Principis ideològics d’Embat
Anarquisme polític: és a dir, que no es queda en les referències filosòfiques i vivencials de l’anarquisme i recupera bona part de la seves teories, pràctiques i història (especialment, les de l’anarquisme organitzat) amb la intenció de transcendir políticament i incidir en tots els aspectes de la vida quotidiana de les classes populars.
Els pilars de la nostra intervenció política són:
- L’organització com a element pràctic per engrandir la nostra capacitat d’intervenció política, les nostres reflexions teòriques i la nostra capacitat real d’incidir en la societat. L’organització com a multiplicador de les potencialitats de cadascuna de les militants. L’organització com a pràctica concreta i com a aprenentatge de l’autodisciplina, del debat, de la diversitat i dels jocs de majories i minories, de la crítica i l’autocrítica i de la millora de les nostres actuacions polítiques i socials.
- L’autogestió com a satisfacció de les necessitats, reivindicacions i finalitats individuals i col·lectives, per part de les pròpies afectades, sense interferències de les lògiques de mercat i de dominació. Com a objectiu, com a pràctica i complement necessari de la nostra intervenció. No entesa únicament com a finalitat, sinó com a element quotidià i garantia que la nostra actuació conté el requisit indispensable d’allò que considerem un principi substancial. Dit d’una altra manera, observant una línia de coherència i ètica entre mitjans i finalitats i posant en pràctica l’autogestió aquí i ara.
- El suport mutu que significa cooperació i solidaritat en les lluites laborals, socials, pels drets i llibertats… en una concepció solidària que va més enllà de la reciprocitat concreta. Suposa pacte solidari, treball en equip en els terrenys econòmic, social i polític. I esdevé tant una dinàmica interna de la nostra organització com una manera de relacionar-nos amb organitzacions i moviments socials afins i en el si de les classes populars.
- La democràcia directa que comporta que totes les persones implicades tenen la capacitat per exposar, en igualtat de poder, els seus punts de vista, iniciatives, propostes i de participar directament en la pressa de decisions.
- L’acció directa que suposa la intervenció política i social de les persones afectades en la solució de les seves problemàtiques sense mediacions alienes, especialment si aquestes formen part del problema o del sistema (burocràcies, governs, aparells judicials).
Socialisme llibertari: model social on es donarà l’igualitarisme a nivell econòmic, polític i social i el més ampli desenvolupament de les llibertats individuals i col·lectives.
La propietat del mitjans de producció industrial, agrícola, artesanal, tecnològic… i del medi natural serà comunal i col·lectiva.
Advoca per l’abolició del treball en el sentit d’esclavitud del salari, i propugna que les classes populars s’autogestionin per a millorar les condicions laborals, incrementar-ne l’eficiència, el respecte a la natura i fer satisfactori el treball.
En el socialisme o comunisme llibertari, la propietat privada i l’Estat seran suprimits i s’organitzarà la societat a través de federacions de treballadores que autogestionaran la producció i de comunes de persones que autogestionaran la vida. Totes les decisions seran preses mitjançant la democràcia directa i representativa i la participació de totes les persones directament implicades.
La creació d’estructures d’autogovern no tindrà com a objectiu ni finalitat reproduir les formes més o menys laxes de la dominació de l’Estat.
Perquè allò comú ha de prioritzar allò individual. La vida com quelcom col·lectiu des de la llibertat i la igualtat plenes.
Antiestatisme: perquè considerem que satisfer l’Estat és la institucionalització de la violència política (policial, militar, jurídica, fiscal, administrativa, ideològica, de gènere, etc) de les classes dominants sobre la resta de la societat, i un instrument fonamental del control i de la uniformitat cultural i social, basats en el mite de la unitat nacional (bandera, himne, idioma oficial, història gloriosa, seleccions esportives, etc.) per sobre de les diferències de classe.
Rebutgem el mite de l’Estat neutre i democràtic al servei del conjunt de la societat. La història ens mostra el contrari.
Les formes d’Estat han anat variant al llarg de milers d’anys. En l’actualitat, en el mode de producció capitalista, l’Estat participa en la constitució i consolidació de grans monopolis públics i privats i en les pràctiques neoliberals de privatitzacions, retallades i obertura a la competència permanent dels béns i serveis públics.
