Entrevista que van realitzar les companyes de la Soli, l’històric i cada vegada més actual portaveu de la CNT de Catalunya i Balears, al nostre company Quimi Gimeno, en ocasió de l’aniversari del brutal, i nocturn, assalt policial al seu domicili, que va donar lloc a la seva detenció, juntament amb 8 persones més, i posterior trasllat de totes elles a Madrid sota la aplicació de la Llei Antiterrorista.
Ahir, 28 d’octubre del 2016, va fer just un any de la matinada en què els Mossos d’Esquadra van esbotzar la porta de casa meva per endur-se’m a Madrid. Aquell dia vam ser nou les persones detingudes sota la Llei Antiterrorista, i deu les encausades.
Les darreres de les 39 que fins a dia d’avui han passat per l’Audiència Nacional vinculades a aquest cas. El jutge d’instrucció, curiosament no tenia quasi coneixement ni de qui era jo ni del motiu pel qual estava allà, tot i així, em va decretar presó sota fiança de cinc mil euros juntament amb tot un seguit de mesures cautelars. De forma similar va actuar amb la resta de companyes, exceptuant una, que va ser ingressada a presó preventiva.
Sens dubte, aquest ha sigut un any peculiar en la meva vida. A les cues de jutjats per deixar-hi la firma que assegurava la meva presència a territori espanyol (degut a la prohibició de sortir de l’estat), si van sumar la inestabilitat emocional, el neguit familiar i les dificultats per continuar amb la quotidianitat del dia a dia. Tres dies de detenció i trasllat a Madrid poden semblar pocs, però són prou perquè la impotència, la por i la ràbia et deixin una marca profunda. Encara així, junt amb els mals pensaments, s’hi sumen tot un seguit de records que m’han ajudat a tenir present els motius pels quals segueixo sent qui sóc i lluitant pel que lluito, com ho són el caliu del companyerisme i el reconeixement mutu compartit amb la resta de detingudes durant les llargues hores de confinament, la força transmesa per la solidaritat que es va viure aquells dies, els amics que recorren 600 kilòmetres per esperar i tornar-te a casa…
PER SEGON COP, UN JUTJAT DECLARA QUE NO HI HA PROVES QUE SOSTINGUIN QUE FORMEM PART DE CAP ORGANITZACIÓ TERRORISTA.
A dia d’avui, a diferència d’altres companyes, les causes que van portar a la meva detenció juntament amb la resta d’encausades en la segona part de l’Operació Pandora estan arxivades. Per segon cop, un jutjat declara que no hi ha proves que sostinguin que formem part de cap organització terrorista, cosa que malgrat les campanyes d’intoxicació llençades per la premsa del règim, era evident des del principi. Com ja vam denunciar en el seu moment, mitjançant el comunicat publicat pel grup d’encausades, hi ha evidències molt clares que tot és un muntatge dissenyat per la Conselleria d’Interior de la Generalitat de Catalunya. De fet, la jutgessa és molt explícita en la resolució d’arxivament de la causa quan diu que “el único resultado obtenido por los investigadores es la comprobación de que los investigados se relacionan con personas del colectivo anarquista”, és a dir, hi ha fonaments de pes que corroboren que l’objectiu de l’operació no és cap altre que la persecució política. Ara bé, malgrat les sentències, encara avui, ningú ha donat cap explicació de l’operatiu, per això, com és costum, probablement mai sabrem si la responsabilitat directa recau sobre la brigada político-social dels Mossos d’Esquadra, sobre el conseller, o sobre la mà invisible de l’home del sac.
Tanmateix, el meu periple pel món de la repressió d’aquest darrer any no acaba aquí. Per si no n’hi havia hagut prou amb això, el següent pas era intentar fer de mi un confident. Aquest cop però, van ser dos agents de la Policia Nacional els qui van apropar-se per intentar que donés informació sobre els moviments de Barcelona, que ha obtingut com a resultat una querella per coaccions, acceptada pel Jutjat d’Instrucció número 2 de Barcelona. Tot i així, al marge de les coaccions denunciades, del contingut de les trobades que vaig mantenir amb el “Daniel Sánchez Garcés” i en “Torres Méndez” (pels seus «noms de guerra»), s’extreu informació sobre aspectes d’un contingut polític rellevant, que aporten llum sobre el funcionament de la repressió a la dissidència política.
