Per Jordi Martí Font.
El 16 de maig del 2012, vaig participar en un debat organitzat per Òmnium Cultural a Tarragona sobre la independència de Catalunya a partir de la publicació del llibre coordinat per Roger Torras “Per què volem un estat propi? Seixanta intel·lectuals parlen de la independència de Catalunya”, dins del cicle de xerrades-debat “Reflexions a l’entorn de Catalunya, nou estat europeu”.
A la xerrada, compartida amb Roger Torres, coordinador del llibre, l’exalcalde de Valls Jordi Castells i el professor de Filologia Catalana i escriptor i Magí Sunyer, hi vaig defensar diversos punts sobre l’alliberament nacional i social en què ara m’allargaré després que el Josep Cots, d’Òmnium de Tarragona i amic, m’ho demanés unes quantes vegades.
La meva intervenció i les posteriors aportacions que vaig fer en el debat anaven en la línia de posar en dubte els arguments que defensa aquest independentisme de dretes, tot i que s’anomeni a si mateix “transversal” que darrerament patrocinen els mitjans de desinformació principatins i que és el responsable d’haver tret al carrer la més gran manifestació independentista de la història de les quatre províncies. Dic de dretes perquè és això mateix parlar d’independència i alhora fer pactes amb el PP que deixaran la majoria de al població d’aquesta terra mítica que diuen que volen alliberar en la misèria. O no fer pactes i deixar la gent sense sanitat, ni educació de qualitat, protegir els bancs que ens roben amb participacions preferents o qualsevol altre invent, protegir “la Caixa” i els seus muntatges empresarials de la desobediència ciutadana, rebaixar els salaris de la majoria per -diuen i menteixen- sortir de la crisi-robatori o aplaudir la policia quan obre el cap a gent que l’únic que fa es exercir el dret de ciutadania i protestar… Unapart important dels patrocinadors de la manifestació han fet això mateix en els darrers anys i en els darrers mesos i setmanes i no es veu per enlloc cap intenció de canvi.
Ara bé, la gent que va sortir al carrer seguint aquest lema de l’estat propi ho va fer per a això mateix? Per destrossar sanitat i educació i que no es noti tant amb l’excusa que “alliberen” (o no) alhora la pàtria? És clar que no. Els amos són molt hàbils i ens cal reconèixer-los aquest do que tenen de fer mirar cap a un altre lloc mentre ens roben i alhora fer desaparèixer les reivindicacions socials al costat de les nacionals, quan en aquest tros de món unes i altres han anat i crec que han de continuar anant plegades i juntes, com un tot que alhora que ens fa lliure com a catalanes ens allibera com a persones. Però mirem-nos que diuen i veurem qui són…
Com a persones que vivim als Països Catalans repartits en quatre estats i on encara es parla o hi ha rastres de la llengua catalana, som nosaltres el subjecte actiu que ha de parlar a l’hora de demanar la llibertat de la terra i de la gent. Per això, el primer que vaig voler ressaltar a la xerrada esmentada i que crec que cal tenir en compte és el marc territorial, que també s’ha fos com gel en una olla al foc. Per mi, aquest continua sent els Països Catalans, malgrat les possibilitats que tinguin les quatre províncies d’esdevenir un estat, perquè el nervi de la nació és la llengua, no l’espoli fiscal ni el Barça ni la Moreneta, i la llengua es parla a Guardamar i a Salses, a Eivissa i a Fraga. Tant de bo els independentistes de dretes tinguessin tan clar com tenen els unionistes de dretes i esquerres el marc lingüístic quan l’ataquen sense vergonya en cada una de les seves baules més febles o no tan febles. Si tinguéssim l’espoli fiscal que tenim i no tinguéssim llengua és clar que podríem arribar a ser un estat a partir de la conscienciació de la injustícia econòmica que aquest suposa, però és clar també que no seríem una nació, almenys tal com l’hem construït ideològicament els darrers dos-cents anys. Podem canviar-lo, tot i que jo no el canvio per unes propostes basades en acudits (el riure és bo però sol, sense res més no porta enlloc), llocs comuns ni discutits ni parlats (com fer centre de la lluita independentista la gratuïtat de les autopistes (aquest no és el gran problema tot i que no vull negar que desobeir no pagant és una potent forma de formar-se en la desobediència) o altres formes de passar l’estona per bastir un ideari que quan l’expliques fora del nostre àmbit nacional propi alguns cops arriba a fer riure, ja em disculpareu… I dic que fa riure tenint en compte altres nacions, processos, etc.
