Reflexionant sobre allò públic i allò estatal som conscients de la visió que s’ha donat dels serveis públics des d’alguns sectors del moviment llibertari i de l’esquerra radical, únicament com a activitats controlades per l’Estat i alienes a l’interès social dels treballadors. Per això volem compartir la nostra postura al respecte i crear ponts al seu voltant, per establir les bases d’un treball o perspectiva comuna revolucionària.

Alló públic

En l’actualitat, vivim el desenvolupament d’un projecte capitalista que va començar als 80 (als EUA i Gran Bretanya), es va introduir a Espanya i la resta de la UE tímidament a principis dels 90 i està destinat a convertir uns sectors vitals de la societat espanyola, els serveis públics que avui gestiona l’Estat i on abans gairebé no podien ficar mà, en un nou mercat del qual seguir traient beneficis i fent rapinya.

El cost d’aquesta tendència privatitzadora d’allò públic s’està reflectint en una degradació contínua de les condicions de vida dels treballadors, que té el seu reflex en la mercantilització del benestar social:

Sectors cedits a empreses privades, com els serveis públics de neteja, són quelcom visible i des de fa uns anys és palpable l’empitjorament de recollida d’escombraries i reciclatge als nostres carrers. En el transport públic pujades de preus abusives, acomiadaments, pèrdua de qualitat del servei i minva en la seguretat … Augment de la despesa en la sanitat, amb pacients derivats a la privada tenint tot el necessari en la pública, reducció de la inversió, acomiadaments … L’educació amb finançament en ensenyament mitjà a privats concertats per sobre dels públics, ideologia franquista amb la LOMCE (jerarquització dels directors, religió …), pujada de taxes en les matrícules a universitats i Formació Professional … El servei de proveïment i sanejament, l’aigua, el bé social més bàsic prest al seu encariment. I és que en general ja no hi ha dissimulació a l’hora de retallar pressupostos per als serveis públics; mentrestant es concedeixen concerts i prebendes a les privades, un transvasament del manteniment dels serveis públics al privat en tota regla.

Cal recalcar que els serveis públics no són només activitats controlades per l’Estat i molt menys alienes a l’interès dels treballadors. Entenem que és públic com allò que té qualitats per no ser una mercaderia o que la seva gestió no estigui basada en criteris de mercat. Es consideren per tant un bé social que ha de tenir un caràcter universal. A més, aquests serveis serien igualment necessaris en un escenari postrevolucionari (amb els canvis evidents de gestió, en mans nostres, els treballadors).

Defensant la necessitat pública d’aquests serveis cal plantejar-se:

1. – Què entenem per això?

Un dret públic és l’oposat a un privilegi, i si per alguna cosa es caracteritza el capitalisme és per la concentració de privilegis en les mans de la classe propietària. Així doncs, quan el poble avança i aconsegueix garantir el dret a l’accés d’un servei per a tots, estem davant d’una esfera de la vida que trenca amb la lògica de mercat del capital.

També cal apuntar que el reconeixement d’un dret per part d’una llei no significa la immediata materialització d’aquest, sinó que bé pot quedar com una cosa simbòlica. Per això l’única cosa que tenim segur perquè aquest dret es faci efectiu és la força i la capacitat per imposar mitjançant l’organització i la lluita. Així doncs, és la confiança en les capacitats del poble d’organitzar la seva pròpia vida la que fa complir aquest dret públic. Per això, suposa la lluita contra el Capital per una necessitat bàsica.

2. – Davant el fet privatitzador dels capitalistes mitjançant l’Estat, què proposem els anarquistes com a alternativa de lluita? Podem acontentar-nos amb la simple defensa nostàlgica dels “bons temps” de l’estat de benestar o volem més que això?

La clau per respondre a aquestes qüestions passa per pensar el concepte d’autogestió i aclarir les seves possibilitats com a pràctica.

L’autogestió

És la gestió cooperativa d’una comunitat, en la qual participen tots els seus integrants de forma lliure i igualitària i amb independència de factors externs. Promou la participació en una activitat dels implicats en ella, sense delegar en altres persones i sense relacions d’autoritat entre els participants.

