Aquest dissabte era un tema recurrent. Com el mateix dimarts 17 de març, quan va saltar la notícia de la revisió per part del Tribunal Suprem de la sentència absolutòria de l’Audiència nacional a les encausades pels fets del Parlament del juny de 2011. Parlant i parlant, tothom coincidíem en opinar que les 8 condemnes a 3 anys de presó que el Tribunal Suprem s’havia tret de la màniga en una sentència esparverant (i que podeu trobar aquí) busquen un escarni públic. I que també persegueixen generar pànic exemplificant a què ens exposem per la nostra militància en diverses lluites socials. Setmanes endarrere hem conegut també algunes condemnes a varis anys de presó per les protestes provocades pel desallotjament i enderrocament parcial del centres social autogestionat de Can Vies, al barri de Sant de Barcelona el maig del 2014. Durant les properes setmanes i mesos assistirem a nous judicis, on les peticions de presó tornaran a estar a sobre la taula, per participar en la vaga general del 29-M del 2012 i de nou per la solidaritat amb Can Vies.
Poc a poc la repressió normalitza l’ús de la presó, tant de la preventiva com de la ferma, de la derivada d’una condemna. De fet, sembla que estem arribant al nivell perillós en el que una sentència de dos o tres anys de presó, fins i tot, pot arribar a semblar poc dura. Que podria haver estat pitjor, com certifiquen algunes condemnes de 5 anys o peticions fiscals de més de 8 anys. És perillós que una condemna a anys de presó hagi deixat de sorprendre’ns. Vol dir que els darrers mesos o potser anys hem creuat un llindar molt perillós.
L’atac de l’Estat als moviments socials i a la política al carrer ha escalat uns quants esgraons més amb les aprovacions de fa tot just uns dies/setmanes de la reforma del Codi Penal i de la reforma de la Llei de Seguretat Ciutadana (o Llei Mordassa). Jo crec que ja des d’abans de la seva aplicació aquestes lleis persegueixen activar la millor eina de què disposa el Poder en contra les lluites que els qüestionen: la por. I la por, en la mesura que té una capacitat dissuasòria evident i efectiva i que segurament junt amb la manca de resultats tangibles és el principal factor de desmobilització, és una veritable arma de destrucció massiva en contra de les organitzacions i moviments socials. Les sentències de l’Efecte Can Vies, de l’Aturem el Parlament i la presó provisional i persecució penal de vaguistes busquen també estendre la por.
Tot i que potser els darrers 12 o 24 mesos hi ha hagut una certa disminució de la protesta al carrer, el cert és que la reestructuració capitalista que estem patint des del 2007-2008 ha provocat una forta contestació. Els diferents governs, tant polítics com econòmics, en son ben conscients. Ho mostra aquest enduriment repressiu, acompanyat d’un increment de la despesa en material antiavalots, la introducció de noves tècniques de control de manifestacions i de l’espai públic, etc. Jo no soc ni psicòleg social ni sociòleg, però suposo que també els governs són conscients que és perillós aplicar pressió sobre grups humans grans sense deixar una via d’escapatòria. En un altre nivell ho hem vist al carrer quan, en general, les càrregues policials sempre acostumen a deixar un punt de sortida. Una sortida que és bona per a l’operatiu policial però que no correspon als nostres interessos.
Tinc la sensació que la nova moda electoralista respon també una mica això. Els grans mitjans de comunicació, els que marquen el dia a dia d’una part important de la població, fa mesos que per reiteració han fet un autèntic fetitxe d’això que alguns anomenen la “nova política” equiparada a unes expectatives electorals. Noves cares, noves sigles, enunciats aparentment nous o, com a mínim, una mica fora del que estàvem acostumats. Fa anys que molts de nosaltres hem patit el complicat que és sortir a un gran mitjà de comunicació o, quan hi apareixes, no sortir a l’apartat de successos i poder-ho fer amb les nostres pròpies paraules. És a dir, que s’expliqui allò que pensem, defensem i proposem; la nostra diagnosi del present i les solucions que ens agradaria debatre. Ho hem patit, al llarg d’un silenci i una estigmatització, i sovint ridiculització, que ha durat anys i panys. També fa anys que ens han anat explicat les vinculacions entre els grans grups mediàtics i diversos sectors empresarials i financers. Ho hem sentit en xerrades i nosaltres ens n’hem fet ressó. Em costa pensar que les aparicions mediàtiques dels darrers mesos siguin fruit d’una suposada hegemonia que haguem aconseguit per nosaltres mateixos. Més aviat tendeixo a pensar contrari, que se’ns vol fer partícips d’una hegemonia precuinada des de fora, que se’ns ha preparat amb cura per a que ens l’empassem plàcidament.
No és el meu objectiu de plantejar aquí el debat de si votar o no en unes eleccions, ni molt menys a qui arribat el cas. A més, segurament cada cicle electoral és diferent: comitès d’empresa, ajuntaments o parlaments. En canvi, no em vull estar de dir que aquest electoralisme reeditat fa un cert tuf. En un context on es criminalitza qualsevol forma de fer política fora de les institucions sembla que se’ns estigui encaminant, novament, a tenir fe en els processos electorals. Com si l’arribada d’una nova formació al govern, sense canviar la manera com es fa la política, hagués de ser el remei a les situacions imposades per les darreres agressions del capitalisme. Per la meva experiència, sabem que això no és necessàriament així. Per exemple, un pot tenir una majoria en un comitè d’empresa (recordem que també és una institució, en aquest cas que pauta la política per delegació en els centres de treball) però sense una plantilla organitzada i protagonista per ella mateixa de l’acció política, no serveix de res.
Sembla com si se’ns estigués encaminant a una nova dicotomia de “bons” i “dolents”. Els primers, els que es presenten a les eleccions (una part dels quals, per molt que insinuïn el contrari, amb una participació força marginal en allò que fins fa poc en deien els nous moviments socials alternatius). Els segons, els que opten per mantenir els carrers com espais de política. Una dicotomia que ja va estar vigent a finals dels 1970s, amb els resultats que tots i totes coneixem, o fa uns 15 anys amb la construcció dels okupes bons i els okupes dolents per part de molts mitjans de comunicació i la mateixa delegació del govern. Els propers temps seran complicats i haurem de saber com posicionar-nos al respecte. Caldrà evitar errors del passat i, especialment, no caure en marginalitzar la política i la lluita al carrer ni en el miratge de la política institucional. I això també va pels que, com jo mateix, militem en sindicats.
Original: https://lasaldelaterra.wordpress.com/2015/03/23/sortida-falsa/
