El maremàgnum de grups, col·lectius, sindicats i organitzacions anarquistes (o que comparteixen mètodes o finalitats amb l’anarquisme) ha estat incapaç en els últims anys d’assentar unes bases comunes que marquin la seva activitat conjunta. Com a resultat d’aquesta mancança, no resulta estrany l’espectacle de grups pretesament afins que defensen públicament posicions contràries, bé a nivell d’objectius o bé a nivell d’estratègies. Fins i tot hi ha grups objectivament propers que passen a considerar-se enfrontats per diferències d’una importància bastant relativa. No són menyspreables les ruptures i altres problemes derivats de tota aquesta oposició.
Sense voler acabar amb l’heterogeneïtat del moviment, sí que considero essencial començar a expressar públicament de manera col·lectiva, en base a un programa de mínims concret i assumible per tots, que parli de quina societat aspirem a construir els llibertaris i com anem a avançar cap a ella en el curt termini. Per assolir aquest consens és fonamental portar els debats i la diversitat de propostes al si del moviment, de manera que de les conclusions d’aquests debats surtin unes nocions comunes per expressar-nos políticament. Quins passos donarem en els propers mesos i anys els anarquistes? Quines estratègies seguirem? Cal un procés que elevi aquestes preguntes des de l’assemblea del col·lectiu en què participem a un nivell superior, el del moviment en què aquesta assemblea s’emmarca. A aquest nivell mai hi ha debat, perquè a penes hi ha espais per desenvolupar-lo.
Aquest mateix lloc web, Regeneración, ha estat un modest intent d’aconseguir un espai per al debat raonat entre llibertaris de tendències diverses. Encara que el seu naixement comporta com a llast la dificultat d’expressar conclusions en el mitjà virtual, la veritat és que alguns dels debats que s’han obert resulten necessaris i estan encara sobre la taula. Només es troba a faltar que més tendències dins del llibertari s’animin a expressar les seves posicions. Per descomptat hi ha altres espais, cadascun amb les seves particularitats: El fòrum alasbarricadas.org, la revista Estudios…
Una altra problemàtica que es repeteix en els pocs debats que tenen lloc dins del moviment és la posició de trinxeres, la incapacitat d’acceptar els arguments contraris. També una tendència a reproduir els enfrontaments personals en enfrontaments polítics sense sentit. Una sèrie de pràctiques que pesen com una llosa a l’hora de tractar d’avançar. Això només es pot solucionar amb l’aposta ferma de tots els implicats en aquest tipus de misèries per acabar amb elles, demostrant una altura de mires suficient que posi l’interès general per sobre de les aspiracions particulars.
Finalment, el desenvolupament d’un moviment necessita d’uns actors que no apareguin sobtadament, cremin durant un parell d’anys com a màxim i desapareguin sobtadament sense deixar gairebé rastre (bé per cansament, per un canvi en les condicions vitals dels seus membres o per la incapacitat d’assumir el cop repressiu derivat de la seva actuació). La dinàmica dels grups efímers és incompatible amb la construcció d’unes línies comunes d’actuació. Aquests grups poden tenir el seu paper, però en cap cas poden substituir la necessitat d’organitzacions que treballin de manera continuada en temàtiques diverses, de manera que acumulin experiència, contactes, etc. Precisament per la seva capacitat de mantenir-se en el temps aquestes organitzacions podran constituir les bases d’un projecte col·lectiu que no desaparegui a les primeres de canvi i hagi de reinventar-se reiteradament.
Una proposta pràctica per iniciar el treball en comú
Per l’avanç qualitatiu de les nostres pràctiques resulta essencial un procés ampli de debat, que posi sobre la taula els objectius a curt termini, les línies estratègiques sobre les que treballar i les formes d’organització des de les que realitzar aquest treball. Aquest debat ha de partir de diverses anàlisis sobre la realitat present i concretar finalment en unes conclusions que defineixin el projecte polític dels anarquistes. Anàlisi que, a l’estil de les diferents comissions existents en algunes assemblees del 15M, poden centrar-se en temàtiques concretes: laboral, Barri, Joventut, Economia…
Així mateix han de sorgir espais on compartir les diferents anàlisis i confrontar entre ells. Espais des d’on extreure unes conclusions compartides que marquin la nostra activitat futura. En tot aquest procés hauran de participar tots els grups llibertaris que, en un sentit ampli, aspiren a un canvi social que parteixi de la societat mateixa (o d’una gran part d’aquesta).
No cal dir que tota aquesta feina està per fer. En general, les nostres anàlisis són escasses, antiquades o simplistes. L’anàlisi del capitalisme o de l’Estat que fan molts autors clàssics no s’adapta al context present, per molt que ens entossudim a adequar el present amb calçador als nostres esquemes. Els nostres pamflets són una sèrie de llocs comuns repetits desenes de vegades, veritats autoassumides que poques vegades ajuden a aclarir posicions o a saber què hem de fer. Des d’aquesta incapacitat per analitzar la realitat present és impossible influir positivament en la societat. D’aquí també que en ocasions acabem fent-li el joc a la dreta o a la socialdemocràcia, incapaços de presentar-nos com una força en si mateixa.