La globalització neoliberal no ha acabat amb la funció de l’Estat, simplement ha modificat els seus mètodes d’actuació per garantir la despossessió democràtica i econòmica de les classes populars i accelerar la destrucció dels sectors públics i altres restes de «l’estat del benestar».
L’antiestatisme anarquista cerca l’emancipació de la societat de l’Estat i del capitalisme i defensa l’autogestió democràtica de les persones i les seves vides i la socialització dels béns i serveis comunals. És radicalment diferent de l’antiestatisme liberal que vol «menys estat» i primacia dels mercats i la globalització econòmica i «més estat» per controlar la població i defensar els interessos capitalistes.
També de l’antiestatisme teòric del marxisme-leninisme, atès que les experiències soviètica, xinesa i altres han demostrat que l’Estat no és només un «producte de les contradiccions de classe condemnat a extingir-se» amb la desaparició del capitalisme, sinó un aparell de dominació en si mateix que es reprodueix generant una tecnocràcia que constituirà la nova classe explotadora.
Cal alliberar la societat de l’Estat!
Anticapitalisme i classisme: contra la propietat privada dels mitjans de producció i dels medis naturals. Contra l’explotació laboral i l’exclusió social que genera el sistema capitalista. Contra les seves desigualtats econòmiques i la marginació social i vivencial que li són implícites.
Com a conseqüència, entenem la lluita de classes com el primer i fonamental enfrontament social, del qual deriven o s’hi complementen les lluites contra altres dominacions. Dominació econòmica; dominació política, jurídica i militar; i, dominació cultural i ideològica es complementen i formen un tot en el qual la propietat dels mitjans de producció i dels recursos naturals tenen una importància vital i necessària, però insuficient per explicar tota la bastida del sistema de classes socials.
La classe obrera o les classes populars han passat i passaran per fases en les quals la seva composició ha variat i variaran substancialment; no obstant, resta la contradicció fonamental respecte de la riquesa, la propietat, l’autosuficiència, el control de la pròpia vida, etc.
L’anomenat subjecte revolucionari, per a l’anarquisme, sempre ha anat més enllà o ha estat més complex que la simple referència al proletariat urbà i industrial.
Feminisme com a doctrina política enfocada a combatre el patriarcat i el masclisme, des de la ideologia i la pràctica, així com la revisió constant dels privilegis. Entenem que el feminisme no pot ser imparcial davant altres lluites. Per això, no tots els feminismes són el nostre. Alguns trets que defineixen el feminisme de la nostra organització són:
- Interseccional: Hi ha multitud d’opressions diferents que s’han de combatre. I el feminisme les ha de combatre colze a colze. Perquè si no acabem amb totes, no n’acabarem amb cap. Perquè totes les persones estem, en relació a d’altres, en una posició de privilegi que només podrem afrontar des de l’autocrítica i la responsabilitat.
- De classe: Els mecanismes entrellaçats del capitalisme i del patriarcat controlen les nostres vides, el nostre temps i les nostres relacions. El capitalisme se sustenta en el patriarcat.
Perquè el capitalisme afegeix una doble opressió sobre les dones (triple o més sobre moltes), reivindiquem l’opressió de classe com a una més de les que ha de combatre el feminisme, en un moment en què es posa en dubte aquest concepte i les classes privilegiades s’estan intentant apropiar del terme en el seu favor. La sororitat s’ha de construir des del suport mutu i des de baix i amb les de baix. - Llibertari: perquè lluitem des de l’autoorganització horitzontal, no només com a eina de lluita sinó com a proposta política. Hem de plantejar una crítica i una lluita contra l’Estat, com a eina opressora del patriarcat i proposar formes d’organització que consolidin estructures socials veritablement democràtiques, horitzontals i participatives, que esdevinguin espais reals de decisió i actuació.
- Transversal i intersectorial: El feminisme ha d’impregnar l’anàlisi i les estratègies de tots els àmbits de lluita. Perquè si el patriarcat afecta tots els nivells de la nostra vida, la lluita contra ell també ha d’estar a cadascun d’aquests espais.
