Avui, 15 de maig, se’n compleixen cinc segles del final d’un projecte revolucionari conegut com la guerra dels camperols alemanys.
Aquesta revolta va ser la més massiva i generalitzada fins a la Revolució Francesa de 1789.
La societat feudal europea s’acostava a la seva fi. De la mateixa manera, tot el Sacre Imperi Romanogermànic era en crisi. Els poders locals i regionals renegaven de l’emperador, i el sistema feudal també era qüestionat severament. Tots els estaments socials conspiraven els uns contra els altres en un complexíssim gresol d’aliances i enemistats.
En aquest context, la pagesia —sense cap mena de representació política— es va cansar de seguir mantenint la societat feudal. Des de finals segle XV començaven a proliferar bandes armades de marginats per tot el sud d’Alemanya, així com esclataven alguns petits motins en alguns pobles.
La Reforma protestant va aparèixer en aquest precís moment, 1517, i va ser recolzada per alguns prínceps alemanys en el seu enfrontament amb l’emperador. No obstant això, juntament amb la Reforma de Luter, també van sorgir predicadors molt més radicals com Thomas Müntzer d’Allstedt. Müntzer era partidari del comunisme religiós i del dret a la violència dels de baix. Era profundament mil·lenarista, i estava convençut que el Regne de Déu estava a punt de caure sobre els mortals.
En la seva confessió sota tortura, va declarar literalment que el seu objectiu primordial era “omnia sunt communia”. És a dir, que “per a totes, tot ”. Això s’ha interpretat històricament com un comunisme primitiu, inherent a les revoltes pageses o camperoles europees i als moviments herètics cristians durant l’Edat Mitjana, el Renaixement o la Modernitat.
Per tant, Müntzer era i és considerat un referent del moviment comunista revolucionari internacional, i per això creiem que val la pena recordar aquesta efemèride.
L’11 de maig de 1525, un exèrcit d’“escollits” de la milícia anomenada Lliga Eterna de Déu, sota l’estendard de l’arc de Sant Martí, es va reunir davant la petita ciutat de Frankenhausen. L’exèrcit revoltat va atraure camperols de tota Turíngia, així com petits burgesos i plebeus de la ciutat de Mülhausen, fins a assolir els 8000 combatents.
Contra ells, els prínceps de Saxònia i Hesse van reunir també un exèrcit de mercenaris. Disposaven de molta artilleria, 800 genets amb armadura i 3.000 infants —tot i que altres fonts parlen de 7.000 lansquenets (serfs reconvertits en tropa mercenària d’infanteria armats de piques). Sense esperar, van ocupar diversos turons propers a Frankenhausen.
El 15 de març va començar la batalla. Els camperols, enardits pels discursos radicals de Müntzer, estaven convençuts de la victòria. Abans del combat, pràcticament es trobaven en un estat d’èxtasi, especialment quan va aparèixer l’arc de Sant Martí al cel.
La batalla va ser una autèntica carnisseria. L’exèrcit dels “escollits” no va poder fer front a les tropes principesques. L’artilleria va destruir les defenses de Frankenhausen, i els infants van entrar a ganivet a la ciutat, assassinant a tort i a dret en una matança extremadament cruel. S’estima que van morir entre 3.000 i 10.000 camperols, contra només 6 baixes de l’exèrcit dels prínceps.
Müntzer va escapar d’aquest escenari catastròfic. Es va refugiar a les golfes d’una casa. Un lansquenet el va reconèixer pels documents que portava i el va lliurar al duc. Després de diversos dies d’interrogatoris i turments, va ser traslladat a Mülhausen, on va ser executat i decapitat, juntament amb alguns caps de la revolta.
La guerra camperola d’Alemanya —de la qual aquest només era un episodi— va acabar amb 130.000 camperols assassinats per les hordes principesques i mercenàries. La revolta i guerra dels camperols alemanys seria la revolució més generalitzada fins la Revolució Francesa de 1789. Durant gairebé dos segles, mitja Europa va viure sota el fantasma de la revolució. Aquest procés va ser un dels motors de l’abolició del feudalisme a Europa Occidental i d’altres processos posteriors.
Pel que fa als revolucionaris, cal afegir que, a causa d’aquesta batalla i d’altres massacres similars (la Comuna de Münster del 1535), va començar a predominar un esperit pacifista i força aïllacionista, que constitueix els trets essencials de l’anabaptisme posterior.
Des d’Embat, volem recordar aquest episodi d’autèntica revolució social de característiques socialistes que va servir d’inspiració, sens dubte, per al moviment revolucionari dels segles següents.
Cinc segles després, ens veiem recorrent els mateixos camins.
Omnia Sunt Communia!