Estem immerses, i tornem a sofrir, una nova campanya electoral, després de la qual es procedirà a votar el nou Govern de l’Estat espanyol. La particularitat d’aquest procés electoral és que hi ha bastantes possibilitats de veure un Govern PP-VOX, la qual cosa espanta a la gent de conviccions esquerranes. Malgrat la formació de SUMAR com a conjunt de forces polítiques situades a l’esquerra del PSOE, el personatge clau és Pedro Sánchez.
La seva elecció de la data electoral va descol·locar l’espai polític de l’esquerra parlamentària, en haver de buscar amb rapidesa una aliança que, a causa dels enormes personalismes tòxics, dona la sensació externa de ser fins i tot contra natura i condemnada a les baralles internes.
De totes maneres, el motiu d’aquest article és l’arribada al poder del feixisme. Qui segueixi les xarxes socials i els comunicats de les organitzacions llibertàries no veurà massa preocupació. Al cap i a la fi les polítiques que després duu a terme el feixisme quan arriba en poder fins i tot les posen en pràctica els governs del PSOE. No és que no ens preocupi que arribi al poder qui amenaça la nostra pròpia existència, ens preocupa. El que passa és que no tenim motius per a fer costat als seus contraris: la nostra proposta és empoderar a la població perquè s’autoorganitzi, i l’esquerra parlamentària és un fre per a aquesta necessària autoorganització popular.
I més en aquestes dates, cal recordar qui va aturar el feixisme quan realment estava a la porta el 18 i 19 de Juliol de 1936: les organitzacions populars amb les anarquistes al davant. Aquest ‘llop’ que volen fer servir per tancar files davant de la seves polítiques socioliberals de sempre no ens farà caure al parany.
Les eleccions del 28M van suposar un xoc a Catalunya. Govern de PP i VOX al País Valencià, 150.000 vots per a VOX, aparició del FNC en alguns ajuntaments i l’alcaldia de Sílvia Orriols a Ripoll.
S’entén que aquest nou auge de les polítiques d’extrema dreta és part d’un procés global o, més aviat, d’Occident. A ningú se li escapa que a una part de les elits econòmiques i als qui posseeixen uns certs ressorts de l’aparell de l’estat (per exemple, la judicatura o la policia) no li interessava la democràcia. Eren demòcrates mentre guanyessin els seus.
Però la crisi de 2008 va trencar el consens entre dretes i esquerres parlamentàries. Per a aquesta part de l’elit capitalista ja no tenia sentit la democràcia. Per tant, van apostar per altres vies. Aquí va fer la seva aparició per la porta gran la dreta populista, una sort d’extrema dreta més moderna, ja que aplica aspectes que no eren típics de l’antiga ultradreta.
Per això l’extrema dreta de casa nostra és més dreta populista (ultraconservadora, d’arrel catòlica, neoliberal, anti-feminista, tradicionalista, nacionalista, etc.) que feixista. El feixisme té una connotació de militarisme que aquesta extrema dreta no mostra tant, a pesar de ser-hi una base forta dins les seves estructures fidels. Potser perquè ara com ara no li fa falta, ja que aspira a controlar l’Estat per mitjans legals.
Això no vol dir que no hi hagi feixistes reals. Com demostren les notícies, cada poc temps es deté en algun punt d’Europa o de les Amèriques una cèl·lula terrorista amb un arsenal d’armes bastant considerable. A la seva manera preparen la seva revolució, les branques més impacients.
El populisme de dretes comparteix amb el feixisme la necessitat de tenir a la seva base social mobilitzada. Això ho fan amb campanyes d’odi, amb campanyes nacionalistes o directament amb discursos conspiracionistes. Les campanyes d’odi se centren en atacar les persones diferents: immigrants, persones LGTBI, minories ètniques i nacionals i contra els moviments politicosocials que se’ls oposen: feministes, independentistes, anarquistes, comunistes, antifeixistes i fins a socialdemòcrates. La promoció demagògica de sentiments de por i d’odi serveixen per a construir aquest enemic col·lectiu de la pàtria, que és com una hidra de diversos caps. L’enemic, nosaltres, som un boc expiatori que disciplina tota la població.
Entenent això, ens quedarà més clar perquè la ultradreta parlamentària llança missatges que semblen sortits d’una caverna. Deroguen lleis que garanteixen drets per a sembrar el descoratjament i destruir la voluntat de resistència. Pretenen assenyalar-nos la porta: dins d’Espanya no hi ha res a fer, qui vulgui viure d’una altra manera que agafi un avió.
Aquesta serà una manera de governar que podem anar veient en els pròxims anys en alguns estats (i hem vist mostres d’això a països com Polònia o Brasil), basat en l’exclusió de drets de la classe treballadora i en la protecció dels privilegis de l’elit i els seus partidaris. És aquesta gent la que pilotarà transició eco-social de les pròximes dècades i s’enfrontarà a l’escassetat i la crisi climàtica. Sincerament, no pinta bé.
Però no volem deixar la sensació que no hi ha res a fer. Pas al contrari. Ja sabem que el capitalisme ens deixarà un món en ruïnes i que amenaçarà fins i tot la supervivència del planeta. Entenguem que l’alternativa és la revolució social i la construcció d’una societat que hagi eliminat les estructures de dominació, que hagi construït una economia col·lectivitzada, que viva en confederalisme i lliure associació, que sigui capaç de defensar-se i que tingui una hegemonia cultural en sintonia amb el nostre comunisme llibertari.
La utopia és creure que el capitalisme no destruirà el món. Però per a construir el comunisme llibertari es requereix un compromís amb la vida i el futur. No hi ha mitges tintes.
Aquest compromís amb la construcció d’una utopia socialista llibertària passa, necessàriament, per l’apuntalament de totes les estructures populars que serveixen per centrifugar una cultura política de compromís i autonomia amb aquest projecte. I que aquests sí són la barrera fonamental, no només per aturar el feixisme, sinó per destruir el capitalisme, abans que ell ens deixi sense món que habitar. Per articular-ho cal, creiem, reforçar les organitzacions que assenyalin, amb les seves estratègies, tàctiques, i el seu programa, a aquesta utopia socialista llibertària, més necessària que mai.
Amunt les que lluiten!
Lluitem per guanyar!
Visca el Poble Fort!
Visca el comunisme llibertari!
Embat, Organització Llibertària de Catalunya. Juliol 2023
