Autodeterminació real ja! Cap a la constitució del poder popular.

Doncs bé, partint des d’aquesta humil perspectiva, som els fills i les filles d’una derrota. La derrota del moviment obrer, del seu relat i dels seus espais col·lectius (barris, cooperatives, ateneus populars, etc). Som les orfes de la seva organització, de l’arrelament material de béns i sabers, el que explica també aquesta pèrdua d’identitat col·lectiva en la que ens trobem. Sí, ara, és més difícil dir Nosaltres i no repetir les lletanies del Poder, de l’Estat i fins i tot de la classe dominant, que no és la nostra. I ja sabem que no hi ha classes, però com les bruixes gallegues, no n’hi ha però… i no són banals sinó ben reals.

Analitzar la situació actual és explicar-nos la història d’una despossessió de tot allò comú que va des de la pèrdua de les terres comunals, fins a la pèrdua de les associacions veïnals o les comissions obreres en els centres de treball com a formes d’organització (clandestina i contra la dictadura). Només investigant aquesta llarga història de despossessió de béns, decisions i discursos podem comprendre la situació actual d’atomització social i d’individualisme, i el pas a la política i a l’existència liberal. I només assumint que som presoners de les paraules i si no les diem aquests són del poder, podrem entendre que abandonar alguns espais de lluita perpetua el domini d’ells sobre nosaltres en aquests espais que abandonem.

Des d’aquest punt com podem parlar d’autodeterminació i d’independència? Quins llaços reals tenim en comú? Del “No ens representen” al camí cap a l’autodeterminació.

Maig 2011. La crisi política d’un règim corrupte que es mostra sense complexos i no s’avergonyeix de robar el que és de tots i totes, el cop d’estat dels mercats (que els mitjans anomenen crisi econòmica) que ofega la majoria social i la porta a la misèria i la crisi de la democràcia representativa (l’enganyifa de la igualtat entre les persones feta sistema) que complau l’1% es troben, es retroalimenten i fan sortir la gent als carrers i a les places. Es trenca l’absurda mania de pensar que no hi ha res a fer i es passa a fer-ho. I fer-ho no és fer-ho bé, ni encertadament, ni adequadament, ni…

Per nosaltres aquest és el punt de partida per explicar-nos el 15M. Totes arribem a la plaça, soles o acompanyades, des de la més absoluta despossessió de tot allò comú, amb manca de discursos més enllà dels propis del poder, és a dir, des de l’absència de tota la potència política que implica reconèixer-nos i actuar juntes. S’hi arriba des d’aquella pèrdua, per prendre-la; unint-nos per recuperar-la (en alguns casos també és cert que hi ha qui fa de fil roig amb el passat)i el crit que impugna aquesta despossessió és el “No ens representen”. Aquest potsignificar des del crit desesperat d’un ciutadà que es queixa per no trobar algú que el representi com ell vol, fins al crit de potència que afirma que efectivament ningú la podrà representar perquè és ella qui vol -juntament amb els altres- recuperar la seva pròpia representació a través de l’assemblea i esdevenir subjecte de la seva pròpia vida. Del pas de ser figurants a esdevenir subjectes polítics actius. D’aquests dos crits que coincideixen en l’expressió però no en la potència, es podria extreure que el primer condueix a tornar a la gestió política de la representació i per tant repetir el problema que ens va portar a les places. El segon s’introdueix en el terreny de l’empoderament individual i col·lectiu, de la presa de decisions col·lectives, directes, participatives, actives i inclusives. I avança en el camí de l’autonomia i la independència. De ser espectadores dels gestors polítics a fer Política.

De forma paral·lela, un altre procés prenia els carrers l’11 de setembre del 2012. Un procés que venia de ben enrere, però que prenia cos i forma a partir de les consultes populars per la independència, veritables desafiaments al règim des de la base, desobeint les normes establertes de representació a partir de l’empoderament popular i de la confrontació bàsica entre legalitat i democràcia. Des d’aquells espais autoorganitzats per les consultes -555 consultes i més de 825.000 persones autodeterminant-se- fins a la creació de l’Assemblea Nacional Catalana que convoca una manifestació multitudinària l’11 de setembre del 2012. Un altre procés de desbordament. Com en el del 15M, quelcom (re)neix i quelcom es trenca.

