anarco-sindicalistes controlen un cert nombre de comitès de fàbriques, de sindicats de forners, metal·lúrgics, estibadores, etc. Ells enalteixen la presa directa i col·lectiva pels propis treballadors de tota la producció. Aquest control obrer es distingeix del preconitzat pels bolxevics en raó de la seva organització des de la base i no des de l’Estat. (Skirda, 2000, p. 67)

A Espanya, els primers òrgans establerts per la revolució van ser els «Comitès d’Abastos» per la distribució d’aliments”; “D’aquestes comissions es van iniciar les primeres mesures de distribució i racionament” (Peirats, 2006, pàg. 131-132), que incloïen prioritat per a ferits en la guerra, nens i ancians. En Manchuria, amb l’establiment de la Comuna de Shimin, l’autogestió es va establir en un territori amb més de dos milions de camperols i “aconseguissin llibertar grans zones rurals i petits poblats. Van ser instal·lats, no sense inconvenients, Consells Administratius que suplantaven i extingien en tots els nivells a l’Estat.” Per mitjà d’una estructura consellista, que comptava amb “Consells Municipals o de Vilatans; […] Consells de Districte […] i Consells d’Àrea o Regionals”, es “promovien juntes de decisió de democràcia directa”. (Crisi et alli, 2013, p. 4; 10)

Anotacions conclusives

Els elements teòrics i les experiències històriques discutides, sustenten les tesis desenvolupades al llarg d’aquest article. Els anarquistes tenen un concepte i un projecte general de poder que sosté la seva concepció de classe, establerta per mitjà d’un tipus de poder (la dominació), i constitueix les bases de la seva noció de transformació social, que es caracteritza per: la seva creença en la capacitat de realització dels subjectes que formen part de les diferents classes dominades, la seva inversió en la transformació d’aquesta capacitat en força social, el seu intent per que aquesta força augmenti permanentment, la seva defensa d’un procés revolucionari que permeti superar les forces enemigues i substituir el poder dominador a la societat per un poder autogestionari.

Notes

  1. Aquesta problemàtica semàntica també pot ser vista en les traduccions, com en el cas d’Estatisme i Anarquia, de Bakunin. La traducció en castellà planteja: “No s’ha de donar ni a ells i ni a cap el poder, perquè aquell que està investit d’un poder es torna, inevitablement, per la llei social immutable, un opressor, un explotador de la societat”. (entrecometes de l’autor) (Bakunin, 2006, p. 159-160) La traducció en portuguès planteja: “No cal donar-los, com a cap altra, autoritat, perquè qui d’aquesta és investit, es torna de forma infal·lible, d’acord amb una llei social invariable, un opressor i un explotador de la societat” . (entrecometes de l’autor) (Bakunin, 2003, p. 166) Poder i autoritat són utilitzats com a traducció del mateix terme original.
  2. Realitzant una revisió en diccionaris de l’època, Mintz va verificar que, durant la dècada de 1950, el terme encara no apareixia en idiomes hispànics; en els idiomes eslaus, el terme “samupravlenie”, solament va ser traduït com a “govern popular independent”, “autodeterminació” i “autonomia”, només va ser traduït com a autogestió a partir de la dècada de 1960. Ell afirma encara que: “[…] des del punt de vista polític, es va utilitzar “gestió directa” i després es va adoptar “autogestió”. Així la revista Noir et Rouge va publicar un estudi en dues parts sobre les col·lectivitats espanyoles el nombre de les quals de juny de 1965 es titulava “Col·lectivitats Espanyoles” i, el nombre següent, de febrer de 1966, “Autogestió”. També les descripcions de Iugoslàvia i d’Algèria van popularitzar la paraula” (Mintz, 1977, p. 26-27)
  3. Per a una breu història de l’anarquisme i diverses indicacions bibliogràfiques, veure Corrêa, 2013. Sobre la Revolta de Macedònia i l’anarquisme a Bulgària, veure: Schmidt, 2009; Balkansky, 1982. Sobre la Revolució Mexicana, veure: Zarcone, 2006; Trejo, 2005. Sobre la Revolució Russa, veure: Tragtenberg, 2007; Skirda, 2000. Sobre la Revolució Ucraïnesa, veure: Schujman, 2000; Aschinov, 1976. Sobre la Revolució Espanyola, veure: Paz, s/d; Peirats, 2006; Leval, 1972. Sobre la Revolució en Manchuria i l’anarquisme a Corea, veure: Crisi et alli, 2013. Sobre l’anarquisme a Uruguai, veure: Mechoso, 2011, 2005, 2006, 2009; Rugai, 2003.

