Potser aquest és el problema, que no hem començat. Que quasi no hi ha hagut una resposta llibertària o aquesta ha sigut la negació. Que hem viscut d’esquenes, no només a aquest fenomen, sinó en general al dia a dia de la societat.

Dona la sensació que hem estat més ocupats en discutir-nos en qui és l’autèntic revolucionari (ja sigui amb altres anarquistes o amb altres ideologies) en debats endogàmics, creant una identitat que sembla que està més ocupada en legitimar-se com a verdadera, que en treballar pel canvi social. En línies generals, no tenim cap estratègia definida, i no tenim cap capacitat comunicativa, d’anar més enllà del nostre missatge i intentar connectar amb la resta de gent no afí a les nostres maneres i llenguatges.

Un altre punt seria que sovint articulem el nostre pensament en la constant negació. Amb això em refereixo que massa cops ens centrem en la crítica i en el rebuig més que en l’alternativa, semblant que aquest fet a vegades domina la nostra propaganda i els nostres escrits. Els nostres mitjans haurien d’estar plens de propostes més enllà “d’estar en contra de”. Tan atomitzats estem que només podem estar criticant aquesta societat i no poder oferir alternatives? I des d’aquesta perspectiva arribem al context actual de Catalunya. Crec que no hem sigut capaces de veure possibilitats per estendre la nostra praxi, en la línia de la negació que comentava abans.

Això és pot connectar amb l’actualitat. Trobem dintre del calaix de sastre que és “l’independentisme” tota una sèrie de discursos i pràctiques heterogènies que fins i tot s’enfronten. Crec que ha sigut un error analitzar aquest com un moviment totalment dirigit per la burgesia i descuidar certs processos que s’estan donant ara mateix.
Una temptativa d’anàlisis

Ara mateix hem de situar un moviment heterogeni que reclama poder votar el 9N, quin model hauria de ser Catalunya. Continuar com ara (No), Un Estat Federal (Si-No), o un Estat Independent (Si-Si). Aquesta consulta és vista com un dret democràtic i serviria com una legitimització per a què les estructures politiques treballin en aquest sentit, tot i que també hi ha veus que aposten (alhora) per un discurs més directe (1,2).

Ara mateix el govern de CIU està pinçat. Estem veient dubtes i com comencen a vacil·lar davant l’escenari polític. Com a partir burgès, tenen por a saltar la legalitat al mateix temps que creixen les tensions internes. La historia moderna,ens demostra com la burgesia ha intentat anar de la mà del govern central per assegurar-se les butxaques. Molta gent diu que ells realment no són independentistes, i crec que tenen raó. O almenys tenen clar les seves prioritats per sobre qualsevol bandera, volen assegurar-se el poder econòmic.
Però en aquest sentit no podran controlar l’espai parlamentari. Tenen por a anar més enllà amb l’anomenat procés, ja que ells no volen una confrontació real amb l’Estat central, situant-se en una posició on perden l’espai de conversa amb els detractors, i un possible i relatiu “lideratge” del procés entre la gent partidària de la consulta. Si a aquest escenari li sumem les seves polítiques neoliberals i repressives, l’enfonsament de
CIU continua en la línia de les últimes eleccions que ells ja van anticipar. La condició del PP d’abandonar la consulta per a poder negociar no és una opció perquè serien desbordats.

Si CIU convoca unes eleccions plebiscitàries com a substitut de la consulta perdria poder, mentre que tardar a fer-ho podria augmentar encara més la seva caiguda. I aquest forat l’ompliria ERC majoritàriament. No conec fins a quin punt de desobediència (en els seus paràmetres) Esquerra està disposada a assumir, però segurament el conflicte entre el moviment ciutadà i el PP anirà augmentant progressivament amb la rotunda negativa de negociar.

No hem d’oblidar que en el pròxim any 2015 entraran al joc les eleccions generals i municipals, amb l’entrada de diferents candidatures municipalistes i creixement de les CUP, una continuació del descens bipartidisme acabant amb la majoria Popular i la possible arribada de Podemos com a tercera força. En aquesta futura conjuntura, poden passar moltes coses, però segurament la majoria absoluta del PP s’acabarà.

També m’agradaria esmentar que una major força del catalanisme segurament generaria més moviment reaccionari, i essent el PP incapaç d’haver aturat aquest, ens hem de preparar per al creixement del feixisme. Recordem que aquest també s’està actualitzant en l’àmbit discursiu i pràctic, intentant sortir del seu propi gueto.