Dos processos d’autoorganització social i de radicalitat democràtica que des del Poder s’han volgut mostrar com a contradictoris i inoperants. En canvi, per nosaltres són la cara d’una mateixa moneda i signifiquen la crisi de la democràcia representativa. És aquesta una crisi de representació que ens fa moure i crea l’oportunitat de (re)descobrir el desig de decidir sobre totes les qüestions que afecten la nostra vida quotidiana. Camí des de la màxima concentració de poder i de dependència política i econòmica fins a la no-dependència, fins a l’alliberament nacional tal com nosaltres l’entenem. Si us hi fixeu, ara ja diem nosaltres. I és lògic ja que aquest és un relat compartit i alhora construït per agregació d’idees. No hi ha laboratori d’idees però sí gent que no deixem de fer-ne i la major part del temps sense citar les recollim, les llencem, les refem, les reutilitzem…

Per nosaltres, els dos processos esmentats són paral·lels però a diferència dels carrers de la parada de xurros aquests sí que poden tocar-se i sí que poden coincidir i de fet ja ho estan fent. Alhora, els dos processos els podem definir (i de fet ho fem) també com a processos antiautoritaris. La interlocutòria és directament al Poder a través de demandes, però alhora es focalitza la força en el propi camí, en el propi full de ruta, en el Nosaltres mateixes. No es creu en déus salvadors ni en amos paternalistes. El poderet catalunyès, que evidentment és espanyol, hi fa front enviant la policia i acusant del pecat original els del 15M i aigualint el relat i intentant assumir el lideratge per dissoldre’n la potència transformadora en el cas de les consultes. I per què ho fa? Doncs perquè entén perfectament que en un cas i en un altre el que es reclama no és la seva participació sinó la seva desaparició. Desaparició perquè en el primer cas es prescindeix dels polítics professionals i si alguns en demanen no són els que ja hi ha i en l’altre qui ho tira endavant supera per tots els costats les propostes més agosarades que com a representants dels desitjos nacionals catalans des de la mort de Franco havien mostrat. Resulta molt interessant aquí veure com CyU intenta construir un discurs basat en “l’estat propi” i deixa de banda completament el concepte d’”independència”. I aquest és un punt clau en tot el que estem dient. La manipulació d’Artur Mas i la seva colla per erigir-lo a ell com a messies de la voluntat d’un poble a les eleccions al Parlament de Catalunya del 25N del 2012 fracassa estrepitosament i per tant desapareix la possibilitat d’aigualir el vi, és a dir deixa de tenir sentit la feina reconductora de CyU, la seva tasca principal en aquests 40 anys darrers per tal de mantenir el control damunt de les aspiracions populars.

Som i Nosaltres

El camí cap a l’autodeterminació(ns) necessita realitats descentralitzades amb grans dosis d’exercici de poder comunitari. En aquest camí ens cal reconstruir les nostres identitats i la “identitat” nacional -que volem complexa, plural i canviant, respectuosa i compromesa amb la terra – per tal de conèixer-nos i reconèixer-nos com a subjecte polític.

Som un subjecte polític insubmís a qui li cal dotar d’una història, d’un relat històric propi, d’una explicació referencial que ara tenim però encara no compartim. En aquest sentit són bàsiques aportacions com les de Xavier Díez a “L’anarquisme, fet diferencial català”, no perquè n’assumim al cent per cent els continguts sinó perquè suposa una impugnació total al relat nacional catalunyès majoritari en els darrers quaranta anys als Països Catalans i sobretot al tros de la Catalunya quatre províncies. I són bàsiques les aportacions perquè suposen un enfrontament total amb el creador del relat nacional conservador (Vicens Vives) que moltes “alternatives” han repetit com a lloros com si fos normal dir i pensar que aquest poble ha estat treballador, assenyat, ximple en una sola paraula… La identitat que reclama Díez a partir de la pròpia història és insubmisa, enfrontada al poder, complexa, autoorganitzada, assembleària… anarquista en una paraula. Ei, anarquista no dogmàtica, és clar, no membre d’organitzacions que s’afirmen amb aquest qualificatiu.

És en aquest relat complex i allunyat de l’estatisme on la proposta fusteriana dels Països Catalans pren sentit complet i suposa la diversitat davant el monòton nom singular d’Espanya, França o la mateixa Catalunya. Països Catalans que es poden dir Països Valencians o Països Prioratins però que són sobretot diversos alhora que no deixen de banda el seu tronc comú fet al voltant de la llengua i de la insubmissió. Per això els Països Catalans, perquè som una unitat d’agressió en allò nacional. Però sobretot perquè és l’única proposta nacional en aquest marc concret que no ve d’un passat estatista comú (mai no ha existit l’estat dels Països Catalans) ni és una proposta conseqüència d’una organització del territori prèvia (ni comunitat autònoma, ni província ni res semblant).

