per Evripidis Kaltsas [Original a alerta.gr]. Traduit per Embat
Embat: Publiquem aquest article sobre el dualisme organitzatiu (organització popular / organització política). Es tracta d’un text de Grècia, d’un company militant a la Federació Anarquista grega, elaborat en clau especifista. En aquests moments (2022) el moviment llibertari grec està debatint sobre com crear organitzacions específiques més fortes, sòlides i amb garanties d’afavorir un moviment revolucionari a Grècia. El text és força interesant degut a les referències que fa sobre l’informalisme i l’antiorganització que tenia el moviment anarquista a Grècia.
La crida per que la nostra base social pugui ampliar les línies de la lluita de classes revolucionària i propaganda del projecte del comunisme llibertari mitjançant un programa revolucionari el més clar i comprensible possible, que reflecteixi les necessitats i desitjos de la classe obrera i que tingui en compte les condicions de la conducció de la lluita de classes, ha de ser la culminació dels nostres esforços organitzatius com a comunistes anarquistes en el moviment de masses de la nostra classe.
Aquest article va ser publicat per primera vegada en el número 6 d’“Anarquisme Social”, publicat el juny de 2019 per Kursal Llibertari. “Anarquisme social” és la revista política publicada per Kursal Llibertari Publicacions, que és un projecte editorial associat a la Iniciativa Llibertària de Tessalònica (membre de la Federació Anarquista).
“L’única manera que el moviment anarquista surti del caos i revifi és una clarificació teòrica i organitzativa del nostre entorn, que porti a una diferenciació i a la selecció d’un nucli actiu de lluitadors, basat en un programa teòric i pràctic homogeni“[1].
Piotr Arshinov,
“El vell i el nou en l’anarquisme (Resposta al camarada Malatesta)”
Dielo Truda[2], pàgina 30, maig de 1928
El període de calma de les lluites socials i de classe, de la qual l’esquerra reformista, almenys en el període preelectoral, va jugar un paper decisiu, a l’època de la crisi capitalista mundial i de l’estat neoliberal, de la història dels predicadors burgesos, del totalitarisme de l’Estat i del capital, de la militarització de les metròpolis occidentals, de l’auge de l’extrema dreta i dels seus reflexos nacionalistes i racistes, dels plans i conflictes bèl·lics, així com de les rivalitats sobiranes en general, potser, però amb més força ara, del dilema “Revolució social o barbàrie estatal i capitalista”. En resum, hem de sortir del ventre de la bèstia que engendra la injustícia, l’explotació i l’opressió. En cas contrari, l’Estat i la màquina capitalista, que per a superar un altre punt mort estructural del sobirà cobejós, ens aixafaran amb costos humans i materials temeraris, ja sigui amb bales de guerra o amb polítiques d’austeritat destructives o, fins i tot, amb un impacte ecològic irreversible. La catàstrofe del sistema econòmic, és a dir, una altra crisi de sobreacumulación, obliga els pobles a pagar de la seva pròpia butxaca i amb la seva sang les destrosses de la classe dominant i a suportar les restes de les contradiccions internes del capitalisme, que periòdicament esclaten en forma de crisi. No obstant això, la nova escalada dels conflictes entre els interessos estatals i capitalistes per la direcció de la dominació mundial i l’acumulació encara més ràpida del capital, estrenyerà encara més la soga al voltant del coll dels oprimits i explotats. Mentre l’Estat i el capitalisme perdurin, mentre les relacions humanes estiguin regides per la tirania i l’explotació d’uns pocs, el dilema esmentat estarà sempre en el primer pla de la història, esperant ser respost en la pràctica pel proletariat mundial.
Sobre el dualisme organitzatiu
Per als comunistes anarquistes, l’anarquisme està entrellaçat amb l’organització, tant en el període prerevolucionari com en el postrevolucionari. Per a nosaltres, l’organització dels anarquistes ha de construir-se sobre el principi del dualisme organitzatiu. És a dir, ha d’haver-hi una organització simultània però diferent de la militància anarquista en les formacions socials i de classe i en les organitzacions polítiques. El dualisme organitzatiu, en definitiva, defineix la divisió entre les organitzacions de masses i l’organització específica anarquista. Les primeres no són exclusivament anarquistes. Les organitzacions de masses poden ser, per exemple, els sindicats o les assemblees i fronts comunitaris que lideren les lluites d’alguna reivindicació. La participació en les organitzacions de masses no pressuposa cap mobilització política específica ni cap acord ideològic dels seus membres, sense que això signifiqui, per descomptat, que els lluitadors organitzats no participin en elles. Les organitzacions de masses es formen sobre la base d’interessos materials directes, és a dir, que podríem definir-los esquemàticament com a objectius revolucionaris a curt termini.
D’altra banda, l’organització específica anarquista inclou en les seves files a lluitadors exclusivament anarquistes. No utilitzem el terme organització anarquista específica perquè aquesta organització estigui composta per mestres de la revolució, sinó perquè està formada sobre la base d’una estructura política coherent, que implica l’acceptació voluntària de principis, tàctiques i estratègies teòriques comunament creades i acordades. Perquè quedi més clar, l’organització anarquista està formada per membres de la classe obrera, que, no obstant això, han adquirit una clara consciència de classe obrera.
No obstant això, van adquirir una clara consciència de classe, és a dir, van extreure de la realitat material dels antagonismes de classe i de les desigualtats socials existents els objectius històrics dictats per la lluita per l’emancipació proletària dels grillons de l’Estat i del capital.