També, com ja hem indicat, estan per definir els temps i els espais en els quals aquests debats podrien tenir lloc. Els mitjans de contrainformació (virtuals o en paper) són una bona eina per començar, però en cap cas són prou. Cal tenir trobades presencials a nivell local i regional, amb unes línies de debat i uns textos coneguts per endavant, amb un funcionament acordat pels grups participants. Trobades que es desenvolupin amb la voluntat d’arribar a acords que siguin d’alguna manera vinculants per a les organitzacions.
Finalment, cal ser capaços de traslladar aquestes conclusions a la societat. Exterioritzar què és al que aspirem, per què, quines són les nostres propostes de futur a curt i mig termini, les nostres estratègies… Només d’aquesta manera podrem anar més enllà de la difusió ideologitzada i començar a enganxar amb les pràctiques dels moviments socials. Tornant a ser un actor polític rellevant amb idees i propostes per millorar les coses des d’avui mateix. Perquè aquest procés de ruptura amb el gueto pugui tenir lloc resulta essencial participar en els moviments socials, des d’un proposta específicament llibertària però sense pretendre forçar els seus temps i dinàmiques. Hem de ser capaços de potenciar les propostes més avançades del moviment sense aspirar a dirigir o exercir d’avantguarda. Defensar les nostres posicions i no cremar-nos si no són acceptades. Comprometre’ns a treballar i no posar traves si les decisions no són les que desitjaríem. Ser crítics sense ser destructius.
Per on comencem?
Aquesta potser és la pregunta clau. Són moltes coses per fer i la majoria no sabem ni per on començar. Lluny de tractar-se només de construir, els problemes enquistats dins del moviment moltes vegades tiren avall qualsevol intent abans fins i tot de començar a caminar.
A nivell individual, és fonamental repensar què dinàmiques negatives estem reproduint: enfrontaments personals, actituds intransigents, falta de compromís i d’humilitat… Són problemes que no tenen altra solució que tornar conscients en un mateix i comprometre a canviar, començant a participar d’una manera més constructiva, oberta i honesta.
També resulta necessari acabar amb els xiringuitos, tan comuns en l’esquerra, muntats sobretot per reafirmar-nos a nosaltres mateixos. Tenim la tendència a moure’ns en els espais on tenim cert reconeixement i ens sentim còmodes. En el moment en què aquests espais s’obren i entra gent nova, sorgeixen problemes a causa que aquesta renovació posa en qüestió el nostre antic estatus dins del grup. Això dóna lloc a escissions que, justificades de les formes més rocambolesques, no són més que xiringuitos muntats únicament per qüestions personals i no per diferències polítiques de calat.
Per qüestions similars, tendim a crear nous grups abans de participar en els ja existents. La majoria de grups desapareixen, més que per una decisió conscient, per una falta de relleu. És fins a cert punt comprensible tal com canvia la situació vital dels militants d’un projecte, aquests es vegin obligats a abandonar-lo o minimitzar les responsabilitats que poden assumir respecte al col·lectiu. Cal que els grups gestionin aquest relleu, però també que les persones que puguin fer-ho es comprometin amb els projectes ja existents més que començar des de zero i duplicar feina. Per a això també cal, per part dels antics membres, saber arribar a acords respecte als canvis en les línies generals del col·lectiu davant l’entrada de nous membres i, per part de qui entra a participar, respectar les decisions i el treball acumulat durant l’existència del grup.
A nivell col·lectiu, hem d’assumir una visió de conjunt i anar més enllà del treball de la nostra pròpia assemblea. Començar a desenvolupar anàlisis en el terreny en què ens movem i compartir-los amb la resta de grups. Començar a organitzar espais de debat amb col·lectius propers (ja sigui geogràficament o de temàtiques tractades) per construir xarxes de suport i de debat. Utilitzar els mitjans que ja existeixen per presentar aquestes anàlisis i per confrontar-los amb els d’altres organitzacions afins, de manera que es generi un procés de debat amb perspectives de certa confluència, amb l’objectiu de desenvolupar les línies d’un programa comú dels llibertaris.
Si ho sabem fer, potser recuperem l’anarquisme com a moviment amb capacitat d’influenciar la realitat social i alterar el futur. En definitiva, està a les nostres mans abandonar la marginalitat i reconstruir-nos com a moviment revolucionari.
Liberty Cravan
____________________
Publicat originalment en castellà al web Regeneración: http://www.regeneracionlibertaria.org/sentando-las-bases
