Els de baix i la classe obrera (aportació al debat amb Pablo Iglesias i Nega) – Embat

El llibre de recent publicació ‘Chavs. La demonización de la clase obrera’, del periodista britànic Owen Jones i publicat a l’Estat espanyol per Capitán Swing, ha tingut la virtut de tornar al debat públic la qüestió central de la classe a les nostres societats capitalistes, que des de l’ICEA també hem intentat abordar en algun aspecte recentment, com en aquest treball del company Gaspar Fuster (1).

Per les nostres latituds, el llibre ha generat un interessant debat. Pablo Iglesias l’obria fa unes setmanes amb un article (2), al qual contestava Nega posteriorment (3). Cal agrair a tots dos obrir un debat que alguns considerem crucial per a les possibilitats de la transformació social, i intentaré a continuació aportar alguns elements que veig necessaris.

El mític “fordisme”

Comparteixo amb Nega que Iglesias es deixa portar per un cert lloc comú (que Nega identifica amb “l’esquerra postmoderna” o “negrista”) que ve a dir en resum que ja no serveix la identificació de la classe obrera amb els treballadors fabrils del sistema fordista, i que per tant el concepte de classe obrera perd sentit per a moltes i diferents realitats de treballadors caracteritzades per la “precarietat”. A això respon Nega, correctament, que “la precarietat–encara que segons alguns autors ho pogués semblar no és cap novetat ni l’últim crit en les relacions laborals”, i que és un error pensar “que la classe obrera és únicament un tipus amb mono blau que fuma ducados “.

Puc afegir que, mentre que és cert que l’extensió de la classe obrera és restringida assíduament per gairebé tot el món pels més variats motius, no conec absolutament a ningú que la restringeixi exclusivament a uns obrers fabrils mitificats, excepte precisament els que mantenen una línia similar a la de Iglesias. De fet, aquells que “arriben a l’orgasme quan treballadors sindicats de les drassanes o de la mineria defensen amb les seves famílies els llocs de treball i a les seves comunitats davant dels antiavalots”, en paraules de Iglesias, arriben al seu clímax amb un ofici com el de miner que, si ens posem estrictes, no és “fordista”.

Potser l’equívoc es pot deure a seguir la teoria d’uns intel·lectuals que acostumen a procedir precisament de llocs on el capitalisme industrial va arribar uns nivells molt superiors als de l’Estat espanyol, com el nord d’Itàlia, França, Anglaterra o Alemanya. Potser allà el pes polític del proletariat fabril va ser més gran que aquí, i l’adjudicació del seu paper d’avantguarda resultar més estès, al que li podem afegir un major pes d’interpretacions restrictives dels escrits de Karl Marx.

Però per descomptat a l’Estat espanyol això és més dubtós. No es pot negar que el proletariat de les fàbriques tingués el seu pes com un dels sectors més organitzats, però com suggereix Nega, no va ser l’únic. Per no parlar de que aquí l’època daurada de l’organització proletària no va ser cap època “keynesiana” (concepte que se sol confondre amb el “fordisme”, que comença anteriorment) sinó el primer terç del segle XX.

Un repàs de qualsevol document històric mostra la varietat de l'”avantguarda obrera” . Per exemple, el registre de sindicats assistents al Congrés de la CNT de 1936 mostra la presència d’una plèiade de sindicats no precisament fordistes ni industrials, com un sindicat d’obreres de la llar de Cadis (775 cotitzants) , sindicat de venedors ambulants de Granada (156) , sindicat d’espectacles públics de Sevilla (507) , sindicat de paletes de Lleó (440) , sindicat de barbers de Barcelona (838) , sindicat de construcció de Barcelona (15.000) , sindicat de cambrers de Sant Feliu de Guíxols (60) , sindicat de gastronomia de Madrid (1.600) , sindicat de porters i porteres de la Corunya (205) , i molts altres exemples similars (4) . De fet, la lluita proletària no sols es donava en la producció sinó, com assenyala per exemple Chris Ealham en el seu fantàstic ‘La lluita per Barcelona’ , en el que Marx anomenava “formes secundàries d’explotació”, amb accions generalitzades de vaga de lloguers, obstaculització de desnonaments o expropiació de comerços, que quan es practiquen ara ens semblen “noves” quan no ho són en absolut. En aquest sentit, val la pena fer una ullada al nou llibre de David Harvey, ‘Rebel cities’ , que posa com a exemple la Comuna de París, de fa gairebé segle i mig, com insurrecció d’un proletariat urbà molt variat.

D’altra banda, tant Iglesias com Nega patinen en suggerir, el primer, que el sindicalisme avui dia té a veure amb el fordisme, i, el segon, que qui té estudis universitaris no es sindica perquè és (o es creu que és) classe mitjana. Precisament un dels sectors més sindicalitzats, dins la ridícula taxa d’afiliació sindical en aquest país, és el sector públic, on el nivell d’estudis és bastant alt comparativament.

¿Classe mitjana?

Al mateix temps que Nega encerta en algunes coses, falla en altres. Si el que ell anomena “postmoderns” fan ús d’un llenguatge restrictiu en parlar de classe obrera, ell comet el mateix error al ficar al sac de la “classe mitjana” res menys que a tots els estudiants universitaris.

