Conjuntura 2026

Anàlisi de Conjuntura 2026

L’anarquisme davant la crisi multidimensional del segle XXI

Com hem dit en altres ocasions des d’Embat, l’actual crisi de producció de recursos minerals i energètics és un desafiament complex i multidimensional que reflecteix la tensió entre el creixement econòmic imposat pel nostre model hegemònic i la sostenibilitat ambiental, la justícia social o l’ètica humana. En altres paraules, el conflicte rau en com ens posicionem davant el món i la vida.

El sistema actual de creixement infinit i de desenvolupament material és, a totes les llums, insostenible per al nostre planeta, i actualment això s’ha posat de manifest de múltiples formes. El “creixement infinit” busca la seva justificació en l’augment de la població mundial, així com en el desenvolupament dels països emergents. També en l’enriquiment de la població occidental, que majoritàriament es considera de “classe mitjana”, atesa la seva aspiració a no dependre enterament de la seva força de treball per sobreviure i garantir el benestar als seus, ja sigui a través de viure de rendes, d’inversions o del patrimoni o sigui mitjançant la intervenció de l’estat del benestar. Només que en aquest cas, aquesta classe mitjana ja està en crisi, retrocedint la seva capacitat adquisitiva des de fa anys, si no dècades. Sigui com sigui, l’efecte de tots aquests factors és que la demanda s’intensifica i es generalitza. Gairebé tota la humanitat vol viure com ho fan les societats capitalistes avançades. Això és especialment palpable a l’Àsia, on el seu nivell de vida ja rivalitza – o fins i tot supera – el d’aquella Europa que una vegada era el model a seguir.

Mentre es construeixen infraestructures i es fabrica tota mena de mercaderies, s’accelera la producció. El capitalisme ha aconseguit desvincular el producte de la producció. Mentre ens centrem en la utilitat, novetat, sofisticació o bellesa d’un producte, ens oblidem de com es produeix i quin impacte té. Per descomptat, aquest progrés accelerat xoca amb els límits geològics del planeta. En un planeta finit, els recursos són finits. I això val tant per als minerals (liti, cobalt o terres rares), com per a l’energia (urani, carbó, gas i petroli). Hi ha preocupació sobre com es cobriran les necessitats del mercat i de la població a llarg termini, però per ara només s’ha tirat pel camí fàcil: substituir l’energia fòssil per l’energia “verda” (solar o eòlica), sense entendre que també tenen un impacte i que la seva disponibilitat actual depèn del petroli en gran mesura. És un problema de model econòmic.

L’impacte ambiental i climàtic que produeix la nostra forma de vida és altament destructiu pel planeta. La mineria danya ecosistemes sencers, contamina l’aire, l’aigua i el sòl i, per si fos poc, desplaça comunitats. Podríem recordar els desastres ecològics i socials que ha produït l’explotació del coltan al Congo, les sorres bituminoses al Canadà, o el liti als salars sud-americans o els centenars de milers de bidons plens de residus radioactius que poblen el fons de l’Atlàntic. A més, ja que els combustibles fòssils dominen la producció energètica global, continua accelerant-se l’escalfament global. Amb Donald Trump a la Casa Blanca, la política mediambiental dels Estats Units pateix un fort retrocés a causa de la seva nul·la preocupació sobre el canvi climàtic. És a dir, que el capitalisme trepitja l’accelerador directe cap al precipici. La natura passa a considerar-se un mer recurs i es desvincula de la vida.

Respecte a aquestes energies suposadament “netes”, cal fer notar que depenen fortament de minerals com el coure, el liti o el níquel. No tenen res de netes. Les cadenes de subministrament d’aquesta energia “verda” tenen un alt cost socioambiental des de les mines fins a les fàbriques de panells solars o a les pistes al mig de la muntanya per aixecar molins gegants amb grues enormes.

Existeix tota una geopolítica de la desigualtat – a nivell macro – que es basa en el fet que hi ha alguns països que controlen els recursos essencials (Xina les terres rares, Aràbia Saudí el petroli, etc.), generant-se tensions i disputes pels recursos minerals, per l’aigua o pels gasoductes i oleoductes, ports, vies de ferrocarril, preses i canals. Però a més, les empreses explotadores dels recursos són fonts d’explotació laboral i afavoreixen subreptíciament els conflictes armats, la misèria generalitzada i el desplaçament de les comunitats que s’oposen al model extractivista.

Encara que als centres d’estudi, a les campanyes dels ajuntaments, a la UE o fins i tot a l’ONU es tinguin bones intencions i es parli d’economia circular, innovació tecnològica, lluita contra l’obsolescència programada, consum responsable i altres, tot queda en una festa de Nadal i en propostes de cara a la galeria que no aconseguiran un impacte durador entre l’alumnat. El cert és que la crisi no es produeix només per escassetat física, sinó perquè tenim un model de producció i consum insostenible. El responsable no és altre que el model capitalista globalitzat, basat en l’extracció de la plusvàlua, el creixement infinit, l’explotació extractivista i la mercantilització de la natura.

Els científics del clima ens alerten que per al 2050 (en només 25 anys) assolir els 3 ºC no només és plausible, sinó probable a causa de les retroalimentacions i la inèrcia política, com demostra l’aposta recent per la remilitarització d’Europa o les polítiques negacionistes de Trump. Superar els 2 ºC ja de per si pot desencadenar cicles de retroalimentació irreversibles que farien els 3 ºC (o més) inevitables, fins i tot amb retalls ràpids d’emissions. D’aquesta manera, l’esperança passa per una mobilització a gran escala per descarbonitzar, restaurar l’albedo, assumint que el nostre clima estarà desestabilitzat per dècades. Els científics asseguren que si no fem això, els sistemes ecològics i climàtics del planeta portaran la civilització més enllà dels seus límits d’adaptació per a mitjan segle. Esperem sincerament que s’equivoquin, però donat el moment històric que vivim, els podem concedir força credibilitat.