Cap a la constitució de Poder Popular

En qualsevol cas, amb la independència o sense ella, amb candidatures per canviar quelcom al Parlament o no, la revocació de l’estat liberal i les penoses condicions de vida que deixa per a la major part de les persones que hi vivim passen per construir el nostre procés d’autodeterminació real ja, per construir la independència més enllà de l’estat propi i malgrat ell. A aquest procés l’anomenem la constitució del poder popular. Sona malament, no? Una mica però a tot ens acostumem si serveix i ara serveix. Perquè el poder popular no és ni un procés institucional de l’Estat, ni tampoc una iniciativa privada (ja sigui d’un sector ideològic o d’un grup de poder econòmic), ans al contrari, és un projecte comunitari i autònom, lligat a un territori i a unes necessitats col·lectives i per tant, oposat al govern global de l’1%. El poder popular és, alhora, un poder destituent i constituent; allà on actua destitueix les velles formes de fer relacionades amb unes institucions escèptiques i/o assistencials per passar a fundar/constituir una nova forma de fer basada en l’acció i les deliberacions col·lectives directes, sense intermediaris, utilitzant la força de la comunitat així com tota la saviesa constituint de les multituds que no se’n saben -o sí-, tot un món nou en constant construcció.

El poder popular és plural. El poder popular no ha de ser un projecte homogeni d’una ideologia única, ni la forma de portar les experiències d’altres indrets del món a la catalana terra, malgrat és evident que referents d’altres parts del món hi són presents en la denominació i en la seva definició, tot i que no com a calc sinó com a realitats que afirmen que sí que es pot, que no només és literatura això que esteu llegint i que estem ja aplicant. El poder popular ha de ser -i és- un espai plural on qualsevol persona pot organitzar-se en base als seus problemes comuns i necessitats més concretes, partint de la base llibertària que la llibertat neix de la cobertura de les necessitats i aquesta és sempre col·lectiva, compartida, comunitària. Tampoc hauria de ser un parlament de faccions polítiques -que d’això ja n’estem més que fartes i avorrides- sinó un espai per a qualsevol que desitgés recuperar una institució comú no institucionalitzada pel poder oficial.

Tres forces: guerrera, espiritual i material. Per les que volem construir poder popular convé estar atentes a tres dimensions essencials que prefiguren la potència de qualsevol organització revolucionària al llarg de la història. Es tracta d’estar atentes a l’equilibri i relació de les tres forces que quan es troben soles i aïllades deriven en caricatures; ens referim a estar pendents de la unió de les forces guerrera, material i espiritual.

“Però cada vegada que una d’aquestes dimensions [Guerrera,Material i Espiritual] ha perdut el contacte amb les altres, el moviment ha degenerat en avantguarda armada, en secta de teòrics o en empresa alternativa. Si hi ha una sortida a la impotència present, aquesta consisteix, allà on som, a reconnectar, a teixir junts aquests diferents elements.” Del Moviment antiglobalització 2010

*Guerrera.Moviment popular de ruptura al carrer disposat a desobeir i confrontar-se amb el Poder.

*Espiritual. Un relat d’esperança que uneixi la pluralitat de voluntats polítiques creant una cosmovisió filosòfica i política que descolonitzi les ments de resignacions i possibilismes per obrir-nos a nous escenaris (im)possibles i desitjats.

*Material.Dotar-nos de recursos i infraestructura que ens permeti cuidar-nos, viure i demostrar la força d’un contrapoder real (I potser, per començar i reconèixer-nos ens caldria un mapa territorial d’ateneus, casals, centres socials autogestionats, cooperatives de consum, de formació i de treball, xarxes de suport mutu, oci alternatiu, cultura lliure, horts i terres comunals, d’espais comunitaris on es coopera i es comparteix)

El Temps. Un dels problemes que ens hem trobat en els últims cicles de mobilització és la qüestió del domini del temps. Ens hem vist segrestades pels esdeveniments, sempre per darrera, perseguint una reacció a l’alçada de les circumstàncies. Per això, si volem construir poder popular també hem de crear el nostre propi temps, és a dir, deixar de ser moviments socials per esdevenir poder popular caminant amb iniciativa pròpia, posar Nosaltres els temps, els temes i els escenaris. Fer-los existir i respectar i durar i créixer. Només d’aquesta manera pot constituir-se un poder popular autònom, lliure i llibertari. I en això estem.

“….A la Revolució de Juliol s’enregistra un incident on aquesta consciència es va fer valdre. En la posta de sol del primer dia de lluita, en diferents llocs de París, al mateix temps i sense previ acord, es disparà contra els rellotges de les torres.

Un testimoni visual escrigué:

“Qui le croirait! On dit, qu’irrités
contre l’heure
De nouveaux Josués au pied de
chaque tour,
Tiraient sur les cadrans pour arrêter le
jour”.
[Qui s’ho creurà! Es diu que indignats
 amb l’hora
nous Josuès, al peu de cada torre,
disparaven contra els rellotges, per aturar
el dia”]
Walter Benjamin “Tesis sobre el concepte d’Història, tesis XV”

Jordi Martí i Font. Membre de la CGT, de l’Ateneu Llibertari Alomà, del Col·lectiu Independentista del Priorat i de la CUP de Tarragona.
Publicat a l’espaifàbrica.cat