L’indepentisme com a moviment social

L’independentisme, juntament amb el 15M (i el post-15M electoralista), han sigut un dels moviments socials de masses dels últims anys que més persones han mobilitzat. De la mateixa manera a l’interior d’aquests tenen en comú que conviuen moltes perspectives polítiques diferents. Però un element central és la seva perspectiva ciutadanista, cada moviment amb les seves particularitats. En ressaltaria, a trets generals, els següents aspectes:
Transversalisme: Potser a escala discursiva no tan marcat als moviments de les places (Som els de sota contra els de dalt, contra la casta, etc.) De totes maneres, per pura estadística, el gruix ha de ser de la classe treballadora o de la classe baixa-mitjana (com diu Delgado, 3)).

Una altra cosa és qui dirigeix.

Pacifisme: Ambos són moviments pacifistes. Penso que per trencar amb el capitalisme, tard o d’hora s’ha d’arribar a un conflicte violent per la (no tant) vella qüestió anomenada “guerra de classes”. Trencar amb Espanya, com he esmentat abans, també significa una reacció (feixista), i crec que sigui difícil que aquesta es divideixi per la via democràtica. No està de menys recordar-ho.

Socialdemocràcia: Més o menys radical depenent de quins sectors. S’exigeix un aprofundiment de la “democràcia” ja sigui per una nova llei electoral, llistes obertes o una consulta. Per una altra banda s’exigeix una gestió pública dels serveis enfront al neoliberalisme, sense qüestionar d’arrel el capitalisme i proposar la col·lectivització dels mitjans de producció.
El perill de tot això és la seva integració en aparells Estatals, que reprodueixen les desigualtats en l’àmbit econòmic i en l’àmbit de presa de decisions. És la cultura del fals diàleg, ja que no es pot negociar amb qui té més poder perquè no estarà mai disposat a cedir-lo. Es prima la manifestació simbòlica envers la capacitat real i material de boicotejar al dominador i donar un cop sobre la taula en condicions menys desiguals.

Però això no és l’ànima del reformisme, i els anarquistes estem en contra d’això? Si, i no. En comptes de criticar allò que no ens agrada i donar-li l’esquena, criticar-ho de manera pedagògica i treballar per a la superació d’aquesta concepció, ja que molts cops podem arribar a pensar de manera semblant, però no utilitzem els mateixos termes, aportant una perspectiva revolucionaria. Construir un moviment amb consciència de classe, no és fàcil gràcies a l’hegemonia cultural hiperindividualista a la que estem sotmesos. Amb el transcurs del temps és possible que els posicionaments es vagin fent més nítids, ja que en l’àmbit polític els burgesos intentaran pactar i les retallades i la crisi aniran continuant, amb la possibilitat d’oferir escenaris per a radicalitzar un moviment de classe.

En la meva opinió, per a superar la socialdemocràcia, hi ha dues vies: hem de construir estructures pròpies de les oprimides. Ja siguin assemblees populars municipals (amb estructures de democràcia directa ben definides, per evitar la dictadura de la informalitat i també les burocràcies) sindicats de classe, cooperatives, grups feministes, casals, ateneus, espais d’oci alternatius, ocupacions en massa de habitatges… No deixen de ser propostes que ja portem a terme amb major o menor èxit, però enxarxades en un projecte comú (que no homogeni). Així potser podrem construir una autonomia per combatre el seu domini.
Per una altra banda no hem d’oblidar també defensar allò que es paga amb els nostres impostos i que no ens deixen gestionar, parlant dels serveis públics. Òbviament estan dissenyats dintre d’una lògica de reproducció capitalista, però la qüestió és caminar cap a la col·lectivització d’aquest i no deixar-los en mans neoliberals. (4,5,6)

Si les revolucionaries (en general) no donem un contingut de transformació radical a llarg termini (perquè avui en dia la revolució és impensable) a les perspectives “reformistes” que tan a vegades ens agrada criticar, difícilment aquestes aniran més enllà. Potser no és tan agradable o radical demanar que les treballadores necessiten 10 minuts més de descans, però si no tenim capacitat de canviar el nostre dia a dia més immediat, no crec que puguem fer-ho a gran escala. I aquesta visió juntament amb altres propostes que potser si podem plantejar-les, podrem anar colant somnis de canvi més enllà de realitzar manifestacions i peticions als polítics de torn. Potser un dia som capaces de prendre i fer, en comptes de demanar i esperar.

Una ratlla per recordar

Veiem que tothom està movent fitxa. I les i els anarquistes? Com moltes sabeu, l’11 de Setembre va haver-hi una acció que va intentar unir la V amb una ratlla, per convertir-la en una ratlla i formar una A. L’acció va suscitar tant elogis com crítiques (7), però sobretot (almenys per a mi, i segurament per a moltes persones) va posar a la taula un debat, i amb això ja ho agraeixo. I coincidint en bona part amb l’anàlisi que fa la companya de l’enllaç anterior, ens fa falta capacitat d’anàlisi, d’estratègia i de generar propostes. Amb tot això no dic que sigui fàcil, però si alguna cosa és certa és que arribem tard.

