La crisi econòmica i política que viu l’Estat espanyol es manifesta a Catalunya d’una forma sui generis. Així, l’onada de nacionalisme de caràcter reaccionari que assola Europa des que va començar la crisi a Catalunya pren un caràcter democràtic. Democràtic quant a l’exigència del dret a decidir. Es pot arribar a comprendre que davant de tantes notícies negatives relacionades amb la crisi, que veiem cada dia als mitjans i en el nostre propi entorn immediat, molta gent vulgui il·lusionar-se per alguna cosa i, en aquest cas, somiar amb un país nou i millor .
En determinats ambients de la mateixa Catalunya es pren de vegades aquesta onada independentista com quelcom impulsat des de les institucions, com un fet induït des de dalt. Jo discrepo d’aquesta opinió, ja que encara que d’alguna manera les institucions -municipis, funcionariat, consells comarcals, partits, Església, etc.- participen també en aquesta creixent marea aportant finançament i omplint els seus espais de propaganda independentista, és innegable que hi ha un impuls massiu d’una part important de la població. Són centenars de milers les persones que s’estan mobilitzant des de fa anys en consultes municipals, manifestacions i altres actes simbòlics -com penjar banderes als balcons- i que volen una ruptura democràtica amb Espanya. Dir que tota aquesta gent està manipulada no és real. Hi ha una nombrosa base social que actua fora de l’actual marc institucional i del joc dels partits polítics. Al contrari, són els partits i les institucions que han hagut de recol·locar-se i adaptar-se a la nova situació que li imposa la societat catalana -o la part mobilitzada-.
Independentistes d’avui
A aquests independentistes d’avui se’ls retreu que no es mouen per una altra cosa, ja que les manifestacions per temes “socials” no són tan nombroses ni de lluny. A molts els n’hi ha prou amb penjar una bandera i sortir un cop l’any a manifestar-se. Però no deixa d’haver una bona part de participants en aquests actes que també es mobilitzen per aturar la privatització de la sanitat, defensar l’educació pública, en les vagues generals … Una cosa no treu l’altra.
Es denuncia la “transversalitat”, el interclassisme típic dels moviments nacionalistes, però potser s’obvia que inevitablement se’ns està col·locant davant d’una dicotomia: o el “Reino de España” o la República catalana. No prendre partit per cap significa en aquests moments quedar-se fora de joc.
El que es planteja en aquesta fase no és si es vol la Independència o no, sinó el propi dret a decidir com a poble. Es tracta del dret d’autodeterminació que si s’aprofita pot obrir la porta a altres debats que vagin més enllà de la simple elecció entre Espanya o Catalunya. S’obre el camí a un debat constituent sobre el model polític i social d’aquest nou país. I el nostre paper en aquest debat públic és aconseguir apropar-nos a un escenari propici per a una ruptura que deixi fora de joc a la dreta neoliberal que governa Catalunya i que posi al seu torn a l’Estat espanyol contra les cordes.
Des de les elits catalanes se li té por a aquest debat. Per a aquesta elit, o Catalunya s’integra a la Unió Europea i a l’euro -no ens han parlat encara de l’OTAN-, o no hi ha independència. Una part de CiU no és independentista i una altra bona part que ara diu ser-ho ho fa per oportunisme. La societat ha canviat i exigeix posicionaments clars.
Hi haurà més drets i llibertats a la Catalunya independent? Milloraran els interessos de la classe treballadora? La resposta és que si hi ha mobilització i organització suficients llavors s’obrirà un escenari des del qual es pugui avançar en el social. Només així tenim una oportunitat. Si no hi ha mobilització i organització no hi haurà ni independència ni dret a decidir. El que cal és que no es quedi el dret a decidir circumscrit a Catalunya i a la qüestió nacional. Volem que decideixin tots els pobles, grups humans i persones. Volem decidir-ho tot. Sempre . Aquesta és la clau de la ruptura.
_________________________
Miguel Gómez, militant del Procés Embat
_________________________
Publicat en castellà al Periódico Diagonal: http://www.diagonalperiodico.net/la-plaza/20012-reforma-o-ruptura.html