En aquest sentit és important posar com a base una tensió estratègica de l’autogestió amb qualsevol forma de capitalisme. També cal posar l’accent en la participació i funcionament dels quals es doten els membres que s’organitzen en aquests projectes i processos: la democràcia directa. Encara que és evident que en el procés de lluita i com a tàctica puguem ampliar la participació i control obrer o practicar certes formes d’autogestió en empreses recuperades, com a l’Argentina posterior a la crisi del 2001-2002, aquesta situació a llarg termini és insostenible per si mateixa. Per tant, per fer el pas de l’autogestió a la socialització, que és l’eliminació de les relacions capitalistes de mercat i control estatal, cal tenir un projecte polític-social de caràcter global, el que implica necessàriament pensar un procés de revolució social .

Creiem que cal aclarir certs termes que es confonen erròniament amb certes pràctiques d’economia “alternativa” dins de la societat capitalista. Sent precisos, el terme és usat, indistintament, com a sinònim de producció artesanal, microempresa o cooperativa, i autofinançament.

Parlar d’autogestió és indissociable a l’atac de les bases mateixes del sistema: en les seves relacions de propietat i en les relacions jeràrquiques que es desprenen de l’organització de la societat de classes. Per a nosaltres l’autogestió no és prou amb que sigui un submodel coexistent amb la producció capitalista i que, directament o indirectament, participi de les seves lleis. Per tant, l’autogestió només cobra ple sentit en funció del procés revolucionari, de reapropiació del conjunt del Capital social sobre noves bases socialistes i llibertàries. Entès això, creiem que no es tracta de com fundar nous serveis públics, sinó de com aspirem a la lluita a la reorganització dels mateixos, és a dir, a la capacitat de decidir els treballadors i usuaris sobre què i com es fan les coses, sota un projecte d’expropiació social.

El nostre concepte d’autogestió, que recull el sentit original que li donaven els sindicalistes revolucionaris i els clàssics de l’anarquisme, capacita per pensar en una societat moderna, complexa i sofisticada; que emana del conflicte de classes ocasionat per la societat industrial respecte al control de la producció. Aquest model, que es va expressar rudimentàriament en les col·lectivitats urbanes i rurals de l’Espanya del 36 o als consells obrers o soviets russos del 17, no és un retorn enrere, sinó una superació revolucionària de la societat capitalista i de l’estatisme.

Així doncs, la socialització implica una qüestió de finalitats, un assumpte estratègic i l’autogestió una qüestió tàctica, un assumpte de mitjans. Que els mateixos treballadors es facin càrrec dels seus assumptes implica la construcció d’una experiència organitzativa que configura, encara que només de forma inicial, les bases de la nova societat a la qual aspirem.

Cal, per tant, que els moviments socials pensin en l’autogestió de la propietat que avui posseeix l’empresariat i l’Estat; cal comprendre que mentre existeixi la propietat privada, no podem competir amb ella, ja que tenim els recursos, els mitjans i la infraestructura, és a dir, el Capital, en la nostra contra. Això mateix passa avui amb les indústries autogestionades a l’Argentina, experiències valuoses i que ens omplen d’entusiasme revolucionari, però que no van a passar a majors si, en lloc de l’apropiació només de les empreses fallides no comencem a pensar en l’expropiació de les empreses “sanes”, transformant l’autogestió en un veritable ariet de guerra en contra del capitalisme, més enllà que en una simple alternativa de supervivència, i cap a la socialització dels mitjans de producció.

Defensa i avanç

Quan parlem de destruir les institucions existents normalment ens referim a les que exerceixen una funció parasitària i repressiva (policia, exèrcit, presons, magistratures …), però no se’ns passa per alt que altres institucions, les que suposadament serveixen per assegurar la vida de la humanitat, no poden ser destruïdes eficaçment si no les substitueix amb res millor.

L’intercanvi i distribució de productes, les comunicacions i tots els serveis públics exercits per l’Estat o per particulars, han estat organitzats de manera que serveixen interessos reals de la població. No podem desorganitzar (i tampoc ens ho permetria la població interessada), sinó reorganitzant encara millor. Això no es pot fer en un dia, ni en l’actualitat tenim la capacitat necessària per fer-ho. Tenim clar que la vida social no admet interrupcions, i tots volem viure el dia de la revolució, però també l’endemà i els successius.

És, per tant, necessari per al desenvolupament d’un projecte revolucionari, que els mitjans siguin coherents amb els objectius, i en el nostre cas que l’autogestió, com a nord revolucionari, sigui al seu torn un mètode aplicat de manera correcta en relació als serveis públics.