Davant d’aquesta amenaçadora situació, és vital no obsessionar-se amb allò negatiu – el col·lapse, el fi de la civilització, l’extinció de la humanitat i de la vida – i fer propostes de models alternatius que busquin prioritzar la reproducció de la vida, la sostenibilitat ecològica, la justícia social i la satisfacció de les necessitats bàsiques sense devastar el planeta. Per tant, a Embat pensem que es requereix un equilibri entre innovació, cooperació global, justícia socioambiental i propostes viables de transformació radical de les relacions socials així com de la producció. Els reptes són molt grans, cal plantejar-se mesures severes i donar-ho tot per elles.

Les alternatives actualment sobre la taula

Actualment, hi ha en voga unes quantes alternatives – anomenem-les “postcapitalistes” – que promouen una altra aproximació al desastre ecosocial del segle XXI. Enumerarem i definim breument algunes, que ens semblen les més rellevants:

Decreixement

Qüestiona el dogma del creixement econòmic infinit i proposa reduir el consum material dels països rics, mentre s’enfoca en el benestar no mercantilitzat (salut, educació, cultura, teixit comunitari i cures). Les propostes decreixentistes busquen reduir o eliminar la dependència entre subsistència i treball assalariat, que al món occidental és gairebé absoluta. Cap a aquest objectiu, es fan propostes com la reducció de la jornada laboral, la redistribució de les ocupacions, o la renda bàsica universal. També es proposa la relocalització de la producció, establint cadenes de producció més curtes i eliminant els béns de luxe.

El decreixement es postula també com una transformació de la vida i per a desvincular el món, el nostre benestar, lleure, i fins i tot la nostra raó de ser, dels dictats del mercat capitalista. En aquesta línia destaca la proposta de “simplicitat voluntària”, una filosofia que convida a evitar el consum de masses superflu i centrar-se en allò estrictament necessari per “viure bé”. Com a crítica, hauríem de reconèixer que aquest model requereix d’un profund canvi cultural i del “sentit comú” hegemònic. Sense això, és presumible pensar en una resistència de les classes altes i mitjanes a “viure pitjor” que pugui portar a greus xocs socials. L’oposició a una retallada voluntària de nivell de vida seria fàcilment instrumentalitzable per un moviment polític d’extrema dreta, com ja està passant a molts indrets.

A Catalunya existeix una consolidada tradició associacionista i autogestionària que potencialment podria ser la llavor per a construir una cultura popular decreixentista. No obstant això, hi ha molt pocs indicis per ara que aquest procés estigui en marxa més enllà de casos aïllats. A nivell econòmic, cada vegada són més les empreses que han dut a terme petites reduccions de la jornada laboral, i el pla pilot de renda bàsica universal aprovat inicialment el 2021 va ser tombat al Parlament abans d’arrencar.

Cooperativisme i economia social i solidària (ESS)

És un model autogestionari en el qual els treballadors (i en alguns casos també els socis o la “comunitat”) controlen els mitjans de producció. Les cooperatives limiten la privatització de dividends amb l’objectiu d’acabar amb l’explotació laboral i de democratitzar l’economia. A més, moltes propostes cooperativistes també es basen en l’equitat social i la sostenibilitat ambiental. Destacarem les xarxes de cooperatives, la banca ètica, les cooperatives de serveis (energia, comunicacions, etc.), les cooperatives i grups de consum ecològic, entre altres. Tradicionalment, han estat propostes molt arrelades al territori, ja que tenen una escala majoritàriament local, la qual cosa ha permès la consolidació d’una cultura cooperativista en diversos punts del territori. En els últims anys, el moviment de l’economia social i solidària ha fet una forta aposta per les col·laboracions amb el sector públic, amb resultat significatiu quant a legislació i finançament a diversos països.

El seu punt feble és la seva escala limitada davant les corporacions globals, que limita la seva competitivitat i el seu abast, convertint-la sovint en una proposta de nínxol. L’ESS també ha estat instrumentalitzada per part de certs partits institucionals que pretenen privatitzar de forma encoberta sectors de l’estat del benestar sense produir alarma social. A més, l’aparell estatal ha vist en el moviment cooperativista una estratègia per reduir la conflictivitat social, proporcionant mitjans de subsistència a persones que a vegades són militants i activistes de base, allunyant-les de propostes polititzades mentre legisla les activitats de les cooperatives. Finalment, i donada la integració d’aquesta economia en el sistema capitalista actual, existeix el risc de reproduir les actuals relacions productives, perpetuant l’explotació i la desigualtat i desplaçant l’interès per ser un instrument de transformació radical.

En l’última dècada, Catalunya ha experimentat un auge del moviment de l’ESS, impulsat en gran mesura per l’administració pública, que ha potenciat una xarxa territorial d’ateneus cooperatius i comunalitats urbanes. No obstant això, i encara que algunes de les propostes concretes han estat capaces de plantejar models relativament transformadors, l’aposta del sector públic per l’ESS no s’ha vist reflectida en una consolidació del model, exposant clarament els límits esmentats a dalt. El suport institucional ha estat doncs una arma de doble tall, ja que podem dir que gran part de les cooperatives catalanes tenen una gran dependència de les subvencions públiques. Això les posa en una posició de fragilitat davant d’eventuals canvis polítics i problematitza el seu paper dins d’una estratègia transformadora.

Ecosocialisme

Actualitza la crítica marxista a l’explotació capitalista amb els postulats recents de l’ecologia política, apuntant a les interseccions entre les estructures de dominació i la destrucció ambiental. Proposa una economia planificada i democràtica, en la qual la producció s’ajusti a les necessitats humanes i als límits del planeta i no al benefici capitalista. En l’àmbit pràctic, s’articula en propostes diverses com la nacionalització dels sectors energètics i la seva posada sota control popular, la reducció de la jornada laboral per reduir desplaçaments, consum energètic i residus; o la transició energètica cap a energies renovables, sempre tenint en compte l’ocupació digna. També planteja la desmercantilització de les necessitats bàsiques, com l’habitatge, el transport, els subministraments bàsics, la sanitat o l’educació. Al contrari que les anteriors propostes, l’ecosocialisme ofereix un model d’organització ecosocial de caràcter estatal i fins i tot supraestatal, entorns on les alternatives transformadore tenen una influència molt reduida. Aquest és un dels motius pels quals, fins a la data, les administracions municipals han estat espais molt més propensos a la implementació de propostes ecosocialistes. Això no obstant, limita les seves possibilitats d’èxit, ja que aspira a influir en espais polítics amb molts interessos en joc. Altres possibles punts febles són les dificultats tècniques i pràctiques de coordinació i participació a tan gran escala, així com el risc de burocratització i/o autoritarisme si no existeix una participació real des de les bases.

