A les anarquistes, els processos electorals ens serveixen per fer anàlisi de la cultura política actual, i de quines tendències ens podem trobar dins d’aquest cicle.
El fet és que les eleccions del 23-J venien precedides de l’ensurt de les municipals del 28-M. En aquella convocatòria es va produir una victòria de les dretes per incompareixença de les esquerres. Pedro Sánchez va saber llegir la situació i va convocar eleccions immediatament per mobilitzar el seu electorat i veure si treia del mig Unides Podem. La jugada li ha sortit prou bé al President Sánchez, i malgrat que no ha guanyat les eleccions es pot considerar que revalida el Govern i manté el pacte d’investidura actual.
En aquest sentit el vot de Junts cobra rellevància. A cap dels dos blocs els arriben les xifres per conformar una majoria absoluta. Per tant, el partit de Puigdemont té la clau del govern. Amb tot, el 23-J l’independentisme ha estat un dels perdedors. S’ha notat el fastigueig de l’electorat de tanta impostura. El mapa de Catalunya s’ha tornat vermell-socialista i ERC ha perdut la meitat del seu suport. La CUP desapareix del congrés espanyol. Queda patent la desafecció de l’electorat independentista d’esquerres, que no s’espera res del Parlament espanyol o que podria haver votat Sumar com a vot útil. Com deia en Rufián “són les eleccions espanyoles més espanyoles” dels darrers anys.
Dèiem al maig que un dels motius de la convocatòria electoral era la pressió de la UE perquè Espanya tingués un govern fort i legitimat de cara a la tardor. I és que s’apropen temps d’austeritat. La UE vol finalitzar la inestabilitat política d’una vegada i que les polítiques antisocials tinguin acceptació entre tota la classe política. Però el resultat no ha acabat amb la inestabilitat.
Tot indicava, segons les enquestes, que el PP i Vox sumarien prou. Està clar que la por a l’entrada de l’extrema dreta en un govern de l’Estat ha espantat molta gent i l’ha fet votar a l’esquerra. Es poden veure amb claredat dos grans blocs que sumen entre 10,5-11 milions de vots. El Bloc de la dreta involucionista s’ha vist perjudicat per la mobilització de l’altre bloc. A Feijóo ja se’l considera un cadàver polític i dins les seves pròpies files es coreja el nom de l’Ayuso. Vox ha dretanitzat tota la política espanyola i ha complert amb el seu paper. Ara a les elits oligàrquiques de l’Estat ja els aniria bé un PP escorat a la dreta amb Ayuso de dirigent. De tota manera, com dèiem, hi ha un empat entre blocs.
¿Com es pot trencar aquesta situació d’empat tècnic? La dreta ja està mobilitzada al màxim i no suma. Una opció, que a les eleccions d’ahir va resultar perdedora, era la dels partits de l’Espanya “vaciada”. Cap d’ells va aconseguir representació. Per tant cal buscar un altre factor disruptor.
Doncs està clar que algú hi està treballant. L’aparició d’opcions “rojipardes” és una clau d’aquestes eleccions. Els 46.000 vots del Frente Obrero i els 5.600 d’Olona indiquen que s’obre una petita opció política que amb una mica més de desenvolupament i de finançament podria assolir algun escó. La seva funció seria prendre algun escó de l’esquerra per a pactar amb la dreta més reaccionària.
Queda patent que vivim temps reaccionaris. El jovent (especialment els nois joves) s’està tornant reaccionari gràcies a la feina feta pels think-tanks de l’alt-right a través de tiktok, dels youtubers i d’altres xarxes socials. Els cavalls de batalla d’aquesta nova Reacció 2.0 són el rebuig a la plurinacionalitat de l’Estat, al feminisme, a l’ecologisme i a la immigració. És un rebuig a qualsevol idea que qüestioni la forma de vida que porten a l’actualitat. Aquest discurs és compartit per Vox, pel Frente Obrero o per l’FNC, que es diferencien solsament perquè apel·len a identitats diferents: els primers a un nacionalisme espanyol que arriba fins a la paròdia més casposa, els altres a una classe obrera folclòrica buidada de contingut i els altres a la identitat catalana “pura” i benestant, tots tres tenen cada cop més influència, i cadascú té el seu target, però compartint tots trets d’una cultura política reaccionaria comuna.
Serem clares: aquesta dretanització de la societat és una forma de disciplinament i de preparació que s’està donant a tot Occident. Hi ha, en l’àrea internacional, una constatació de la pèrdua d’influència d’Occident, i algú deu haver arribat a la conclusió que es necessiten més guerres, o conflictes, perquè la màquinaria d’acumulació capitalista no s’aturi. La guerra de Rússia i Ucraïna ens ha deixat un conflicte enquistat amb una mobilització massiva de la població. El nacionalisme i el militarisme fascistoïde era necessari perquè desenes de milers de joves acceptessin de bon grat anar al front.
Sigui com sigui, els moviments populars tenim molta feina al davant. En l’àmbit electoral no signifiquem absolutament res. Mantenim que la via és la mobilització a través de l’acció directa i del poder popular. La construcció d’un Poble Fort és més necessària que mai. La creació d’una contrahegemonia socialista i llibertària és una prioritat. Aquesta contrahegemonia passa per demostrar que un altre món és possible, desitjable i necessari, cosa que no permet veure la cosmovisió de l’esquerra parlamentària.
Idea, Lluita i Organització
Embat, Juliol de 2023
[…] +info […]