A banda que si parlem de diners, parlem-ne. Així, si l’espoli fiscal del Principat escapçat per part d’Espanya és insuportable per a una certa burgesia i per a la resta de gent, ens diuen, per a aquesta “resta de gent” és molt més lesiu notar com les grans fortunes reben la protecció de lleis, jutges i policia i els treballadors i treballadores, les persones que vivim del nostre salari quan tenim feina (que malgrat ens vulgui fer pensar el contrari, continuem sent majoria) patim un robatori constant per molts dels que es queixen d’aquest “gran atracament” cada un dels dies de la nostra vida, tant per part de l’Estat com dels encarregats de la finca principatina que xalen com qui més acumulant diners que mai no reparteixen com no sigui amb els seus. Per a nosaltres, salaris baixos, pocs impostos als rics i no persecució dels lladres que se salten fins les seves normes (Millet i companyia continuen gaudint d’una vida regalada mentre les presons que gestionen des de Barcelona són plenes a vessar de “petits delinqüents!”. Tot això, per tal que l’insult a la intel·ligència sigui més gran, va ben acompanyat per la desaparició de les condicions mínimes de benestar social que qualsevol ésser humà necessita: casa, sanitat, transport, cultura, educació… No és aquest el camí que semblen voler seguir molts dels que a darrera hora, com il·luminats per no se sap qui, es declaren independentistes. No és el camí de la igualtat econòmica, del repartiment de diners i la defensa dels drets socials existents pensant sempre en al seva extensió. I que quedi clar que no és per ser de darrera hora que els critico aquí, ja que cadascú tria quan canvia d’opinió, sinó pels interessos ocults de classe que la seva opció independentista acull, no anomenats però sí explicitats en cada un dels seus moviments i accions. I repeteixo i insisteixo que aquí cal separar la gent que de bona fe, la majoria, va participar en les mobilitzacions darreres de les persones que intenten dirigir el procés i en bona part ho aconsegueixen repetint allò del “Primer la independència i després ja veurem” mentre no deixen de robar a les classes baixes i mitjanes drets i protecció social des d’una evident opció de classe, de dretes en aquest cas.
Per acabar voldria fer una reflexió sobre el concepte tan tocat, retocar, dit i repetit d’independència. Avui en dia, vivim en un macroestat autoritari i poc democràtic anomenat Unió Europea, una estructura dirigida pel Banc Central Europeu al servei dels interessos del gàngster banc Goldman Sachs (culpable de la “crisi-atracament” que estem patint, no sol però sí ben acompanyat). A la Unió Europea dominada pels “mercats”, la democràcia és només una paraula sense contingut. Aquí i en aquest moment de la història, els estats no tenen ni veu ni vot (malgrat les brometes de bar sobre si Alemanya, França, la Merkel o Sarkozy-Hollande), sinó que només hi són per fer complir les normes que des de l’economia capitalista ens dicten i que tenen un objectiu: fer negoci per a un grupet d’ultrarics amb la privatització del que va ser l’Europa social, l’estat del benestar, etc. Avui, aquí, apel·lar a la independència i punt com a projecte emancipador, tal com es feia fa uns anys basant-la en la creació d’un nou estat i punt està fora de lloc o directament resulta ridícul. L’estat no garanteix la independència. L’exemple el tenim a Grècia, un estat que no és independent, o a l’Estat espanyol, que seguirà el mateix camí. L’estat propi, doncs, no és garantia de res més que no sigui el control damunt de la violència policial, sempre al servei dels mateixos i com a exemple les 125 persoens detingudes per Felip Puig amb motiu de la vaga general passada i els zero detinguts per delictes econòmics (sí, ja sabem que els rics tenen la legislació feta per tal que robar no sigui delicte però és que no detenen ni els que se salten les seves pròpies normes…), i algun servei de beneficència que pugui fer la funció de caramel enverinat per a reduïts grups de persones que es barallin per les molles i distreguin així la seva ràbia lògica davant la misèria que s’estén, davant la pobresa que els engoleix.
Per tant, que casa nostra sigui els Països Catalans i que aquest sigui el nostre marc mental sempre, sense apriorismes de noms ni de mapes però sí amb la voluntat ferma d’exercir de català (amb noms i formes diverses) arreu de la nació és un objectiu factible, com tots els que plantejo, que ens pot fer anar més enllà.
Que no acceptem la Unió Europea com a únic marc possible de relació internacional és una possibilitat que cal defensar arreu. Cal dir ben clar que l’Estat no assegura res, perquè hi ha estat que són pures colònies i, per tant, ha de ser la societat civil organitzada qui construeixi la independència mes que no pas una majoria simple de votants qui guanyi un referèndum. Amb això no nego el referèndum sinó que afirmo el procés com a constitutiu real de la independència. Perquè és la independència el camí però no l’objectiu final.
Jordi Martí Font, filòleg i professor de Llengua i Literatura, membre de la CGT, del CIP, de l’Ateneu Llibertari Alomà i de la CUP de Tarragona. Publicat a PobleViu.cat.
