Aquest 11 de setembre ha de ser un dia de reflexió per a totes aquelles forces que encara aposten per la superació del marc institucional actual i de la seva divisió de classes.
Hem de ser crítiques amb les recents derrotes, reals, en el camp social i no deixar-ne fora la lluita per la indepèndencia de Catalunya respecte d’aquest Estat tan profundament reaccionari.
Cal ser sinceres amb nosaltres mateixes i analitzar què ens ha portat a aquestes derrotes i a aquestes frustacions. Sense fer-ne una anàlisi sincera és inevitable no distinguir amb qui es poden establir aliances reals i capaces de transformar profundament la realitat, i no caure un altre cop en dependències cap a algunes elits i classes del país, que han fet que no hi hagués una aposta real, i sí una mena de troca de favors entre elits en disputa dins del mateix Estat.
Davant d’un moment on el pujolisme estava esgotat i on la via de reforma que oferia el Tripartit havia fracassat amb l’Estatut de 2006, l’autoorganització espontània de les masses va desplaçar la política burgesa cap a l’agenda popular. També va crear formes polítiques com els CDRs. Però l’absència d’una plataforma amb una estratègia de classe clara i assumida pel poble va implicar confiar en el parlamentarisme i a investir un “govern independentista” per a fer efectius el referèndum i la República.
Això va acabar fent que el control de la situació passés de les classes més avançades a les més conformistes, i de les més conformistes a la burgesia parlamentària. Aquesta burgesia dels partits és impotent per a trencar el règim i hi veu defensats els seus interessos.
Sense una plataforma pel poder popular i sense independència de classe, la maquinària institucional, ideològica i mediàtica dels partits ha esclafat les aspiracions populars. Aquesta maquinària també ha ressuscitat un neopujolisme sostingut per la desesperació, convertida en fanatisme. És aquest el moment on ens trobem.
A més, ara els monstres de la extrema dreta identitària també aprofiten aquesta frustració. És una ultradreta que fa viable dins de l’independentisme no només el racisme, xenofòbia i classisme estructurals de l’Estat burgès, sinó també la visió que Catalunya és una ètnia unificada i amenaçada per les classes més marginades i per les treballadores migrants. Aquestes tendències mai havien tingut una cara organitzada però, malgrat l’autoengany que el catalanisme és inherentment progressista, ja s’havien expressat en personatges com Josep Dencàs o Heribert Barrera. Ara prenen forma en un moviment identitari amb uns principis que, en realitat, fan impossible l’alliberament dels pobles, de les explotades i de les oprimides.
Sense construir el socialisme llibertari no hi pot haver una relació honesta entre els pobles. No pot haver-hi federació ni acord entre diferents territoris. Aquesta confederació, igual que Catalunya, ha de ser construïda amb mans vingudes de tot arreu i tocada per una forta tradició llibertària. Hem de ser conseqüents amb això i apostar, aquí i ara, per aquesta construcció.
Si no apostem clarament per aquesta construcció sincera d’estructures que reafirmin la nostra indepèndencia de classe estarem a mercè dels capitalismes a diferents velocitats que han creat, i que sostenen, l’actual Estat.
Però no podem caure en frustacions, ja que són fàcilment recuperades per l’extrema dreta i les seves ‘Aliances’.
La construcció d’aquest poder popular que camini cap al socialisme llibertari ha de generar il·lusió i ganes de construir un futur realment socialista i llibertari. És aquesta la tasca fonamental per a aquest període: construir amb generositat un poder popular que superi les estructures actuals i que tingui control del territori. És també la tasca de l’organització política facilitar i ser motor de fer possible entendre de forma íntegra aquesta construcció.
És el present i el futur el que hem de construir.
És el socialisme llibertari i el poder popular el camí.
Visca la terra! Visca el poble organitzat contra tota dominació!
[…] +info […]