Però això seria fer assumpcions a una pregunta. Com a anarquistes tenim o podem aportar alguna cosa a tot això? El nacionalisme no era sinònim de feixisme?

Jo opino que sí, que podem aportar una perspectiva llibertaria amb un objectiu emancipador. No es tracta de reescriure el nostre passat i pujar-nos al seu carro i dir que hem sigut indepentistes tota la vida, sinó que la gent que esta pujat a un moviment determinat miri per altres vies.

Si la paraula democràcia és un mot en constant disputa per a legitimar les diferents accions dels diferents actors polítics, el mateix passa amb la independència. Perquè no és la mateixa independència la que volen CIU o les CUP. Nosaltres podem plantejar la nostra pròpia, la nostra pròpia via, la llibertària.

De fet, tot aquest escenari té una mica de component llibertari. No, no vull calçar-ho ara tot i dir que són anarquistes, sinó simplement que una sèrie de gent creu que la seva voluntat ha de ser expressada i materialitzada, alhora que s’està plantejant la desobediència. La segona part potser no ens agrada tant, ja que es vol legitimar unes estructures representatives i estatals. Però potser seria necessari fer una mica de pedagogia en comptes de girar l’esquena.

Alguns aclariments i interrogants

No entenc que si l’anarquisme és tradicionalment federalista, perquè es suposa un àmbit ibèric de manera predeterminada en les projeccions organitzatives fins i tot quan no hi ha grups dintre de Portugal de les diferents organitzacions que es reclamen com a tal (I algú ha preguntat als portuguesos?) No és això una forma de nacionalisme encobert? (que a sobre s’utilitza per criticar un altre). Jo no parteixo de territoris estancs i definits, així que en un context on un sector important de la població posa aquesta qüestió sobre la taula, alguna cosa s’ha de fer. No sé si mitjançant una votació que guanyes per un determinat percentatge de vots seria el mecanisme per fer efectiu el federalisme, però el cert és que hem de buscar un. I si després Tarragona és vol independitzar i Vall d’Aran es vol unir a Colòmbia, endavant.

Respecte a la dimensió cultural, estic en contra de qualsevol organització social (sigui un Estat o no) essencialista. Dintre d’un territori, les diferents cultures han de tindre cabuda, en un marc de respecte i no dominació. Per una altra banda, podem observar que dintre de qualsevol moviment nacionalista existeix un model cultural concret: ara mateix s’està venent la catalanitat com una cultura pacífica, de consens i integradora. No cal que m’estengui a parlar de CIEs, classes socials, mossos d’esquadra i etc.

En aquest sentit sóc partidari a favor d’un moviment multicultural, de classe. Ara que s’està parlant de la dicotomia “espanyol vs català” podríem posar veure que la dominació pot ser que s’accentua més, és una altra “blanc vs immigrant” (tothom sap que els Europeus i Occidentals que vénen de fora no són anomenats immigrants). En aquest sentit cal treballar amb què el problema no és la gent que se sent espanyola, si no l’Estat espanyol de la mateixa manera que també ho seria un eventual Estat català.

-Para el carro, el que la gent està demanant no és un Estat propi?-


Una temptativa de discurs i posicionament

Doncs sí. Llavors les i els anarquistes no hauríem de pintar res. A menys que siguem hàbils.

Es pot veure que es demana un Estat propi, però també una descentralització i que la voluntat popular pugui ser exercida a través d’una votació. Podem recordar que els Estats són enemics d’aquests factors i que hem de construir les nostres pròpies institucions.
Es pot veure una baralla entre espanyols i catalans. Però hem de recordar que els mateixos problemes que sofreixen els habitants de Catalunya, són els mateixos que sofreixen a la resta de l’Estat. Es pot veure com un moviment dirigit per burgesos. Fins que un dia potser es planteja una vaga general recordant que no volem amos de cap tipus…

Ara mateix és un moment de conflicte que no hauríem de desaprofitar. Debatem-ho, posicionem-nos i avancem cap a la construcció d’eines alliberadores. Perquè recordem, que s’està plantejant desobediència a la recerca de llibertat. Hem de ser crítics amb tot això i explicar que és el que les i els anarquistes entenem per llibertat, mai en clau evangelista i mirant per sobre les espatlles. Potser així ens adonem que tenim més en comú del que pensem, perquè sense el comú, no hi ha comunitat, no hi ha anarquia.

I per si no queda clar, cap pacte amb la burgesia.

Escrit per Victor A. al 7 d’octubre de 2014.

comunicacioDebat sobre la sobiraniaanarquisme,república federal,sobirania
Potser aquest és el problema, que no hem començat. Que quasi no hi ha hagut una resposta llibertària o aquesta ha sigut la negació. Que hem viscut d’esquenes, no només a aquest fenomen, sinó en general al dia a dia de la societat. Dona la sensació que hem estat més...