La pregunta que sorgeix a continuació és: Quines són les tasques de l’organització específica anarquista i quina és la seva relació amb les organitzacions de masses? L’organització política dels anarquistes ha de funcionar com una part orgànica dins dels moviments socials i de classe (de masses) -com un subconjunt polític dins d’un conjunt social més ampli-, però sense dirigir-los ni substituir-los, perquè llavors una relació de poder separada i l’organització dels anarquistes es convertiria així en una avantguarda externa, corresponent als partits leninistes. És cert que l’organització específica anarquista pretén actuar com a avantguarda revolucionària del moviment anarquista (però sense fer xantatge per a la seva uniformitat) i de la classe obrera, però exercint un paper promotor i catalitzador en la gènesi i intensificació de les lluites de masses, buscant difondre el discurs anarquista i l’esquema del comunisme llibertari en la base social. Les seves tasques inclouen també l’esforç metòdic per conrear la consciència de classe en els estrats socials subalterns per a salvar la bretxa entre la posició de classe i la consciència de classe, però també per a promoure la connexió dels objectius a curt termini amb els objectius a llarg termini. És una estratègia revolucionària per a l’emancipació universal del despotisme estatal i l’explotació depredadora del treball humà.
El treball de propaganda de l’organització política anarquista té lloc dins de les lluites, dins del moviment de masses, en forma de lluita entre diferents idees revolucionàries. Aquesta confrontació ha de produir-se en termes de diàleg dialèctic i no d’hegemonia o imposició. Essencialment, aquest diaèleg es refereix a les estratègies contrastades de les tendències polítiques en relació amb les necessitats d’acció, tenint en compte el nivell de desenvolupament de la consciència de classe i les necessitats reals de la classe obrera. No obstant això, és l’acció la que produirà els fruits de la propaganda ideològica. La teoria i la pràctica estan en relació dialèctica entre si.
L’organització específica anarquista s’encarrega de la tasca de proposar els mitjans i objectius de la revolució en el moviment de masses. No obstant això, en cap cas ha d’obtenir una posició formal d’hegemonia dins de les organitzacions de masses, ja que aleshores dirigiria les masses de manera autoritària, fent suggeriments jeràrquics. La minoria militant deu, per tant, funcionar com a catalitzador, com a força promotora i coordinadora dins de les organitzacions de masses, desenvolupant i analitzant una estratègia i una tàctica revolucionària tant per a l’afirmació com per a la realització final del comunisme llibertari. Ha de lluitar per la promoció de les idees i pràctiques llibertàries dins el moviment de masses, esforçant-se per mantenir un alt nivell, tant quantitatiu com qualitatiu, a través de la combinació de la teoria i la pràctica, la seva influència en la base social i, en conseqüència, la influència de l’anarquisme social. L’orientació llibertària de les lluites de masses és una preocupació constant de l’organització política anarquista, fins i tot quan la intensitat de la lluita de classes s’intensifica fins a arribar a la revolució social. A més, l’avantguarda revolucionària ha d’estar vigilant per a preservar la direcció anarquista de la revolució, perquè no es desviï de la formació d’una nova classe dominant en forma de burocràcia de partit, que mantindrà l’estratificació de classes de la societat a través del centralisme estatal, o de qualsevol analogia sobre un estat obrer o una democràcia popular dirigida a l’ocultació deliberada del poder segregat. L’organització anarquista ha d’anar amb compte de no convertir-se en un organisme especialitzat, separat de les organitzacions de masses i de la pròpia classe obrera. El programa que elaborarà per a l’estratègia revolucionària de transició al comunisme liberal ha de ser l’expressió de les necessitats i desitjos de les masses explotadores. Aquest programa no és una idea d’unes poques persones, que després s’imposarà a les masses. Per això diem que l’organització de classe precedeix a l’organització política específica. En última instància, els punts de vista que s’acceptaran voluntàriament seran els que responguin millor a les necessitats i desitjos de les masses explotades. L’emancipació social i de classe, per a ser realment considerada una finalitat com a tal, ha de ser fruit del treball de les pròpies capes plebees.
Arribats a aquest punt, convé fer un breu parèntesi per a donar una visió general del conflicte entre els anarquistes comunistes i els anarcosindicalistes, els fruits dels quals s’inscriuen ja en la tradició històrica de l’anarquisme social i s’examinen i exploren fins avui.
El sindicalisme no és més que un mitjà per a combatre la lluita de classes revolucionària, que consisteix en la unió econòmica dels treballadors per a defensar els interessos dels treballadors. Perquè no té una base teòrica definitiva i completa que pugui respondre a totes les complexes qüestions socials i polítiques de la realitat moderna,
Per als comunistes anarquistes, no obstant això, la lluita de classes no comença ni acaba en el lloc de treball. En general, afecta al conjunt de les relacions socials, formant dipols de poder i jerarquia. A diferència d’alguns anarquistes (fins i tot alguns anarquistes comunistes) que desvaloren les lluites sindicals caracteritzant-les com a descarrilaments reformistes que allunyen als oprimits de l’anhelada revolució, perquè veuen aquestes lluites com a replegaments defensius i derrotistes dels processos revolucionaris, afortunadament també existeix l’estratègia i la concepció anarquista més pragmàtica, menys idealista i purista, del sindicalisme. Segons l’estratègia del sindicalisme, del qual va ser un feroç defensor l’anarquista italià Errico Malatesta, les lluites sindicals són la resposta reflexa per a satisfer les necessitats diàries dels treballadors, per la qual cosa són literalment lluites vitals per a la classe obrera. Les victòries de les lluites obreres satisfan i augmenten la set dels treballadors per més conquestes, contribuint a l’agudització de la lluita de classes. Les conquestes parcials de les lluites obreres no podrien, per descomptat, construir gradualment, peça per peça, la societat autogestionada del comunisme llibertari, perquè la burgesia no està disposada a perdre els seus privilegis sense reserves.