En el context català, podem identificar com a propostes amb caràcter ecosocialista la campanya Aigua És Vida, que ha impulsat la remunicipalització del subministrament d’aigua en alguns municipis, o la creació de Barcelona Energia, una comercialitzadora energètica pública basada en l’eficiència energètica i l’ús de renovables. A escala estatal i europea, algunes de les propostes de nous pactes verds que van sorgir durant la recuperació econòmica després de la pandèmia de la Covid-19 contenien elements ecosocialistes. No obstant això, i com era de preveure, aquests pactes estan totalment absents en la proposta de fons Next Generation que va ser finalment aprovada, fent palès la dificultat d’influir altes esferes de governança.

Comunalismes i economia comunitària

Consisteix en una actualització i contextualització de la tradició dels béns comuns, amb gran pes en economies precapitalistes i fins i tot actualment en entorns rurals i indígenes. Proposa la desmercantilització i l’autogestió dels recursos bàsics, posant la subsistència en mans de comunitats basades en la democràcia directa i la cooperació. Un dels avantatges d’aquesta proposta és la seva adaptabilitat, ja que és fàcilment implementable en diferents contextos i situacions. A nivell pràctic, en els últims anys aquesta alternativa s’ha estructurat en propostes comunalistes, especialment en entorns rurals i periurbans, que plantegen xarxes de comunitats de convivència amb gran consciència ecològica i un impacte ambiental reduït. Aquestes noves comunitats se centren en el desenvolupament d’infraestructures comunitàries (horts, habitatges, tallers, etc.) que permetin als seus membres reduir la dependència del treball assalariat i construir així sobirania popular.

Un altre tipus de propostes que sorgeixen d’aquesta alternativa són les economies comunitàries, que plantegen models econòmics de proximitat que posen el benestar de les persones i el medi ambient en el centre de l’activitat econòmica. El principal objectiu d’aquestes economies és, per tant, comunalitzar els béns i tasques reproductives, qüestionant la jerarquia del productivisme. A nivell pràctic, les economies comunitàries inclouen des de xarxes DIY i cultura autogestionada fins a grups de consum i cooperatives, en clara mostra de les interseccions entre l’alternativa comunalista amb altres de les propostes anteriors.

Quant a les limitacions, se sol apuntar a la complicació d’imaginar un salt d’escala més enllà de projectes molt localitzats, encara que existeixen experiències puntuals de xarxes regionals. Un altre possible risc és la formació de comunitats hermètiques centrades exclusivament en la seva pròpia activitat, impedint l’accés de nous membres i limitant el seu potencial de transformació social. Finalment, també és just reconèixer que l’expansió d’aquesta proposta xoca amb el sentit comú consumista i individualista hegemònic a la societat occidental actual.

A Catalunya, l’exemple més clar de comunalisme és la xarxa informal de comunitats intencionals, formada per gairebé un centenar d’experiències que combinen diferents tipologies d’habitatge col·lectiu, infraestructures populars i projectes (re)productius. En un àmbit més formal, la Fundació Emprius s’ha establert recentment com a projecte que busca consolidar i expandir aquesta xarxa. En entorns urbans, l’exemple més clar serien els edificis ocupats per facilitar l’accés a l’habitatge i per establir centres socials autogestionats que acullen multitud de funcions lligades a la subsistència de la comunitat: escoles populars, gimnasos, horts, xarxes d’aliments, etc.

Més enllà d’aquestes quatre propostes integrals que abarquen simultàniament les dimensions econòmica, sociocultural, ecològica i política, val la pena destacar altres dos conceptes que, si bé menys enllestits en el context occidental, contenen elements destacables.

Ecofeminisme

Proposa sistemes en què la vida està al centre i denuncia que el capitalisme explota tant la naturalesa com la feina reproductiva, que és majoritàriament femenina. Sense la feina reproductiva no existiria aquesta base que permet la reproducció de capital, necessària per al sistema hegemònic que patim. Entre les seves propostes tindríem la valorització econòmica de la feina de cures, la sobirania alimentària basada en els sabers tradicionals (moltes vegades atresorats per les dones) o la despatriarcalització de la presa de decisions integrant perspectives comunitàries. Com que res no és fàcil en aquesta vida, el seu punt feble està en la dificultat de fer arribar aquests postulats a la població en general, tan dominada per l’educació patriarcal. Es requereix una transformació cultural molt profunda. I, com a contrapunt positiu, aquest sistema és molt compatible amb els altres models alternatius al capitalisme.

Hem vist durant la darrera dècada l’aparició d’un ecofeminisme més polític a nivell internacional, amb propostes com la Vaga de Totes, que va contribuir extraordinàriament a fer crèixer el moviment feminista global. Algunes de les seves propostes tàctiques es van incloure als programes i formes de fer dels partits d’esquerres i dels sindicats, així com dels moviments socials. Fins i tot alguns postulats han estat adoptats per alguna administració pública.

Models indígenes i cosmovisions no occidentals

Són sistemes diversos, depenent de cada territori i cada comunitat que els proposa. A l’Amèrica Llatina tenim el Buen Vivir, a l’Àfrica l’Ubuntu, i n’hi ha d’altres similars. Es caracteritzen per entendre que la humanitat és part de la naturalesa, i no la seva propietària. Entre les seves propostes hi ha les economies comunitàries (en plural) basades en la reciprocitat i no en l’acumulació. Aquests models són famosos per aconseguir la defensa jurídica d’alguns territoris sagrats per als seus pobles, assolint així també la protecció de la biodiversitat. Alguns d’aquests drets estan recollits fins i tot a la constitució d’alguns estats. El risc d’aquest model és la cooptació dels líders populars i la seva integració en l’estat capitalista o també la possible reacció dels estats i les grans corporacions extractivistes, que no dubten a emprar la repressió estatal, o si això no els és possible, els cossos paramilitars.