Bibliografia

ARSHINOV, Piotr. História do Movimento Macknovista: a insurreição dos camponeses na Ucrânia. Lisboa: Assírio e Alvim, 1976.

BALKANSKY, Gr. Histoire du Movement Libertaire en Bulgarie. Antony: Groupe Fresnes-Antony (Federation Anarchiste), 1982.

BANCAL, Jean. Proudhon: pluralismo e autogestão. Vol. I. Brasília: Novos Tempos, 1984.

BAKUNIN, Mikhail. Estatismo e Anarquia. São Paulo: Imaginário/Ícone, 2003.

______. Estatismo y Anarquía. Buenos Aires, Anarres, 2006.

______. Deus e o Estado. São Paulo: Imaginário, 2000.

______. Federalismo, Socialismo, Antiteologismo. São Paulo: Cortez, 1988.

______. A Ciência e a Questão Vital da Revolução. São Paulo: Imaginário/Faísca, 2009.

______. “A Ilusão do Sufrágio Universal”. In: WOODCOCK, George (org.). Os Grandes Escritos Anarquistas. Porto Alegre: LP&M, 1998.

BERTHIER, René. Do Federalismo. São Paulo: Imaginário, 2011.

BONOMO, Alex Buzeli. “Introdução”. In: BAKUNIN, Mikhail. Deus e o Estado. São Paulo: Hedra, 2011.

CORRÊA, Felipe. “Poder, Dominação e Autogestão”. In: Anarkismo.net, 2011a. [http://www.anarkismo.net/article/21065]

______. “Crear um Pueblo Fuerte”. In: Anarquismo y Poder Popular: teoría y práctica suramericana. Bogotá: Gato Negro, 2011b.

______. Rediscutindo o Anarquismo: uma abordagem teórica. São Paulo: USP (Mudança Social e Participação Política), 2012.

______. Surgimento e Breve Perspectiva Histórica do Anarquismo (1868-2012). São Paulo: Biblioteca Virtual Faísca, 2013.

CRISI, Emílio et alli. Revolución Anarquista en Corea: la Comuna de Shinmin (1929-1932) y otros textos sobre el anarquismo coreano. ITHA, 2013.

EDICIONES GATO NEGRO (org.). Anarquismo y Poder Popular: teoría y práctica suramericana. Bogotá: Gato Negro, 2011.

ERRANDONEA, Alfredo. Sociologia de la Dominación. Montevideu/Buenos Aires: Nordan/Tupac, 1989.

GUILLAUME, James. L’Internationale: documents et souvenirs. 2 vols. Paris: Gérard Lebovici, 1985.

GURVITCH, Georges. Los Fundadores Franceses de la Sociología Contemporánea: Saint-Simon y Proudhon. Buenos Aires: Galatea / Nueva Vision, 1958.

IBÁÑEZ, Tomás. Poder y Libertad. Barcelona: Hora, 1982.

______. “Por un Poder Político Libertario”. In: Actualidad del Anarquismo. Buenos Aires: Anarres, 2007.

KROPOTKIN, Piotr. “Fatalidade da Revolução”. In: O Princípio Anarquista e Outros Ensaios. São Paulo: Hedra, 2007.