Els sindicats són els espais de “formació” revolucionària. La seva funció llibertària interna, és a dir, la solidaritat de classe, l’autoorganització dels treballadors i l’acció directa, és un model per al funcionament de la pròpia societat comunista llibertària, per a la qual s’educa i prepara als treballadors mitjançant la seva participació i acció en els sindicats. A més, l’organització sindical és una aplicació del principi federalista acceptat pels anarquistes. Només en el cas dels sindicalistes existeix sempre el risc de desenvolupar una representació burocràtica en les negociacions econòmiques,
En aquest punt, l’organització específica anarquista ve a mostrar-nos la seva importància catalitzadora. Ha de mostrar als treballadors que les conquestes, guanyades amb poca lluita, poden ser revertides en qualsevol moment per l’enemic de classe. Per aquesta raó, l’organització política dels anarquistes funciona com el vincle entre la posició de la classe i la consciència de classe, que busca inculcar en la classe obrera. Després de tot, l’organització específica anarquista es forma precisament perquè reconeix la consciència desigual i la insuficient cohesió de les masses.
Els sindicalistes revolucionaris afirmen que la consciència de classe neix espontània i gradualment en les masses segons més s’impliquen en la lluita de classes. Aquesta posició és, en un cert sentit, l’acceptació del determinisme econòmic de les contradiccions internes del sistema capitalista. Els leninistes, en canvi, creuen que la consciència de classe és externa al proletariat i ha de ser transmesa a aquest, fins i tot per mitjans autoritaris, pel partit d’avantguarda de la classe obrera. La majoria dels anarcosindicalistes (no tots) acaben construint les seves organitzacions de la mateixa manera que les organitzacions anarquistes, perquè sovint, paradoxalment, accepten la prioritat de la consciència de classe sobre la posició de classe, donant a les seves organitzacions des del principi la forma ideal perquè no caiguin en trets reformistes. Per tant, sostenen que no és necessària una organització política específica per a propagar les idees i pràctiques anarquistes en les organitzacions de masses. Per als anarcosindicalistes, el sindicat, en adoptar una plataforma revolucionària, pot promoure les idees anarquistes entre els treballadors a través de la seva formació sistemàtica en els sindicats. D’aquesta manera, el sindicat es converteix en un híbrid d’organització sindical i política, substituint la necessitat diferenciada de totes dues formes d’organització.
Tampoc hi ha una resposta clara sobre com el sindicat pot defensar-se de la inevitable aparició de corrents polítics a dins seu, alhora que considera innecessària l’organització política dels anarquistes. Per contra, els comunistes anarquistes sostenen que la posició de classe precedeix a la consciència de classe, igual que la unitat de classe precedeix a la radicalització política. L’organització anarquista específica, llavors, té com a tasca connectar la posició de classe amb l’adquisició de la consciència de classe, però també amb la radicalització de les lluites. No obstant això, una condició necessària és que hi hagi unitat proletària, independentment del nivell de consciència de classe i d’acció directa, perquè aquests elements segueixen a la unitat, que és el primer i més important pas de l’estratègia revolucionària. Per això, l’organització de masses no estableix criteris ideològics per a l’afiliació,
Informalisme i antiorganització
L’estigma de l’informalisme i l’antiorganització és crucial per al desenvolupament històric i polític tant de la tradició anarquista com del propi moviment revolucionari en general. Aquestes dues tendències, sovint idèntiques entre si, encara que poden contenir elements políticament heterogenis, han guanyat especial popularitat després dels períodes de repressió o derrota dels moviments revolucionaris i les idees anarquistes, sent els exemples més típics la repressió de la Comuna de París i el domini bolxevic de la Revolució d’Octubre.
Començarem a abordar aquestes tendències amb un breu recompte dels corrents polítics que no pertanyen al corrent de l’anarquisme social i que, per tant, menyspreuen la intervenció de classe dels anarquistes.
Fortament oposats a l’organització, els individualistes anarquistes, influenciats principalment per les obres de Max Stirner, però també per Friedrich Nietzsche, defensen que la mesura de la llibertat es calcula pel grau d’independència de l’individu, posició que porta a una concepció de l’individu que ignora com el progrés de la humanitat es va produir en societat gràcies a la coexistència de les persones i al treball col·lectiu. Així, els individualistes van començar a aïllar-se de les agrupacions socials i a odiar a les masses, a les quals consideraven servils. En conseqüència, van expressar en el seu pensament que l’anarquia és una experiència individual i una lluita constant de l’individu contra el poder i l’Estat, rebutjant així els mitjans i objectius fonamentals de l’anarquisme clàssic, com l’organització prerevolucionària i postrevolucionària, la revolució social en si mateixa, però també l’objectiu de la societat igualitària de productors que cooperen lliurement. Una altra qüestió important per als individualistes és la seva influència relativista, que porta a l’absència de tota ètica (a diferència de l’ètica anarquista basada en l’ajuda mútua i la solidaritat) amb el pretext de negar qualsevol principi i regla imposada externament, acabant amb el canibalisme social en demanda de servir als interessos de l’Ego individual, a vegades acostant-se perillosament a les opinions liberals.
Continuem, encara que gairebé insignificant, amb la tendència educativa de l’anarquisme, que s’esforçava per la transformació de la naturalesa humana fins i tot abans que es transformessin les relacions socials i productives. Aquest enfocament idealista, completament allunyat del centre de la lluita de classes, va conduir a la transició cap a una societat continguda i sense classes en el treball d’un programa educatiu que pogués convèncer a tots que l’anarquisme apunta al sistema més racional d’organització social.
Però també estan els anarquistes socials que no accepten la necessitat de l’organització per a promoure la causa revolucionària o són partidaris de les xarxes revolucionàries difuses. Encara que algunes d’aquestes tendències gairebé han desaparegut avui dia, és convenient referir-se a elles perquè, independentment de les seves desviacions menors o majors de la tendència organitzativa dels comunistes anarquistes, continuen sent part integrant de la tradició anarquista general.