Com es pot veure, en totes aquestes alternatives al capitalisme actual no hi ha un model únic, però s’observen uns principis comuns: límits ecològics, justícia redistributiva, democràcia participativa i desmercantilització de la vida. La transició des del capitalisme fins a algun d’aquests sistemes o d’altres requerirà combinar elements de les diferents propostes segons el context i necessitarà un gran canvi cultural. Cal passar de l’individualisme consumista a una ètica d’interrelació amb la naturalesa i de responsabilitat cap a les generacions futures. La pregunta clau no és quin sistema proposem, sinó qui decideix, i com es garantirà que siguin les majories les qui dirigeixin el canvi i no les elits. Perquè si per elles fos, tindríem ecofeixisme, capitalisme verd o tecnodistòpies.

Com veiem, aquests casos no deixen entreveure canvis revolucionaris, entesos com enderrocaments sobtats de governs, sinó transformacions socials i polítiques profundes que es podrien donar a llarg termini. La viabilitat de cada model dependrà de factors com la cultura política, el grau de desigualtat existent en aquest territori, la força col·lectiva acumulada o la capacitat d’adaptació institucional a les pressions populars des de baix.

Hi ha sistemes d’aquests que permeten avançar sense ruptures significatives, aprofitant els marcs democràtics existents. Això passaria als països del nord d’Europa, a causa de les seves institucions i de la consciència ciutadana, més procliu a la participació en les polítiques públiques. L’Ecofeminisme podria beneficiar-se d’això. Un altre possible beneficiari seria el Cooperativisme, atès que és un sistema econòmic alternatiu que coexisteix amb el capitalista hegemònic. També el model dels pobles indígenes ha aconseguit avenços basats en la lluita parlamentària i legal en certs països llatinoamericans.

Per contra, n’hi ha d’altres que requeriran canvis estructurals que desafiïn l’establishment, la qual cosa podria implicar processos revolucionaris. Per exemple, l’Ecosocialisme se sol proposar des d’opcions polítiques d’esquerres amb aspiracions a controlar l’aparell de l’estat. Moltes vegades, per aconseguir-ho, requeriran d’una mobilització massiva i de la conquesta gradual de les institucions (primer a escala local, després regional, etc.). El Decreixement estaria en una situació similar. Depenent de quina teoria decreixentista s’utilitzi, hi ha alguns tipus de transició ecosocial que serien aplicables als estats avançats d’Europa a causa d’una alta consciència. No obstant això, la seva aplicació a gran escala gairebé segur que produiria una forta resistència de les elits econòmiques i una evasió de capitals que soscavaria la viabilitat del projecte, tornant en contra del mateix les capes més vulnerables de la societat.

Amb tota probabilitat, la clau perquè els models alternatius siguin viables a gran escala passaria per una crisi que els legitimi. Per exemple, un col·lapse energètic afebliria el suport al sistema actual. Qualsevol tipus de canvi requeriria de moviments populars molt forts, d’un sindicalisme alineat amb ells i de xarxes internacionals de solidaritat. També requerirà el control dels materials crítics, dels recursos, de l’energia i de les rutes comercials per poder resistir les pressions externes. Ens sembla lògic que aquests models necessitin també de l’existència de sectors polítics i econòmics disposats a pactar amb aquests moviments populars alternatius. De nou, la pregunta clau passa per com acumular prou poder popular per imposar-li un model alternatiu al capitalisme de tal manera que no es pugui tornar enrere i reinstaurar la injustícia superant la temptació autoritària de les elits globals que comencen a adoptar objectius ecofeixistes o tecnofeudalistes. Per descomptat, fins i tot el model més moderat requerirà d’una mobilització massiva per imposar-se.

Una altra pregunta que ens sorgeix és si totes les alternatives postcapitalistes són algun tipus de socialisme – excepte l’ecosocialisme. La resposta és que tot es basa en qui posseeixi els mitjans de producció i com es desenvolupi la governança.

Semblances entre l’anarquisme i els models alternatius

Llegint l’anterior, potser us esteu plantejant que l’anarquisme s’assembla bastant a aquests models exposats anteriorment. Fins i tot, podrem reconèixer que aquests models ja recullen alguns aspectes de les idees llibertàries tradicionals. Tots tenen unes similituds bàsiques: critiquen el capitalisme, busquen l’autonomia, l’autogestió i promouen una presa de decisions democràtica. No obstant això, els models esmentats no són equivalents a l’anarquisme clàssic o a l’anarcosindicalisme, tot i que comparteixin alguns principis. Deixo aquí les diferències clau:

Taula. Anarquisme vs. Altres Models: Principis Bàsics

Vista la taula, podem observar que aquests sistemes no són el mateix que anarquisme. L’anarquisme és obertament antiestatal, mentre que la majoria dels models exposats accepten algun tipus d’institucionalitat, encara que sigui transformada. Aquests sistemes solen ser més aviat híbrids, deixant-li un paper a l’estat o al mercat en convivència amb les institucions populars. La clau seria veure si cada moviment popular busca reformar, reemplaçar o ignorar l’estat i el mercat. L’anarquisme seria poc o gens favorable a negociar amb el sistema actual. De totes formes, encara que no siguin el mateix, tots aquests moviments podrien aliar-se en lluites comunes contra la desigualtat o l’extractivisme així com en la construcció de contrapoders locals i l’extensió del poder popular.

Anàlisi dels models comunistes estatistes

Entre les alternatives anteriors, no hem parlat del comunisme clàssic. El comunisme estatista, habitualment vinculat al marxisme – encara que no sempre – es basa en el poder estatal per impulsar els canvis estructurals que són fets des de dalt, des del govern. Per això va ser reetiquetat com a “capitalisme d’estat” per part de les corrents llibertàries i per altres marxistes. A grans trets, les possibilitats d’implementar aquests canvis depenen de molts factors com podrien ser el context històric, l’estratègia revolucionària, el grau de força que tingui la contrarrevolució i la relació amb altres actors o moviments polítics i socials del país que faci aquella revolució socialista.