Les privatitzacions, un dels pilars del desvergonyiment neoliberal, és el supòsit que el Mercat és el millor distribuïdor de recursos i que no hi ha mecanisme més eficient perquè els serveis i la producció funcionin millor que mitjançant la propietat privada. Les conseqüències de les privatitzacions (que, paradoxalment, representen una autèntica política d’Estat) les patim en carn pròpia el poble, amb serveis que s’encareixen i veuen afectada dràsticament la seva qualitat.

Però és possible oposar-se a les privatitzacions sense oposar una sortida revolucionària i llibertària?

La socialdemocràcia i la resta de partits marxistes (IU, PCE, IA …), estatistes per naturalesa, creu i defensa com a projecte que els serveis i la propietat sigui gestionada per l’Estat, al capdavall, esperen que aviat arribi el seu torn de estar al capdavant de l’Estat per, amb els seus buròcrates, dirigir-lo teòricament en benefici del poble. D’altra banda, tenen una perfecta coherència entre els seus mitjans i els seus objectius, entre la seva tàctica i la seva estratègia, però nosaltres estem en una altra.

I és aquí on tenim la clau per començar a pensar alternatives que solucionin aquesta problemàtica. Per això pensem en l’autogestió amb un sentit molt precís: que la gestió dels serveis públics no estigui en mans ni dels buròcrates ni dels tecnòcrates estatals o privats, sinó en els propis implicats en aquests serveis. D’aquesta manera donem el pas de la negació (no a les privatitzacions) a l’afirmació (gestió popular dels serveis). Això planteja en termes reals la nostra lluita en contra dels privats (que compren els nostres serveis) i en contra de l’Estat (que els ven). Així, la nostra lluita contra les privatitzacions es transforma en una lluita en contra de l’Estat i del Capital, lliurant al mateix poble la capacitat de decidir sobre els assumptes que ens afecten més directament.

I què passa amb els recursos necessaris per garantir l’òptim finançament dels serveis públics? Aquests han de ser exigits de les arques estatals, en ser aquest l’espai en el qual es concentra el capital produït socialment i acumulat (mitjançant la recaptació d’impostos, per exemple), un fet que no podem ni hem d’obviar. En aquest sentit, no es tracta de “legitimar” a l’Estat, sinó de reapropiar-nos socialment dels recursos que les classes dominants ens alienen i que l’Estat concentra, per poder utilitzar-los segons la lliure determinació popular.

Així que tornant a l’escena del carrer, hem presenciat com a la vora del 15-M i davant l’agudització privatitzadora de governs i capitalistes, ha repuntat temporalment una conflictivitat social que feia temps no es recordava, amb les Marees dels diferents sectors públics i la confluència tèbia amb sindicats combatius. Al costat d’això, és important tenir clar que la nostra alternativa implica que siguem capaços de projectar molt més enllà dels serveis públics, i que puguem treballar una resposta revolucionària del conjunt de tota la societat, que vinculi els diferents sectors econòmics i socials, i que connecti les lluites del present amb les conquestes del demà.

Valorem, com a base a desenvolupar pels lluitadors socials d’avui en dia i perquè els treballadors puguem gestionar algun dia els serveis públics, o perquè no ens allunyem més d’aquest objectiu:

  1. Defensar uns serveis públics, universals, gratuïts i de qualitat, impedint que passin a ser gestionats per mans privades, el que comporta la seva mercantilització i elitisme.
  2. Enfortir la mobilització i organització social entorn als serveis públics per augmentar la força dels seus sindicats i associacions d’usuaris, donant suport també a un avanç organitzatiu en la resta de sectors econòmics i socials del país.
  3. Capacitar-nos treballadors i usuaris de cara a pressionar l’Estat per millorar-los i per aprofundir en el nostre control i orientació de la gestió en el possible, pràctica que possibilitarà la seva socialització, és a dir, la seva autogestió per la comunitat i els treballadors en el futur .

Per uns serveis públics autogestionats!

 Perquè l’emancipació dels treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixos!

 Amunt els que lluiten!

Grup Anarquista Albatros (FAI)
albatros@nodo50.org

________________________
Publicat originalment en castellà a http://www.alasbarricadas.org/noticias/node/26303

equipembatArticles pel debatautogestió,serveis públics
Reflexionant sobre allò públic i allò estatal som conscients de la visió que s'ha donat dels serveis públics des d'alguns sectors del moviment llibertari i de l'esquerra radical, únicament com a activitats controlades per l'Estat i alienes a l'interès social dels treballadors. Per això volem compartir la nostra postura...