Alguns anarquistes, sobretot Peter Kropotkin, van rebutjar la necessitat d’una organització política anarquista (o van afavorir la lliure formació de grups d’afinitat). El seu raonament va ser la constatació que existeix un impuls espontani cap a la llibertat en la naturalesa humana, per la qual cosa la revolució que emanciparà a les masses oprimides i explotadores es produirà espontàniament. Aquest raonament adopta la noció que l’home és bo per naturalesa, en contrast amb la posició de Mijaíl Bakunin, qui argumentava que el comportament humà, l’home de fet, és un producte de les condicions externes que l’envolten, per la qual cosa està influenciat per les relacions socials i productives existents. Més tard, Enric Malatesta va venir a complementar l’humanisme idealista de Kropotkin, reduint en gran manera el projecte anarquista a un idealisme ordenat d’inspiració gairebé metafísica, que alliberaria la humanitat en el seu conjunt. Només concentrant-se en aquests sermons humanitaris, Kropotkin i Malatesta, i més tard Murray Bukchin, van evitar la realitat de la lluita de classes i el reconeixement que l’anarquisme és el moviment revolucionari organitzat de la classe obrera.
Després de la supressió de la Comuna de París i la dissolució de la Primera Internacional, el moviment anarquista internacional va canviar la seva estratègia, passant de les organitzacions de masses a la propaganda a través de l’acció. Els anarquistes buscaven desesperadament respostes a la violenta i mortífera repressió estatal que arrasava amb les lluites militants i els aixecaments armats d’obrers i camperols. Així, van arribar a la conclusió que respondrien a la violència de l’Estat amb la mateixa moneda, duent a terme atacs armats i atemptats amb bomba que tindrien com a objectiu a personalitats de l’Estat i de l’elit capitalista que són directament responsables de l’opressió i el vessament de sang de la classe obrera. Creien que d’aquesta manera prendrien represàlies efectives contra la classe dominant, retornant-la a escala simbòlica el cost de les seves responsabilitats polítiques per l’extermini de les masses subjugades, com una forma de represàlia proletària, al mateix temps que exposaven les desigualtats socials i econòmiques del sistema dominant, tractant de pertorbar la seva normalitat mitjançant atacs constants. Els partidaris de la propaganda a través de la pràctica es van formar principalment en els cercles de Johann Most i Luigi Galeani, sobretot als Estats Units, a partir dels seus actes terroristes. Els galeanisti es van organitzar en xarxes de nuclis insurgents, els membres dels quals estaven vinculats per l’afiliació ideològica. Encara que els galeanistes menyspreaven les organitzacions oficials perquè consideraven que corrien el perill de desenvolupar jerarquies, de fet ells mateixos funcionaven com una organització anarquista informal específica, perquè tenien unitat teòrica i estratègica. Amb motiu de l’organització dels galeanistes podem treure algunes conclusions útils. De fet, els galeanistes no només no van percebre els perills de l’organització informal, sinó que no van captar l’essència de la formal. L’organització informal és la que genera jerarquies informals i invisibles. En canvi, les organitzacions formals, que compten amb un marc normatiu, defineixen les obligacions i responsabilitats de cada membre de l’organització, al mateix temps que garanteixen la transparència dels procediments, la responsabilitat i el compromís dels membres amb les decisions col·lectives, així com l’horitzontalitat de l’organització en general. No obstant això, a les organitzacions informals poden néixer lideratges que no només són difícils d’identificar, sinó que a més no rendeixen comptes a la resta de l’organització, la qual cosa els fa incontrolables.
Per als anarquistes existeix un vincle inextricable entre els mitjans i els fins. A diferència dels socialistes autoritaris, per als anarquistes el propòsit no justifica els mitjans, sinó que els mitjans reflecteixen el propòsit. No obstant això, sovint aquest patró dialèctic es malinterpreta fins i tot dins del propi moviment d’alliberament. Hi ha, doncs, alguns socialistes llibertaris que proposen la creació de comunitats autoinstitucionalitzades, que practiquin l’autoorganització diària i l’ajuda mútua, intentant així formar illes llibertàries en el cor del capitalisme. No obstant això, aquestes empreses tenen un dinamisme i una viabilitat molt limitats a causa dels obstacles que troben. Més concretament, els membres d’aquestes comunitats han d’enfrontar-se als patògens socials que arrosseguen per haver crescut, haver estat criats i educats segons les normes i instruccions de la societat capitalista, consolidant l’ètica burgesa, practicant les relacions humanes alienades i la mercantilització de la vida quotidiana. No obstant això, aquestes comunitats estan aïllades de la resta del món, per la qual cosa es veuen inevitablement erosionades per les societats circumdants, especialment pel que fa a les seves relacions comercials, que aborden la qüestió de la satisfacció de les necessitats vitals de l’home. Aquests socialistes llibertaris proposen un contraexemple llibertari anticapitalista per a l’aquí i l’ara, formant un sistema de confrontació binària entre dues formes diferents d’organització social. D’aquesta manera, aspiren a convèncer a la base social que l’autoinstitució comunitària i les cooperatives són formes d’organització molt més eficaces que el despotisme estatal i les relacions de producció capitalistes. Aquesta estratègia s’allunya per complet de la revolució social, a la qual eludeix, perquè afirma que l’emancipació social pot aconseguir-se gradualment mitjançant la dispersió d’illes d’autoinstitucionalització, formant així una forma peculiar de “reformisme llibertari”. A més, els partidaris d’aquesta estratègia no compten amb l’Estat i els seus mecanismes repressius. Certament la burgesia està disposada a suprimir qualsevol empresa llibertària que s’oposi a la formació social dominant existent, que assegura els privilegis d’uns pocs a costa de la majoria. Els pacifistes cauen en el mateix parany amb més temeritat i ingenuïtat, argumentant que una societat de la pau no pot aconseguir-se mitjançant la violència, és a dir, mitjançant la revolució. La violència proletària i la revolució social, no obstant això, són les conseqüències lògiques i els camins imposats per la intransigència de la burgesia i la seva negativa a retrocedir voluntàriament acceptant el derrocament de la societat de classes.