Històricament, la Unió Soviètica o la Xina de Mao van aconseguir modernitzar en unes poques dècades economies agràries molt endarrerides. No obstant això, el cost humà i ambiental va ser molt elevat, com és sabut. Van aconseguir millorar els indicadors socials, com la salut, l’habitatge o l’educació, i van reduir la desigualtat tot i els bloqueigs i les guerres a què es van veure sotmesos. A canvi, van liquidar la dissidència interna de forma brutal i sense contemplacions i van sotmetre a grans penalitats a certes minories ètniques i socials. El bloc soviètic va dominar o tenir influència en mig planeta, donant suport als moviments anticolonials del Sud Global, cosa que el va situar com a contrapès al capitalisme.

No obstant això, tenia problemes estructurals recurrents, com l’autoritarisme i la repressió. La seva centralització del poder en partits únics sempre va ser problemàtica, i es va perseguir la dissidència per petita que fos. A més, la burocràcia no va ser eficient, ja que estava minada per la corrupció. Tot això feia que existís bastant desconnexió entre les elits i les necessitats populars.
L’estat era l’únic propietari dels mitjans de producció i això feia que els treballadors estiguessin allunyats emocionalment de les necessitats productives que se’ls exigia o que els quadres tècnics intermedis manipulessin les xifres de producció creant un desequilibri estructural entre el que es demanava, el que es tenia sobre el paper i allò fabricat realment. I, finalment, tenien una forta dependència de líders carismàtics com a eix vehiculador del sistema, dificultant transicions generacionals pacífiques.

La qüestió geopolítica seria un altre factor. El bloc capitalista li va declarar una guerra sense quarter durant dècades, la Guerra Freda. Això va fer que molts estats socialistes potenciessin l’exèrcit per sobreviure. La situació de conflicte global va dificultar el comerç internacional, va endarrerir l’adopció o adaptació de les innovacions tecnològiques i fins i tot va aïllar molts països socialistes a la resta del món.

Per si fos poc, els models socialistes o capitalistes d’estat van ser igual de productivistes i depredadors que els capitalistes liberals, i van explotar la natura sense miraments provocant greus desastres mediambientals.

Després de la caiguda del Mur de Berlín, el comunisme es va reinventar. A Occident una part d’ell es va integrar en el sistema de partits occidentals abandonant les seves posicions ràpidament. Van adoptar el progressisme en uns casos i en altres la socialdemocràcia. El resultat va ser la seva adaptació al sistema mentre que els partits que no ho feien eren marginats. I allà on han aconseguit arribar al govern (en les últimes dècades a Grècia, Xipre, Moldàvia, Brasil, Nepal, Xile, Colòmbia, Espanya…) mai han pogut aplicar canvis significatius, cosa que ha desanimat les seves bases.
D’altra banda, els estats socialistes que ha sobreviscut (Cuba, Xina, Laos, Corea del Nord i el Vietnam) van mantenir la seva orientació socialista sobre el paper, però van fer gala d’un fort pragmatisme econòmic adaptant-se al capitalisme global tot i el boicot i bloqueig imperialista sobre alguns d’aquests estats.

L’experiència històrica ens deixa la pregunta de si és possible un comunisme democràtic des de l’estat per promoure transicions postcapitalistes com proposen personalitats de l’esquerra política americana i europea. Això requeriria d’una democratització radical de les institucions estatals, d’una aliança amb els moviments populars i d’una política exterior independent de les institucions globals o continentals – la qual cosa la posaria en el punt de mira del militarisme global. Pensem en els reptes globals que ha d’afrontar qualsevol alternativa socialista: crisi ecològica, globalització capitalista i, sobretot, cultura política individualista.

Vist el seu llegat polític, es pot entendre que un hipotètic govern futur dirigit per neocomunistes tingui certa temptació autoritària, fins i tot sent un govern benintencionat i sincerament democràtic. Una altra temptació seria la d’acabar gestionant un neoliberalisme ultratecnològic desregulat, a l’estil xinès, que difícilment es pot anomenar socialisme. Una altra possibilitat seria que governessin amb por de trencar la pau social i no fer cap mesura trencadora i beneficiosa per la majoria social, com passa molt sovint. I finalment, la permanent inèrcia burocràtica, atès que les estructures estatals tendeixen a perpetuar-se.

Perquè el comunisme estatista tingui futur hauria de tendir cap a l’ecosocialisme i aprendre dels errors històrics (rebutjar l’autoritarisme, tenir cura amb la burocràcia, integrar la perspectiva ecològica, etc.), combinar el poder estatal amb l’autonomia social, posant èmfasi en la governança comunitària de certs serveis públics, sense ficar-se en la vida quotidiana de les persones, i ser internacionalista, que almenys és una cosa que defensen des de sempre.

El dilema és el de sempre des de la Primera Internacional: l’estat és una eina de dominació de classe i no pot ser utilitzat per abolir les classes socials. Es pot aconseguir una descentralització real del poder des de l’estat fins a la seva desaparició? Fins ara cap partit comunista ha respost afirmativament a aquesta pregunta.

Esmolant l’alternativa llibertària

Els models anarquistes i l’anarcosindicalisme, amb el seu èmfasi en l’autogestió obrera i la planificació econòmica descentralitzada, podrien integrar-se amb els models ecologistes socials, comunalistes, ecosocialistes o cooperativistes mitjançant estructures flexibles i horitzontals. La clau està en com articular la planificació col·lectiva de l’economia sense caure en centralismes ineficaços ni reproduir jerarquies o sense deixar zones del territori sense cobrir, que vagin totalment a la seva.

Així, per exemple, a base del model anarcosindicalista és el sindicat com a unitat de gestió. Segons aquest model, serien els sindicats (o les federacions d’indústria) qui gestionarien les fàbriques, les terres o els serveis. Aquests quedarien coordinats sota assemblees i congressos sectorials que escollirien consells d’economia local, regional, nacional o sectorial segons les necessitats. La seva funció seria cobrir les necessitats bàsiques tenint en compte els recursos disponibles i els límits ecològics. El model promou la transparència en les dades sobre les reserves de recursos, de tal manera que els consells i tota la ciutadania interessada tinguin informació contrastada per prendre decisions.