El fet que demanin informació d’ateneus i de les persones, militats o no, que els hi donen ús, és una prova clara de l’existència de llistes negres, de les quals ja teníem coneixement degut a les innumerables detencions que de forma selectiva s’han executat aquests darrers anys. D’altra banda, s’ha evidenciat la forma en què la policia influeix en els judicis polítics, “pasteleando” (per utilitzar l’argot policial) amb els funcionaris, els quals influeixen en el resultat del judici, ja que “el juez no va a escuchar ni a ti, ni a mi, ni a tu padre” sinó al que li digui el fiscal, és a dir la policia. La informació feta pública doncs, no només demostra l’atac constant cap a drets polítics fonamentals, sinó que també trenca la separació de poders en permetre a la policia fer el paper de fiscalia en els judicis.
Malgrat tot, aquest també ha estat un any d’organització i de lluita. Un any en el qual he pogut conversar amb persones en situacions similars a la meva, i en el que he pogut sentir el suport incondicional de moltes altres. La repressió que estem vivint, no és més que un altre dels símptomes de la degeneració del règim, el qual enmig d’una crisi econòmica, política i de legitimitat, es veu obligat a utilitzar la mà dura que el caracteritza per ofegar el resultat de les contradiccions que genera. La combativitat que s’ha viscut al carrer els darrers anys, ha superat els límits que el poder pot assumir, i les ràtzies de detencions, selectives o indiscriminades, són una mostra més de què els moviments contestataris tenim un paper molt important a jugar en la nostra època.
EN UN MOMENT EN QUÈ EL GRAU DE CONFLICTIVITAT AL CARRER S’HA VIST DISMINUÏT, I EN EL QUE LES MOBILITZACIONS I ASSEMBLEES MASSIVES SEMBLEN ESPERAR EL MOMENT PER RENÉIXER, LA MÀQUINA REPRESSIVA NO S’ATURA.
En un moment en què el grau de conflictivitat al carrer s’ha vist disminuït, i en el que les mobilitzacions i assemblees massives semblen esperar el moment per renéixer, la màquina repressiva no s’atura. Encara i així, hem de tenir present que malgrat que l’objecte de la repressió no és cap altre que acabar amb les lluites, és una arma de doble tall, en tant que la lògica que l’acompanya evidencia tota una sèrie de contradiccions del règim, fent-lo vulnerable. En una societat que utilitza les lleis i llibertats democràtiques per mantenir l‘status quo, en el moment en què l’Estat persegueix als moviments polítics, mostra el seu veritable paper de garant de l’equilibri d’una estructura desequilibrada, i d’aquesta manera, la contradicció entre repressió i democràcia esdevé un dels talons d’Aquil·les que poden fer caure el joc de màscares dels consens socials.
És per aquest motiu que cal donar a la feina antirrepressiva un espai central en l’agenda de les nostres lluites, i passar de l’actitud reactiva que normalment l’acompanya a una altra de proactiva, per posar sobre la taula totes les irregularitats, que com veiem, l’acompanyen. Cal que sumem forces i fem d’aquesta una causa comuna, ja que com hem après en aquest darrer cicle de lluita, quan deixem de banda les peculiaritats de cada sector polític i enfortim llaços, és quan som més fortes i capaces de fer tombar les regles del joc, i passar de ser perseguits, a perseguidors.
Per acabar, no puc deixar de recordar que malgrat la segona part de l’Operació Pandora ha sigut arxivada, no passa el mateix amb un munt de persones que ara com ara segueixen encausades i/o empresonades. La solidaritat ha de ser una constant en les nostres lluites, i companyes com en Nahuel, Aturem el Parlament, Solidaritat Rebel, Pandora i Pinyata, les diferents vagues, Can Vies, etc., no han de ser oblidades.
http://lasoli.cnt.cat/29/10/2016/any-pas-pandora/