La necessitat de l’organització federal dels comunistes anarquistes
La realitat grega ha demostrat clarament les conseqüències de l’absència d’organització política anarquista. Els blocs negres, les associacions informals d’individus, però també els col·lectius anarquistes que actuaven de manera descoordinada i aïllada, no van aconseguir accelerar els preparatius revolucionaris. Així, els anarquistes es van trobar desarmats en un moment explosiu de la història, el desembre de 2008, però també -potser en menor mesura- durant els dos anys de manifestacions i vagues antiausteritat de 2010-2012, al no saber gestionar la ràbia social generalitzada i el descrèdit generalitzat del sistema polític per a convertir la revolta (desembre de 2008) en una revolució social, perquè ni tan sols comptaven amb organitzacions polítiques militants i cohesionades, ni amb formacions de classe militants horitzontals (sindicats de base), ni amb cap programa revolucionari que proposar-ne. Aquestes deficiències els van portar a perdre’s dues dates importants de la història, o més aviat a no aprofitar-les del tot. No obstant això, es van avaluar les febleses del passat i es van treure conclusions útils, perquè per a la propera data històrica els anarquistes estiguessin millor preparats i fossin capaços de complir les tasques històriques de la lluita de classes revolucionària. En resum, una part important dels anarquistes va reconèixer la necessitat de crear una organització política anarquista coherent: la necessitat de l’organització federal dels anarquistes.
El capitalisme recicla el seu personal polític en un intent d’absorbir els xocs interns causats per les seves contradiccions internes, que culminen en la crisi capitalista. Intenta extreure el consens de la base social en relació amb el règim polític i econòmic dominant i les polítiques antipopulars que imposa de manera inconseqüent per a la classe dominant. Tots els titelles del sistema polític burgès estan en joc i en funció de les exigències del capital esperen asseure’s en el cos directiu de la gestió estatal i servir als interessos del capital local i internacional. Només els anarquistes no han abandonat encara el seu paper. I han de fer-ho immediatament, perquè l’extermini de la majoria social a través de les polítiques neoliberals no cessarà fins que la burgesia s’alliberi del mal pas en el qual s’ha trobat de nou. Per descomptat, no es descarta la possibilitat d’un conflicte militar de dimensions locals o fins i tot més àmplies, perquè la guerra és sempre una solució disponible en el calaix del capitalisme, especialment per a superar les crisis, perquè és capaç de destruir el capital moble i immoble. És l’única manera de conformar nous mercats amb oportunitats de negoci rendibles, d’explotar les matèries primeres i als treballadors capitalistes en termes totalment despectius i destructius, perquè el capital pugui finalment reconstruir-se i desenvolupar-se després d’un llarg període de desastre començant el següent cicle d’acumulació, pressionant primer els cadàvers del proletariat internacional.
L’última reserva del capitalisme és el feixisme, és a dir, el neoliberalisme militaritzat, que accepta el racisme com a llei social. Encara no ha sorgit com a administrador polític central, amb només algunes excepcions (per exemple, Ucraïna). Actualment, el seu capítol assigna més funcions auxiliars i regionals, ja que el moviment obrer està en declivi a nivell internacional. Finalment, quant a les propostes revolucionàries contingudes en la família dirigent, existeix un ampli ventall d’esquerra revolucionària. Els partits d’avantguarda, amb l’objectiu a llarg termini de la revolució política, l’establiment d’un estat centralitzat i la construcció del capitalisme d’estat sota la direcció d’una creixent burocràcia de revolucionaris “professionals”, que destronaran a la burgesia del seu tron, simplement per a convertir-se en la pròxima classe privilegiada, mitjançant la santificació dels mitjans per a l’objectiu final i l’acceptació d’un materialisme distorsionat, directament entrellaçat amb la noció d’una evolució lineal de la història. Així, el socialisme, vist des del punt de vista dels leninistes, és considerat com l’etapa intermèdia del curs suposadament lineal cap al comunisme.
No obstant això, la desorganització continua afectant el moviment anarquista fins al dia d’avui. Una part important de la responsabilitat d’aquesta situació pot atribuir-se a la visió problemàtica que molts anarquistes continuen mantenint sobre l’individu i la seva autonomia, fastiguejats en última instància de l’organització perquè s’oposen a la responsabilitat, a la disciplina, però també al programa revolucionari, considerant aquests signes com a precursors del bolxevisme. Diversos comunistes anarquistes han descrit aquest fenomen com la lògica de l’individualisme irresponsable.
L’anarquisme no és un corrent polític idealista, no és una idea abstracta, ni aspira a una utopia imaginària. És un moviment que neix de les necessitats de la realitat material que viuen els de baix. Un moviment que enfonsa les seves arrels en la classe obrera, les forces de la qual està cridat a organitzar, com a part d’ella, perquè el propi proletariat “envaeixi” la història i se suprimeixi com a classe explotadora, catalitzant en última instància l’estratificació de classes i el despotisme estatal, per a aplanar el camí a la socialització dels mitjans de producció, l’autogestió obrera i l’autogovern comunitari.
L’organització federal és una proposta per a resoldre el problema de la fragmentació i desorganització dels anarquistes. La federació anarquista ha d’esforçar-se per exterioritzar el fort paper de l’anarquisme, el seu marc creatiu, el seu projecte comunista, tractant d’esbossar un programa revolucionari que sigui capaç de respondre a les qüestions bàsiques de tot l’espectre de la vida quotidiana i de les necessitats materials humanes. Modelar de manera tangible i comprensible l’estructura organitzativa de la societat comunista llibertària, fins i tot aproximada, ja que ningú pot sospesar, sobretot per endavant, totes les condicions que poden sorgir. La cohesió de l’organització és coherent amb la seva eficàcia.