L’anarcosindicalisme podria trobar-se i mesclar-se amb altres models, com els que hem vist anteriorment. Per exemple, juntament amb l’ecologisme, els models del decreixement i el comunalisme, es podria planificar la transició ecosocial segons les capacitats ecològiques locals i implantar quotes d’extracció o límits al consum. Organismes com un Consell d’Economia o una hipotètica “confederació de sindicats i comunes” podrien decidir reduir l’extracció de minerals si danyen els aqüífers, prioritzant la reutilització, el reciclatge o la “mineria urbana”. És indispensable que qui vegi el seu lloc de treball amenaçat per la reconversió industrial tingui veu en el procés. Aquest és el paper d’un sindicalisme sociopolític com l’anarcosindicalisme.

Per tant, el sindicat passa de ser un organisme reivindicatiu a dissenyar la reorganització de tot el sistema de producció, consum i distribució. Avui mateix, els sindicats que vulguin apostar per aquella societat futura poden planificar els conflictes i la seva acció col·lectiva amb base en criteris ecosocials, a més dels merament econòmics. El sindicalisme transformador actual ja pot impulsar unitats econòmiques de producció en el marc d’un nou model que propugni una nova societat. Aquest podria ser un punt de contacte entre el sindicalisme i el cooperativisme o l’economia social.

Amb l’ecologia social, el comunalisme o el municipalisme de base, es podria gestar una aliança delimitant l’abast de funcions entre cada ens (sindicat o comuna/municipi). Cada municipi o barri podria gestionar els béns comuns mitjançant consells oberts o assemblees, i es coordinaria amb els sindicats per a les necessitats tècniques. La confederació de municipis podria decidir sobre objectius regionals o projectes concrets (com aixecar una presa, o enderrocar-la, gestionar uns boscos, planificar la producció de la terra o procedir a la importació de bens de consum necessaris).

Els sindicats tenen la potencialitat de crear o vincular-se a cooperatives de consum. Avui dia aquestes cooperatives es creen per acordar preus justos i circuits curts i per evitar la dependència del mercat capitalista global, així com per donar alguns ingressos a persones afins als moviments socials d’esquerres i ecologistes. Però en un futur aquestes cooperatives de consum, també a escala local, podrien substituir els grans centres comercials que configuren el capitalisme de mercat. El que és important en aquesta equació és que el sindicat també tingui una visió comunitària, que sigui un espai de sociabilitat més enllà d’allò estrictament laboral i que convergeixi amb les entitats de la seva zona.

En tot cas, es requereixen mecanismes de participació massiva i també de coordinació descentralitzada, com podrien ser els congressos sectorials i territorials. S’hi poden nomenar, fiscalitzar o fer rotar els càrrecs dels consells d’economia, sindicats o comunes. Això es pot fer amb la finalitat de coordinar-se millor i per evitar la fragmentació del territori o l’aïllament de certes comunitats. També es poden utilitzar plataformes digitals obertes per mapejar recursos, necessitats i capacitat productiva en temps real. Així qualsevol podria auditar les dades i proposar ajustos i canvis. Un altre mecanisme podrien ser els contractes directes de suport mutu. Per exemple, un sindicat de pesca podria comprometre’s a abastir una comunitat agrícola de peixos a canvi de verdures, sense més intermediaris. Les possibilitats són múltiples.

En el model hi pot haver cabuda per a una fiscalització ambiental, per anomenar-la d’alguna manera. És a dir, que la ciutadania avaluaria el dany ecològic i proposaria reparacions. Igualment, es pot construir una ciència col·laborativa per monitoritzar ecosistemes o mapejar la biodiversitat. També s’ha de promoure l’ètica col·lectiva mitjançant l’educació i el debat públic, de tal manera que cap comuna o sindicat incompleixi els acords mediambientals.

Com es pot veure, aquest sistema que proposem des d’Embat és molt adaptable. Les decisions es prenen des de la base, permetent respostes àgils a possibles crisis ecològiques, geopolítiques i socials. En existir menys burocràcia, les estructures són menys rígides, reduint-se el risc de corrupció i malbaratament. Per contra, si no hi ha una coordinació suficient, podria donar-se peu a desequilibris regionals (unes comunitats tindrien excedents i d’altres estarien mancades de productes) i, potser, dificultar-se la presa de decisions a escales que superin l’àmbit local. I, per descomptat, a l’igual que passa amb el model comunista estatal, els estats capitalistes enemics podrien sabotejar aquesta societat construïda d’aquesta manera.

L’anarcosindicalisme o l’anarquisme són una alternatives creïble a l’esfondrament capitalista. Tenen capacitat d’escalabilitat i d’interrelació i integració amb altres models alternatius al capitalisme. Destaca la seva flexibilitat organitzativa i la seva ètica solidària. El model requeriria d’eines de democràcia directa, mecanismes de coordinació no jeràrquics i d’una cultura política ecològica i comunitària.

Es parla més aviat de l’anarcosindicalisme i no d’altres models anarquistes, com el comunalisme o municipalisme llibertari, perquè entenem que vivim en una societat complexa, majoritàriament urbana i on hi ha una enorme diversitat d’interessos i de funcions en qualsevol comunitat que estudiem. Per això, cal integrar el factor productiu en l’equació. Una comuna podria gestionar tota la producció per si mateixa, però fins a certa escala. Quan la comunitat és massa gran es torna necessari dividir la feina per branques de producció o per fases i seccions. Una cooperativa o xarxa de cooperatives podria gestionar una producció a gran escala, com demostra el conegut grup cooperatiu Mondragón, però potser els seus interessos s’allunyarien dels interessos generals, com se l’acusa a aquest grup empresarial cooperatiu basc. El sindicat o el consell obrer és l’organisme que falta en aquesta equació. I atès que ja tenim sindicats funcionant, seran aquests qui gestionin aquesta part de l’economia avui dominada per l’afany de lucre privat.

El veritable repte és si això podria créixer prou abans que la crisi ecològica i social ens superi.