No negaré que el perfil de l’universitari espanyol no se sol adaptar al de les capes més desfavorides de la societat (tot i que també poden provenir d’elles), però identificar el 20%, 30% o percentatge similar de treballadors molt pobres amb la classe obrera a íntegrament manca de rigor i també beneficia a la classe dominant.Per descomptat, una de les tasques pendents d’economistes i sociòlegs és intentar definir què és aquesta “classe mitjana” en què, segons es desprèn de l’absurda versió oficial, estem tots tret que estiguem demanant almoina a la porta de l’església o, a l’altra punta de la piràmide, navegant en el iot de Botín. No cal ser un linx per adonar-se de l’ús propagandístic del concepte de classe mitjana, però a falta de definicions útils per part dels que se suposa que es dediquen a estudiar aquestes coses, intentaré aventurar una que es pugui adequar a la realitat.

En primer lloc , crec que és correcte assenyalar que el concepte obrer tradicional del que és la classe mitjana, que la identificava amb la burgesia quan aquesta no s’havia imposat encara a l’aristocràcia, ja no té sentit. En segon lloc, podem afirmar que sí que cal identificar amb el terme als que es mouen entre la majoria social, conformada per la classe treballadora, i la classe capitalista, propietària de la major part del capital productiu, comercial i financer. Així doncs, es podria dir que la classe mitjana està formada per tres grups: 1) Petita burgesia o propietaris de mitjans de producció amb assalariats, amb importància marginal en el sistema econòmic, 2) Persones que obtenen altes rendes de la seva força de treball i a alhora exerceixen rols intermedis directius, de comandament o de responsabilitat en les activitats polítiques o econòmiques i 3) Persones que, assalariades o no, obtenen una important proporció de les seves rendes en base a activitats especulatives o rendistes (lloguer d’habitatges o locals, accions en borsa… ), sent aquestes marginals en el sistema econòmic.

Per tant, la majoria d’estudiants universitaris ni són fills de la classe mitjana ni pertanyeran a ella quan accedeixin a un treball acord amb la seva formació (com els arquitectes que esmenta Nega i que en la seva gran majoria són proletaris i bastant mal remunerats). Menys encara podem dir que el gruix de participants en el 15-M o a les Marees formen part de cap classe mitjana.

El proletariat en sentit ampli

Per concloure, la meva opinió és que l’important no és com es diu a si mateix el subjecte revolucionari. Si preferim dir-nos “els de baix”, “classe obrera” o “proletariat” és irrellevant. Com diu un company, el subjecte revolucionari “som els que estem fotuts i volem canviar les coses“. Però per saber on som i com podem incidir per transformar la realitat, també és imprescindible adonar-nos que estem fotuts, en gran part, per la nostra relació amb els mitjans de producció i reproducció de la societat. No els posseïm i ens veiem obligats a vendre la nostra força de treball en forma de mercaderia, o els posseïm sense explotar a ningú, com els treballadors autònoms o cooperativistes, però el resultat és similar al no poder competir amb el poder oligopòlic de la classe capitalista . És aquesta situació la que ens fa patir de manera brutal les “formes secundàries d’explotació” de les que parlava Marx.

En aquest sentit val la pena explorar la idea llançada per Harvey en el llibre abans esmentat:

“Les distincions entre les lluites basades en el treball i les basades en la comunitat comencen a esvair-se, com també ho fa la idea que classe i treball es defineixen en un lloc de producció aïllat del lloc de reproducció social a la llar. Aquells que porten aigua corrent a les nostres cases són tan importants en la lluita per una millor qualitat de vida com aquells que fan les canonades i les aixetes a la fàbrica. Aquells que porten el menjar a la ciutat (inclosos els venedors de carrer) són tan importants com els que la conreen. Aquells que cuinen el menjar abans que es mengi (els venedors de blat de moro torrat o gossets calents als carrers, o aquells que treballen com bèsties a les cuines de les llars o en graelles) afegeixen també valor a aquest menjar abans de ser digerida. El treball col·lectiu involucrat en la producció i la reproducció de la vida urbana ha de ser per tant fortament incorporat en el pensament i l’organització de l’esquerra. Distincions anteriors que tenien sentit- entre l’urbà i el rural , la ciutat i el camp -s’han tornat irrellevants en els temps recents. La cadena de subministrament tant cap a les ciutats com des de les mateixes comporta un moviment continu, i no tolera cap ruptura. ( … )

Per acabar, mentre que l’explotació del treball viu en la producció (en el sentit ampli ja definit) ha de seguir sent central per a la concepció de qualsevol moviment anticapitalista, les lluites contra la recuperació i realització de la plusvàlua dels treballadors en els seus espais de vida han de rebre el mateix estatus que les lluites en els diferents punts de la producció de la ciutat. Com en el cas dels treballadors temporals i insegurs, l’extensió de l’acció de classe en aquesta direcció planteja problemes organitzatius. Però també ofereix innombrables possibilitats “.

Urgeix, en definitiva, reconstituir el proletariat en sentit ampli, que com hem vist no és res de nou sinó una idea “tradicional”. No té sentit negar les múltiples diferències culturals, ètniques o de nivell de vida que hi ha dins de la nostra classe, que sempre han existit, sinó d’examinar com es poden acoblar aquestes diferències en base a tot el que ens uneix, per des d’allà poder plantejar la nostra tàctica i estratègia, com a classe, per avançar cap a la democràcia política i la democràcia econòmica, impossibles l’una sense l’altra.