Qualsevol intent de formar una federació anarquista, amb una orientació política clara i homogènia, es troba inevitablement amb la tradició de la plataforma, que és de fet l’evolució del pensament i l’acció organitzativa de Mijaíl Bakunin. En particular, la federació anarquista ha d’estructurar-se sobre els següents principis fonamentals:
A) Unitat teòrica: La federació anarquista ha de formar-se sobre la base de principis teòrics comunament acordats, que són necessaris per a la formulació de la tàctica i l’estratègia de l’organització. La teoria, per tant, és la palanca que guia l’activitat de l’organització, per la qual cosa la seva coherència i acceptació per part dels membres de l’organització és essencial. La teoria és el principi de tot per a la federació anarquista, perquè és la teoria la que preserva la connexió de mitjans i fins. Els principis teòrics comunament acceptats, que responen a les necessitats de la classe obrera, seran el material per a la preparació del programa revolucionari per a la transició a la societat sense classes del comunisme llibertari.
B) Unitat estratègica: La unitat estratègica és fonamental per a la unificació de les accions de la federació anarquista, per a no desenvolupar tàctiques contradictòries, que poden perjudicar el camí del projecte anarquista, causant confusió en la base social. La tàctica ha de derivar-se dels principis teòrics.
No obstant això, no són en absolut invariables, ja que les condicions existents poden canviar amb el temps i en alguns llocs. Per tant, pot haver-hi una relativa flexibilitat pel que fa a la unitat tàctica, sense per això deixar de costat la visió global de l’organització i el marc general de planificació de la seva tàctica.
C) Responsabilitat col·lectiva: Aquest punt és el més incomprès per molts anarquistes a causa de les seves tendències informals, als seus embolics antiorganitzatius i, sobretot, a la important falta de responsabilitat i disciplina que caracteritza almenys als anarquistes que s’oposen a l’organització. El concepte responsabilitat col·lectiva defineix la responsabilitat de la federació com a organisme col·lectiu per l’activitat política i revolucionària de cadascun dels seus membres. Respectivament, cada membre de la federació és responsable de l’activitat política i revolucionària d’aquesta. En altres paraules, existeix una relació de responsabilitat recíproca entre el conjunt i el membre de la federació, la qual cosa garanteix el bon funcionament de l’organització, però també la promoció de les seves activitats, perquè la seva acció tingui coherència i continuïtat en el temps.
El principi de responsabilitat col·lectiva dona resposta a la qüestió candent de la disciplina anarquista, que tant espanta als individualistes anarquistes perquè s’interpreta erròniament com el principi del bolxevisme. A través de la responsabilitat col·lectiva, un dels elements de la qual és la responsabilitat dels membres de l’organització, es forma l’autodisciplina revolucionària. És la disciplina voluntària dels anarquistes organitzats, que es consideren part integrant de les organitzacions en les quals participen. No estem parlant, doncs, d’una disciplina imposada externament per un òrgan de govern, ni d’una disciplina que s’assembli al funcionament del centralisme democràtic. El principi bàsic dels anarquistes és l’organització voluntària, la lliure associació i la lliure retirada. La presència de dissidències no obliga en cap cas als dissidents a posar en pràctica una decisió, sempre que els moviments que decideixin seguir endavant no soscavin les decisions col·lectives de l’organització actuant en contra d’ella.
D) Federalisme: L’organització anarquista ha d’adoptar la forma d’una federació. L’estructura federalista serveix per a la coordinació dels grups anarquistes, la comunicació i la cooperació entre ells sobre la base de principis teòrics, tàctiques i estratègies comunes. Aquesta forma secundària d’organització anarquista pot alliberar els anarquistes de les restriccions que els imposa la seva acció localment limitada, teixint una xarxa d’accions geogràficament estesa que farà avançar sistemàticament un objectiu comú. Per a l’èxit de la revolució social, una àmplia presència anarquista en les diferents regions és una condició prèvia, perquè les accions revolucionàries locals puguin unir-se en un marc únic. A més, el poder propagandístic del projecte anarquista i del programa revolucionari, en conseqüència, és certament facilitat per la coordinació dels anarquistes en una organització federal, que s’encarregarà de comunicar la contraproposta anarquista com un cos col·lectiu diferent, que pot així fer-se més recognoscible per a les masses subjugades. L’organització federalista pot ajudar els grups anarquistes individuals a madurar i fermentar políticament, però també a actualitzar o ampliar les seves activitats utilitzant els recursos teòrics i materials comuns, que són propietat col·lectiva de la federació. Per això els anarquistes rebutgen el centralisme de partit com a principi, perquè viola la independència i la iniciativa dels individus i grups, formant relacions de jerarquia i poder dins de l’organització.
Podem extreure informació útil sobre l’estratègia organitzativa dels anarquistes de la tradició de la plataforma, però també de l’especifisme, que és una tendència de la Plataforma que té un impacte particular en les federacions anarquistes d’Amèrica Llatina. Una característica de l’especialització és la tàctica de la “inserció social”, que defineix la participació de les organitzacions anarquistes en els moviments populars (però també la creació d’aquests moviments), amb una doble finalitat. En primer lloc, la participació i la intensificació de les lluites de masses i, en segon lloc, però igualment important, la radicalització del subjecte en lluita, la promoció de l’horitzontalitat de les lluites i la propaganda del programa revolucionari dels comunistes anarquistes i la seva corresponent estratègia en les lluites de masses.
No obstant això, es poden identificar algunes diferències importants amb la plataforma clàssica. Hi ha desacords sobre l’existència de secretaries locals que assumeixen l’orientació teòrica i regular dels membres de l’organització, perquè d’aquesta manera es forma una direcció dins de l’organització, malgrat estar compromesa amb l’aplicació de les decisions col·lectives del congrés de la federació, complint així un paper suposadament directiu i tècnic.