- Des de l’arrel: apostem per la deconstrucció del sistema sexe-gènere, en tant que sistema binari, dicotòmic, concatenat i asimètric, que genera control, limitació i dominació sobre les nostres identitats, expressions i sexualitats.
Ecologisme perquè tenim relacions d’interdependència i reciprocitat amb la natura i, per tant, apostem per restaurar i preservar l’equilibri dels ecosistemes.
La crisi ecològica és un del majors problemes al quals ens enfrontem perquè el productivisme sense fre, l’extractivisme, la contaminació galopant, els models de monocultius i de ramaderia extensius, el turisme depredador, l’expansió de les zones urbanitzades, els transports altament contaminants i altres elements del capitalisme estan provocant l’escalfament global i una empremta ecològica devastadora i posant en risc la pròpia supervivència del gènere humà i de la Terra.
Reivindiquem la primacia de la vida digna i socialment equilibrada sobre les lògiques capitalistes de producció i consum.
Federalisme: la lliure federació de les persones i les seves comunitats bàsiques o més complexes per a la construcció d’una societat lliure i igualitària.
Es tracta de construir una organització social basada en el lliure acord que vagi des de l’àmbit local al comarcal fins al conjunt de la humanitat.
El federalisme i el confederalisme (suma o projecció de federalismes) no és poden reduir únicament a una relativa descentralització administrativa. Han de preservar la llibertat i la voluntat associativa d’individus i comunitats.
D’altra banda la nova societat (socialista llibertària) no ha de cercar dreceres autoritàries ni burocràtiques per imposar criteris que no hagin estat prèviament discutits i acceptats per les comunitats de base.
Ateisme: apostem per una societat en la qual les religions estiguin fora de les decisions sobre la vida de les persones i no condicionin la moral col·lectiva ni els coneixements empírics.
Les creences i cultes religioses han de restar a l’àmbit personal o grupal.
Majoritàriament no creiem en éssers superior ni en doctrines ni comportaments revelats. Des del nostre punt de vista, les persones tenim suficients capacitats per establir, de manera social i comunitària, els criteris filosòfics, ètics i formatius que ens permetin tenir una vida més plena basada en principis, valors i actuacions solidàries, honestes i lliures.
Antiracisme i anticolonialisme: Admetem la colonialitat heretada i lluitem per trencar amb la dinàmica centre-perifèria que situa unes persones al mig i les altres fora amb marcatges socials com l’origen, la cultura i/o la llengua, la religió, la raça o l’ètnia, entre d’altres.
Cal situar el racisme estructural, institucional i social que assenyala i marca amb la pobresa, l’exclusió i la discriminació fonamentalment a les nostres joves germanes racialitzades com a una de les bases estructurals i ideològiques del domini social en el sistema capitalista.
Els períodes de crisi econòmica i de regressions socials són propicis per enfortir el racisme. Els poders polítics i la burgesia utilitzen el racisme per dividir aquelles que ens beneficiaríem d’unir-nos per contrarestar els efectes devastadors del capitalisme. Designar els bocs expiatoris com a responsables de l’atur, la precarietat i la misèria, permet a la burgesia de distreure les classes populars de les exigències d’igualtat econòmica i social.
Les polítiques de tancament de fronteres, les lleis dirigides a estigmatitzar part de la població o, fins i tot, les pràctiques concretes de les institucions polítiques (policia, justícia, escola…) tendeixen a participar a la implementació del racisme estatal.
Hem de prendre consciència que la lluita, l’empoderament popular i les seves actores són i seran diverses i assumir-ho de manera corresponsable en la nostra organització.
Sobiranisme com a extensió de la idea de llibertat. La sobirania s’entén com la capacitat col·lectiva i individual de prendre decisions i d’actuar en totes les esferes de la vida sense coaccions ni dependències.
El sobiranisme contempla el conjunt de sobiranies (energia neta, alimentació ecològica i saludable, economia social i solidària, drets al nostre cos i a la nostra sexualitat, capacitat de decisió, etc) a les quals haurien d’accedir i d’exercir les persones d’una determinada comuna o territori, inclòs el seu dret a l’autodeterminació respecte d’un altre territori o Estat.
<< Objectius parcials, específics i tàctiques << | >> Codi militant >>