Per Miguel Gómez, participant del Procés Embat.
En els últims mesos hem estat testimonis d’una nova “revolució de color”. Precisament la denominació de Revolució taronja té el seu origen a Ucraïna, quan fa una dècada arriba al poder un govern pro-occidental gràcies a una mobilització de masses incitada per la propaganda i les forces polítiques de l’oposició al governo pro-rus que manava al país. Des de llavors hem vist bastants canvis de govern basats en la ruptura de la “legalitat democràtica”, i en les protestes, sovint violentes i sovint també ofegades amb violència. La Primavera Àrab i les protestes de Veneçuela o Iran són processos semblants. Es tracta d’una hàbil estratègia per treure i posar governs a l’antull dels capitostos de Washington i Berlín.
Centrant-nos a Ucraïna, les protestes van començar el passat 1 de novembre, quan el govern (oficialment aliat de Rússia) va rebutjar un tractat de lliure comerç amb la Unió Europea. Europa s’està jugant l’ampliació cap a l’Est, i Alemanya en concret desitja assegurar-se la ruta del gas natural, un recurs estratègic que depèn de Rússia ara mateix. Dominar políticament Ucraïna, elimina un intermediari, i serveix per pressionar des d’una postura de força a Rússia, que es veu arraconada. Per part dels Estats Units, necessiten deixar als russos sense una peça fonamental en la política exterior de Putin, ja que a Europa solament els quedaria com a aliats Bielorússia i Sèrbia.
Les cartes pro-occidentals van ser jugades correctament, combinant una mobilització des de l’oposició, amb l’atipament en general que tenen els ucraïnesos amb un govern qüestionat per nombrosos casos de corrupció que afectaven al propi Victor Yanukovich, el president d’Ucraïna. La propaganda va jugar un paper essencial presentant al president com un corrupte mentider a les ordres de Moscou, així com fent lloances del prometedor futur que li espera a una Ucraïna en la UE. Ni una paraula de la crisi econòmica europea, que afecta durament als seus propis països veïns com Hongria o Polònia. La propaganda porta anys criticant el govern rus, fent-ho semblar autoritari, capritxós i sense escrúpols. La veritat és que Putin ho posa fàcil.
Les protestes, doncs, van ser canalitzades per l’oposició, que defensava diferents postures. Al contrari que en el moviment d’indignats o d’Occupy, els partits de l’oposició van estar al capdavant de les protestes des del primer dia. Els moviments socials a Ucraïna són summament febles. L’esquerra porta anys en reculada. Únicament el moviment estudiantil podia jugar una carta independent de l’oposició, i ho va fer fora del procés de les protestes de novembre, encara que en paral·lel. No obstant això la repressió ha anat fent convergir ambdós moviments.
L’oposició es compon principalment del partit Pàtria (Batkivshchyna), de Yulia Timoshenko, una de les líders de la Revolució taronja. Timoshenko va ser empresonada en 2011 per un cas de corrupció, però que la premsa occidental ha fet passar com una presonera política víctima d’un muntatge. És un cas similar al d’un líder de l’oposició russa, Alexei Navalny. Europa i Estats Units s’afanyen a parlar de drets humans i llibertat de pensament quan els càrrecs presentats contra aquestes persones gens tenen a veure. El partit Batkivshchyna, suposa una alternativa al Partit de les Regions, liderat per Yanukovich que governava fins a la setmana passada. Hi ha una clara relació entre aquest partit i el govern Alemany, que està jugant un perillós joc que en els 90 va desembocar en la guerra de Iugoslàvia.
Un altre dels partits ho encapçala l’exboxeador, Vitali Kitchko, capdavanter d’Udar (Aliança Democràtica per la Reforma). Aquest partit té una tendència populista i ultra-nacionalista. Juguen la carta patriòtica i agiten el fantasma de l’imperialisme rus. A tot això cal dir que Ucraïna és un estat dividit ètnicament en dos grans blocs, un occidental i central, de parla ucraïnesa, i l’altre a l’est i al sud de parla russa. Ambdós conviuen gairebé al 50%. Per tant en aquests moments en certs aspectes es voreja una ruptura. Klitchko ha agitat l’ambient des de novembre i convocat manifestants armats contra la violència governamental.