La majoria dels comunistes anarquistes d’avui dia no estan d’acord amb el model de presa de decisions per majoria dels plataformistas, perquè consideren que la votació és l’últim recurs per als responsables anarquistes, donant clara prioritat a la unanimitat i a la síntesi d’opinions i, quan això no és possible, al consentiment. A més, l’autodissolució dels grups individuals i la seva transformació en organitzacions locals de la federació de la plataforma tindrà conseqüències catastròfiques, donada l’estructura tradicional dels grups anarquistes a Grècia, que adopten la forma de col·lectius. Aquesta mesura no permetria cap tornada enrere a una possible dissolució o divisió de la federació. No oblidem, després de tot, que la creació d’una federació anarquista és sempre un experiment. Finalment, com ja s’ha esmentat, la preocupació perquè la unitat tàctica tingui unes certes vàlvules de flexibilitat està raonablement expressada, donada la diversitat de condicions, però també la correlació de forces, que afecta cada lloc per separat. Per això, al cap i a la fi, es prefereix l’autonomia i la iniciativa d’actuació de les regions locals de la federació.
Quant a l’organització federal dels anarquistes, la composició se situa en la direcció oposada a la Plataforma. Les federacions de síntesi, no obstant això, conserven un romanent més aviat informal, ja que es formen amb llaços organitzatius laxos que intenten unir als anarquistes de totes les tendències en una organització federal, buscant preservar l’autonomia i iniciativa dels diferents individus i tendències. Els defensors del seu cas han estat treballant perquè la transcripció real d’aquesta declaració estigui disponible en línia. Això significa que una federació de síntesi tindrà acords mínims, on es poden trobar punts comuns tant en els principis teòrics com en la planificació regular i estratègica de l’organització, ignorant els punts de diferenciació. La síntesi també rebutja la necessitat d’elaborar un programa organitzatiu anarquista, basat en posicions clares, en favor de la unitat anarquista i l’acceptació de la multiplicitat de tasques. El model de funcionament de les federacions de síntesi preveu la lliure activitat de cada tendència individual dins de l’organització o la síntesi mínima de les visions de les diferents tendències de la federació per a compondre una plataforma sintètica, que serà acceptada per totes les tendències anarquistes.
A causa del seu caràcter heterogeni, una federació de síntesi es veu obligada a planificar els seus moviments polítics només en el pla de la negació estèril i la confrontació entre el capitalisme i l’Estat, sense proposar activament una forma alternativa d’organització social. La unitat invocada per la síntesi és, de fet, fictícia, ja que les diferents concepcions teòriques, però també els divergents plantejaments tàctics i estratègics de les diferents tendències, acaben reproduint les divergències individuals a gran escala. En qüestió de teoria, els diferents enfocaments d’una federació de síntesi poden transformar-la en un grup filosòfic d’enfrontaments ideològics entre diferents tendències. Quant a l’estratègia, l’absència d’un pla comú implica que cadascú pot fer el que vulgui, perquè les decisions de l’organització no tenen una força especialment vinculant. En el pitjor dels casos, de fet, els plans tàctics i estratègics de les diferents federacions confederades poden xocar si entren en conflicte. Una organització d’aquest tipus seria extremadament vulnerable a la desintegració i tindria poca influència a causa de la seva heterogeneïtat interna, acabant sovint per funcionar mecànicament, la qual cosa condueix a la desintegració.
Molt pròxim a la lògica de la síntesi -encara que no concerneix l’organització federal dels anarquistes- és el context polític dels anarquistes “sense adjectius”, que aquí criden a la unitat dels anarquistes, evitant l’elaboració d’un programa revolucionari que treballi, entre altres coses: qüestions organitzatives crítiques de la societat postrevolucionària, com l’organització de la producció i la distribució, per exemple. La falta d’un programa organitzatiu revolucionari condueix inevitablement al model superficial de l’ “anem fent” o “ens trobarem al carrer”, afeblint així la perspectiva revolucionària, defugint de les necessitats dels oprimits i apostant per l’anarquia com a fi en si mateixa, la possibilitat de la realització material del comunisme llibertari.
Resum
Avui, més que mai, els anarquistes han de superar les barreres de la desorganització i l’informalisme. Hi ha tota una riquesa de tradicions organitzatives per explorar, els elements de les quals podem adaptar a les condicions actuals de conflicte social i de classe. Per a crear demandes per a una àmplia transformació social revolucionària i llibertària, primer hem d’actualitzar la nostra composició política i enfortir amb totes les nostres forces les formacions de classe dels treballadors i els fronts socials anticapitalistes.
Perquè l’anarquisme tingui un impacte social avui dia, però també per a obtenir resultats pràctics en termes d’organització i lluita dels oprimits i explotats, és necessari restablir-se activament en la base material de l’anarquisme social clàssic i la lluita de classes, així com en el camí estratègic del comunisme anarquista. Les tendències filosòfiques, individualistes o existencials i humanistes que han sorgit de tant en tant en el moviment anarquista no poden proporcionar cap direcció emancipadora fonamental per a la classe obrera, perquè aborden l’anarquisme des d’un punt de partida idealista i un individualisme intractable, amb un èmfasi particular en el voluntarisme, no obstant això, sense vincular-se a la posició de les classes oprimides.
Ja des de Mijaíl Bakunin, l’organització de les masses dels oprimits i explotats i l’impuls d’aquest poder de masses i col·lectiu per part d’una minoria conscient de revolucionaris cap a la revolució social per l’abolició de l’Estat i de les relacions capitalistes han estat explotats. Aquesta minoria de militants anarquistes no pretén controlar o dirigir les lluites i organitzacions de lluita dels vassalls, ni té l’objectiu estratègic de prendre el poder polític. Per tant, no substitueix a les masses com farien els blanquistas, ni les domina com els leninistes. Els anarquistes intenten actuar com a catalitzadors, a través de les seves organitzacions polítiques, en les lluites de classe i socials, motivant a les masses proletàries a l’autoorganització i a l’acció immediata, amb l’objectiu final de l’autoemancipació. L’objectiu de l’organització política especial dels anarquistes no és fer que tot el moviment de masses s’autoqualifiqui com a anarquista, sinó cuidar l’orientació llibertària de les lluites socials i de classe, així com atreure a les masses les perspectives alliberadores del seu poder col·lectiu, de l’autoorganització.