______. “Modern Science and Anarchism”. In: BALDWIN, Roger (org.). Kropotkin’s Revolutionary Panphlets. Nova York: Dover, 1970a.

______. “Anarchist Communism”. In: BALDWIN, Roger (org.). Kropotkin’s Revolutionary Panphlets. Nova York: Dover, 1970b.

______. Palavras de um Revoltado. São Paulo: Imaginário/Ícone, 2005.

LEVAL, Gastón. Colectividades Libertarias em España. 2 vols. Buenos Aires: Proyección, 1972.

MALATESTA, Errico. “O Estado Socialista”. In: Anarquistas, Socialistas e Comunistas. São Paulo: Cortez, 1989.

______. Ideologia Anarquista. Montevidéu: Recortes, 2008.

______. “Programa Anarquista”. In: Escritos Revolucionários. São Paulo: Imaginário, 2000.

MECHOSO, Juan C. Acción Directa Anarquista: una história de FAU. Tomos I, II, III e IV. Montevideu: Recortes, 2011, 2005, 2006, 2009.

MINTZ, Frank. La Autogestión en la España Revolucionaria. Madri: La Piqueta, 1977.

PAZ, Abel. O Povo em Armas. 2 vols. Lisboa: Assírio e Alvim, s/d.

PEIRATS, José. Los Anarquistas en la Crisis Política Española (1869-1939). Buenos Aires, Anarres, 2006.

PROUDHON, Pierre-Joseph. A Nova Sociedade. Porto: Rés, s/d.

RECLUS, Élisée. A Evolução, a Revolução e o Ideal Anarquista. São Paulo: Imaginário, 2002.

RICHARDS, Vernon (org.) Malatesta: pensamiento y acción revolucionários. Buenos Aires: Anarres, 2007.

ROSSINERI, Patrick. “La Quimera del Poder Popular”. In: Anarquismo y Poder Popular: teoría y práctica suramericana. Bogotá: Gato Negro, 2011.

RUGAI, Ricardo R. O Anarquismo Organizado: as concepções práticas da Federação Anarquista Uruguaia (1952-1976). Campinas, UNICAMP (mestrado em História), 2003.

SAMIS, Alexandre. “Introdução”. In: MAGÓN, Ricardo F. A Revolução Mexicana. São Paulo: Imaginário, 2003.

SCHMIDT, Michael. Anarquismo Búlgaro em Armas: a linha de massas anarco-comunista. Vol. I. São Paulo: Faísca, 2009.

SCHMIDT, Michael; VAN DER WALT, Lucien. Black Flame: the revolutionary class politics of anarchism and syndicalism. Oakland: AK Press, 2009.

SCHUJMAN, Héctor. La Revolución Desconocida: Ukrania 1917-1921, la gesta makhnovista. Mostoles: Nossa y Jara, 2000.

SKIRDA, Alexandre. Les Anarchistes Russes, les Sovietes et la Révolution de 1917. Paris: Éditions de Paris, 2000.

TRAGTENBERG, Mauricio. A Revolução Russa. São Paulo: Faísca, 2007.

TREJO, Rubén. Magonismo: utopia y revolución, 1910-1913. Cidade do México: Cultura Libre, 2005.

VOLIN. “Prólogo”. In: ARSHINOV, Piotr. História do Movimento Macknovista: a insurreição dos camponeses na Ucrânia. Lisboa: Assírio e Alvim, 1976.

ZARCONE, Pier Francesco. Os Anarquistas na Revolução Mexicana. São Paulo: Faísca, 2006.

* Article inclòs en Em Debate: revista digital, ISSNe 1980-3532, Florianópolis, n. 8, p. 69-89, jul-dez, 2012. Originals rebuts en: 11/12/2012 i acceptat per a la seva publicació en: 14/03/2013. Per tenir accés virtual en el seu idioma original anar a http://dx.doi.org/10.5007/1980-3532.2012n8p69.