Davant aquestes “autodefenses” de l’oposició ha fet la seva aparició com a força de xoc la milícia del partit Lliberteu (Svoboda), de caràcter feixista, liderat per Oleg Tyagnybok. Aquest partit ha vingut creixent fermament en les últimes eleccions i en molts casos ha arrelat fortament als barris de classe obrera de l’oest ucraïnès i especialment a Kíev. Són famosos els vídeos d’internet en els quals es mostren entrenaments paramilitars feixistes a Ucraïna. La majoria són membres d’aquest partit, encara que a la calor d’aquest s’han organitzat nombroses bandes de neonazis que han convergit malgrat les seves diferències personals i ideològiques.
Aquests tres partits Pàtria, Udar i Svoboda, han conformat el bloc opositor des de novembre, i ara es reparteixen el poder després de la renúncia de Yanukovich. Els sectors independents van ser ràpidament anul·lats de les places per les “autodefenses”. Tant anarquistes com trotskista (o qualsevol corrent d’esquerres) van ser expulsats, encara que a partir del 16 de gener van tornar a les places. En aquesta data Yanukovich proclamava una espècie d’estat d’excepció que va ser la gota que va satisfer el got no solament per a l’oposició que ja es trobava mobilitzada, sinó per a àmplies capes ucraïneses que els era igual la UE, però que no aguantaven ni un minut més la deriva autoritària del govern. Ambdues coses van convertir la situació en explosiva i van començar a produir-se els primers morts. Les protestes es van tornar més violentes a partir de llavors i va ser quan van destacar els grups feixistes i neonazis, molt bé organitzats per a aquestes circumstàncies. Els manifestants han anat arraconant a la policia, prenent ajuntaments i seus de les institucions, no sense col·laboració des de dins.
I després d’unes setmanes de lluites de carrer contínues es produeixen els successos de la setmana passada. Quan la policia antidisturbis va disparar sobre alguns manifestants es va veure que aquests també portaven armes de foc. L’intercanvi de trets va produir una massacre entre els combatents. El vessament de sang i la condemna unànime de la “comunitat internacional” va fer que Rússia abandonés el govern de Yanukovich. Aquest va abandonar Kíev i va buscar refugi en Sevastopol, seu de la flota russa en Crimea. A partir d’aquell moment mitja Ucraïna va caure sota el poder de l’oposició. L’altra mitjana segueix en mans del Partit de les Regions, triat en les eleccions de 2012.
Ara hi ha un govern de transició a Ucraïna, liderat pel president del Parlament, Alexandr Turchinov, del mateix partit que Timoshenko, i s’han convocat unes eleccions pel 25 de maig. Però les regions de majoria russa comencen a reaccionar. D’una banda el Partit Comunista està organitzant milícies per combatre el feixisme, i fer fora dels territoris on té força als grups neonazis. D’altra banda Crimea amenaça amb separar-se d’Ucraïna i integrar-se a Rússia si Ucraïna entra en la UE. Aquesta postura seria seguida per un nombre indeterminat de províncies, depenent de l’equilibri ètnic i lingüístic. En aquests moments una intervenció de l’exèrcit ucraïnès en favor de qualsevol dels contendents és impensable, donat el seu estat de penúria econòmica, amb una tropa igualment polaritzada en ambdós bàndols. La intervenció militar solament acceleraria la guerra civil, que cap bàndol vol, excepte els seus extrems.
Però la pugna entre Occident i Rússia es trasllada ara a la veïna Moldàvia, que es troba en idèntica situació que Ucraïna. Està pendent Moldàvia de signar un tractat d’adhesió amb la Unió Europea. Una part del país es nega ni tan sols a valorar-lo. Es tracta de Transnistria que és independent de facto i no reconeix l’autoritat del govern central. Però hi ha una altra part del país que amenaça amb la secessió si Moldàvia accepta entrar en la UE.
Veiem que Rússia encara no ha jugat totes les seves cartes i que després de la finalització dels Jocs Olímpics de Sochi, haurà de respondre. Rússia va guanyar una carta important en la diplomàcia internacional durant la Guerra de Síria, però la crisi ucraïnesa la pot perjudicar enormement si no actua amb habilitat. Mentrestant seguim a l’espera de l’aparició d’una esquerra a l’Est d’Europa amb capacitat d’actuar en contra del capitalisme. L’absència d’una esquerra digna d’aquest qualificatiu ha propiciat l’auge dels feixismes i del nacionalisme, cosa que pagaran car els pobles.