La nostra experiència històrica ha demostrat que l’espontaneïtat de les masses és capaç de donar lloc a aixecaments i revolucions. No obstant això, l’espontaneïtat per si sola no és suficient per a dur a terme amb èxit una transformació social, per la qual cosa tots els esdeveniments insurgents basats únicament en el factor de l’espontaneïtat no van poder anar més enllà del seu caràcter efímer, ni arribar prou lluny en la part creativa de la revolució. Les llacunes en l’espontaneïtat i l’entusiasme de la revolta estan cridades a ser omplertes per la intervenció organitzada de l’organització especial anarquista, a través de la seva acció dins dels moviments de masses, el seu componiment, l’examen acurat de les condicions objectives i subjectives, però també les correlacions basades en la lluita de classes, concentrant els seus esforços en el cultiu de la consciència de classe i l’autoorganització de les masses, avançant implacablement la causa del comunisme anarquista a través d’un programa coherent de destrucció creativa. La minoria organitzada de comunistes anarquistes ha d’estar constantment vigilant i actuar constantment tant en el camp de la propaganda, l’agitació i l’organització de la classe obrera de forma horitzontal i organitzada, així com atacar la barbàrie estatal, a travès d’un ús políticament equilibrat de la contraviolència de classe.
Si podem definir una condició crítica i un punt àlgid per a la lluita dels anarquistes d’avui, és l’ús de l’estratègia del dualisme organitzatiu. En particular, tot anarquista que reconegui la necessitat d’intensificar la lluita de classes i de lluitar per l’alliberament social de les capes subjugades, ha d’organitzar-se en sindicats de classe en els seus llocs de treball, formar i participar en formacions de classe i en les iniciatives corresponents (per exemple, associacions econòmiques d’aturats, estudiants i sindicats estudiantils), així com lluitar a través de les línies dels moviments socials (per exemple, moviments socials contra el desastre ecològic, defensa de l’habitatge i altres béns socials, solidaritat amb els immigrants, etc.). Al mateix temps, organitzar-se sobre una base política, per a connectar les necessitats materials necessàries directament amb les necessitats i objectius històrics del proletariat, en direcció a la revolució social, l’anarquia i el comunisme. La crida a la base social per a engrossir les línies de la lluita de classes revolucionària i l’àmplia propaganda del projecte del comunisme llibertari mitjançant un programa revolucionari el més clar i comprensible possible, que reflecteixi les necessitats i desitjos de la classe obrera tenint en compte les condicions de la conducció de la lluita de classes, ha de ser la culminació dels nostres esforços organitzatius com a comunistes anarquistes en el moviment de masses de la classe.
Notes:
[1] Nestor Makhno, Peter Arsinov, Anada Met, Valefsky, Linsky, “La plataforma organitzativa dels comunistes llibertaris, un projecte per a la Unió General d’Anarquistes”, Ardenne, 2004, p. 95.
[2] Cas de treball de Dielo Truda: Revista Anarco-Comunista, publicada per primera vegada en 1925 per un grup d’anarquistes russos i ucraïnesos exiliats a França. La revista portava el mateix nom que el grup polític homònim d’aquests anarquistes exiliats. En 1926 es va publicar en aquesta revista la “Plataforma Organitzativa de la Unió General d’Anarquistes”, que presentava oficialment la tendència anarquista de la Plataforma.
[3] La revolució social no és un procés estàtic marcat simplement per la confrontació armada amb les forces de dominació, sinó que és un procés continu de transformació radical de la societat en el seu conjunt a la recerca de la llibertat, la igualtat i la solidaritat per a tota la societat. satisfacció de les seves necessitats.
Bibliografia:
-Nestor Makhno, Piotr Arshinov, Ida Met, Valefsky, Linsky, “La Plataforma Organitzacional dels Comunistes Llibertaris”
-Georges Fontenis Anarchist World Initiative, 2012
-Johan Most, “Sociedade Livre – Um Tratado sobre os Princípios e Táticas dos Anarquistas Comunistas (1884)”, publicat per Libertarian Historical Archive, 2016
-James Guillaume, “Ideas on Social Organization”, publicat per Libertarian Historical Archive, 2015
-Alexander Berkman, “O alfabeto do anarquismo”, publicat per Katsanos, 1983
– George Meriziotis, “A questão da organização”, 2ª edição, publicat per Anarchist World Initiative, 2011
– George Meriziotis, Princípios, objetivos, posições. Manual de historicidade, fala e ação. Sinopse do anarquismo social. “, Publicat per Anarchist World Initiative, 2009
– George Meriziotis,” Organization and fight for anarchy “, publicat per Anarchist World Initiative, 2009
– Anarchist Federation, “Beyond the Resistance: A Revolutionary Manifesto for the New Millennium”, traduit per Anarchist Collectivity on the Road
– Lucien van der Walt, Michael Schmidt, Politics of Anarchism and Syndicalism (Counter – Power vol. 1)” , publicat per AK Press, 2009
-Scott Nappalos,” Towards theory of political organization for our time “, publicat per Zabalaza Books
-Karl Blythe,” Notes on anarchist organization & our revolucionário program ”
Zabalaza Books – Federação Anarquista do Rio de Janeiro, “Anarquismo Social e Organização”, traduit per Jonathan Payn, publicado pela Zabalaza Books
-Federação Anarquista do Rio de Janeiro, “Círculos Concêntricos, O Conceito Específico de Círculos Concêntricos na Organização Anarquista”, traduit per Jonathan Payn
Zabalaza Books -Ação Coletiva, Especifismo Explicado: O Nível Social e Político, Dualismo Organizacional e o Anarquista Organization “, publicat per Zabalaza Books
-Federazione dei Comunisti Anarchici,” Comunisti Anarchici: Una questione di classe “