Els reptes del comunisme i de l’anarquisme

Tant l’un com l’altre són ideologies i tradicions polítiques socialistes sorgides al segle XIX i van tenir el seu moment àlgid al segle XX. Ambdues tradicions beuen dels comunals, d’aquelles societats rurals tradicionals desarticulades pel liberalisme, que van acabar com a mà d’obra barata a les fàbriques. Encara existeixen les restes d’aquelles tradicions comunitàries. Hauríem de contextualitzar també que aquestes tradicions coexistien amb l’auge de les idees de la Il·lustració, una època amb grans aspiracions per a la humanitat. Un altre dels factors que van contribuir a les idees socialistes van ser els gremis artesans, també destruïts pel liberalisme a començaments del segle XIX. En la seva reconstrucció posterior, els gremis van donar peu a mutualitats i cooperatives. En cada país les tradicions van ser diferents, però més o menys tenien aquests paràmetres barrejats de ser filles de la Il·lustració europea, defensar béns comunals i tenir un artesanat post-gremial unit a la necessitat intrínseca del proletariat d’organitzar-se per a la defensa de les seves condicions enmig de l’explotació despietada que regnava a les fàbriques.

Ara tornem als reptes del segle XXI i valorem què té de bo cada socialisme.

Com hem vist, el comunisme estatal té la capacitat de planificar l’economia per prioritzar les necessitats bàsiques en contextos d’escassetat. Es basa en un aparell estatal fort, que podria resistir embargaments o atacs militars, i l’estat centralitzat podria reorientar recursos de forma massiva, depenent de les necessitats estratègiques de l’estat.

Però, també té els seus riscos – i per això a Embat ens allunyem d’aquest model – com l’excessiva concentració de poder, que degenera en burocràcies repressives, la dependència de líders carismàtics i un productivisme insostenible, que rivalitzaria amb la insostenibilitat del propi capitalisme. Aquests problemes farien del comunisme estatista tradicional un model poc adaptable a la crisis civilitzatòria actual, en què la participació de la base és clau.

L’anarquisme, per la seva banda, implica una resiliència descentralitzada. Els seus sistemes autogestionats poden adaptar-se a crisis locals. A més, és més procliu a tenir una lògica basada en cicles locals i una reciprocitat amb la natura. I, per descomptat, sense un monopoli estatal del poder, és més difícil (però no impossible) la corrupció i la creació d’elits. No obstant això, també reconeixem els seus punts febles, com dependre d’una cultura política cooperativa, una cosa rara avui dia que era bastant corrent al segle XIX amb aquelles societats arrelades a la terra i a les tradicions comunitàries. El major repte del model anarquista és l’escalabilitat i la seva capacitat de defensar la seva societat alliberada. No en va totes les nostres revolucions han estat derrotades per les armes.

Per consegüent, el comunisme estatista podria imposar mesures dràstiques de forma molt ràpida, per exemple davant d’una crisi climàtica o davant d’una invasió externa, però la població les podria veure com a mesures totalitàries, mentre que l’anarquisme podria regenerar ecosistemes des de baix, però no hi hauria garantia de coherència, ja que cada comunitat podria fer les coses a la seva manera o, potser, no faria els canvis prou ràpid. Però si observem el capitalisme actual, veiem que també carregat de burocràcia i està sotmès als grans lobbies que actuen en contra de qualsevol tipus de canvi beneficiós per al planeta o per a les persones.

Creiem que podria marcar la diferència quant a coherència i rapidesa d’implementar canvis socials dràstics si el model que triem fos de tipus anarcosindicalista, sempre i quan la majoria de la població sigui membre dels sindicats o associacions productives i, per tant, podríem suposar que en algun grau estaria impregnada de les formes de funcionar dels mateixos.

Continuant amb les diferències, el comunisme estatista reemplaçaria el capitalisme global amb un sistema internacional basat en estats socialistes, cosa que van tenir entre 1945 i 1990. La tendència l’anarquisme, en canvi, seria crear economies bioregionals i xarxes internacionals de zones alliberades, seguint un model confederal. Això xocaria amb la interdependència actual, en el nostre món de comerç, comunicacions i intercanvis globalitzats. En una hipotètica societat postrevolucionària llibertària potser no seria massa ben rebut haver de produir gairebé de tot en una escala reduïda de forma gairebé autàrquica. La lògica és que el que ja es produeix de forma eficient i barata en un altre lloc, no s’hauria de produir a casa mentre no incompleixi factors ambientals, petjada ecològica o drets laborals. Però això es podria variar si les zones alliberades són múltiples i es desenvolupen en diversos llocs del món allunyats entre si.

Pel que fa a la cultura política, el comunisme requereix que la població segueixi fidelment les directrius de les institucions estatals, una cosa en declivi en les societats connectades, diverses i bastant descregudes del nostre temps, tret que se’ls adoctrini amb propaganda, mentre que l’anarquisme té l’oportunitat d’encaixar amb les demandes d’horitzontalitat, transparència i participació, però alhora exigiria un canvi radical en els valors individualistes imperants en què sembla que escasseja la lleialtat cap a la comunitat i la responsabilitat social.

En un escenari de col·lapse global generalitzat – ens imaginem que tindrà lloc en uns anys o dècades – el més probable és que sorgeixin models híbrids en línia amb la democràcia econòmica que es basarien, per exemple, en estructures comunals de caràcter local, indústria relocalitzada vehiculada a través de l’anarcosindicalisme i el cooperativisme, serveis articulats entorn del municipalisme, el cooperativisme i les mutualitats i xarxes confederades per allò regional i global. Aquest sistema es podria combinar amb institucions públiques limitades (municipis, sistema de justícia, de transports, serveis socials, sanitat, educació, pensions, seguretat, defensa…). No podem plantejar una resposta binària, o l’un o l’altre, ja que la supervivència probablement exigirà prendre alternatives complexes, combinant diversos models, com van viure les generacions antecessores durant la Guerra Civil de 1936-39.

Com hem dit, això podria ser una de les diverses formes que prendria una societat alliberada segons les tesis llibertàries i comunistes. No obstant això, tot dependrà de la força social que tinguem per imposar el nostre model de comunitat.

El gran desafiament

La possibilitat que un model alternatiu guanyi terreny en un context de desencís generalitzat amb els sistemes polítics i econòmics actuals depèn de diversos factors. Aquests passaran per la capacitat dels moviments populars i del sindicalisme per connectar amb les necessitats immediates de la gent, per la construcció d’alternatives viables i per fugir del derrotisme sabent comunicar una projecció esperançadora sense caure en abstraccions.

Avui dia vivim en una crisi de legitimitat del model capitalista liberal. Els indicadors econòmics i geopolítics ens parlen d’una desigualtat creixent tot i un ascens econòmic visible en els països del Sud Global. Tenim una crisi climàtica sense precedents. I a Occident tenim un descrèdit cada dia major dels governs i de tot el sistema en general. El populisme és la reacció típica del desencís. Però igualment, aquest populisme quan té posicions de govern acaba reincidint en l’extractivisme, la desigualtat, la corrupció, el despotisme governamental i el desempoderament o la criminalització de les classes subalternes. El populisme porta la llavor de la seva autodestrucció.

A aquest desencís també convergeixen altres factors com els de la caiguda del poder adquisitiu, amb l’encariment especulatiu de béns i serveis bàsics com l’habitatge. Per a l’estat espanyol la política industrial es decideix a Brussel·les, com ha passat amb l’actual aposta per rearmar Europa. Els governs nacionals i les grans empreses són partícips d’aquestes decisions estratègiques, però mai se’ls pregunta als sindicats, que ja han deixat de ser actors rellevants més enllà de negociar prejubilacions i recol·locacions de llocs de treball, i molt menys a la comunitat.

Diem que no és viable un sistema democràtic en el qual la gent vota amb les emocions, i els polítics governen pensant en la cartera. La ciutadania veu els governs d’un o altre signe com el mal menor, vota sense el menor entusiasme perquè no guanyi l’altre bàndol. La por radicalitza cap a la dreta i aquesta desorientació és aprofitada per les opcions de la dreta radical per atraure noves masses descontentes. La reacció creix per moments.

Afegim que les opcions de la nova esquerra han tingut la seva oportunitat i l’han malbaratada: Lula i Dilma al Brasil, Morales a Bolívia, Tsipras a Grècia, Boric a Xile, Petro a Colòmbia, Iglesias a Espanya… tots els governs progressistes van dilapidar les esperances dipositades en ells perquè no van trencar amb la lògica capitalista. Han sigut uns ineptes a l’hora de propulsar canvis estructurals que realment beneficiïn a les persones.

Això i no una altra cosa ha creat les bases de l’auge reaccionari del nostre temps. D’una altra manera, si el progressisme hagués cobert mínimament les expectatives populars no s’hagués produït onada reaccionària d’aquesta mena, tot i que les xarxes socials estiguin cooptades per la reacció més recalcitrant.

No obstant això, aquesta crisi de legitimitat també és una oportunitat per a l’esquerra transformadora o d’intenció revolucionària. Necessitem trobar la forma d’arribar a tota aquesta població descontenta. Per a això cal exercir un diàleg des de la diversitat, sense tractar d’imposar una “línia correcta”, sinó construir ponts entre sindicats, moviments socials, ecologisme, feminisme, moviment veïnal, i tots els altres. Cal demostrar que el suport mutu és la millor opció, i que a més es tracta de la forma més transparent i eficaç de funcionar per garantir la supervivència de la vida.

Cal enfocar-se en el que es pot guanyar i no tant en el que es pot perdre. És important apel·lar a l’esperança i a la il·lusió i no a la por al col·lapse i al feixisme. Es poden difondre exemples reals per demostrar que no són somnis impossibles. De res serveix quedar-se en què el sistema actual ho està fent molt malament si no es difon una alternativa creïble. En aquest sentit, també és important celebrar els triomfs. Aquestes celebracions reforcen la identitat col·lectiva i propaguen una imatge positiva dels moviments populars.

Cal construir alternatives tangibles, allà on es pugui, a tot arreu. Però aquests nous projectes, ja siguin alternatius, comunalistes, ecosocials, anarquistes, o el que siguin, haurien de prendre una identitat clara. No només haurien de demostrar la potència de l’autogestió en acció, sinó demostrar que un altre món és possible aquí i ara. Aquesta identitat i aquest “altre món possible” ha d’estar connectat al que ocorri en altres llocs i considerar-se part del mateix moviment global com en els temps de la Primera Internacional o, si més no, com feia l’Acció Global dels Pobles de finals dels 90 i primers 2000.

Treballem des de la vida quotidiana per connectar amb les lluites locals i promoure solucions des de baix. Les xarxes de solidaritat, les assemblees populars, els grups de suport mutu, els sindicats realment transformadors serveixen per construir confiança i teixit social. Cal promoure espais per debatre i aprendre sobre els nous models. És imprescindible difondre les idees novedoses de forma accessible i s’han de resoldre totes les dubtes i donar espai per a noves aportacions.

Per molt negatiu que sigui el context geopolític, no podem perdre de vista que la història no s’acaba aquí. Al contrari. Les autonomies s’obren camí en contextos d’esfondrament polític. Així, la crisi mexicana als anys 90 va donar peu a un moviment zapatista que va controlar un terç del territori de Chiapas. O el desgast del MAS a Bolívia, durant la dècada passada, ha donat peu a debats entorn de l’autonomia indígena i a models postcapitalistes com els descrits anteriorment. O a Síria, enmig de la guerra, va florir l’autonomia del nord-est del país, o a Líbia o a Mali la dels pobles tuareg i amazic.

Existeixen greus riscos. H sabem. En un context de creixent militarització i control social asfixiant, serà complicat construir xarxes estables de zones alliberades sense rebre repressió o atacs d’algun tipus. Un altre dels riscos és la cooptació per part de partits polítics o de les institucions. Per exemple, acceptar finançament o subvencions dificulta el mantenir l’autonomia i comprometen l’horitzontalitat, sota la premissa de que “qui paga mana”. El cooperativisme, el municipalisme o el moviment veïnal sempre han tingut aquests llasts, en ser relativament fàcil de ser cooptats. També existeix el perill de la fragmentació i l’aïllament. Per això cal tenir en ment en tot moment els nostres objectius, la coordinació regional i les confederacions a fi de crear un cos prou voluminós com per fer-li front a l’estat o al capitalisme.

Com se sol dir, cal actuar local i pensar global. Però cal fer-ho ja. La combinació d’una crisi multisistèmica i el desencís generalitzat obren finestres d’oportunitat, però aquestes no duraran per sempre. Els models alternatius han de prosperar, arrelar en el territori i plantejar-se un salt d’escala. I ho han de fer en uns pocs anys! El repte és molt gran i està a l’alçada dels greus problemes de la nostra era.

Embat, octubre de 2025